Del debat de les infraestructures

Avui El Punt informava del futur autobús que unirà Mataró amb l’aeroport de Girona. He dit moltes vegades que Mataró disposa de dos aeroports, el del Prat i el de Girona, i que necessitem bones comunicacions amb transport públics amb tots dos. Malgrat que encara no tenim data definitiva de posta en funcionament, les moltes reunions amb els responsables de la Generalitat poden donar resultat aviat. I és que hi ha reunions que es fan però que no s’expliquen fins que arriben els resultats.

Com les moltes reunions que hem fet per parlar del tren orbital, una aposta decidida del govern de la Generalitat per comunicar les ciutat de l’arc metropolità. Aquesta setmana s’han presentat els documents del Pla Director als que la Comissió d’Urbanisme ha donat el vist-i-plau. Un nou pas en el procés que ens ha de portar a la realització de l’obra ferroviària més important, en l’àmbit estrictament català, dels darrers decennis. Perquè el tren orbital, i l’Eix Transversal Ferroviari que també està impulsant el govern, suposa la liquidació del vell esquema del “vuit català” del segle dinou. En parla en Ramon Bassas.

Mataró té al davant una oportunitat única que no volem desaprofitar. Per un costat es millora substancialment la comunicació amb el Vallès, per altra sens presenta l’ocasió d’eliminar les vies de primera línia de la costa. Encara més doncs suposa passar d’una única estació fins a quatre amb la millora que això representa sobre l’accessibilitat al transport públic. Una estació al Parc Central que connecti les dues línies i les estacions de Cerdanyola, Pla d’en Boet i Rocafonda per acostar el tren als barris de Mataró. Estacions, com el traçat del tren, subterrànies. De fet el projecte Tecnocampus ja es va escapçar d’un extrem per facilitar el pas subterrani del tren. Idees clares, treball constant, per solucionar problemes.

També com en el debat sobre la N-II. Poc a poc les solucions es van obrint pas a tants i tants anys de donar-hi voltes i no decidir res. I mentre uns treballem, altres es dediquen a pintar dianes.

He mirat el mar

"He mirat el mar i n'he atrapat fragments... Fragments del seu esperit, un esperit que també té la matèria amb la qual m'agrada treballar, modelant textures i colors, sentint que té vida pròpia.

Com el mar, sotmès a canvis continus, així concebo el procés de creació del quadre, intentant extreure l'esperit de la matèria per arribar a la màxima bellesa".

Escrit de la Marta Duran al díptic de la seva exposició al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí. Del 30 de novembre al 6 de gener.

La síndrome del soldat rus

Llegia l’altre dia com es va desemmascarar al soldat rus que demostrava una absoluta eficiència en el tir: primer disparava i després marcava la diana. Quelcom semblant està passant amb la convocatòria de manifestació del dissabte. O no es igualment sospitós que el lema de la manifestació coincideixi, paraula a paraula, amb el missatge central de la conferència política de l’Artur Mas de la setmana passada?. Conferència, sigui dit de pas, que ja ha passat a l’oblit més absolut. Convergència, primer “dispara” i després pinta la diana.

“Dispara” quan decideix erosionar com sigui el govern i pinta la diana quan busca l’excusa de les infraestructures. D’entrada ni la més mínima ombra d’autocrítica a la seva manca de gestió dels darrers anys de govern, del seu pacte amb el PP quan es decideixen fer algunes coses i, sobretot, es decideix no fer-ne d’altres. O algú creu que les grans infraestructures es planegen, projecten, s’executen en només quatre anys?. Rescatem de les hemeroteques les notícies sobre la renúncia al desdoblament de l’Eix Transversal, o a la millora de Rodalies?.

Però la convocatòria de dissabte, i farien bé en clarificar-ho els partits convocants, presenta ombres importants. Estan d’acord sobre les infraestructures que Catalunya necessita?. Es manifestaran del bracet els dirigents de CiU que varen recolzar el Pla Hidrològic al costat dels d’ERC o d’ICV?. Si algú crida contra el Quart Cinturó o contra la MAT que faran els de Convergència?. O no es tracta d’això?. Perquè aleshores l’Oriol Pujol haurà estat un artista pintant la diana.

I dic tot això amb el tot el respecte cap a les persones que decideixin manifestar-se dissabte. Motius pot haver-hi, però segur que no són els que CiU explica. Perquè com al soldat rus al final se li acaba descobrint el truc.

Jornades tecnològiques

Ahir i avui. Poc a poc, i sense absències, anem donant cos als projectes tecnològics que ens hem proposat tirar endavant. Si fa pocs dies vaig intervenir en l’assemblea de Localret, aquest dies ha tocat fer-ho amb projectes més locals, però no menys importants.

Ahir, constitució del primer Consell Assessor d’empreses de la Fundació Tic-Salut. Dues-centes persones, en representació d’empreses vinculades amb les noves tecnologies i amb l’àmbit sanitari, ens apleguem al modern auditori de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Obre l’acte la consellera Geli que no s’està de dir que “la relació entre les tecnologies de la informació i el sistema sanitari són la gran revolució pendent en l’àmbit de la salut”. Presència destacada de mataronins entre els ponents que intervenen en la jornada: Joan Guanyabens, Josep Mañach, Carles Fradera. Presento la ponència d’en Javier Colás, president de la Fundación Tecnología y Salud, que impulsa la Federación Española de Empresas de Tecnología Sanitaria. Faig la cloenda de la jornada explicant la implicació dels ajuntaments catalans en la gestió sanitària del nostre país i l’esforç que s’està fent en la incorporació i desplegament de les infraestructures que facin possible la universalització de les TIC de manera que no es produeixin segregacions territorials o socials en el seu accés i en el seu ús. Bon resultat de la jornada, amb un grapat d’empreses compromeses en participar en el Consell Assessor.

Avui, signatura del conveni de col·laboració entre Al-Pi i Maresme Digital TV. Amb aquest conveni es garanteix la connexió amb banda ampla d’alta velocitat (fins a 10Gbps). D’aquesta manera es garanteix la capacitat suficient per permetre la transmissió ràpida dels continguts de la Xarxa Audiovisual que hem començat a crear a partir de les ràdios locals per proveir de continguts la televisió comarcal. També es garanteix la connexió amb l’Anella Audiovisual de Catalunya, que ens permetrà rebre i també enviar informació a la resta del país.

Dues apostes diferents. Una, Maresme digital TV, molt decidida per articular tecnològicament la comarca i l’altra, Fundació Tic-Salut, d’abast nacional que ens ha de situar al capdavant en matèria sanitària.

Premis Butaca

Foto comediateca.com

Si l’any passat els Premis Butaca varen començar el seu periple pel país, aquest any recalen a Mataró, la capital del Maresme, la comarca on varen néixer fa una colla d’anys. I els mataronins i mataronines, gent hospitalària, els acollim amb molta il·lusió.

Uns premis de teatre i atorgats pel públic havien de ser forçosament ben rebuts a Mataró. Per la nostra tradició i afició al teatre. Empeltats de mediterrània ens costa poc somniar i deixar-nos embolicar per històries i cabòries explicades per comediants dalt d’un escenari. Però tenim criteri i el tenim fi. Per això qui guanyi segur que s’ho mereixerà i podrà presumir d’uns Butaca atorgats a Mataró.

Els Butaca són uns premis amb vocació de referent de les arts escèniques a Catalunya i això vol dir molt. Pel que representa el teatre al nostre país, per la qualitat dels espectacles, de les companyies i dels actors i actrius. Però sobretot per l’enorme afició teatral de la nostra gent a qui agrada fer i veure teatre. Mil experiències teatrals repartides per tota la geografia catalana, des de l’àmbit més metropolità fins les comarques de muntanya, ho certifiquen. De la força de les companyies professionals a la il·lusió dels grups d’afeccionats. Tot un món que es mou darrera i davant del teló cercant les complicitats entre actors i espectadors,segurs de formar part del mateix teatre de la vida.

Sigueu benvinguts a Mataró. Als que concurseu no us desitjaré sort, que porta malastrugança. Als espectadors un demanaria rigor però també una mica de benevolència. Tots plegats torneu quan vulgueu que sereu ben rebuts.

Text que vaig escriure pel programa de mà del premi Butxaca

No hay ambiente

Foto Elpais.com

Llegeixo a la premsa del diumenge les informacions sobre l’enèsima manifestació de l’AVT contra el govern. Perquè a aquestes alçades de la pel·lícula convindrem que el terrorisme no és més que una excusa per manifestar-se contra el govern Zapatero.

Com sempre cal analitzar el que es va dir i el que no es va dir -o millor dit el que es va cridar i el que no es va cridar-, el que deien les pancartes i el que no deien, els que hi eren i els que no hi eren. De tot això pot sortir una idea, subjectiva per suposat, del que va representar aquesta nova manifestació.

D’entrada a destacar la baixa participació. Sembla que ningú es creu les dades del govern de la Comunitat de Madrid que com sempre no explica el seu mètode de càlcul. Diuen els organitzadors que “no hay ambiente”. I doncs que es pensaven?. Amb la banda assetjada judicialment i policial, amb els principals responsables batasunos a la presó, en plena ofensiva contra la kale borroka, els ciutadans tenen la percepció que s’està fent tot el que l’estat de dret permet contra ETA. Tampoc sembla calar la teoria Alcaraz sobre el “siniestro y vegozante proceso de rendición” del govern davant els terroristes.

Sobre els que hi eren i els que no hi eren podríem aplicar la teoria del capità Aranya. En Rajoy cridant a l’assistència i no anant-hi, Aznar desaparegut i fent les Amèriques, Gallardón ni era ni se l’esperava. Això sí, impertorbables Zaplana, Acebes i Aguirre. Impertorbables o mal informats, doncs sembla que no varen veure les banderes feixistes del Frente Nacional, ni les dianes amb la foto de Zapatero que portaven els de Democracia (quin sarcasme) Nacional (i quina afició a la nació). Tampoc devien veure les que deien “ETA brazo armando de Z” o “Z ETA P”. Tampoc les devia veure en Sirera tan sensible al que es diu o es crida a qualsevol manifestació a Catalunya. També hi eren “Los Peones negros”, “inasequibles al desaliento” i a qualsevol sentència judicial que no sigui la que ells volen.

Acusava Mari Mar Blanco al govern de “haber hecho añicos el espíritu de Ermua”. El govern o la instrumentalització barroera, partidista i irresponsable que el PP ha fet del terrorisme?. Varem ser molts que sortirem al carrer quan l’assassinat de Miguel Angel Blanco. I ho tornaríem a fer. Però d’això a pensar que som estúpids, sense criteri i que ens poden fer combregar amb rodes de molí hi ha tot un abisme.

Crònica gironina

Foto Quico Melero

Quan aquest cap de setmana pujava cap a Girona, amb el Pirineu nevat al fons i les arbredes del Vallès i de La Selva d’un daurat madur, pensava en les circumstàncies polítiques en la que es celebrarà la VI Conferència política del PSC. En una setmana marcada per la conferència de l’Artur Mas, una conferència que serà coneguda com la de l’ambigüitat, els socialistes ens tanquem a parlar dels problemes dels ciutadans i les ciutadanes. Les infraestructures, l’habitatge i la convivència han centrat el debat d’aquest fi de setmana a Girona. Uns intenten recuperar la centralitat política i només aconsegueixen insistir en la seva deriva cap a enlloc. Altres sense massa soroll tornem a tirar del carro.

Les conferències polítiques del PSC són, en paraules de l’Ernest Maragall, una demostració del risc a pensar en veu alta que els socialistes assumim sense cap por. I per això els centenars d’esmenes als documents marc s’han pogut debatre amb intensitat i passió, per acabar tenint unes ponències votades per unanimitat. Ponències valents, riques, que aporten solucions i assumeixen responsabilitats.

Però els actes polítics serveixen també per visualitzar voluntats polítiques, per copsar els estats d’ànims i per enviar missatges a la ciutadania. I la Conferència de Girona no podia ser una excepció. Així ens ha servit per confirmar, el que alguns mitjans ja titulaven com el secret més mal guardat, la disponibilitat de la Carme Chacón a encapçalar la candidatura del PSC per les properes eleccions del mes de març. Va estar contundent ahir la ministra Chacón, sense embuts en reivindicar el treball del govern Zapatero, reconeixent els errors comesos, però posant l’èmfasi en la tasca d’impuls democràtic, de compromís social, de progrés econòmic i d’articulació territorial. Va aconseguir emocionar a molts dels assistents posant en el seu discurs suficient sentiment i passió. Un discurs per llegir amb calma.

Quan després de les intervencions d’en Jordi Hereu i del president Montilla, els centenars de participants hem travessat la Devesa camí de casa ho fèiem ben convençuts de les paraules d’en Miquel Iceta: forts i units al servei de Catalunya.

Ha valgut la pena Boet

Divendres a la nit l’Associació Esportiva Boet celebrava el sopar del 25è aniversari de l’entitat. Varen tenir la gentilesa de convidar-me i la celebració em va ser especialment agradable. Primer perquè vaig poder saludar persones que es trobaven ja en el fons dels meus records. Segon perquè és encoratjador veure com una entitat que va començar fa 25 anys s’ha consolidat com a referent pel barri i per la ciutat.

L’Associació Esportiva Boet va néixer dins d’un projecte esportiu més ampli, que incloïa l’Escola d’Iniciació Esportiva Pla d’en Boet. Les tres escoles del barri tiraven endavant un projecte comú d’esports escolar. Per donar continuïtat a la pràctica esportiva després de l’etapa escolar es va incoporar la Unió Esportiva Boet que havia nascut l'any anterior com a iniciativa veinal. Les coses van anar com van anar i només l’escola Camí del Mig va seguir endavant amb aquest model esportiu fins mitjans dels anys 90. Mentre tant les dues entitats s’havien desvinculat i l’A.E Boet, s’havia instal·lat definitivament en el poliesportiu Pla d’en Boet. Darrera quedaven hores i hores de treball en el despatxet de l’escola Camí del Mig, pistes esportives compartides, i un projecte estroncat segurament per massa ambiciós i avançat als temps.

Però la idea bàsica va funcionar i molt bé. L’esport com a instrument de cohesió territorial i social d’un barri que naixia amb molts problemes. A principis del anys vuitanta el Pla d’en Boet necessitava algun projecte que l’ajudés a la cohesionar-lo socialment i a dotar-lo de personalitat pròpia. Era gairebé el final d’un procés de creixement sobtat del barri, amb molt nous veïns i pocs projectes en comú.

I el que va començar com un projecte de barri molt aviat va ser un projecte de ciutat. Un projecte que va ajudar, i molt, a normalitzar el barri davant els ulls de molts mataronins i mataronines que venien a fer esport i podien comprovar que al Pla d’en Boet no passava res d’especialment dolent. Milers d’esportistes i de famílies han passat durant aquests vint-i-cinc anys per les pistes del carrer Sant Cugat, han lluït la samarreta blava i taronja i han participat d’una història d’esport, de convivència i de ciutat.

I darrera de tot una colla d’incansables activistes esportius i veïnals. Alguns que aguanten des del començament, algun –com l’enyorat Manel Carceller- desapareguts prematurament, altres que s’han afegit amb el temps, però tots convençuts que val la pena fer del compromís un estil de vida. I aquest cap de setmana quan la Ivette faci els salts mortals amb els que acostuma a celebrar les victòries de l’equip de volei, celebrarem vint-i-cinc anys de treball i de tossuderia en un projecte que ha valgut la pena.

Per si aneu a Girona

En Josep Maria Codina exposa a Girona, a la Sala Giart, fins el 15 de desembre.

Amb visió i amb ambició

Els organitzadors d’aquest acte han tingut l’encert de titular-lo: Nit amb visió. Sembla un joc de paraules, i efectivament ho és. D’entrada som més de dues-centes persones, empresaris, sindicats, administracions, que ens reunit aquesta nit a l’Hotel Ciutat de Mataró. I ens hem reunit per conèixer-nos, per contactar i també, i m’ho permetran, per conspirar una mica. Perquè a Mataró i al Maresme ens fa falta conspirar una mica. Conspirar per guanyar pes en els àmbits de decisió política i econòmica. Conspirar una mica per a ser capaços de generar aliances estratègiques i dotar-nos de les organitzacions indispensables per tenir veu pròpia en el país. Visió necessària per poder anticipar-nos. Ambició imprescindible per afrontar amb èxit els reptes.

Us posaré alguns exemples d’aquesta visió i d’aquesta ambició. La que va tenir l’alcalde Majó quan fa vint-i-cinc anys va decidir crear l’Escola Universitària del Maresme. No varen faltar veus com ara que deien que no era feina d’un ajuntament crear i mantenir escoles universitàries. Més de 2.000 enginyers titulats a l’escola avalen abastament la decisió de l’alcalde Majó. Tampoc falten veus ara que opinen que el Tecnocampus no és necessari i que la ciutat té altres prioritats. O que podem prescindir de la TDT. O no veuen o no volen veure les oportunitats que Mataró no pot perdre. Oportunitats per articular i posicionar la ciutat i la comarca al capdavant de la innovació i del progrés de Catalunya. Oportunitats per transformar la nostra economia i per millorar la nostra cohesió social. Afortunadament hi ha qui si ho veu clar i aposta decididament per Vallvericl 1.0 mentre arribar el Tecnocampus i ajuntaments que recolzen de manera absolutament clara i sense cap mena d’absències el projecte de la TDT.

Ens cal visió i ambició per millorar la competitivitat dels nostres sectors tradicionals, per potenciar els sector emergents i per generar més i millor ocupació.

Ens cal visió i ambició per encarar els elements claus del nostre desenvolupament econòmic i social: les persones, les empreses i el territori.

Les persones, millorant els nivells de formació i de capacitació dels nostres treballadors, impulsant les iniciatives dels emprenedors i fomentant per damunt de tot el talent de la nostra gent.

Les empreses, vinculades al territori, que generin més valor afegit i que sàpiguen establir aliances estratègiques entre elles.

El territori, que cal tractar en conjunt, superant les artificials divisions municipals i treballant en xarxa amb la comarca, amb l’àmbit metropolità especialment amb Barcelona i amb el Vallès. Un territori amb les infraestructures necessàries i que ens mereixem. Amb la N-II desapareguda de la comarca i amb una nova carretera que permeti una bona connexió entre nosaltres i amb Barcelona. Amb una C-32 que connecti d’una vegada amb l’entorn de Girona i una C-60 que superi els colls d’ampolla actuals. Amb un tren orbital que ens comuniqui amb el Vallès i que ha de representar la definitiva superació del vell model ferroviari català. Un tren orbital que a Mataró ha de comportar a més el trasllat i el soterrament de la via cap a l’interior de la ciutat. I amb unes Rodalies que funcionin, que ens connectin amb l’alta velocitat, amb l’aeroport i amb Barcelona.

Tenim clars els reptes i sabem que la única manera d’afrontar-los és amb visió i amb ambició. I si em permeten també amb cooperació. Amb el treball conjunt dels agents econòmics i socials del territori: les empreses, els treballadors, les administracions.

Amb visió i amb ambició per guanyar el futur.

Moltes gràcies i molt bona nit.

Text de la meva intervenció a l'acte: Nit amb visió

Conversaciones ad petendam pluviam

El passat 30 d'octubre, a Jaca, es va celebrar un homenatge al doctor Pere Montserrat. Molt amablement en Moisès Guardiola em fa arribar l'enllaç amb el documental que Periplo ha dedicat al botànic mataroní.

Poca cosa o res

El que ha aportat el discurs d’ahir de l’Artur Mas. Tampoc és que jo sigui massa objectiu a l’hora de valorar les idees del líder convergent, però les opinions majoritàries semblen opinar quelcom semblant: que sense fer un mal discurs, les propostes d’en Mas resten molt lluny de poder considerar-se ni una refundació del catalanisme ni l’inici de la construcció de la casa comuna del catalanisme. Més enllà dels ja convençuts ningú més s’atreveix a qualificar el discurs d’ahir com un discurs històric.

I les raons són ben senzilles. Per a que un discurs esdevingui històric cal que canviï substancialment alguna cosa, que eixampli les perspectives polítiques i socials i que sumi adhesions. De moment cap d’aquestes coses té, ni tan sols, expectatives de ser realitat a curt i mig termini. També cal que a les forces de les paraules es sumi la capacitat real d’influència. Al marge de la dialèctica, la capacitat d’influència de Mas, i del conjunt de Convergència és avui per avui molt petita degut a la seva manca de poder real en les administracions catalanes. Si voleu resumir-ho en una frase podríem dir que el discurs d’ahir de l’Artur Mas ha estat una mica predicar en el desert.

És cert que els mitjans de comunicació li han dedicat força atenció, però caldrà veure fins quan i quanta gent es suma a la crida. De moment ni el soci demòcrata cristià sembla entusiasmat, més enllà de l’escenificació imprescindible, ni els potencials “habitants” de la casa comuna i que haurien de provenir d’altres famílies nacionalistes han mogut fitxa ni semblen disposats a fer-ho. L’acte d’ahir pot convertir-se fàcilment en un acte de consum intern, que reforça el perfil propi, motiva les bases (cosa interessant en els temps que corren), fixa momentàniament l’agenda política, però fracassa en el seu intent de centrar el debat, de fixar estratègia, de redefinir conceptes i de suscitar complicitats. Segurament les calculades ambigüitats de l’Artur Mas no són la millor manera de provocar entusiasmes Massa expectació per tan poques expectatives. La millor prova l’ha donat el mateix Oriol Pujol en la seva compareixença pública per explicar la conferència d’en Mas, desqualificar les reaccions dels partits polítics catalans i acabar parlant de la intervenció d’en Montilla a la televisió ahir al vespre. Pobre bagatge per tant soroll.

Del tema n’han parlat en Saül Gordillo, en Marc Vidal, en Carles Campuzano, en Xavier Mir, en Joan Ferran.

Encara sobre els autoanomenats antifeixistes

Foto ACN Andreu Puig

Sobre els autoanomenats "antifeixistes" en Miquel Roca Juyent fa un interessant comentari a La Vanguardia d'avui. Val la pena llegir l'article i contrastar el que escriu un dels líders històrics de Convergència i comparar-ho amb el que diuen els actuals líders.

Un home i dos articles

L’home Oriol Pujol, els articles a la premsa escrita d’ahir. El d’en Manuel Cuyàs a la contraportada de El Punt: Liberals catalans. Àcid article sobre els autoanomenats liberals, encapçalats per en Sala Martin. Definitiu en Cuyàs quan escriu: “Els liberals, per ser-ho, han de presentar una certa superioritat moral. Han de poder-se dir a si mateixos que pertanyen a l'elit del pensament”. “Els liberals catalans, que són més mediterràniament histriònics i tenen alguns greuges amb el tripartit, amb els antics hippies i amb els antics progres, senten la necessitat de tant en tant d'expressar públicament els seus principis amb llibres i articles. Llavors se'ls nota massa que volen épater els progres, els hippies i Joan Saura. Els liberals catalans, producte del temps, han abandonat Chesterton i Wilde i han abraçat el Wall Street Journal i l'americanisme més abrandat, expansiu i expansionista”. I per rematar el que insinua més que diu sobre canvis de jaqueta: “A mig acte del Majestic, Jordi Graupera, que feia de mestre de cerimònies, va reptar algú del públic a posar-se l'americana escandalosa que Sala i Martín duia, com les du sempre. Un senyor de la primera fila que tenia tot l'aspecte d'haver passat per Esade es va presentar voluntari i l'intercanvi d'americanes amb el professor de Columbia, N.Y., es va produir. Els liberals catalans van riure i van aplaudir molt”.

I el de Javier Cercas a El País Semanal: “En los últimos tiempos los dirigentes de Convergència Democrática, socio mayoritario de CiU, vienen prodigando declaraciones a favor de la independencia de Cataluña”. “Está muy bien. La independencia de Cataluña -sea lo que sea eso a estas alturas- es una opción política tan legítima como cualquier otra, y de hecho ERC hace mucho tiempo que la defiende; no sólo ERC: gente tan sagaz como Rubert de Ventós la defiende también, a veces con el ingenioso argumento de que es la única forma de terminar con el nacionalismo catalán (ingenioso pero, para mí, incomprensible: España es independiente desde hace unos cuantos siglos y el nacionalismo español, históricamente mucho más letal que el catalán, sigue gozando de excelente salud)”. “Son jóvenes, han ido a las mejores escuelas y universidades, cada día se dicen a sí mismos que son brillantísimos, no han salido de un despacho ni se han bajado de un coche oficial desde que tienen uso de razón, no han pisado el metro ni han comido en su vida un menú de 9 euros”. “A menos que yo esté muy equivocado, o a menos que rectifiquen rápido, el batacazo puede ser histórico”.

Curiosament l’únic nom que es repeteix als dos articles és el d’Oriol Pujol Ferrusola. Dos articles per un sol home.

Enyorança de castells

Foto d'Àngels Goenaga

Hi arribem al final de la temporada. La faixa fa dies que està desada a l’armari i la camisa, neta i planxada espera la primavera. Moment per fer balanç del que ha estat aquesta temporada pels Capgrossos i pel món casteller. Temps d’enyorar castells.

Quedava, però, la diada dels Minyons. No tenia bones vibracions sobre el que podien fer els de Terrassa a la seva diada al Raval de Montserrat. No ha estat ni un bon any ni una bona diada pels terrassencs. Les actuacions en diades anteriors no feien preveure novetats importants. Ni la plaça del Vi de Girona, ni la mataronina plaça de Santa Anna ni la Porxada de Granollers, varen veure castells dels que marquen diferència dels de la camisa malva. I avui no ha estat una excepció. Ni la torre de nou amb folre i manilles, ni el cinc de nou amb folre han pogut ser carregats pels Minyons aquest matí. La bona notícia ha estat el quatre de nou, justíssim, carregat pels Castellers de Barcelona.

Acabem doncs la temporada amb uns intractables Castellers de Vilafranca, la Vella en segona posició, Minyons en tercera, Capgrossos en quarta i la Joves en cinquena. D’entrada els administradors de Sant Fèlix tenen un problema per resoldre.

Per què?

Per què es diuen antifeixistes si es comporten com els feixistes?

Per què ajuden a covar els ous de la serp?

T'he conegut sempre igual

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer

i de la gent que atrafegada passa,

he vist molt clar que són molts els que lluiten

i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,

els cabells blancs, la bondat a la cara,

els llavis fins dibuixant un somriure

d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",

lluita d'avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,

he sentit fort un gran orgull molt d'home,

no em trobe sol, company, no et trobes sol

i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;

aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

Raimon 1973

Mil·limetrats

Així anem aquests dies. Si ahir arribava tard de Girona, avui he marxat de matinada cap a Lisboa. Vol a les set del matí que vol dir llevar-se abans de les cinc. Assistència a l’Assemblea General Extraordinària de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Canvis en els estatuts fan necessària aquesta assemblea que ens ocupa, junt amb l’explicació de com s’està preparant el congrés que tindrà lloc a Sao Paulo aquesta primavera, gairebé tot el matí. Abans el professor António Sampaio do Novoa ens parla de “La construcció de ciutadania en ciutats multiculturals”. Va polemitzar el doctor Sampaio sobre l’actualitat dels postulats de la Nouvelle École i la seva necessària substitució per nous paradigmes educatius: la ciutat com a gran espai educador, l’aprenentatge i la cultura com a nou centre del procés educatiu, la substitució del mètode actiu pel mètode reflexiu, i l’educació per la ciutadania per construir una cultura comú que permeti acceptar precisament les diversitats culturals. Interessant i polèmic.

António Sampaio és rector de la Universitat de Lisboa, el lloc on es va celebrar l’assemblea. Un ampli campus universitari construït seguint els canons arquitectònics del salazarisme, gairebé idèntics als del franquisme. I es que també en arquitectura els dictadors ibèrics es van semblar.

Després del dinar a la cantina del campus, reunió de la RECE (Red estatal de ciudades educadoras). Repàs de l’estat de les xarxes temàtiques i preparació de la trobada que pel 2009 es farà a Granollers, ciutat que ocupa la secretaria de la xarxa espanyola. Es proposen dues noves xarxes temàtiques que poden donar molt de joc. La primera, sobre Sostenibilitat, la impulsa la ciutat de Donosti i la segona sobre Cultura de la Pau que impulsa la capital del Vallès Oriental.

La posta de sol és magnífica sobre l’estuari del Tajo, mentre aprofitem la mica de temps que ens queda fins l’hora del vol de tornada. Temps just per contemplar el conjunt dels Jerònims i menjar-nos els deliciosos pastissets de crema que des del 1837 fan a la casa Pastéis de Belém.

Després dues hores de demora del vol (hi ha qui ens vol fer creure que això només passa al Prat) i arribada a casa passada la una de la nit. Com deia: mil·limetrats!

Torres-García

Foto Capgros.com
Vinc de Girona, de la inauguració a la Fontana d’Or de l’exposició d’en Torres-García: Darrere la màscara constructivista. Es tracta d’una magnífica exposició, comissionada per en Marc Domènech, i que es podrà veure a Girona fins el 13 de gener. Després l’exposició vindrà a Mataró. Ha estat una aventura que ha acabat bé i que té alguns noms propis. El primer el de l’Antoni Luís, president de l’Associació Sant Lluc Amics de l’Art, que ens va posar sobre la pista de l’exposició. El segon el de l’Arcadi Calzada, president de la Fundació Caixa de Girona, que ha posat un especial interès en que l’exposició vingui a Mataró. Així pel gener, i amb el patrocini de la Diputació de Barcelona, l’exposició recalarà abans d’anar a Múrcia a les sales de can Palauet i del Museu. Com he dit aquest vespre a l’acte d’inauguració, la casualitat farà que l’exposició Torres-García s’estigui a Mataró a pocs metres de la casa natal d’en Puig i Cadafalch. Són conegudes les tempestuoses relacions entre aquests dos grans personatges tan vinculats a Mataró.

Una gran exposició, un magnífic catàleg que aixeca molta expectació i de fet tots els diaris en parlen abastament. Ahir El País, avui La Vanguardia, El Periódico i El Punt.