I vostè, no hagués fet el mateix?

Són paraules d’un vell “passador” per explicar els motius que els portaren a arriscar les seves vides ajudant als refugiats que, fugint dels nazis, travessaven el Pirineu. Històries impressionants que l’Assumpta Montellà explica en el seu nou llibre “Contrabandistes de la llibertat”. Històries d’homes que jugant-se la vida van salvar milers de vides a través dels colls pirinencs:

“Durant la guerra civil eren els espanyols els que fugien, mentre a la Segona Guerra Mundial van ser famílies jueves, societat civil i militars compromesos amb els aliats i refugiats dels països ocupats pels nazis que buscaven entrar a Espanya i unir-se per lluitar tots contra Hitler.

Entre l’any 1939 i 1944 van travessar les muntanyes unes vuitanta mil persones, ajudades sobretot per les xarxes d’evasió impulsades inicialment pel govern britànic, l’únic que va aguantar l’envestida dels nazis a Europa.

Una part molt important d’aquestes xarxes eren els passadors, persones que ajudaven a passar la frontera a peu i furtivament a tots els fugitius que necessitaven eludir la vigilància establerta.”

Torna la historiadora mataronina a recollir testimoniatges de persones, ja molt grans, que van ser protagonistes d’aquells fets. Uns testimonis a punt de desaparèixer definitivament i amb ells la memòria de tota una generació. Personatges i històries que malgrat els anys ens fan emocionar pel seu dramatisme i sobretot per la seva gran humanitat.

Innova 360

Pots trobar tota la informació sobre Innova 360 d'aquest any a la seva web. I per començar avui la Nit amb Visió.

Històries i paisatges

Paisatges d’unes muntanyes prou conegudes i per les que han passat les històries que en Jaume Cabré va saber explicar en el seu llibre Les veus del Pamano que aquests dies es pot veure en la seva versió televisiva a TV3. Històries d’una comarca en la que la guerra i la postguerra va ser especialment cruel. Històries d’homes i dones, històries que passen per les places dels pobles, les bordes i els camps, els menjadors de les cases i les taules de les tabernes.

De nou la nau

De nou la nau Gaudí torna a ser notícia. En aquest cas en un ampli reportatge publicat a la revista del Col·legi d’aparelladors i arquitectes tècnics. Si en el número del mes de juliol la nau Gaudí ja va ser portada, ara la revista li dedica un ampli reportatge que us invito a llegir.

De la ciutat solidària

He explicat moltes vegades que Mataró és una ciutat solidària, capaç de teixir una densa xarxa d’ajuda mútua entre els propis ciutadans i també amb altres països. El nombre d’entitats que es dediquen a labors solidàries és molt gran i abasten tots els camps de la solidaritat.

Ahir en vaig tenir un parell d’exemples. El primer a la celebració dels trenta anys de la construcció de l’església de Sant Pau al barri del Palau. Un temple humil per un barri de treballadors. Un barri que ha canviat la seva fesomia amb un procés de forta immigració extracomunitària. En l’homilia, i davant els rectors anteriors, l’actual mossèn no s’ha estat de comentar precisament aquesta diversitat i les problemàtiques socials que genera. I ha estat clar i català en la crida a treballar plegats i a partir de la realitat existent per a millorar la qualitat de vida dels veïns i veïnes del Palau. Al marge o no que siguin feligresos de la parròquia però posant, com ha de ser normal en l’església, la fe cristiana com a eix principal sobre el que sustentar tot el treball. Llàstima, i com acostuma a passar en els sermons, els que ho havien de sentir avui tampoc hi eren.

El segon exemple en el sopar de l’Associació de Familiars de Malats d’Alzheimer. Es tractava de fer entrega del xec resultat de la segona caminada solidària que va tenir lloc el passat mes de setembre. Una quantitat important, més de dotze mil euros, que serviran a l’entitat per seguir amb la seva tasca de suport als malats i a les seves famílies. Un bon grapat de persones i d’entitats reunides per aquesta causa solidària i una bona mostra de la vitalitat extrema d’aquesta ciutat, de les seves entitats i associacions i dels seus ciutadans i ciutadanes.

Lliçons de ciutadania

Lliçons de ciutadania les que he rebut avui en diferents actes als que he assistit. Lliçons que demostren la vitalitat de la ciutats i sobretot dels seus ciutadans i ciutadanes. En àmbits ben diferents però amb el denominador comú de la il·lusió per la ciutat i pel bon veïnatge.

Deixeu-me explicar la que em varen donar els veïns i veïnes del carrer Milans (un carrer dedicat al general liberal Milans del Bosch i per tant res a veure amb el seu descendent colpista) amb motiu de la seva reurbanització. Aquest és un carrer curt, de l’eixample oest de la ciutat i que durant molt de temps va haver de suportar el trànsit d’agitació degut a la drecera que molts mataronins fèiem per tornar a la plaça de les Tereses pel carrer de Concepció. Quan aquest darrer carrer es va fer de vianants la connexió és va tallar i el trànsit es va limitar al dels propis veïns. Era doncs el moment, i tal com es acordar en el Consell Territorial del Centre-Eixample-Havana, de recuperar-lo pels veïns. S’han eixamplant les voreres, s’han plantat arbres, s’ha ordenat l’aparcament i s’han substituït les velles i sorolloses llambordes per asfalt sonoreductor. Abans la companyia municipal d’aigües ha canviat tota la xarxa de clavegueram i d’aigua potable. Totes aquestes actuacions han estat finançades amb els diners del popular Fons Zapatero.

Però molt més enllà del que s’ha fet, la lliçó d’ahir la varen donar els veïns i veïnes al organitzar una festassa per celebrar que recuperaven el carrer. Domassos i banderes als balcons, globus i garlandes, xocolata, melindros i coca per tothom fetes pel veïnat, música amb els artistes del propi carrer. Fins i tot una exposició de fotografies antigues del carrer, de les velles serenates i de les joguines fabricades en una antiga indústria del carrer. I un ambient de recuperar el que entre els cotxes i la tele ens havia estat robat. El carrer com a espai de convivència i ciutadania. Moltes gràcies veïns i veïnes del carrer Milans i com us vaig dir en el meu parlament: Sensacional!

El giravolt de la família Robafaves

Foto de Santi Flores

De cert avui podria escriure de moltes coses i algunes les tenia mig començades. De política local, nacional o espanyola. De fets i feina, de persones i d’articles de premsa. Però he optat per fer una cosa molt més senzilla i personalment molt més agradable.

I per això he volgut escriure de “El giravolt de la família Robafaves”. Aquest és el títol del treball de la Roser Dorda que ha estat guardonat amb un dels premis CIRIT d’aquest any. Els premis CIRIT van ser instituïts per fomentar l’esperit científic dels joves i cada any premia els treballs presentats per alumnes de secundària i cicles formatius.

La Roser, alumna de l’IES Damià Campeny, ha escrit un magnífic treball sobre una de les seves passions: la família Robafaves, els gegants de Mataró, que esdevenen icona de la pròpia ciutat. No es limita l’autora a fer un repàs per la història més que tricentenària dels gegants de Mataró, sinó que assaja algunes reflexions sobre el caràcter social de la Festa Major: “La Festa Major és un patrimoni viu, considerat com un bé cultural i un fet simbòlic, que mereix ser preservat, conservat, protegit i administrat, sense perdre òbviament el seu caràcter lúdic. La Festa Major és un concepte heretat dels avantpassats i és fruit de la idea que la modernitat i el ritu no solament no són incompatibles sinó que, han caminat units, al llarg de la història, i com a conseqüència una de l’altre”. “En el ritu és fonamental la reiteració d’actes i elements d’acord amb els canons rigorosament preestablerts, i és aquesta repetició fidel i constant la que en garanteix l’eficàcia. La funció social defineix una festa que representa l’oposició cap a l’individualisme de la societat postmoderna. La festa suposa el trencament amb la feina, les normes i codis de comportament, la immersió en una experiència caòtica i efervescent desembocant en una teràpia regeneradora que viu un retorn imaginari i fascinant cap a un cert igualitarisme.”

Aborda igualment l’estudi de l’època predemocràtica amb el moviment “Fem-ne Festa Major” i el”Manifest del 16” que posa les bases de la recuperació de Les Santes com a Festa Major de Mataró i del paper que la família Robafaves ha de jugar en tot aquest procés. Els fets del juliol del 82, durant la dormida de gegants després de l’homenatge al mític flabiolaire Quirze Peric, canvia definitivament l’estatus de la colla i la seva relació amb l’Ajuntament que queda definitivament regulat en el protocol del febrer del 84. Des de aleshores en Robafaves i la Geganta, la Toneta i en Maneló, els nans vells i els nous i el conjunt del bestiari mataroní que s’hi va incorporant, són mès que mai elements indestriables de Les Santes i de la pròpia ciutat de Mataró.

Ha volgut també preguntar-se sobre el coneixement popular que de la Festa Major tenen els propis mataronins i segon els barris de residència. Una aproximació estadística interessant i de la que caldria extreure’n algunes conseqüències.

A tall de conclusió del treball, la Roser Dorda, escriu: “Hi ha una relació establerta entre els ciutadans d’aquesta ciutat, i els seus gegants denotant un vincle que els singularitza de moltes altres poblacions catalanes, doncs, la població mataronina ha configurat una relació de complicitat i de simbolisme envers els gegants i la resta del bestiari que forma part del seguici popular”. “És aquesta manera d’entendre la cultura popular que ha fet que la Família Robafaves, amb tots els seus pertinents membres, hagin esdevingut des de fa molt de temps un símbol, una icona per tots els ciutadans de Mataró. Aquests darreres estimen a una ciutat on la Família Robafaves hi deixa una petjada en el seu passat, en el seu present i en el seu futur.”

Del debat de la seguretat

Foto Quico Melero

"I els polítics tenim l’enorme responsabilitat de crear les condicions de treball que ho permeti. Polemitzar menys, xerrar l’imprescindible i evitar les picabaralles partidistes que només serveixen per desmotivar els cossos policials, fer créixer la sensació d’inseguretat i crear el caldo de cultiu de qualsevol salvapàtries."

Això ho escrivia pel maig del 2006 en un post publicat en aquest mateix bloc i que titulava exactament com el d’avui. Ho recupero després d’escoltar i llegir algunes d’aquelles coses que et fan pensar que et miren el dit quan els hi estàs assenyalant la Lluna. Clar que no es pot defugir el debat polític sobre cap tema que preocupi a la ciutadania. Clar que cal estar amatent a la complexitat de fenòmens que passen als nostres carrers i places i a la difícil conjuntura socioeconòmica en la que en ens trobem com a resultat –els hi agradin o no reconèixer-ho- del més absolut fracàs del model econòmic neoliberal que fins ahir mateix, i abans de l’enèsim salt ideològic, alguns defensaven a capa i espasa.

Però els temes de seguretat, sobretot els de seguretat, necessiten del treball pacient i silenciós, del treball de llarg de recorregut que fuig de les casuístiques aïllades, dels personalismes excessius, del tacticisme electoralista i es situa en el mig i llarg termini, atenent les urgències però treballant amb perspectives de canvis que es consolidin i situacions socials que superin la marginalitat i el delicte. Això és el que hem estat fent, seguint fent i continuarem fent.

El que hem fet quan podíem cridar, i ensenyar cartes, i demostrar l’absolut abandonament en que ens havien deixat els que ara criden i es trenquen les vestidures i llavors callaven i es feien còmplices. El que estem fent, treballant sobre el terreny, destinant els recursos disponibles i que altres ens varen negar quan podien, teixint les complicitats ciutadanes imprescindibles i donant la cara quan cal. Invertint recursos d'una Llei de Barris que quan també podien, també varen votar en contra. I el que continuarem fent, malgrat ara s’hagin de refer alguns estrips, convençuts que hi ha situacions que cal superar amb molt d’esforç, treball silenciós i confiança en la ciutadania.

I escric això el mateix dia que quasi tres-cents nous agents del Cos Nacional de Policia s’incorporen a les plantilles ja existents a Catalunya i passen a reforçar unes comissaries que amb unes funcions molt concretes i determinades segueixen donant un bon servei als ciutadans i ciutadanes. Unes comissaries en les que torna a haver-hi policies després d’anys de fugida massiva i desatenció crònica. Una fugida i una desatenció provocada i de la que encara esperem explicacions.

Bones o males notícies?

Evidentment males notícies pels amics de les males notícies, aquells que sempre diuen que donen suport als projecte i que després “jalean” qualsevol mala notícia. Bones notícies pel Tecnocampus, per la ciutat i per la comarca. Com ressalta l’Alícia Romero, presidenta de la Fundació Tecnocampus, els deu milions i mig d'euros obtinguts per la construcció del Tecnocampus són importants, però encara més important és el reconeixement que el Ministeri de Ciència del govern d’Espanya fa del projecte i de la seva importància per l’economia de Mataró i del Maresme.

Parlem-nos

“Necessitem les llengües per comunicar-nos; com més, millor.” Abiodun Bello

“No hi ha edat per aprendre català.” María Elizabeth Paz

“Ens hem d’adaptar al lloc on anem, no el lloc a nosaltres.” María José Cabrera

“El primer pas va ser saludar en català.” Menana Erribhe

“Cada llengua és una finestra per veure el món.”Sevdalina Kóleva Dimitrova

“El futur del català depèn de nosaltres.” Ona Coromines

Són frases extretes de l’exposició Parlem-nos que avui s’ha inaugurat a la biblioteca Pompeu Fabra amb motiu de la presentació del curs del Centre de Normalització Lingüística del Maresme.

De nou berlinesos

Avui com ara fa vint anys, amb tota l’emoció, amb tota la determinació, de nou berlinesos. Per enderrocar murs, per acabar amb les opressions, per recuperar les llibertats allà on calgui.

Temps de castells: tancant temporada a l'estil Capgrossos

Descarregant a plaça, i amb molta solvència, tres grans castells. Dia fred a Santa Anna que feia enyorar la calorassa de Santes, un ventet un pèl molest i tres colles en la recta final de la temporada. Amb el facebook vaig informant del que passa a plaça i enviant algunes fotos.

De sortida els amfitrions amb la torre de vuit folrada, ràpida i segura com acostumen a ser les torres dels mataronins. En segona ronda un tres de nou folrat que s’ha de treballar a partir de la sortida de sisens, però li tenim ben presa la mida a aquest castell. Per acabar amb un castell inèdit pels Capgrossos: el tres de vuit amb el pilar. Paradoxalment dona molta més feina muntar el castell que defensar el pilar. De totes formes castell descarregat, i com ens ha passat tantes vegades, en el primer intent a plaça. Dos pilars de cinc i dos pilars de quatre per a fer pujar molta gent.

Castellers de Barcelona amb pocs efectius desplaçats desmunten, amb l’anxaneta quasi a dalt de tot del pom, fins a dues vegades el quatre de vuit amb el pilar. Hi ha qui diu que el dels barcelonins és el millor quatre de vuit amb el pilar de totes les colles. Avui els ha fallat, i per dues vegades, la canalla. Un intent també desmuntat de torre de set en segona ronda que acaben amb un cinc de set descarregat. Tercera ronda pels de la camisa vermella amb un quatre de set amb l’agulla. I per acabar un pilar de sis gairebé insultant de ràpid i segur. Hauran de collar i fort per la diada dels Minyons en la que es veuran les cares, en un derbi barceloní a Terrassa, amb els borinots de Sants.

Una altra vegada, com diumenge passat a Vilafranca, la creu pels Castellers de Lleida. Torre de vuit només carregada en primera ronda. Perden la segona amb els intents de tres de vuit que han desmuntat per dues vegades i acaben amb un quatre de vuit de descarregada èpica, amb el castell absolutament desquadrat i amb la plaça sencera animant els lleidatans. Un vano de cinc en ronda de pilars per acabar.

Temporada acabada pels Capgrossos, camisa a l’armari fins Sant Jordi. Un llarg hivern per repensar algunes coses i fer balanç d’una temporada que va començar molt bé, amb el quatre de vuit amb el pilar i el pilar de set recuperats, que va tenir un punt d’inflexió per Les Santes amb un reinici de temporada molt fluix i un final apoteòsic, recuperant els castells de nou i estrenant el tres de vuit amb l’agulla. Girona i sobretot Vilafranca van ser un autèntic bàlsam per a una colla tocada i a la que alguns ja donaven liquidada per aquesta temporada. Paciència i feina, confiança en les nostres possibilitats i al final el puntet de ràbia per assolir grans castells. I homenatge per l’Enric Canal, l’home que assumia el paper del cridaner que posa ordre, que plega de cap de pinyes.

Avui Mataró ha continuat, perquè mai ha deixat d’estar-ho, estant orgullosa de la seva colla, pels castells tirats i sobretot per la manera de tirar-los. Al més pur estil Capgrossos: pas a pas, pis a pis!

Un nou número de la revista Valors: Sentir-se segur és possible. En parla en Joan Salicrú al seu bloc.

Emoció i orgull socialista

Emoció i orgull és el que hem sentit avui els mil vuit-cents delegats i delegades que hem assistit a la IV Convenció Municipal del PSC: Solucions locals als nous reptes. Una intensa jornada de treball amb l’aprovació de dues ponències, una declaració i tres resolucions. Reflexions a fons sobre temes que ens preocupen com la gestió de l’espai públic, la crisi i la nova economia, les finances locals. Hem estat molts els participants que hem anat explicant el que passava en els nostres facebook.

En Jordi Hereu, secretari de política municipal del PSC, ha estat especialment brillant per definir el projecte municipal socialista. “els socialistes treballem per la il·lusió col·lectiva, la millor definició possible de la política”. També quan ha parlat de la crisi: “estem treballant per afrontar una crisi que té el seu origen en valors antitètics als valors dels socialistes”. O quan ha parlat dels barris i m’ha fet pensar en el regidor Melero: “quan als barris hi arribin els populistes hi trobaran els socialistes treballant-hi”

Però avui els socialistes catalans no podíem, ni volíem amargar-nos. És cert que la Convenció feia setmanes que estava convocada i que per tant calia fer-la i en aquests moments. I no ens hem amagat. Com tampoc ho varem fer el mateix dia en que va saltar el cas Pretòria. I no ens hem amagat i hem parlat i molt de corrupció i de com afrontar-la. Amb contundència i sense embuts. Dient les coses pel seu nom i proposant mesures inèdites que comprometen a tots els electes socialistes.

Avui el president Montilla ha fet el que per a mi ha estat el millor discurs que mai li he sentit. Un discurs clar, compromès i emocionat. Assumint les situacions, demanant disculpes als ciutadans de Santa Coloma de Gramanet i proposant un contracte públic pels candidats i electes socialistes amb la determinació del compromís amb la tolerància zero vers la corrupció. Ho ha dit ben clar el president, això afecta a càrrecs públics i a militants: "el que ens uneix als socialistes són uns principis, uns valors, uns ideals, unes normes i un projecte". Per acabar reclamant: "és l’hora de la passió, el coratge i la determinació”.

Quan inaugurava refugis de muntanya

Si mai aneu per la vall de Tavascan no deixeu-ho d’arribar-vos fins la Pleta del Prat. És un indret molt bonic que, sobretot ara a la tardor, sorprèn per la bellesa dels boscos de bedolls i avets. Bona base de sortida per excursions cap a la zona de l’estany del Diable i per la pràctica de l’esquí de muntanya. Un remuntador permet també l’esquí de pista a l’hivern. A la Pleta del Prat, fa anys, l’Ajuntament de Lladorre va construir un refugi de muntanya on es pot pernoctar i menjar força bé.

Res doncs diferent de tants llocs del Pirineu català. Una cosa però crida l’atenció de l’excursionista que s’hi arriba: la placa commemorativa de la inauguració del refugi. Explica, com totes les plaques, quin dia i per qui va ser inaugurat. Hom sempre s’ha preguntat en condició de que el refugi va ser inaugurat per la senyora Marta Ferrusola. Per ser dona del president Pujol? Per ser presidenta de la sectorial d’esports de Convergència? Mai ho he sabut. Però sempre he tingut ben clar que no li corresponia, que la senyora Ferrusola no era un càrrec electe ni membre del govern de la Generalitat. Més aviat sembla un reflex d’aquella vella aspiració convergent d’exercir d’amos del país.

Per això, quan vaig veure en Felip Puig en estat pur, o sigui desbarrant, vaig pensar immediatament en la placa del refugi. Coses de la vida i de la memòria. Per cert no, no me la imagino!

Com sigui que tinc la foto de la placa guardada en algun fitxer mal organitzat, quan la trobi la publicaré no sigui que algun malpensat pensi que m’ho estic inventant. I si no la trobo ja tindré un bon motiu per arribar-me a la Pleta del Prat amb l’excusa de tornar-la a fer. Ves per on igual haig agrair-li a en Puig un bon esmorzar de forquilla amb la serra de les Canals curulles de neu tancant el paisatge.

En el camí de Copenhaguen -11-

Un altre vídeo. En aquest cas el de la meva intervenció al programa "Els uns i els altres" de BTV per debatre sobre el canvi climàtic.

En el camí de Copenhaguen -10-

Vídeo de la meva intervenció en la cimera del clima de Barcelona.

Alcaldes per la pau

Avui s’ha celebrat a Granollers la Conferència d’Alcaldes per la Pau un moviment que aplega a més de tres mil ciutats de cent trenta quatre països d’arreu del món. Mayors for Peace és una organització que va ser impulsada per l’alcalde d’Hiroshima, en Takeshi Araki, l’any 1982. Més de cent seixanta ciutats catalanes, entre elles Mataró, formen part d’aquesta xarxa internacional. Les ciutats esdevenen una vegada més essencials en la governança de la complexitat del món, construint els espais de trobada col·lectiva que ens permeten avançar en el ple desenvolupament social de la humanitat.

La ciutat de Granollers es membre de la l’executiva mundial de l’organització demostrant la seva clara voluntat de ser un referent del treball que a les nostres ciutats es ve fent per la pau i el desarmament.

L’aposta de Granollers està liderada per l’alcalde Mayoral que ha volgut convertir el record dels bombardejos de la capital vallesana per l’aviació feixista italiana en una memòria viva per la pau. Granollers va ser durament castigada per l'aviació italiana durant la guerra civil i especialment tràgic fou el bombardeig del 31 de maig de 1938 en el que varen morir, segons els historiadors, un mínim de dues-centes vint-i-quatre persones. El record d'aquellls bombardejos vol tenir tot el valor de la reconciliació i del compromís ferm per la pau entre pobles i persones. Ben present tenen l’epitafi que al monument en record de les víctimes d’alça al cementiri municipal del Ramassar: "Als morts en els bombardejos del 31 de maig de 1938 i 24, 25 i 26 de gener de 1939. A totes les víctimes innocents de les guerres. Mai més !!".

La lluna plena com una verbena

És el vers amb el que comença el seu poema una de les nenes participants en el Memorial Mossèn Biscuter de poesia que han organitzat la inquieta gent de l’EPMA.

Han estat un bon grapat de poemes els que han participat en aquest certamen del que aquest dissabte s’han lliurat els guardons en una sala d’actes del centre de Tres Roques plena de canalla i de pares i mares.

Una bona manera de fer gaudir els infants amb la poesia i acostar-los al fantàstic món de la creació. La felicitat, que tant reivindico, també ens pot arribar amb un full en blanc o un teclat d’ordinador per abocar-hi els sentiments, els pensaments o les experiències viscudes.

Temps de castells: un any després

Foto X. Saborido

Un any després i a la mateixa plaça de Vilafranca, la plaça més castellera, els Capgrossos hem tornat a descarregar el quatre de nou amb folre. No va poder ser per Santes i ha estat cap a finals de la temporada per Tots Sants. Fa dies alguns ja donaven per perduda la temporada dels Capgrossos, però una colla capaç de posar sisens per dues vegades a un quatre de nou folrat en els assaigs setmanals és una colla capaç de grans diades. Com la d’avui amb un tres i un quatre de nou folrat i un quatre de vuit amb el pilar descarregats i un pilar de sis carregat. Una excel·lent tripleta vilafranquina, la segona de la història de la colla.

Una diada a la capital de l’Alt Penedès on la colla local ha posat de manifest el seu domini dels castells de gamma extra. La torre de nou amb folre i manilles descarregat, el quatre de nou amb folre i el pilar i el pilar de vuit amb folre i manilles carregats són prou significatius d’aquest ampli domini. Continuen però encallats en el tres de deu amb folre i manilles, un castell que fa massa temps es resisteix als verds.

La diada també ha tingut la cara i la creu en les altres dues colles que actuaven avui. La cara pels Al·lots de Llevant que han aconseguit carregar el primer quatre de vuit de la seva història i dels castellers illencs. La creu pels Castellers de Lleida que no han pogut carregar la torre de vuit folrada en els dos intents que han fet aquest migdia. Esperem que diumenge vinent a Mataró puguem veure la torre dels de la camisa bordeus en la diada dels Capgrossos.

Una diada a la plaça de Santa Anna que els mataronins no podem plantejar-nos com de tràmit i hem d’aspirar a una gran diada. La colla i la ciutat es mereixen els millors Capgrossos.