El per què d’algunes coses

Foto Ivan Pera

Els que segueixen els meus discursos d’inauguració saben que més que explicar el què, m’agrada explicar els per què. Sóc dels que penso que els fets són importants i que les paraules són indispensables per a explicar per què es fan les coses.

Aquest Centre de dia per malats d’Alzehimer que avui inaugurem serveix perfectament per a explicar alguns per què.

Per què PUMSA? que és l’empresa que ha construït aquest centre, com en el seu dia va construir els vint-i-cinc habitatges dotacionals per a gent gran dels pisos superiors. Aquí podeu veure les “dolenteries” de PUMSA, que destina una part de la seva activitat a fer aquest tipus d’equipaments.

Per què l’Ajuntament? doncs per la mateixa raó, i amb governs de la Generalitat de tots colors, hem construït escoles bressol, escoles d'adults, parvularis, vestidors i pistes esportives, menjadors escolars, adequat aules, i un llarg etcètera. Per la voluntat de voler servir i ser útils als nostres conciutadans.

Per què en aquest solar de Cerdanyola? doncs per la doble voluntat de situar equipaments de ciutat, com dissabte a Tres Roques, en els barris de Mataró i per aprofitar un solar d’equipament per a construir habitatges i l’equipament. Perquè en una ciutat que volem urbanísticament compacta cada metre quadrat és preciós.

Per què per l’Alzheimer? perquè les administracions públiques tenen el deure moral d’ajudar els més desfavorits. I poca gent trobarem més desfavorida que els malats d’Alzehimer i les seves famílies. I perquè mai varem dubtar d’encarregar la gestió d’aquest centre a l’Associació de Malats d’Alzheimer de Mataró. Per la seva entrega i voluntat de servei i per la seva contrastada capacitat de gestió.

Per això si el diumenge érem més de dos mil cinc-cents que caminàvem per l’Alzheimer avui som els cent vint-i-dos mil mataronins i mataronines qui us empenyem en el vostre treball. I ho fem amb el convenciment que els humans guanyarem la batalla a aquesta malaltia.

Extracte de la meva intervenció d’ahir en l’acte d’inauguració del centre de dia dels malalts d’Alzheimer al carrer Carlemany.

Prenent decisions

Decisions que s’han pres aquest dies en els llocs on toca i que avui hem anunciat en roda de premsa conjunta amb en Jaume Puig, director de Televisió de Mataró. Decisions importants que tenen a veure amb la viabilitat de la televisió entesa com a servei públic a la nostra comarca.

El projecte de fusió dels dos canals locals de televisió, Maresme Digital TV i Televisió de Mataró, té com a finalitat principal garantir aquesta viabilitat econòmica i comunicativa. Un projecte que arriba en un moment en el que per raons econòmiques òbvies les dificultats per garantir la pervivència dels dos canals era especialment complexa i difícil

En aquest projecte, del que naixerà una nova televisió, suma el millor de les teles actuals i té com a compromís la pluralitat i la llibertat informativa, tal com ha vingut essent en els canals fundacionals. S’aporta una llarga trajectòria, unes audiències consolidades, cares conegudes i capacitat informativa i tècnica clarament contrastades. I es garanteix la viabilitat econòmica amb l’aportació dels ajuntaments consorciats i les respectives carteres, especialment per part de TVMataró, de publicitat.

Un projecte nou, que arriba en el moment en el que és possible, amb la clara voluntat de ser útils als ciutadans i ciutadanes del Maresme.

Missió impossible o el cinisme com a norma

Hi ha notícies que encara que siguin reiteratives no deixen de sorprendre’m. És el cas de la que publica avui El País sobre l’Estatut d’Autonomia d’Extremadura. Resulta que el parlament autonòmic extremeny acaba de presentar al Congrés un projecte de nou estatut que ha estat consensuat entre el PSOE i el PP. Fins aquí res de nou. La qüestió és que alguns dels articles d’aquest nou estatut són idèntics als de l’Estatut de Catalunya que han estat recorreguts pel PP davant el Tribunal Constitucional. Més o menys el que va passar amb l’Estatut d’Andalusia. I a sobre l’Estatut de Catalunya va ser votat pels catalans, cosa que no passa amb l’extremeny.

Per posar un exemple d’aquells que clamen al cel, l’estatut extremeny dedica un capítol a les relacions amb Portugal amb propostes de programes comuns de difusió del portuguès. Us imagineu que dirien si el nostre estatut parlés de relacions amb França?

Un exercici de cinisme sense igual del que la senyora Sánchez Camacho hauria de donar explicacions. I dic la senyora Sánchez Camacho perquè demanar explicacions al senyor Rajoy, després del seu obstinat silenci sobre el cas Gürtel, em sembla missió impossible. També li podria preguntar al senyor Felip Puig, tan afeccionat a assenyalar als socialistes com a culpables d’una possible sentència desfavorable del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut en un intent de fer-nos oblidar que va ser el PP qui el va recórrer davant l’alt tribunal.

Ciutat solidària

I avui ho hem tornat a demostrar. Quan a les vuit del matí, amb un sol que tímidament il·luminava l’ermita marinera de Sant Simó, una gernació s’ha posat a caminar. Una gernació de més de 2.300 persones inscrites i a les que s’havien de sumar els que s’han afegit a darrera hora. I a caminar per l’Alzheimer. Si l’any passat en la primera edició de “Mataró, camina per l’Alzheimer” varem ser més de mil, aquest any hem doblat llargament la xifra.

Tranquil·lament la llarga corrua de samarretes de cotó cru s’ha anat estirant camí de les Cinc Sènies, per enfilar-se cap a les ermites de Mata i davallar de la serralada pels torrents de Valldeix, cap a la ciutat i fins a omplir a vessar la plaça de Santa Anna.

Ha estat una festa i la gent de l’Associació de Familiars de Malats d’Alzheimer, autèntic cor de la iniciativa, estaven contents. Com ho estaven la gent d’EPMA solidària, el motor de tot plegat, i els múltiples col·laboradors que ho han fet possible. Una festa i una demostració impressionant de solidaritat que caldrà ara mantenir durant tot l’any. Per començar dimarts vinent, quan s’inauguri el centre de dia per malalts d’Alzehimer en els baixos de l’edifici d’habitatges per a gent gran del carrer Carlemany.

Avui, milers de ciutadans i ciutadanes caminant plegats. Durant tot l’any un grapat de persones entestades en la lluita contra la malaltia que ens esborra la memòria.

Ciutat solidària, de ciutadans i ciutadanes solidàries. Gràcies a tots plegats.

Educatiu i a Cerdanyola

Aquests han estat els dos conceptes bàsics que he volgut explicar aquest matí en la inauguració del nou espai educatiu de Tres Roques. Un equipament educatiu i de ciutat al cor del barri de Cerdanyola com a resultat de l’aplicació de la Llei de Barris.

Un equipament més que es suma a l’esforç que els governs municipals de Mataró han fet històricament en l’àmbit educatiu i que aquest any s’ha vist clarament posat de manifest amb les dues noves escoles de primària i la nova escola bressol.

I a Cerdanyola. Interpretant, com ha dit el conseller Nadal, l’autèntic esperit de la Llei de barris. Un centre, amb una àmplia oferta educativa, que farà que molta gent interessada, i de tots els barris de la ciutat, hi acabin passant. En aquest continu treball per fer que “tot Mataró sigui Mataró”.

Nit de reconeixements

Aquesta nit a El Vendrell, en la XXIII Festa de l’Handbol Català. Fins a quatre vegades els representants mataronins hem hagut de sortir a l’escenari a recollir premis. Els representants de l’Handbol Joventut per l’ascens de l’equip sènior masculí a Primera Categoria Estatal i pel Premi Esperit Olímpic COC per l’organització del partit internacional d’handbol entre les seleccions de Catalunya i Egipte amb motiu de la Diada de les Seleccions Catalanes. L’Ajuntament per recollir el Trofeu FCH pel seu suport a l’esport de l’handbol. I el premi més important i merescut per en Josep Nonell –el senyor Nonel com diu en Tomàs Moral president de la Federació Catalana d’Handbol- guardonat amb l’Insígnia d’Or de la FHC pels seus 47 anys de treball per l’handbol de Mataró.

I és que en Nonell, amb el seu posat tranquil i bonhomiós, és una llegenda viva de l’handbol a la nostra ciutat i al nostre país. Un directiu que ha entès i practicat, com va explicar magistralment en Juan de Díos Román president de la Federació Espanyola, que molt més important que l’equip és el club. Aquest és el que s’ha de cuidar i tenir sempre present. Els èxits esportius són importants i per això es treballa, però tenir un club cohesionat, on la gent es trobi a gust, que cuida especialment els jugadors més petits i que sempre té present que no es pot gastar el que ni es té ni es tindrà, és la qüestió més important i la que acaba triomfant. Mireu sinó com estan alguns que han practicat exactament el contrari.

Camí de Copenhaguen: sombras de la nada

El mundo es un grano de polvo en el espacio,

la ciencia de los Hombres, palabras,

los pueblos, los ríos y las flores de los siete climas,

son sombras de la nada

Són les paraules del poeta persa Omar Jay’yam amb les que el professor Juan Antonio Pérez Mercader ha volgut tancar la seva intervenció aquest matí a Punta Umbría. Unes paraules que resumeixen perfectament l’extremada fragilitat de la vida a la Terra. I que Camarón va cantar magistralment en el seu Mundo Viejo.

Escoltant Vandana Shiva

Assisteixo aquest dies a la Primera Conferència Europea per la Promoció d’Accions Locals contra el Canvi Climàtic que es celebra aquests dies a Punta Umbría organitzada per la Diputación de Huelva. Ho faig en la meva doble condició d’alcalde –precisament el dia que a Mataró presentem el nostre Pla de Lluita contra el canvi climàtic- i de diputat de medi ambient de la Diputació de Barcelona.

Amb la Diputació de Huelva hem coincidit en el procés de difusió i dinamització del Pacte d’alcaldes i ambdues organitzacions han estat reconegudes per la Comissió d’Energia i Transport de la Unió Europea com a estructures de suport del Pacte.

En la conferència que es celebra aquests dies s’ha aplegat un grapat d’experts internacionals prou important i entre els que destaca la figura, sempre carismàtica de Vandana Shiva. Física teòrica, aquesta dona índia s’ha destacat per la seva lluita constant per la pau, la igualtat de les dones i el medi ambient. Va ser reconeguda amb el Premi Nobel Alternatiu l’any 1993.

Avui Vandana Shiva ens ha tornat a encaterinar durant la quasi hora que ha ocupat el faristol dels oradors. Amb el seu posat tranquil i convincent ens ha anat explicant la seva visió del món. Defensora de l’acció local amb perspectiva global i reclamant la imprescindible necessitat d’impulsar milions d’accions, des de la proximitat, per aturar la degradació del planeta. Davant els que parlen de l’economia del carboni zero, Vandana ha reclamat el paper clau en l’estructura de la vida que té aquest element químic i ha assegurat que només si superem la dependència dels combustibles fòssils i treballem de forma còmplice amb la pròpia natura ens en podem sortir i aturar el procés d’autoexpulsió del planeta en el que ens trobem els humans.

Encara que el lema de la Conferència sigui “Transformem les paraules en accions”, una vegada més s’ha posat de manifest que les paraules també són imprescindibles per impulsar les accions.

De l’art i dels torrons

Fa pocs dies vaig tenir oportunitat de visitar l’Espai Guinovart a Agramunt. He passat i parat infinitat de vegades per aquest poble de la Segarra camí del Pallars. Amb boira, fred, neu, calor, ... però mai m’havia aturat a visitar l’antic mercat que acull l’Espai Guinovart.

Certament vaig quedar ben impressionant i la visita m’ha permès descobrir algunes de les claus del pintor. Guinovart va viure refugiat, primer a Agramunt i després a la cabana del Siscar, alguns mesos durant la guerra civil. La proximitat amb la natura i amb les dures feines del camp van impactar fortament en aquell noiet de manera que després va expressar en bona part de la seva obra pictòrica.

Aprofitant l’espai de l’antic mercat –construït per Regiones Devastadas en el solar del convent del Carme destruït per un bombardeig de l’aviació feixista italiana- Guinovart situa tres grans elements estructuradors: el gran mural de les quatre estacions, la cabana feta de tova on aconsegueix un interior gaire bé màgic, i l’era de formigó on situa tota la iconografia pròpia del treball del camp. Un hàbil joc de miralls aconsegueix donar a l’espai la magnitud gaire bé infinita dels camps segarrencs. I tot observat per l’omnipresent xut.

Si hi passeu per Agramunt pareu-vos per visitar l’espai i la botiga també dissenyada pel pintor. I de pas no deixeu de comprar els torrons d’avellana i la xocolata a la pedra. Una bona manera d’endolcir l’art.

Benvinguts!

Inauguració aquesta tarda del nou supermercat Bonpreu al carrer de Moratín. Una superfície comercial mitjana, d’uns vuit-cents metres quadrats, amb una oferta de quasi quatre mil productes, que donarà servei a un sector de ciutat no massa ben servit comercialment i que ocuparà a una vintena llarga de persones. Bonpreu, que fins ara no tenia cap botiga a la nostra ciutat, obrirà aviat un nou supermercat a l’interior de la plaça de Cuba.

Durant mesos, els que viuen de les males notícies, s’aferraren a la possibilitat de que l’espai reservat dins del mercat per la instal·lació d’un supermercat quedés buit. Volien demostrar, ignorant olímpicament les dificultats econòmiques del moment, que a ningú interessava instal·lar-se en el mercat que iniciava les obres de remodelació. Intentaren generar una falsa polèmica que, com vaig dir en el Ple de l’Ajuntament, es va acabar el dia que l’empresa osonenca va anunciar que venia a la plaça de Cuba.

Ara les obres de remodelació estan molt avançades, hi ha un ambient de positiva expectació per part de clients i comerciants i tothom, excepte els de les males notícies, valora positivament els resultats del projecte.

I el que és més important, empreses de fora de Mataró trien la nostra ciutat per invertir, generar ocupació i augmentar l’atractiu comercial de la ciutat. Per tot això, benvinguts!

Lectures per un diumenge plujós

Foto MeteoMataró

El parell d’articles que publica el País Semanal. El primer de Rosa Montero sobre la pèrdua de les bones maneres:

“Resulta sorprendente que nos hayamos convertido en un pueblo tan áspero y tan zafio, porque, en mi infancia, a los niños se nos enseñaba todavía a saludar, a dar las gracias, a ceder el asiento en el autobús a las embarazadas, a sostener la puerta para dejar pasar a un incapacitado, por ejemplo. Hoy todos esos usos corteses, esas convenciones amables que las sociedades fueron construyendo a lo largo de los siglos para facilitar la convivencia, parecen haber desaparecido en España barridas por el huracán del desarrollo económico y de una supuesta modernización de las costumbres. En no sé qué momento de nuestra reciente historia se llegó a la tácita conclusión de que ser educado era una rémora, una práctica vetusta e incluso un poco de derechas. Me temo que defender los buenos modales, como hago en este artículo, puede parecerles a muchos una reivindicación casposa y obsoleta. Pero en realidad los buenos modales no son sino una especie de gramática social que nos enseña el lenguaje del respeto y de la ayuda mutua. Alguien cortés es alguien capaz de ponerse en el lugar del otro.”

L’altre de Javier Cercas sobre les festes sorpreses d’aniversari:

“No acerté en nada, y aquí estamos, enfrentados a un desafío gigantesco a consecuencia de la proliferación irresponsable de fiestas sorpresa. Pero no nos precipitemos: ¿en qué consisten exactamente las fiestas sorpresa? ¿Por qué son una costumbre no sólo letalmente cursi, sino moralmente nociva y socialmente peligrosa?”

Absolutament recomanables les dues lectures per una plujosa tarda de diumenge.

El Regiment Pirinenc

Uns bons amics tenen la gentilesa de regalar-me el llibre d’en Jaume de Ramon Vidal “El Regiment Pirinenc, núm. 1 de Catalunya”, publicat per Rafael Dalmau Editor. Saben de la meva relació amb els paratges on es van desenvolupar una bona part de l’acció militar d’aquest regiment republicà.

Els pirinencs, nom amb els que foren coneguts, varen ser la única unitat militar depenent únicament de la Generalitat, i la primera des del 1714, fins la seva integració en l’Exèrcit Popular després dels fets del Maig del 37. Format per gent nacionalista provinent d’entitats cíviques catalanes i especialment del món de l’excursionisme. La seva acció militar es va desenvolupar des de la Cerdanya, on tingueren el quarter general al Xalet de la Molina, fins les altes valls aragoneses. El Regiment Pirinenc tingué des del moment de la seva fundació la participació d’un grup de joves mataronins dels que en Joan Ballescà escrigué en el seu llibre: “Vivències d’un soldat català a la guerra d’Espanya”.

Durant anys alguns supervivents es retrobaven a Tírvia i alçaren, sota el Baladredo, una creu en record i homenatge dels seus companys morts en els forts combats que tingueren com a escenari aquelles terres pallareses.

El llibre és un recull històric, ben document i encara amb l’aportació d’alguns dels protagonistes. Curiosament aquests veterans foren abans reconeguts i homenatjats per l’Exèrcit espanyol que pel Govern de la Generalitat de Catalunya.

És el que un dels veterans, en Josep Puigdefàbregas, expressava amargament en una carta del 1998 davant la manca de resposta del govern de la Generalitat a les seves demandes: ¿Què puc dir als meus amics que un dia ho deixaren tot per defensar Catalunya i la nostra més alta institució, la Generalitat de Catalunya?. Desgraciadament Puigdefàbregas no va tenir resposta a la seva pregunta doncs morí abans que el president Pujol, el 12 de novembre de 2001, atorgués la Creu de Sant Jordi a l’Associació de Components del Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya.

Socialistes i municipalistes

Em demanen els companys que intervingui en aquest acte de celebració dels 30 anys d’ajuntaments democràtics aquesta tarda a Canet de Mar. I em demanen que no m’allargui més d’un parell de minuts per donar veu a molts altres companys i companyes. Jo no explicaré anècdotes ni res semblant. Aprofitaré per a recordar qui som i a qui representem en cinc idees flash.

La primera és que enlloc com els nostres pobles, viles i ciutats per veure i comprovar els profunds canvis que s’han produït en el nostre país en aquests trenta anys de democràcia municipal.

La segona és que els ajuntaments han estat els artífexs de la major part d’aquest canvis profunds i del progrés de les nostres localitats.

La tercera vol recordar el paper essencial i clau que els socialistes hem tingut i tenim en el municipalisme català dels darrers trenta anys. Cap altrea força política pot igualar-se en presència i en força.

La quarta serveix per constatar que el municipalisme forma part del genoma essencial dels socialistes catalans.

La cinquena vol deixar ben clar que la nostra prioritat en aquests moments, i també des del municipalisme, és la lluita contra la crisi.

La sisena per determinar que el nostre marc de lluita nacional es diu Estatut i el seu ple desplegament.

Per acabar i per a que tothom ho tingui clar: tots nosaltres som, avui i aquí a Canet, del PSC d’Arenys de Munt.

Que segueixi l’espectacle

Quadre de Marta Duran

I per partida doble aquesta tarda a Mataró. Primer, inauguració de la Mostra d’Art col·lectiva de Sant Lluc a l’Ateneu de la Caixa Laietana i després també inauguració de l’exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus” al Museu de Mataró.

La Sant Lluc torna com cada any per encetar el curs artístic de la ciutat. Noranta obres, escollides entres les cent vint que s’han presentat, d’artistes de la ciutat. Organitzada per l’Associació Sant Lluc per l’Art és una bona mostra de la vitalitat dels creadors mataronins i que aquest any té a Llucià Gonzàlez com a escultor invitat.

L’exposició del Museu la vaig veure l’any passat a Sort i hi vaig escriure en aquest mateix bloc. Significatiu veure-la ara a Mataró, a la sala de can Serra i a pocs metres de la casa natal de Puig i Cadafalch.

Com ha dit en Joan Parés a la inauguració de la Sant Lluc: “que segueixi l’espectacle”.

També els FEDER

Si la setmana passada era el Secretari General d’Universitats del govern d’Espanya qui venia a donar suport explícit al projecte Tecnocampus, avui ha estat el Secretari General del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya qui ha volgut reafirmar el suport del govern de Catalunya.

Ho ha fet aprofitant la roda de premsa per explicar la distribució dels fons FEDER a la nostra comarca. Fins a sis projectes del Maresme han estat subvencionats per aquests fons europeus amb un import global de més de 2’3 milions d’euros. Concretament pel Tecnocampus la subvenció puja 944.297 € que serviran per cofinançar el Centre de Congressos i Reunions del Tecnocampus Mataró-Maresme. Un espai de més de 3.500 metres quadrats i que comptarà, entre altres dependències, amb una sala d’actes amb un aforament de 350 persones i tots els serveis que avui dia es requereixen per la celebració d’esdeveniments.

Avancem a ritme de creuer i el gran parc tecnològic de la ciutat, pel que passaran cada dia més de tres mil persones, va prenent forma amb l’objectiu d’estar acabat d’aquí un any. I és que com he volgut remarcar en el meu parlament justament quan les coses van maldades és quan s’ha de donar el do de pit i mantenir les apostes estratègiques.

Política vol dir pedagogia

Fent honor a aquestes paraules d’en Rafael Campalans la Fundació que porta el seu nom publica una interessant revista de debat polític. En el número d’aquest estiu s’apleguen un conjunt d’articles sobre la desafecció política com a tema central. A destacar l’entrevista d’Oriol Bartomeus a Fernando Vallespín: “La desafección no es coyuntural sino que viene de un cambio cultural profundo”.

En el mateix número, i perdoneu la immodèstia, em publiquen les respostes a un petit qüestionari sobre el paper de les ciutats metropolitanes i de les que em destaquen dues frases: “La gestió del fenomen migratori, un repte polític i social de primer ordre” i “Mataró ha apostat clarament per ser una ciutat metropolitana, compacta, innovadora, sostenible i cohesionada. A partir d’aquest model volem jugar a fons la nostra condició de porta nord de l’àrea metropolitana”.

Un curs intens

El curs escolar que avui ha començat. Un curs intens perquè a nivell català ha de començar el desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya amb reptes tan importants com la reducció del fracàs escolar i a nivell espanyol s’arriba a la darrera etapa d’implementació de la LOE.

A nivell local el curs, que comença amb 22.365 alumnes, representa l’adéu als barracons i l’estrena de l’escola bressol Els Garrofers, el CEIP Maria Mercè Marçal i el CEIP Montserrat Solà. Aquest curs també es posarà en funcionament el nou espai educatiu de Tres Roques al barri de Cerdanyola, de l’Escola de Música, es traslladaran les aules d’adults d’Alarona als nous espais que s’estan condicionant al carrer Sant Cugat, s’iniciaran les obres del nou CEIP Marta Mata a la carretera de Cirera i de l’escola d’educació especial L’Arboç a Vallveric.

Intensitat doncs en tots els aspectes i una clara i decidida voluntat de fer de l’educació una de les apostes estratègiques de Mataró.

Temps de castells: de les llenyes s’aprèn

Foto Xavier Saborido

Tenim els Capgrossos de Mataró fama de no arriscar a plaça, fins i tot hi ha qui diu que som avorrits. Segurament tenen una part de raó i la filosofia de la colla, el pas a pas, pis a pis, ha fet que com a norma no es tirin a plaça castells que no es tenen ben apamats als assaigs. Les estadístiques ho demostren clarament, amb un percentatge altíssim de castells descarregats i unes poques llenyes al llarg de la història de la colla.

Però dijous no varen poder descarregar el tres de vuit amb el que obrirem plaça a la vila d’Argentona amb motiu de la Diada Nacional. Havia ganes de quedar bé i per això es plantejava una clàssica de vuit repetició de la del diumenge passat a Sabadell. A la plaça les coses varen anar ben diferents i el castell ja va patir abans de carregar, per acabar fent llenya tot just quan havien sortit enxaneta i aixecadora. La caiguda va condicionar la resta de l’actuació, que es va haver de suspendre momentàniament fins que va tornar l’ambulància que havia traslladat una castellera ferida fins l’Hospital de Mataró, canviant el programa per un quatre de set i un cinc de set.

Si no recordo malament és el primer castell, a banda dels dos pilars de set, que ens fa llenya aquest any. Caldrà veure quines conseqüències pot tenir aquesta caiguda en la programació de la resta de temporada. De totes maneres en podem treure alguna lliçó sobre la dificultat dels castells de vuit i de la necessitat de ser més gent i posar més atenció als assaigs. Sense assaigs no hi ha castells, almenys pels Capgrossos de Mataró.

Modernisme al Maresme

Magnífic llibre sobre el modernisme a la comarca amb texts d’en Pep Andreu i fotos de la Marga Cruz. Un magnífic recorregut per les ciutats, pobles i viles del Maresme i dels seus monuments modernistes. Ahir el van presentar a la Fira Modernista de Canet i dimarts es presenta a Mataró a la casa Coll i Regàs.

Somni compartit

El que ha expressat avui la cantant Noah a l’acte institucional de l’Onze de Setembre al Parc de la Ciutadella. El somni de la pau definitiva entre israelians i palestins. Una pau fonamentada en la justícia i per la que caldrà molta generositat i intel·ligència per part d’ambdues parts.