Capgrossos, com per Santes

Doble actuació d’aquest cap de setmana dels Capgrossos de Mataró. Dissabte al Prat de Llobregat amb castells de vuit i de set (3 de 8, 4 de 8, 5 de 7) que ja anunciaven el que es volia fer avui a Lleida: repetir l’actuació de Les Santes. I això és el que s’ha fet. En una plaça de La Paeria, de bons records als mataronins que fa dos anys van carregar per primera vegada el pilar de set folrat, una més que meritòria actuació de les tres colles que hi actuaven. Els Castellers de Lleida que han descarregat el tres de vuit, han carregat el quatre de vuit que s’ha esfondrat quasi al final i la torre de set després de dos intents desmuntats de torre de vuit. Dos pilars de cinc i pilar al balcó per acabar. Els Capgrossos han descarregat el tres de nou folrat, el cinc de vuit, la torre de vuit folrada i dos pilars de cinc. La Vella de Valls ha descarregat els mateixos castells que els de Mataró, per acabar amb un magnífic pilar de set folrat.

Necessitàvem aquesta actuació i s’ha entrat a plaça conscient del que ens jugàvem avui. Concentració i castells ben treballats. El millor cinc de vuit de la temporada per calmar nervis, un tres de nou maco que ha calgut treballar en la descarregada i una torre de vuit que ha demanat atenció a una colla que sabia que l’important estava fet. Ara es pot encarar amb tranquil·litat la recta final de la temporada amb la vista posada en Sant Narcís, Tot Sants i en la Diada de la colla. I amb el quatre de nou per recuperar la tripleta màgica que els Capgrossos volem tenir al sarró a l’acabar la temporada. Serà a la Plaça del Vi, a la de Vilafranca o a la de Santa Anna.

Un dia de castells, ple de sensacions i imatges. Les de la castellera vallenca que em donava mans al pilar de set i em confessava que pràcticament no l’havien assatjat per manca de camises. Les de l’alcade de Lleida, frisós al balcó de La Paeria amb els intents de la torre de vuit dels de la camisa burdeus. Les de la meva colla satisfets i emocionats després del tres de nou. I sobretot la imatge de les campes del Segre plenes de canalla capgrossa jugant, mentre els grans acabaven el cafè de després de dinar. L’autèntic sentit i futur de la colla.

Handbolicat

Handbolicat i ben hanbolicat aquests dies. Ahir al vespre XXI Festa de l’Handbol Català al pavelló Les Comes d’Igualada. La Federació Catalana d’Handbol té la gentilesa de guardonar l’Ajuntament de Mataró amb un Trofeu FCH. El mèrit de tot plegat pel Club Joventut Handbol Mataró que, amb el seu peculiar bon estil, va portant el nom de Mataró arreu.

Bon ambient i retrobada amb vells amics i coneguts de la meva època de regidor d’esports. I una reflexió a fer al tall de les paraules d’en Lolo Ibern al seu discurs: des de l’any 1992 el nombre de fitxes federatives del conjunt dels esports a Catalunya no ha crescut.

Aquesta tarda, entre entrades i sortides, presentació dels equips del club al pavelló Teresa Maria Roca. Cent noranta vuit nois i noies que faran esport amb la samarreta groc i negra del Joventut Handbol. Un bon planter, ben cuidat, treballat amb la complicitat de les escoles de la ciutat, que ja han fet petit el flamant pavelló del carrer Terrassa. Després partit del sènior masculí en la seva lluita per tornar a la categoria nacional. Penalti inventat per l’àrbitre a tres segons del final que ha permès empatar als jugadors de l’Handbol Terrassa un partit que tenien perdut. Més tard partit de les sèniors femenines davant l’Esplugues de Llobregat i un altre empat. Com deia al principi: ben handbolicat.

Per què li diem la Pollancreda?

Foto Quico Melero

Per què li diem la Pollancreda si no hi ha pollancres? Realment el que hi ha plantat en aquest espai de la ciutat, a tocar de la Porta Laietana i sota la vigilància de la Laia l’arquera, són en la seva majoria oms. És cert que cap els anys setanta, una vegada perpetrat l’atemptat patrimonial de la destrucció de la vella casa pairal dels Llauder, l’ajuntament hi va plantar pollancres, com a la resta del Pla d’en Boet. Durant anys cada primavera, el barri quedava envaït per un núvol blanc de llavors dels pollancres que es posava als ulls, es ficava pels narius i esdevenien especialment empipadors. Per aquest fet i per contraure tot tipus de malalties els pollancres foren paulatinament substituïts per oms. Tampoc és que la situació fitosanitària d’aquest arbres sigui per tirar coets, però almenys no molesten amb les llavors.

Ara l’ajuntament inicia les obres de reforma d’aquest parc i dels espais limítrofs dels entorns del Clos Arqueològic de la Torre Llauder. Per a qui ho desconegui, la Torre Llauder constitueix les millors restes arqueològiques d’una vil·la romana de la província de Barcelona i els seus mosaics són mereixedors d’una atenta visita.

El projecte preveu l’ordenació de les places d’aparcament de manera que, sense perdre places, es millora l’entorn, També la pavimentació dels camins consolidats, la creació de zones d’estada i de jocs infantils i la correcta il·luminació de tot el conjunt.

La pollancreda, i a aquestes alçades no li canviarem el nom, és una peça important situada en una zona de transformació urbana imminent i esdevé una magnífica porta al barri del Pla d’en Boet i a la pròpia ciutat de Mataró. Inclosa dins l’àmbit urbanístic de l’antiga Iveco-Pegaso (allò que pels de Mataró continua essent la JORSA) és el primer pas d’una profunda transformació que veurà néixer nous barris i reurbanitzar un nou sector, entre la Porta Laietana i la Ronda Barceló, de l’avinguda del Maresme. Quan a vegades hi ha problemes per entendre l’urbanisme que estem fent aquesta remodelació pot servir d’exemple per a que serveix l’urbanisme: una eina molt potent de transformació de la ciutat per a proveir de més i millor qualitat de vida als ciutadans i ciutadanes de Mataró. O sigui als mataronins i mataronines.

Un vídeo, una web i un parell de blocs

Un vídeo de xalats simpàtics que em recorden aventures de fa molts anys.

Una web amb títol prou eloqüent: Sostenible

I un parell de blocs que he descobert a la xarxa:

Micrografía: un bloc de fotografies fetes amb el mòbil

Quints-amunt: un bloc casteller força interessant

Boscúries

Foto Lapicero

Escriuen els diaris d’avui sobre els boscos catalans. Ho fan amb motiu del Segon Congrés Forestal Català que ahir es va inaugurar a Tarragona. Les dades que s’han publicat són prou eloqüents sobre l’estat dels forests catalans. Per una banda, i contra el que molta gent podia sospitar, la superfície forestal ha augmentat en un 4% des del 1992. Això suposa que quasi dos milions d’hectàrees, el 61 % de la superfície de Catalunya, estan cobertes pel bosc. A més ha augmentat el nombre d’arbres en un 16 % i la biomassa dels boscos també ha augmentat en un 48 %. Catalunya té ara més boscos que Suïssa.

Ens situem però davant d’una disjuntiva important. Per un costat ha augmentat la percepció per part de la ciutadania de la necessitat de disposar de més espais forestals. La natura com a espai d’oci guanya adeptes de forma continuada i la gent prefereix les superfícies boscades a altres paisatges vegetals. Per altra ens trobem en un procés de reforestació natural del país, fruit més de l’abandó dels boscos que d’una política forestal correcta. La baixa rentabilitat de les explotacions forestals fan poc atractives les inversions amb el corresponent augment de la biomassa. Més boscos però més mal cuidats. Més gent al bosc però menys boscaters. Trobar l’equilibri entre la demanda social i la rentabilitat econòmica és important, però encara ho és més entendre la necessitat de tenir superfícies forestals diverses, madures i ben conservades.

De l’inventari forestal s’extreuen també dades sobre les espècies dominants i la seva evolució. Augmenten les pinedes, els alzinars i les rouredes i per contra disminueixen les avetoses i les fagedes. Alguna conclusió podran extreure els fitosociòlegs sobre aquests canvis.

De moment jo em quedo amb els versos d’en Guerau de Liost:

El faig és gòtic com l'avet.
Mes l'avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d'un gòtic primitiu.

Mentres el faig, trèmul somriu
amb son fullatge transparent
on l'esquirol hi penja el niu,
clar és d'un gòtic floreixent.

L'avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s'hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl·lides, llunyanes.

Municipalisme avui

Després de l’Assemblea de la Federació de Municipis de Catalunya, que es va celebrar divendres passat a Sabadell, apareixen noves perspectives en l’escenari polític del municipalisme català. Perspectives que vindran marcades per l’indispensable col·laboració institucional amb l’Estat i amb la Generalitat.

El mateix títol de l’Assemblea, “Noves necessitats, més municipalisme”, ja ens indica que ens trobem en un moment de replantejament del paper del govern local. Els canvis socioeconòmics accelerats que es donen en els nostres pobles, vil·les i ciutats i l’aparició de nous i més complexes problemes ens obliga a atendre noves demandes i per tant a plantejar-nos nous objectius. Als clàssics temes de l’educació, la mobilitat, la seguretat, els serveis municipals o les finances municipals cal afegir-hi els de la immigració, l’habitatge o el canvi climàtic. A Catalunya a més, hem de gestionar el desplegament del nou Estatut d’Autonomia que per primera vegada reconeix als ajuntaments un paper important en la política del país.

És per això que la vida del municipalisme girarà en els propers mesos sobre dos eixos fonamentals: l’autonomia política i la suficiència financera dels ajuntaments. És cert que cap d’aquests temes és nou i han constituït tradicionalment els cavalls de batalla del municipalisme. Però també és cert que, i a tenor del que es va dir i escoltat el divendres a Sabadell, ens trobem amb un canvi important de sensibilitat i de voluntat política per part del govern de la Generalitat. No apel·laré al tòpic de l’origen municipalista del president o de bona part dels consellers, sinó a les paraules d’en Puigcercós, d’en Castell i d’en Baltasar i del mateix Bustos.

Sobre l’autonomia municipal cal desplegar l’Estatut i aprofitar totes les seves possibilitats, especialment les que fan referència a la creació del Consell de Govern Local i el Consell de Garanties Estatutàries. Igualment la nova Llei de l’administració local ha de fixar definitivament el marc competencial dels ajuntaments. Volem i necessitem saber quines són les competències pròpies dels ajuntaments encara que com deia l’alcalde de Vitòria: "l’alcalde potser no té totes les competències, però si totes les incumbències".

Pel que fa a la suficiència financera es va posar clarament de manifest que els ajuntaments no assumiríem cap nova competència ni obligació sense la dotació pressupostària corresponent. És el que deia en Sixte Moral, exalcalde de Vilanova i la Geltrú: “qui la fa (la llei o la norma), la paga”. L’elaboració de la nova Llei d’hisendes locals i l’aprofundiment del que en Maragall deia “procés de retorn als ajuntaments” han de ser garanties suficients per acabar amb la penúria actual de les finances municipals.

Aquestes i no cap altres han de ser les regles del joc. I si cal jugarem a un altra cosa.

Mercè actualitzada

Amb els vídeos que em fa arribar en Toni Blanch i que podeu trobar al seu bloc:

http://es.youtube.com/watch?v=5oDQBHyirvw

http://es.youtube.com/watch?v=RYh13grGzTY

http://es.youtube.com/watch?v=qqSFtlLReGU

http://www.youtube.com/watch?v=-vfNPsdPQTk

En la mort d’en Santi

Foto Joan Safont

Avui ha estat un dia especialment dur. La mort d’en Santi Ortego, malgrat no sorprendre’ns, ens ha colpejat durament. Sabíem de la gravetat de la seva malaltia, però també de la seva tossuda resistència, del “jo trencaré les estadístiques” que ens deia sovint.

Vaig conèixer en Santi fa molts anys, a l’escola Camí del Mig quan començà a portar les seves filles. Ell, i sobretot la Coral, s’integraren ràpidament en l’associació de mares i pares. Després l’he tractat molt més a fons, a l’escola universitària politècnica, al PSC. Llargues xerrades sobre temes ben diversos. La seva innata curiositat per les coses, el rigor de les dades l’obsessionava i sovint treia una llibreteta plena de notes, les lectures acumulades (havia viscut ben a prop de la plaça de Santa Anna i la biblioteca era el seu hàbitat des de ben jove), la preocupació pel progrés tècnic amb perspectiva humanista. Ho saben bé els seus companys de l’escola, del partit, de tertúlia a Televisió de Mataró, els alumnes, els amics i sobretot la seva família.

En Santi era una excel·lent persona, treballador incansable, de fermes conviccions personals i de compromís social inqüestionable. Darrera seu deixa un record inesborrable en molta gent que l’havia conegut i tractat. El trobarem a faltar, però farem allò que a ell sempre li agradava: treballar per canviar les coses. Avui tenim un altre motiu per seguir entestats en el treball per la gent, per la ciutat i pel país.

Descarregar castells

Foto Conxi Duro

Passo el cap de setmana sense castells perquè l’agenda m’impedeix anar a Reus. Tres i quatre de vuit i quatre de set dels Capgrossos. Tiro del canal casteller de La Malla per saber que ha passat a Barcelona i a Tarragona. A destacar el tres de nou descarregat dels Xiquets de Tarragona. I em trobo amb un article de l’Andreu Botella que em fa pensar. Vaig a moncasteller i repasso les estadístiques de castells descarregats i castells carregats de les deu primeres colles.

El resultat és prou evident: Capgrossos de Mataró és la colla que té el percentatge (98’88 %) de castells descarregats més elevat i sense cap castell només carregat. Això és equivalent a zero llenyes. Pel contrari els Xiquets de Tarragona són la colla amb un percentatge (4’40 %) més alt de castells només carregats.

Pot ser sí que, com diu en Botella, els castells carregats hagin patit una certa devaluació. Segurament s’afina molt més en els assaigs i a plaça es desmunten peus amb més facilitat. El que està clar, com també escriu un lector en el forum, és que a ningú li agrada posar-se el castell de barret.

La Mercè amb visió mataronina

Foto Sergi Bernal

Aquesta tarda, i per invitació de l’alcalde de Barcelona, he assistit des del balcó de l’Ajuntament a la cercavila de les festes de la Mercè. El motiu, la participació de les comparses festives de Mataró en la cercavila dedicada aquest any a la Mediterrània. Junt amb els gegants i l’àliga de Barcelona s’han trobat colles de Premià de Dalt i de Mar, de Calella, de Tordera, de Sardenya, del Magreb, de Sicília, de Mallorca. I l’àliga, la família Robafaves, el Drac i el Dragalió de Mataró.

Amb tots aquests ingredients havia de sortir una cercavila de gran potència, però la realitat ha estat ben diferent. Espectacular sí, però sense el ritme al que estem acostumats a Mataró. L’espai, la plaça de Sant Jaume, esdevé massa gran malgrat que s’ha omplert de gom a gom. La gent, que s’ho ha passat bé i ha aplaudit generosament, no assoleix el grau de comunió amb les figures que es dona a la Riera. Una prova evident és el grau de conservació dels domassos del balcó; ni una sola cremada que testifiqui una càrrega momerotera, o similar, com Déu mana. Per cert que les momerotes no hi eren per raons de seguretat amb el foc.

Tot plegat fa pensar que, en això de les festes populars, els de Mataró ens ho mirem amb ulls massa mataronins. O si ho voleu d’una altra manera, amb ulls massa santeros.

Armats de Mataró, soldats de pau

Foto Antoja-Xirau-1

Armats del manípul de Mataró, soldats de pau, felicitats!

Felicitats per la Medalla de la Ciutat que aquesta tarda rebeu en reconeixement a la vostra trajectòria i a proposta de quinze entitats de la ciutat.

El consistori en Ple, per unanimitat de tots els grups municipals, va decidir la primavera passada atorgar-vos el màxim guardó que es dona a les entitats de Mataró. I ho fem a la Riera, el cor de la ciutat, on passen les coses importants de Mataró. Hem volgut saltar-nos el protocol i els usos de la casa per a fer aquesta celebració rodejats dels ciutadans i ciutadanes que s’han volgut sumar massivament a l’homenatge.

Sou història viva de Mataró. Història perquè darrera vostre hi ha més de tres-cents anys d’existència de la ciutat. Tres-cents anys en els que no només heu sobreviscut a les vicissituds dels temps, sinó que heu sabut actualitzar la tradició fins a convertir-la en quelcom natural del paisatge de les primaveres de la ciutat. I història viva perquè allà on aneu demostreu que sou, i que em perdonin els de Banyoles, el millor manípul de Catalunya.

A partir de la tradició heu sabut trametre a la ciutat qui som i d’on venim, amb les arrels ben fondes en la història i projectats en el futur.

Felicitats de nou i que per molts anys els timbals i el fregadís de les sandàlies en el pas de fangar segueixin ressonant pels carrers de la vella Iluro.

Text de la meva intervenció, aquesta tarda, amb motiu de l’entrega de la Medalla de la Ciutat als Armats de Mataró.

Actes

Repassant l’agenda sovint pots tenir la sensació que dediquem molt de temps a presidir o assistir a multitud d’actes diguem-ne protocol·laris. Passa, però, també sovint que els actes o son resultat del treball fet o enceten nous treballs per nous objectius. Sense oblidar que la nostra societat també necessita una certa litúrgia. Aquesta setmana ha estat un bon exemple d’això i cada dia he hagut d’assistir a un o més actes com alcalde de Mataró.

El dilluns a la reunió dels alcaldes de l’AMTU a Granollers amb en Víctor Morlán. La repercussió mediàtica de la reunió ha estat enorme i esperem que la repercussió real sigui també important. Constato que la sortida al balcó, per ensenyar la Porxada al secretari d’estat, ha tingut molt més ressò que el balcó de fa dues setmanes per la Diada Castellera de la Festa Major de Blaus i Blancs.

Dimarts, signatura a Barcelona del conveni entre la consellera Marina Geli, presidenta de la Fundació TIC Salut, i l’empresa Intel. Posem les bases per la col·laboració en el desenvolupament de noves formes d’atenció sanitària. L’aposta de fa un any comença a prendre consistència. Al vespre concert al Palau de la Música, un genial Zubin Mehta i una sensacional Orquestra Filarmònica d’Israel.

A primera hora del dimecres, acte d’inauguració del curs escolar de l’itinerari esportiu a l’Escola Pia de Santa Anna. A mig matí inauguració del nou parc de bombers de Mataró. La satisfacció de la feina feta després de molt de temps i moltes energies gastades per aconseguir-ho. La insistència i la persistència, sobretot d’en Manuel Catà, ha estat fonamental, juntament amb el canvi radical de posicionament del govern de la Generalitat amb l’arribada a la conselleria de la Montserrat Tura. Ho explica en Ramon Bassas al seu bloc. Encara al vespre visita a les obres de reurbanització dels carrers del Palau. Una aposta decidida per posar els barris al dia i evitar qualsevol tipus de segregació territorial o social. La mateixa setmana que la Junta de Govern va aprovar el projecte de construcció de l’aparcament al Parc del Palau.

Dijous inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc a l’Ateneu de la Caixa Laietana. Temps per parlar d’art i per reafirmar la voluntat de complir els compromisos.

Divendres a Sabadell, Assemblea de la Federació de Municipis de Catalunya. Es renova el Consell Nacional, el Comitè Executiu –on Mataró torna a estar present després de quatre anys- i es reelegeix a l’alcalde de Sabadell com a president. Una nova etapa pel municipalisme de la que vull escriure aviat. A la tarda dos actes. Inauguració de l’exposició “Violència: tolerància zero” de La Caixa a la Rambla i exposició, al Museu de Mataró, dels treballs finalistes del Premis Puig i Cadafalch i de la Triennal d’arquitectura del Maresme.

Per davant el cap de setmana, però d’això ja en parlarem. Malgrat tot que ningú es quedi amb la impressió que el treball es redueix a això i sens dubte el treball més important que tenim entre mans en aquests moments és la redacció del Pla d’Actuació Municipal i dels Pressupostos del 2008 que aviat podrem presentar per la seva discussió. Sense oblidar l’apretada agenda de contactes amb altres administracions per desencallar i impulsar nous projectes per Mataró. I és que treballant es fa feina.

Col·lectiva Sant Lluc

Escultura L'olivera d'en Manuel Cusachs

Algú ha dit o ha escrit alguna vegada que la Sant Lluc és la Festa Major dels pintors mataronins. M’agrada la imatge doncs la Sant Lluc, com la Festa Major, es repeteix cada any per les mateixes dates. Com la Festa Major genera il·lusions i polèmiques (benvingudes siguin, senyal que interessa), prima el caràcter popular i participatiu i al darrera hi ha un munt de gent treballant-hi. Tot plegat per oferir-nos una mostra que, amb esperit crític, valorarem, compararem amb l’any passat, criticarem. Felicitats als noranta artistes seleccionats aquest any.

La Sant Lluc representa l’inici del curs artístic de la ciutat, un curs que comença amb un parell de bones notícies de la mà d’en Manuel Cusachs. L’exposició que està preparant per la Pia Almoina recalarà pel novembre a Mataró i de la mateixa manera també podrem veure a Mataró l’antològica que s’estrenarà a Andorra l’any vinent.

I acompanyant avui a en Cusachs tres artistes veterans que han rebut l’homenatge de l’Associació: Montserrat Poch, Pepe Novellas i Guerau Calàbia i tres artistes joves seleccionats a la col·lectiva de l’any passat. El present i el futur de l’art de la ciutat.

I com que el president ha fet servir un símil ferroviari per parlar del Fons d’Art, jo vull fer servir el mateix símil per afirmar que el projecte no es troba en cap via morta, tot plegat pot estar aturat temporalment per canvi de maquinista, però es tirarà endavant i l’Ajuntament complirà els compromisos signats. Els hi prego només una mica de paciència.

Text de la meva intervenció, aquesta tarda, a la inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc.

Una història bonica

Foto Ferran Munsó

Aquest matí l’Escola Pia Santa Anna m’ha convidat a l’acte d’inauguració del curs escolar de l’itinerari esportiu. Cent quaranta nois i noies que es preparen com a professionals esportius.

Aquesta és una història que va començar ara fa deu anys. Un matí en Mario Keudell es va presentar al despatx que aleshores tenia al Patronat d’Esports, al carrer de Cuba, per explicar-me el projecte que volia engegar amb un grup de nois i ens demanava suport. Eren alumnes del darrer curs d’ESO que havien manifestat la seva voluntat de deixar els estudis en acabar el curs. En Keudell pensava que calia buscar algun element que pogués motivar els joves a seguir estudis professionalitzadors i, coneixent-lo, no va parar fins que va muntar el primer curs de tècniques esportives.

Els resultats són prou eloqüents: des de fa vuit anys els alumnes del curs porten les activitats esportives de la Fundació Maresme i altres col·lectius, el curs no reglat inicial va evolucionar cap a un cicle formatiu de grau mitjà i un altre cicle de grau superior i el setanta cinc per cent dels alumnes han acabat cursant estudis superiors.

Dinamitzadors esportius, socorristes aquàtics, responsables de lleure i de turisme esportiu. Nous professionals pels nous sectors econòmics de la ciutat i de la comarca. I sobretot un grapat de joves preparats per afrontar els reptes laborals i personals. Una bona feina i una història bonica.

Des del Maresme

Fa unes setmanes en varen demanar, per un documental sobre el doctor Pere Montserrat, que escrigués unes paraules. Aquest és el text que, en castellà, els hi vaig fer arribar:

El doctor Pere Montserrat (Mataró 1918) es un referente para todos los estudiosos de la botánica del Maresme. Su tesis doctoral sobre la Flora de la cordillera litoral sigue siendo manual de obligado uso para todas las personas que estudian la flora de esta comarca catalana.

Sesenta años después, y a pesar de la extraordinaria transformación que ha sufrido este territorio, sólo unas pocas decenas de nuevas especies se han podido añadir al exhaustivo catálogo florístico de Montserrat.

Heredero de la rica tradición botánica de Antoni Cadevall i Puis Font i Quer, el doctor Montserrat ha sido miembro destacado de un reputado grupo de botánicos y naturalistas catalanes de la talla de Oriol de Bolòs, Creu Casas o Ramon Margalef. Una generación, prácticamente desaparecida, que a pesar de las evidentes dificultades con las que tuvieron que desarrollar su trabajo científico, supo conectar con las corrientes de la botánica moderna y alcanzar un renombre internacional.

Cómo el mismo doctor Montserrat explica a menudo, a pesar de haber nacido junto al mar, la “irresistible atracción de la montaña” le acabó convirtiendo en un reconocido experto en praticultura de montaña. Su trabajo al frente del Centro pirenaico de biología experimental de Jaca durante más de treinta y cinco años ha sido de una intensidad apasionante y de unos resultados extraordinarios.

El año pasado en Mataró, su ciudad natal, se sumó, con la celebración de unas jornadas de homenaje, a los numerosos reconocimientos que el doctor Pere Montserrat ha acumulado a los largo de tan dilatada y fructífera vida científica. Cómo alcalde de la ciudad tuve entonces ocasión de poder dedicar unas palabras de reconocimiento a este erudito mataronés que con las raíces en el “sauló” ha sabido conquistar, con abnegación y laboriosidad, las más altas cumbres de la botánica.

Ejemplo vivo de una vida de trabajo y pasión por la ciencia.

Donant la cara

Foto Quim Puig

Això és el que ha fet avui en Víctor Morlán, secretari d’estat d’infraestructures, davant els alcaldes de les ciutats de l’arc metropolità agrupades a l’AMTU. I cal valorar el fet pel que realment representa. És la primera vegada que un càrrec de la seva importància reuneix els alcaldes per explicar-les-hi com estan les coses i que s’està fent per a resoldre-les. Algú pot pensar que ja era hora i que fins hi tot que s’arriba tarda. Certament pot ser així, però també ho és el fet que ningú va informar quan es prengueren les decisions sobre l’arribada de l’alta velocitat a Barcelona i les conseqüències que representava. I ara són els que més criden.

Però no es tracta només d’una qüestió de gests, és tracta de generar les confiances imprescindibles entre administracions i sobretot es tracta de solucionar els problemes actuals i planificar conjuntament els projectes de futur.

El secretari d’estat ens ha informat de les mesures que s’han pres per millorar els serveis de rodalies, ha volgut escoltar la nostra opinió i ha tingut especial interès en fixar el mecanisme de relació permanent que ens permeti saber que passa, que s’està fent i que es vol fer. I hem parlat dels projectes de futur, del tren orbital, dels desdoblaments pendents, de la millora de les estacions.

Per això cal valorar el gest d’en Morlán. Per donar la cara i per anar per feina.

Gràcies Saül

http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20070917/53393781974.html

Diades castelleres

El calendari casteller es va escolant poc a poc. Amb totes les colles retornades de vacances la recta final de la temporada sembla posada. Les diades castelleres es van succeint i la cosa no té color, o millor dit té un color verd aclaparador. Avui els de Vilafranca ho han tornat a demostrar a Tarragona en la diada de la Festa Major, tornant a descarregar la torre de nou amb folre i manilles. De moment semblen la única colla capaç de descarregar castells de gamma extra a l’espera del que facin Minyons d’aquí a final de temporada i davant una Vella de Valls que sembla clavada en la tripleta màgica, la qual cosa ja té el seu mèrit. Avui, a la plaça de la Font, els rosats no han pogut amb el cinc de nou amb folre que fa dies preparen.

La notícia bona l’han donada els Xiquets de Tarragona carregant el tres de nou amb folre. Com deia el mateix cap de colla, els matalassers són colla de vuit i que de vegades, i avui ha estat una d’aquestes, poden tirar castells de nou.

A l’espera de les importants diades que queden per davant; amb els Minyons que s’han de posar les piles, amb la Vella que té ganes, amb la Joves que ha de confirmar que el quatre de nou de Sant Fèlix no va ser de casualitat i amb els Capgrossos en la seva lluita particular pel quatre de nou; les diades castelleres més significatives han estat, i per aquest ordre, Sant Fèlix, Les Santes, l’Arboç del Penedès i Tarragona. Queda molta temporada encara però la diada de Les Santes –i reconec que no sóc gens imparcial- és consolida com una gran diada castellera, pels castells que es tiren i per l’ambient a la plaça.

Que les Santes Julianes i Semproniana ho puguin veure durant molts anys!

Postals de cap de setmana

Fa dies que la ciutat ha recuperat el seu ritme habitual. I això vol dir que els actes ciutadans es multipliquen en aquest final d’estiu. Sembla com si volguéssim escurar les tardes llargues i les nits de calor. De tots els actes d’aquest cap de setmana vull destacar-ne tres.

Dissabte a la tarda, en una plaça de l’Ajuntament força plena, actuació del grup de danses La lliura de Torreblanca. Organitzava l’Entitat Folklòrica Catalana de Mataró. Torreblanca és un poble de la comarca de La Plana Alta (Castelló), d’uns cinc mil habitants. En el seu repertori el Ball de Plaça de Torreblanca, la jota d’Alfarb, el bolero de Castelló, les seguidilles d’arrossegada d’Usera, el fandango de tres de Xàtiva. Un recital especialment apropiat pels afeccionats a pintar ratlles en la Terra!.

Aquest matí, la coral La Nota torna a donar la nota a la capella, plena de gom a gom, de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. Concert amb motiu de les festes del carrer Sant Pelegrí. Un bon repertori de clàssics de musicals d’arreu i una magnífica interpretació final de l’Empordà.

Per arrodonir arrossada a la plaça Onze de Setembre organitzada pel col·lectiu EPMA. Acció solidaria amb el projecte Boris Vega que en Rafa Juncadella tira endavant a la ciutat d’Esteli a Nicaragua. Tot un exemple del treball que es pot fer des d’una entitat modesta però compromesa.

Comentaris després de la Diada

Foto Tejederas

Passada la Diada Nacional de Catalunya hom espera que, com passa cada any, baixi l’estat d’excitació nacional d’alguns i ens puguem tornar a centrar en els problemes dels ciutadans. Però de la mateixa manera que no hi ha derby futbolístic sense avant-partit i post-partit, tampoc hi ha Diada sense abans i després. Encara que tot plegat em temo que en Miquel Caminal pugui tenir certa raó quan escriu: “A más nacionalismo menos ideas y soluciones sobre los problemas reales de la sociedad”.

Rellegint la premsa escrita de la setmana –a la digital, ho sento, quasi que no hi arribo per manca de temps- es troben alguns articles força interessants,dels que donen per discutir, discrepar, assentir, sobre els temes que aquest any han caracteritzat l’Onze de setembre: la proposta de referèndum d’en Carod, les plataformes sobiranistes, els actes de la Diada i el paper dels expresidents.

Sobre el referèndum escriu en Miquel Pairolí a El Punt d’ahir: "Pensem que si es convoca un referèndum d’autodeterminació ha de ser amb l’esperança raonable de guanyar-lo, si no, val més que no es convoqui”. De les plataformes sobiranistes dos articles a El País de divendres. Un de Joan B. Culla, “Una Diada peculiar”, en la que afirma rotundament que “la eclosión de plataformas sobiranistas es más bien un síntoma de desorientación, de perplejidad estratégica dentro de esas minorías politizadas que son los militantes de los partidos”. L’altre, una mena d’atlas per situar-se en el complex món de les plataformes i que signa, també a El País d’ahir, l’Enric Company.

De l’ofrena floral a Rafael de Casanova, de la que vaig tenir tres sessions ben diferents (dues a Barcelona aguantant els impresentables de guàrdia i una altra a Mataró d’un civisme i respecte exemplar) en parla irònicament l’Antoni Bassas a el Periódico de divendres: “Ja se sap que avui dia no hi ha celebració televisada sense la presència de 200 dissidents. Saben que constitueixen la coartada perfecta perquè periodistes mandrosos o intencionats ocultin la naturalesa de qualsevol acte o la profunditat de qualsevol discurs, encara que siguin de la importància dels que van pronunciar els presidents José Montilla, Jordi Pujol i Pasqual Maragall la tarda de l’Onze de Setembre”.

De cròniques dels actes de la Diada en destaco tres, tots del dimecres. El de l’Empar Moliner a El País, fresc i impredictible com la mateixa autora. El d’en Manuel Cuyàs a El Punt, encara que no sé d’on treu això de : “Hi ha va haver dos himnes: Els Segadors, per fer feliç ERC i CiU, i el Cant de la senyera, per satisfer PSC i ICV”. Vols dir Manuel que això va així?. El tercer el d’en Sergi Pàmies a La Vanguardia titulat Pancatalanisme. Malgrat el que el títol pugui indicar no parla de Països Catalans sinó del “pan catalán”, un pa amb quatre barres de sobrassada.

I per acabar i sobre el paper dels expresidents, un més que explícit article d’en Lluís Foix A La Vanguardia de dijous: “Alexander Herzen, un precusor de la revolución rusa y activista contra la esclavitud, dejó escrito en el siglo XIX que los esclavos no tenían historia, solo tenían geografía. Esta afirmación la aprovechó Isaiah Berlin para decir que los judíos tenían demasiada historia y muy poca geografía. Si se me permite utilizar la metáfora, diré también que Catalunya es un país demasiado pequeño para tener tantos presidentes que piensan que actúan como tales. He llegado a la conclusión de que tenemos tres presidentes y medio. (Montilla, Maragall, Pujol i mig Carod). Hay un tiempo para cada cosa, para ser presidente y para ser expresidente”.