Consorcis

Ahir i avui han estat dies de consorcis.

Ahir, Junta General del Consorci pel tractament de residus urbans del Maresme. Estem en plena fase de convocatòria dels concursos per l’ampliació i adequació de la planta. Coincideix amb la roda de premsa que el regidor de Manteniment i Serveis Municipals, Francesc Melero, ha fet per explicar els resultats dels primers mesos de la recollida selectiva de la fracció orgànica de la brossa. Els resultats són molt bons i encoratjadors. Es recull més del 31% dels residus orgànics que genera la ciutat i el nivell d’impropis (allò que es llença inadequadament amb la fracció orgànica) és del 10%. Les dues són molt importants i superen els objectius fixats. També és important el fet que al desembre es van recollir més trastos a domicili ( 122’94 tones) que al carrer (89’14 tones). El mèrit cal donar-lo als ciutadans i ciutadanes que han entès la importància de la recollida selectiva.

Avui al matí, comitè executiu del Consorci de la TDT Mataró-Baix Maresme. Reunió intensa per a preparar la Junta General. El projecte va prenent forma i poc a poc anem dotant de contingut al consorci. Tindrem un bon canal de TDT públic, pròxim i tecnològicament punter.

A la tarda, Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme. Reunió extraordinària per nomenar el nou president. Durant quasi un any he ocupat aquest càrrec en funcions, i ara el Servei Català de la Salut ha nomenat en Carles Manté com a nou president. En aquests darrers anys s’ha anat perfilant molts projectes entorn del Consorci i ara entrarem en una etapa de concrecions que ens permetrà millorar els serveis de salut de la ciutat i de la comarca.

Violències

Fotos Fermí Manchado i Capgros.com

Les casualitats del calendari fa que en tres dies, gairebé consecutius, la violència es faci motiu de reflexió.

La primera, el muntatge d’en Rodri a la nau Cabot i Barba. La violència que es reconeix. La del nord i del sud. La tanca de Melilla, aquella línia imaginària que tantes vegades havia travessat en els meus jocs infantils, convertida en frontera entre dos mons. Però també la violència quotidiana. La del pati de l’escola, la que pateix la gent gran o la violència contra les dones. O la violència que incita qui hauria de donar exemple de pau.

La segona, l’acte d’homenatge a les víctimes dels nazis amb motiu del Dia Oficial de la Memòria de l'Holocaust, per a la Prevenció dels Crims contra la Humanitat. Dissabte a la tarda al passeig Carles Padrós i davant l’estàtua Intolerància. Aquest any la intervenció de la coral de l’Institut Alexandre Satorras va posar el contrapunt musical.

La tercera, la celebració del Dia Escolar per la No violència i la Pau. A la plaça de Santa Anna, els alumnes de l’Escola Pia, trencant els murs de l’odi. Al Saló de Plens de l’Ajuntament on una representació de l’escola ha llegit el manifest.

La violència de quotidiana presència, l’horror del passat, l’esperança que no abandonarem d’un futur de Pau.

Notícies castelleres

A la pàgina web dels Capgrossos podeu trobar les darreres notícies sobre la colla. En destaco la proposta de declaració institucional de tots els grups municipals sol·licitant l’atorgament de la Creu de Sant Jordi pels Capgrossos de Mataró. Serà en el Ple municipal del proper dijous, dia 1 de febrer, a les set de la tarda.

La segona, la seqüència de fotografies de les obres del local. A hores d'ara les rases ja estan plenes de formigó. Com diu un peu de foto: això ja va en serio!

Guineu o eriçó?

Repesco un interessant article d’en Xavier Batalla a La Vanguardia de dissabte. En transcric un fragment:

“Una antigua fábula griega, retomada por Isaiah Berlin en su ensayo sobre Tolstoi, explica que algunas personas son como los zorros, que saben muchas cosas, y otras, como los erizos, que saben una sola cosa pero grande. Un erizo en política exterior es aquel que sostiene una gran teoría de la historia y la aplica continuamente a todo tipo de conflictos o contenciosos, se impacienta con quienes no la comparten y se muestra convencido de que, a la larga, su teoría se demostrará acertada. Un zorro, por el contrario, no se agarra a una única explicación de la historia, se muestra escéptico sobre la bondad de los grandes esquemas y prefiere extraer las enseñanzas de la práctica. En definitiva, el erizo se agarra a una idea simple (a menudo simplista), y el zorro suele ser más complejo. La idea que tuvo Isaiah Berlin es que no hay una gran idea”.

Vaig escriure fa temps, parlant d’Europa i en clau dreta-esquerra, d’aquest tema. I no fa gaires dies, en el Ple Municipal, vaig intervenir per explicar la complexitat del govern d’una ciutat i la necessitat de cercar respostes complexes a realitats també complexes. Precisament aquest dies la dreta espanyola està donant tot un recital d’aquesta actitud d’eriçó. Aferrada a la gran idea de la conspiració i sense aprendre res de la realitat, amb una tossuderia digna de millors causes i intransigent amb qui gosa pensa diferent.

Però la qüestió va més enllà de dretes o esquerres. Segurament té més a veure amb l’actitud de cada polític i la seva estratègia per enfrontar-se amb la realitat. El 1996, Time, va fer l’exercici de classificar els presidents americans en guineus o eriçons.

Zapatero, guineu? Rajoy, eriçó? Aznar, sense cap dubte, eriçó! Algú s’atreveix a seguir la llista?

Notícies des de Rocafonda

Foto R. Gallofré

Llegiu l'article que El País dedica avui al Llibre viu.

Roda la roda

I roda molt de pressa. Després d’un parell de cap de setmanes relativament tranquils, les coses comencen a anar a velocitat de creuer. La ciutat, que alguns s’entesten en veure grisa i avorrida, no para. Les entitats tornen al seu ritme i les agendes treuen fum. I demanen la presència de l’alcalde i ja sabeu, malgrat altres s’entestin en interpretacions estranyes, que m’agrada estar amb la gent. La millor manera de poder parlar amb tranquil·litat i saber de primera mà que en pensen els ciutadans i ciutadanes. Normalment acabes amb un llista de coses per resoldre durant la setmana i un criteri més contrastat sobre alguns temes importants de ciutat.

Avui ha estat un bon exemple d’activitats ciutadanes múltiples. A mig matí, festa de la matança del porc a la casa cultural Sabor Andaluz. Per a que ningú tregui conclusions estranyes, el porc ja ve mort de l’escorxador. És tracta de fer els embotits mentre s’esmorza i es xerra de lo diví i lo humà.

A mig dia, missa rocíera a l’església de Sant Pau. La canta, en una església ple de gom a gom, el cor de l’Armonía. Un encert compartit amb mossèn Mira i que crec tornarà a repetir-se.

A quarts de dues, entrega dels premis del Cross de Mataró, organitzat pels Lluïsos i que aquest any era Campionat de Catalunya per clubs. Em comenten que més de set mil persones han passat aquest matí pel circuit permanent de cross de Figuera Major. Malgrat el fred, feia un dia esplèndid i les vistes sobre la ciutat i el mar són magnífiques. Circuit exigent segons els atletes però que donarà per molts actes atlètics. Cada vegada estic més convençut de les possibilitats que, com a parc per la pràctica esportiva, tenen aquests terrenys de l’antic abocador de brossa.

Dino a La Llàntia. L’Associació de Veïns em convida al dinar per celebrar Sant Joan Bosco, patró del barri. Malgrat haver canviat la festa del barri del gener al juliol, han conservat la celebració del patró. Un agradable dinar i la ocasió de poder saludar a parents i vells coneguts de La Llàntia.

Per acabar la jornada, Pastorets. Com sempre m’ho passo de primera. Quatre hores a la Sala Cabañes que donen per molt. Gent vinguda d’arreu de Catalunya per veure els millors Pastorets del país. Cultura popular, en la que els ciutadans són els protagonistes, en estat pur. Millor? Difícil! Han tornat a perdre els dimonis.

¿Usted no lee los periódicos?

Foto El País

"En la calle de Polvoranca, una vecina de unos 50 años explica mientras pasea a su perro:
-Si los inmigrantes vienen a trabajar, todo bien. Pero cuando delinquen, eso no se puede aguantar.
-¿Conoces usted a algún inmigrante?
-Claro, mis vecinos de arriba y los de al lado son ecuatorianos y chinos. Son gente estupenda. El problema no son ellos.
-¿Alguna vez la ha asaltado algún inmigrante?
-No.
-¿Entonces cómo sabe que los inmigrantes delinquen?
-Pero bueno ¿Usted no lee los periódicos?
Como esta mujer, mucha gente ha elevado un muro entre los inmigrantes de carne y hueso que conocen y su idea de los inmigrantes en abstracto: los inmigrantes del barrio y los del periódico."

Un fragment de l’extens article, titulat “Tras las huellas de un combate” a El País d’avui. Un recorregut per Alcorcón per explicar i analitzar les causes dels incidents de la setmana passada. Us el recomano.

I què et motiva?

Foto Quico Melero

A fer d’alcalde. Aquesta és una pregunta a la que he hagut de respondre, aquest matí, en una llarga conversa amb alumnes del Grau Superior d’Administració i Finances de l’Institut Thos i Codina. Ja he dit altres vegades que aquest tipus de trobada amb estudiants de la ciutat m’agraden especialment. De fet es tracta d’explicar el funcionament de l’Ajuntament, i la visió que hom té de la ciutat, a les persones que algun dia hauran d’assumir les responsabilitats de governar.

Després d’una breu explicació sobre el funcionament dels òrgans de govern de l’Ajuntament, hem entrat en un llarg torn de preguntes. Aviat detectes els temes que més interessen i preocupen els joves. Hem parlat d’habitatge, del creixement de la ciutat, del canvi en el model econòmic, dels mecanismes de participació ciutadana.

Sempre hi ha també algunes preguntes més personals. Des de l’horari de la feina de l’alcalde, fins les motivacions que et porten a ser-ne. Mai defujo aquests tipus de preguntes i, a partir de la premissa que en aquesta feina ningú està per obligació, procuro contestar de forma clara i entenedora. Els hi parlo d’il·lusió, de voluntat de servei, del component ideològic, de la passió per millorar la ciutat.

Els aviso que en això de la política, com a qualsevol altre activitat, hi ha gent de tot tipus. Que sovint som un pèl romàntics i que sempre la feina la fan els cansats.

No pretenc convèncer-los. Només explicar-los les meves motivacions. Si ho aconsegueixo o no, ja ho diran ells.

Sense comentaris

Entre el torb i el tren de la bruixa

Foto Àlex Marquina

M’adono que fa dies que escric poc sobre política catalana. Aquest dies però el pati s’anima. Acostumats a les turbulències dels passats anys, semblava que tornàvem a l’oasi català. Tampoc cal exagerar, sobretot si mirem cap a Madrid, on torna a la cartellera l’inefable Martínez Pujalte. I ja sabem que vol dir això: “bronca, bronca y bronca”.

La veritat és que el govern va fent la seva feina amb eficàcia i discreció. Catorze projectes de llei al Parlament. Lleis importants (habitatge, serveis socials, ....) que varen quedar pendents i lleis, com la de l’agència tributària, que comencen el desplegament de l’Estatut. No calien els cent dies de gràcia, que alguns en la seva millor tradició tampoc varen atorgar, al nou govern. S’està governant i bé. Per tant, i digui el que digui l’Artur Mas, des del Palau de la Generalitat tranquil·litat i bons aliments.

Una altra cosa és el que fa referència a la política municipal. La proximitat de les eleccions han estimulat els polítics. Sobretot en la batalla de Barcelona. Tot serveix i feina se li gira a en Jordi Hereu amb els socis i l’oposició. Sense compartir, ni entendre, les paraules de la Imma Mayol, si que trobo deplorable els atacs personals que està patint per part d’una dreta que en aquestes coses sempre fa pinya. Tampoc és que faci falta travessar la riera d’Argentona per comprovar-ho.

Clar que l’embolic més considerable es dona entre les files dels autoanomenats soberanistes. Entreu al bloc d’en Gordillo i veureu com està el pati. I es que de bombers, dels que apaguen el foc amb gasolina, sembla que no van mancats. Quan no és en Dura i Lleida, és l’entorn d’en Mas. I si faltava algú per la festa reapareix: Carretero, el torb del Pirineu. Com una mena d’Hug Roger, amenaça a baixar de les muntanyes per reconquerir –bé, ell en diu reagrupar- les hostes sobiranistes i fer via fora contra els infidels que han gosat ocupar el govern de Catalunya.

La reaparició d’en Carretero es celebra amb gran satisfacció a l’entorn convergent. S’equivoca en Mas, i la seva gent, si creuen que la solució als seus problemes vindrà per l’embolic de la gent d’en Carod i en Puigcercós. És com si en Mas, atrapat en una mena de tren de la bruixa, s’entestés en pispar l’escombra a l’individu disfressat que li surt de qualsevol racó del túnel i li tusta el cap. Al final sempre guanya la bruixa per més voltes que donis. Sobretot si el senyor que va encongit dins la minúscula cabina del trenet es diu Duran.

Mentre tant parles amb la gent i et continuen explicant els problemes de la feina, de l’habitatge, de la sanitat, de la seguretat, de l’incivisme, de les rodalies de RENFE. O sigui que et parlen dels seus problemes. Mira per on això m’interessa bastant més.

Un nou espai per la ciutat

A l'antiga fàbrica Cabot i Barba del carrer Churruca.

Un espectacle d'en Josep Rodri que es presenta divendres, dia 26, a les set del vespre.

Avui Zweiflingen, demà Mataró?

La Marta m'envia aquesta foto des d'Alemanya.

Aquí tot està a punt per si neva.

Millor economia, pitjor seguretat?

Foto El País

Aquesta és l’equació amb la que, a partir de demà a Davos, hi treballaran els líders de la política i l’economia mundial. Ho explica força bé Andrés Ortega a El País d’avui.

Repassant l’agenda de treball sorprèn que enlloc figuri com a prioritària la lluita contra la pobresa. A ningú se li ha acudit formular l’equació en els termes: més pobresa, més inseguretat?. Pandèmies, escalfament global i crisi petroliera ocuparan les jornades de debat. Això sí, tot vist des de la perspectiva del món desenvolupat. No seria més intel·ligent plantejar-s'hi: menys pobresa, més seguretat?

Ignoro si mai l’abbé Pierre, mort ahir a París, s’ho havia plantejat així. El fundador dels Drapaires d’Emaús va lluitar tota la seva vida contra la pobresa. Contra la pobresa i contra la injustícia. La seva vida ha estat un exemple de compromís personal i a favor dels més desvalguts. Hi ha qui considera els Fills del Quitxot com a hereus de l’abbé Pierre. Fins hi tot sembla que la llei que el govern francès vol impulsar per garantir el dret a l’habitatge hi portarà el seu nom. Em costa reconèixer la figura i les idees del vell caputxí en els líders quixotescs que aquests dies han visitat Barcelona.

A qui si reconec, com en els seus millors moments, és a José María Aznar. En la seva línia de sempre, pontificant sobre el xoc de civilitzacions. L’altre dia a la universitat de Milà i avui en un article a Il Messagero. Espanta la seguretat amb la que formula les seves idees, sense un bri d’autocrítica, i imbuït de la veritat absoluta.

Satisfaccions

Fotos Capgros.com

I per partida triple aquest cap de setmana.

Divendres va ser la interlocutòria judicial que eximeix de qualsevol responsabilitat penal l’Ajuntament i la Generalitat pel brot de legionel·la de l’estiu del 2002. Varen ser dies molt durs tal com explica en Manuel Mas al seu bloc. Ara la justícia ha acabat posant les coses al seu lloc i com escriu en Ramon Bassas ha quedat demostrat que es va actuar amb fermesa i solidaritat.

Dissabte al matí, la inauguració oficial de l’escola bressol Els Menuts. Una gentada expectant per veure la nova escola. Cent set noves places i ja arribem a les 689. I pel setembre una altra de nova a la Via Europa i els arquitectes treballant en més projectes. Bona feina regidor Comas i regidora López. Poc a poc es va configurant un gran espai de centralitat ciutadana a l’entorn de l’Escorxador. El projecte de nova biblioteca, l’edifici dels Capgrossos, l’escola bressol, la futura escola Joan Coromines. Que tot Mataró sigui Mataró!.

Dissabte tarda, acte d’homenatge als voluntaris i voluntàries de la Creu Roja. I entrega a l’Ajuntament de la Medalla d’or de l’entitat. La màxima distinció de la Creu Roja Espanyola per la ciutat de Mataró. Pels mataronins i mataronines. Moltes gràcies!. Paraules molt emotives de l’Anna Guinart, presidenta de l’assemblea local, i del president provincial de Creu Roja. Per acabar l’acte concert de la Coral Primavera per la Pau.

Claustres

Des de fa un dies al despatx d'alcaldia hi ha un nou quadre.

És obra d'en Marc Prat i forma part de la sèrie Claustres.

Conservadors, demòcrata cristians o liberals?

Avui els diaris en van plens de lectures que necessiten posar-s’hi amb calma. En destaco l’entrevista que, a La Vanguardia, en Jordi Barbeta i l’Iñaki Ellakuría fan a l’Artur Mas. També interessant la d’en Vicent Sanchís, a l’Avui, al president Montilla.

D’avís per navegants, l’enquesta que avui publica La Vanguardia, que coincideix en bona mesura amb els resultats del darrer Pulsómetre de la SER, i que en Julian Santamaria analitza en un interessant article.

Contrasta tot això amb l’entrevista que a la contra de El País, la Karmentxu Marín, fa a Gabriel Elorriaga, secretari de comunicació del PP. D’entrada haig de dir que el personatge em sembla divertit i intel·ligent, la qual cosa i en els temps que corren no és poc. És d’aquelles entrevistes que més que resoldre’t dubtes et genera de nous. Sobretot quan afirma que “el PP se compone de conservadurismo, democracia cristiana y liberalismo”. I els de la foto, exactament, on els posaria el senyor Elorriaga?

Com que no tot ha d’anar del mateix pal, us recomano la lectura de l’article d’en Ramón Lobo a El País. La descripció que en fa de la situació de les dones a Somalia és realment esfereïdora.

Forges, un clàssic

Un any després

Foto Quico Melero

Demà farà un any que vaig començar aquest bloc. Començava així: “Inicio aquest blog amb la intenció que sigui el reflex de la meva activitat política. No és fàcil separar l’activitat política de la vida quotidiana quan hom fa d’alcalde. Una impregna l'altra de manera indestriable. Passar la ratlla és difícil i a vegades impossible. I a més crec fermament que la proximitat ha de ser la primera condició per a dedicar-se a la política local”.

Després d’un any d’escriure gairebé cada dia, crec que les paraules que vaig escriure llavors continuen essent vàlides. Excepte quan em refereixo a la intenció que el bloc sigui un reflex de la meva activitat política. Em sembla que, com també deia, m’ha estat impossible passar amb nitidesa la ratlla. Més que un bloc de la meva activitat política ha estat un bloc de la meva actitud vital.

He escrit una mica de les coses que conformen el meu univers: la política, els diaris, els llibres, els castells, ... En destacaria, per sobre de tots els temes, Mataró. De llarg el nom propi que més vegades he escrit en els 427 posts penjats. Les quasi 24.000 visites rebudes i les més de 48.000 pàgines llegides, m’han animat a treballar de forma constant en aquest bloc. Gràcies a tothom.

Em fa una certa gràcia repassar el que vaig escriure en aquell primer post i veure que ha passat de les coses de les que parlava. L’exposició d’en Perecoll va ser tot un èxit que poc temps després va repetir a Madrid. El Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social va ser signat i comença a donar resultats. Els talussos del cementiri del Caputxins va ser inaugurat amb presència dels Armats, la ronda Pintor Estrany és ja una Rambla i les obres de reurbanització de l’avinguda Amèrica estan a punt d’acabar. D'actes tipus “Un cafè amb...” n’he fet uns quants i de passejades per Rocafonda, i per tots els barris de la ciutat, moltes més.

Ara, quan tothom comença a escalfar motors per la campanya electoral, vull mantenir el meu compromís amb aquest bloc. Parlant de les meves coses, del meu món i sobretot parlant molt de Mataró.

Hi ha estels darrere les muntanyes

Foto Quico Melero

Madeleine

Ce soir j'attends Madeleine
J'ai apporté du lilas
J'en apporte toutes les semaines
Madeleine elle aime bien ça
Ce soir j'attends Madeleine
On prendra le tram trente-trois
Pour manger des frites chez Eugène
Madeleine elle aime tant ça
Madeleine c'est mon Noël
C'est mon Amérique à moi
Même qu'elle est trop bien pour moi
Comme dit son cousin Joël
Ce soir j'attends Madeleine
On ira au cinéma
Je lui dirai des "je t'aime"
Madeleine elle aime tant ça
Elle est tellement jolie
Elle est tellement tout ça

Notícies del temps

Ara que el temps és notícia i que tothom en parla, gairebé com sempre, he trobat a Internet un parell de pàgines de meteorologia de gent de Mataró.

Per tant, si voleu saber el temps que fa a la nostra ciutat, podeu informar-vos on-line en aquestes webs: MeteoMataró i El temps a Mataró.

Mataró, ciutat diversa

Foto Jordi Castellà

Aquest vespre, a can Palauet, hem presentat el llibre d’en Manuel de Torres: Mataró, ciutat diversa. L’autor i l’Oriol Nel·lo han estat els encarregats de parlar-nos sobre urbanisme i especialment sobre els centres històrics. Parlar després d’aquests dos personatges no ha estat quelcom fàcil. Malgrat tot reprodueixo el text de les meves paraules d’aquest vespre:

Aquest llibre, per l’alcalde, és una herència. Una herència d’en Manuel Mas i d’en Salvador Milà. Va ser el govern que representaven, qui va encarregar a en Manuel de Torres, guanyador del concurs sobre el centre històric de Mataró, els treballs que han fet possible aquesta publicació. Un llibre que té com a títol –Mataró, ciutat diversa- que és tota una declaració de principis.

Ens trobem ara, gairebé 10 anys després, amb un conjunt de reflexions, estudis, idees i propostes sobre el nostre centre històric. Sobre el Mataró de dins de Rondes. Hi reconeixerem, doncs, els elements urbanístics característics de la ciutat. Una ciutat que, tal com diu el mateix autor, “feta a cops, per trossos, en operacions de bricolatge urbanístic. Una ciutat feta per addiccions o contactes entre edificis i espais diferents. Una ciutat en la que les superposicions, les juxtaposicions o les imbricacions han estat constants”.

No sóc expert en temes urbanístics i per això no puc aprofundir en l’anàlisi de les propostes teòriques sobre urbanisme que s’hi fan. Entenc però, i si m’equivoco els hi demano la seva benevolència, que l’autor reflexiona sobre la validesa de determinats models tradicionals per explicar la realitat urbanística d’un espai tan complex i divers com el centre històric d’una ciutat amb dos mil anys d’història. Segurament la metàfora del palimpsest sigui molt més vàlida per analitzar aquests espais, la seva història i la seva evolució.

“Són, -com escriu en Manuel de Torres- les capes del palimpsest, escrites per gent diferent, escrites en llenguatges diferents o temàtiques disciplinàries independents les unes de les altres. Entre elles no hi ha processos d’adaptació, que impliquin interrelacions inexistents, sinó superposicions, tensions, acumulació, violència o contradiccions”.

Deia que aquest llibre és una herència. Una herència que he acceptat de bon grat, entenent aquest llibre, més com a “instrument de discussió que com a norma d’aplicació”.

El centre històric de Mataró, el centre d’entre muralles i el centre d’entre Rondes, han estat objecte permanent de l’atenció urbanística dels governs municipals. És pot estar d’acord o en desacord amb els criteris emprats i les accions desenvolupades, però no espot negar aquesta atenció constant. I crec, sincerament, que l’esforç principal per tenir un centre viu i dinàmic ha estat fonamentalment dels propis veïns. Ha estat la seva tossuderia a continuar vivint i treballant en aquest espai de la ciutat el que ha evitat la seva degradació social i urbanística i son les persones, la historia, els recorreguts, les cantonades, els carrers, els paisatges, les veus…tot el que es mostra en el llibre, el que fa possible que puguem avui presentar-lo.

M’ha agradat la definició que fa en Manuel de Torres: “El centre d’un municipi és el nucli expressiu de tot el que està vinculat amb la ciutat i el seu entorn”. Comparteixo la seva reivindicació d’un centre històric que actua de centralitat comercial i de serveis. I coincideixo amb la frase que crec resumeix perfectament tot el treball: “Respectar la diversitat del centre, respectar-lo i obrir-lo al món”.

He mirat el mar

Una finestra al mar,

una mirada

i veure el món passar

entre les barques i tu.

Jugar a l'atzar quan pinta

el Blau de blaus amb crestes blanques...

Lluís Llach

M'arriba un magnífic catàleg de la que serà una magnífica exposició de la Marta Duran, del 30 de gener al 15 de febrer a la Galeria Comas.

Opinions contrastades

Foto El País

Malgrat estar,com en Saül Gordillo,bastant fastiguejat i sobretot extraordinàriament cansat del tema, no puc estar-me de comentar algunes de les opinions que aquests dies s’han publicat sobre l’atemptat de Barajas i les seves conseqüències polítiques.

La primera, i haig de dir que em sorprèn, és la de Josep Maria Terricabres al seu bloc. Em sembla que el filòsof gironí s’equivoca de mig a mig, i es miri com es miri, quan diu que “pràcticament tot ho ha fet ETA”. És que ETA és l’anomalia. És qui mata i qui posa bombes. Qui vol imposar les seves tesis polítiques, no amb la força de les urnes, sinó amb la violència terrorista. No m’imagino a ningú dient que qui més fa per la seguretat ciutadana són els criminals el dia que no maten. Els altres ho poden haver fet fatal, però el que és segur que sense ETA tot això no passaria. I aquesta és, almenys per a mi, una qüestió sine quo non per acostar-se a qualsevol anàlisi sobre el tema. En Duran i Lleida, ahir al Congrés de Diputats, va ser taxatiu sobre això: “tota la culpa del fracàs és d’ETA”.

Tampoc comparteixo la tesis de Juan-José López Burniol a El Periódico d’avui. Primer perquè no podem donar per acabada la legislatura com a conseqüència de l’atemptat. Seria abdicar de l’estat de dret per deixar tota la capacitat de decidir als terroristes. Segon, perquè no tinc cap garantia que en cas d’un nou triomf electoral de Zapatero, el PP accepti els resultats. No faltarien “peons negres” per acabar bastint una trama inversemblant que fes “il·legítim” el resultat electoral. Em temo que la incapacitat dels populars per acceptar qualsevol cosa que no sigui la rendició dels seus oponents polítics –i això avui dia representa tot l’arc parlamentari- comença a ser patològica.

Ho explica força bé en Miguel Ángel Aguilar, a la seva crònica a El País, quan explica la negativa del PP a ampliar el Pacte Antiterrorista: "Parte de la base que la suma de todos representaría menos". El Partit Popular vol guanyar totes les batalles en l’objectiu final d’aconseguir la rendició incondicional de Rodríguez Zapatero. De Zapatero i de tot el que representa.

D’entre les cròniques de la sessió d’ahir al Congrés de Diputats, sens dubte i com ja es gairebé norma, en destaco la de l’Enric Juliana a La Vanguardia. Per prendre nota d’algunes de les coses que apunta. Atenció a les frases mig dites sobre el CNI i al que pugui estar passant a l’altre costat de la “muga”. Estarem atents.

Penso el mateix

El mateix que el president Pujol respecte al "burro català". No l'he volgut posar mai al cotxe i ara miraré divertit com molts el treuen. O no?

No cal ni dir que tampoc porto cap anunci de conyac!

Frases

Foto EP

"Es curioso que un alcalde pueda hacer el esfuerzo de venir a hacerse una foto con un actor norteamericano pero no lo haga para unirse a la ciudadanía en una manifestación".

"Resulta sospechoso que el representante de la ciudadanía sea incapaz de escuchar la voz de esa ciudadanía a favor de la paz".

"Mi corazón estará siempre con las víctimas".

Ho ha dit avui Tim Robbins avui a Madrid.

Cascada de reaccions

Les reaccions a les manifestacions de Madrid i Bilbao no s’han fet esperar. La blogesfera socialista en va plena:

Ramon Bassas: Visca el PP
Manuel Mas: Paisatges
Jordi Pedret: Tothom menys Batasuna i el PP
Joana Torres: No volia però...
Jaume Pros: Cadascú en el seu lloc
Bernardo Fernández: La paz en el alero
Albert Torrent: Un dels nostres
Miquel Iceta: La posició indecent del PP
Pere Güell: coincidència
Joselito: Felicitats madrilenys i bascos
Marcos García: ¿Quién no está por la paz?
Paqui Soriano: Una y mil manifestaciones para decir queremos la paz
Temps de canvi: Manifestació a Madrid
Marc Vergès: Els extremistes no van a la manifestació

Seria això?

Ferreres

Perquè pel que diu el manifest era difícil no ser-hi. De fet només faltaven Batasuna i el PP.

Després de llegir i veure les notícies sobre les manifestacions d’ahir, a Bilbao i a Madrid, va vingut al cap la frase que en Ferran Torrent, a la novel·la Judici Final, fa dir a un dels seus personatges: “el partit s’inicià amb zero a zero en el marcador”. Tant obvi com les explicacions dels líders populars per intentar justificar la seva absència a les manifestacions d’ahir.

L’estratègia política del Partit Popular està fonamentada en la seva incapacitat per acceptar la derrota electoral de 14 de març del 2004 i per reconèxer qualsevol error polític. Qualsevol altra qüestió gira i regira entorn a aquest paradigma popular. I per tant tot els hi és vàlid per recuperar un govern perdut de manera “il·legítima”. No cal donar-hi més voltes. No cal encaparrar-s’hi més. No podem seguir perdent el temps intentant un acord amb qui no vol l’acord. Demà la bronca al Congrés està assegurada

Partirem d’una premissa fatal per intentar resoldre l’atzucac basc –i amb gran satisfacció dels terroristes- però, avui per avui, és impossible un acord polític de totes les forces democràtiques. Per tant cal reagrupar els que si volen cercar solucions. Els que són capaços de reconèixer-s’hi en els lemes de les manifestacions d’ahir:

Especial de castells

Remenant per Internet he trobat aquest especial de castells de El Periódico.

Mataronins pel món

No us perdeu demà el reportatge d'en Jordi Rovira i en Sergio Ruíz, sobre la muntanya d'Athos, que sortirà a El Dominical de El Periòdico. M'ha dit que és magnífic!

No calen comentaris

De llibres i biblioteques

Foto El País

“El capitalismo actual no puede permitirse un consumidor lento, y la literatura requiere lentitud”

Són paraules de Alberto Manguel a l’entrevista que li fa María Luisa Blanco i que avui publica El País.

Si us interessen els llibres, les biblioteques i la literatura, aquesta entrevista és quasi de lectura obligada. Anuncia Manguel la aparició, en els propers dies, d’un nou llibre: La librería de noche. Un itinerari per les grans biblioteques del món. Esperarem impacients aquests dies per poder llegir el llibre.

Mentre tant quedeu-vos amb l’anècdota de Jorge Luís Borges i Estela Ocampo.

Gràcies, companys i companyes

Gràcies per penjar en el vostre bloc l'enllaç.

Ple intens

Foto Romuald Gallofré

Ple Municipal ordinari del mes de Gener. Tal com ja preveia Ple intens. Pels temes tractats, pels dictàmens aprovats, per les intervencions veïnals i per les propostes i preguntes dels grups municipals a l’oposició.

Per començar una declaració institucions de tots els grups –excepte del PP- sobre el decret d’ensenyaments mínims. No ens varem equivocar quan els sistema educatiu català va optar per un model educatiu que no segregués els alumnes en funció de la llengua.

Aprovació de l’avantprojecte d`aparcament al Parc del Palau. Una inversió de 3’5 milions d’euros que permetran crear 248 places d’aparcament per a residents. En aquests moments tenim 10 aparcaments en construcció.

Aprovació provisional de la modificació del Pla General en l’àmbit de Cirera. Un sector de 81.538 metres quadrats, dels quals només un 32% eren de sòl públic. Amb la modificació aprovada ahir el percentatge de sòl públic augmenta fins un 68%. Més de 36.000 metres quadrats de nou sòl públic. Espai per a construir un parc lineal, una nova escola, una nova zona verda i un nou equipament cívic a Cirera. Sostre per mantenir les activitats econòmiques i diners per reurbanitzar la carretera de Cirera. Espai per construir una escola i un institut a Rocafonda. Dos-cents habitatges de protecció pública dels sis-cents previstos. Quelcom però no acabem de fer bé quan una millora tant important per la ciutat no es compartida per alguns col·lectius. Intens debat sobre urbanisme per part dels grups municipals. Repetició de tòpics però cap argument sòlid sobre la taula per contestar les propostes del govern.

Aprovació dels treballs preparatoris de la modificació del Pla General en els entorns del carrer Biada. També una millora substancial per aquesta antiga zona industrial, absolutament obsoleta i que permetrà guanyar més de 6.000 nous metres quadrats de sòl públic. Espai per dues places, més que doblar l’amplada del carrer Biada i recuperar l’antiga fàbrica Fontdevila i Torres com a equipament escolar.

Donar compte de l’aprovació del Pla Integral per la infància i les famílies. Un pla ambiciós que pretén donar resposta a les noves necessitats que la societat planteja.

Propostes dels grups municipals que no es poden acceptar més que molt parcialment i torn de preguntes que es van contestant de manera adequada. Cap interès en amagar el model urbanístic en el que treballem. Altres són els que han d’explicar el seu model.

Intervenció del veïns de la residència Mare Nostra. Respecte absolut per les queixes veïnals però una clara instrumentació política del tema sense aportar, com quasi sempre, cap proposta de solució.

Insistència en la proximitat de les eleccions municipals. Alguns fa dies que varen iniciar la campanya i sembla que tot servirà. Procurarem seguir governant fins el darrer dia i no caure en determinades dinàmiques

Després els ciutadans i les ciutadanes decidiran.

Una de freda i una de calenta

Freda i calenta només per la temperatura. Les dues notícies m'han semblat interessants i sobretot la de Scott especialment emotiva.

Cingles

M'arriba el número 5 de la nova època de Cingles, la revista de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. Com acostuma a passar amb les revistes d’entitats, Cingles ha passat per etapes ben diverses. Especialment importants varen ser els anys setanta i vuitanta, coincidint amb una època de gran activitat de l’entitat. D’aquella època guardo un bon grapat d’articles que hi vaig publicar.

Un nou equip s’ha posat al capdavant de la publicació i aquesta ha recuperat la periodicitat i comença a tenir-ne gruix. No en va és la revista d’una entitat centenària.

Europa, de nou

Hi ha dies que les notícies sobre un tema s’acumulen. És el que ha passat avui amb Europa. Dues bones entrevistes en dos diaris barcelonins i unes quantes notícies que arriben de més enllà del Pirineu.

Pel que fa a les entrevistes, recomano la lectura de la fa avui La Vanguardia a la cancellera alemanya Angela Merkel. Val la pena llegir-la per conèixer de primera mà l’opinió sobre alguns temes importants de la persona que presideix durant aquest semestre la Unió Europea. Destaco la seva determinació i aposta en tirar endavant el projecte de Constitució Europea. També a llegir el seu posicionament sobre les qüestions energètiques.

També en l’entrevista a Josep Borrell, que publica avui El Periódico, el polític català parla de les qüestions energètiques. De fet, amb la claredat que el caracteritza, Qualifica l’energia i la immigració com les claus del futur europeu. Coincideixo plenament amb aquestes prioritats i afegiria, si volem fer front al diferencial creixent amb Estats Units i Japó, l’increment d’inversió en I+D.

Sobre l’energia també ens arriben notícies importants. El president de la Comissió Europea, el portuguès Durao Barroso, ha afirmat avui mateix que ens calen noves polítiques energètiques a Europa. Una reducció del 20% del consum i un increment de les energies renovables que l’any 2020 han de significar el 20% del total. Durao ha estat contundent quan ha dit que “els dies d’energia segura i barata s’han acabat per Europa”.

També ha estat contundent la responsable de competència, Neelie Kroes, que ha fet un seriós advertiment a les pràctiques de les grans companyies energètiques europees, amb amenaça de desmembrament si abusen de les seves posicions preeminents.

Tot això el dia en que Bielorrússia suspèn l’aplicació de l’aranzel sobre el petroli rus, i el dia que el Suprem aixeca les mesures cautelars que paralitzaven l’Opa d’E.ON sobre Endesa.

El que deia abans, Europa i energia donaran per parlar-ne, i molt.

Mataró, Cruïlla d’Europa

Foto R. Gallofré

Així es diu el programa que la Teresa Carreras i en Jordi Rovira fan cada setmana a Mataró Ràdio. Un programa per parlar dels temes europeus des d’una visió mataronina. Aquesta tarda han tingut la gentilesa de convidar-me per parlar de la Declaració de Terrassa.

A instàncies de l’Ajuntament de Terrassa, un seguit d’ajuntaments catalans i un parell de consells comarcals varem signar, el passat 27 de novembre, una declaració en la que sol·licitàvem una major presència dels ens locals en la presa de decisions de les institucions europees.

El programa ha valgut la pena, doncs hem pogut escoltar l’opinió d’altres ajuntaments i d’un tècnic de la Unió Europea que ens ha explicat els nous programes de suport a les ciutats que es posen en marxa en aquest període 2007-2013. Caldrà estar molt atent a aquest nou concepte de ciutats mitjanes que tot just s’ha començat a discutir.

Quan parlem d’Europa, i així s’ha posat de manifest amb les opinions recollides al carrer, costa concretar les coses. Segurament els ajuntaments hem estat més pendents de la consecució dels fons europeus que d’explicar a la ciutadania en que s’aplicaven.

A Mataró han estat un bon grapat de milions: més de catorze milions d’euros entre els fons de cohesió i els Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER). Diners que han servit per pagar deixalleries, clavegueres, una part del nou Parc Central, actuacions importants a Rocafonda i Cerdanyola, accessos al Port, la reurbanització de la Riera, la construcció del centre cívic del Pla d’en Boet-Peramàs-Esmandies. I la darrera, la que tot just es va estrenar ahir: la nova escola bressol Els Menuts. Diners importants que, com ha titulat algú, signifiquen la major operació de solidaritat de la història.

Personatges del dia

Zapatero i Montilla

La trobada dels dos presidents ha servit per començar a posar fil a l’agulla al desplegament de l’Estatut

Juana Cruz

La campiona de El Corte Inglés que s’ha perdut el primer dia de rebaixes.

Otegi

Que ha mogut peça per primera vegada i després de la demagògia habitual s’ha atrevit a demanar a ETA que mantingui la treva de manera indefinida i total.

Artur Mas

Que es reuneix amb Josep Antoni Duran i Lleida per parlar dels futuribles pactes de CiU. Hi ha llocs, pel que diuen, ja ho tenen decidit i sense anar al notari.

Desaforada esperanza, depresión excesiva?

Fa dies, des del moment de la bomba d’ETA a Barajas, que les paraules de Borges em corren pel cap. Va ser desaforada l’esperança? Hem caigut en una depressió excessiva?
Buscant les respostes he llegit molt aquests dies, he escoltat moltes opinions, he pensat força. Altres vegades he manifestat la meva dificultat per entendre les claus de l’anomenat problema basc. Em sembla que sóc massa mediterrani per entendre aquest conflicte. Un conflicte que es planteja en claus profundament espanyoles. De l’Espanya més profunda. Per un costat i un altre.

Primer, el per què?. Per què ETA ha dinamitat el procés? Perquè, com ha dit el conseller Imaz, només ETA és responsable del fracàs del procés. Em resisteixo a pensar que siguin tan il·lusos com per creure’s que amb un cop de puny damunt la taula podien accelerar les negociacions. Segurament caldrà esperar algun temps per saber exactament les raons. No seria la primera vegada que les divisions dins la banda han fet fracassar les negociacions. Si són certes les informacions aparegudes aquests dies en els diaris, Josu Ternera tindria seriosos problemes i el seu lideratge estaria molt qüestionat. Per aquí es podrien trobar algunes de les claus del que ha passat.

Segon, i ara què?. El president Zapatero és un home valent. Sap de la dificultat del procés, sap del risc polític que està corrent. Però com diu ell mateix: “también, para ésto, me eligieron los ciudadanos”. Qualsevol possibilitat de sortida negociada al terrorisme basc sembla impossible en aquesta legislatura. La bomba d’ETA ha fet molt més que destruir un aparcament i assassinar a dues persones innocents. Ha dinamitat qualsevol diàleg durant un temps. Perquè continuo pensant que cal trobar sortides polítiques al conflicte, sense deixar d’aplicar amb tot el rigor les lleis vigents i dins els estrictes límits de l’estat de dret. Caldrà, però, veure durant quan de temps s’ha invalidat el procés. I això dependrà també en part com es gestioni aquesta crisi.

A diferència de la ruptura del procés que va liderar José María Aznar, els partits democràtics bascos han estat contundents i han culpat amb unanimitat l’actitud dels terroristes i de les forces polítiques que els hi donen suport. Però, lamentablement i no és cap novetat, l’actitud del partit majoritari a l’oposició també ha estat diferent. Si aleshores els socialistes van donar suport al govern popular, ara els populars qüestionen de forma inequívocament electoralista el treball del govern socialista. Fins a extrems que incomoden a bastants militants i dirigents del mateix Partit Popular.

En els propers dies, segurament, ens jugarem una part de les possibilitats reals d’aconseguir la pau a Euskadi en un temps prudencial. Per això es fa necessària la unitat sense fissures dels demòcrates i l’aïllament polític i social dels terroristes. I la determinació que ha demostrat Rodríguez Zapatero: “estoy dispuesto a empeñar todo lo que sea necesario para que en Espanya no haya bombas”.

Per passar l'hivern

Els reis també m'han portat aquest tres de set dels Capgrossos.

I ahir en Manolo em va regalar aquesta foto -mirant un quatre de vuit amb agulla que mai va ser carregat- del concurs de castells de Tarragona. Gràcies Manolo.

Ja falta menys per tornar a tirar castells a la plaça!

Un bloc diferent

Gravat de Enric-C.Ricart d'un almanac noucentista

Cada any els Reis acostumen a portar-nos un bloc. Un bloc?

Un Bloc Maragall, publicat per l’editorial Arimany.

Si ho penses bé no hi ha tanta diferència amb molts dels blocs que omplen la blogesfera.

Reflexions, poesies, receptes de cuina, dites populars, fragments d’escrits, .... Això sí, inclou el santoral i el calendari lunar.

Curiosament la paraula calendari ha acabat substituint a almanac. Precisament, i com diu la pròpia definició d’almanac (que prové de l’àrab al-manâh), aquest és un calendari que conté dades astronòmiques, meteorològiques i dates de fires i festes. Tot plegat, bloc, calendari o almanac, una forma d’anar passant els dies. Que amb els temps que corren no és poc!

Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar

Foto Oscar Rojano

Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar, en nom dels mataronins i mataronines, benvinguts a Mataró.

De nou heu vingut, des de terres molt llunyanes, per tornar-nos la màgia de la Nit de Reis. Us hem esperat impacients, amb tota la il•lusió i alegria del món. Els infants us han guiat amb el llum dels seus fanalets i la brillantor dels seus ulls innocents. I ara ja heu arribat.

Veniu de l’Orient, on la guerra i la malícia dels homes, han estat constant durant tot l’any. També a nosaltres ens ha tocat de prop el dolor de la violència assassina. És per això que us vull demanar Pau, sobretot Pau.
I sobretot Pau pels infants.
Cuideu majestats de la nostra canalla i de la canalla de tot el món.

Els nens i nenes de Mataró han fet llargues cartes demanant-vos coses. Sigueu generosos. Han estat bons minyons i minyones i segur que se’ls mereixen. Amb les seves rialles, i també amb les seves petites entremaliadures, ens han fet feliços. I només per això, per fer-nos feliços, es mereixen tots els regals del món.

Porteu-los les joguines que us han demanat i porteu-los, també a ells, molta felicitat.

Felicitat pels més petits i també felicitat pels grans. No l’escatimeu, vesseu-la a grapats per la gent gran, per la gent que viu sola, pels malats, per la gent que més necessita sentir-se feliç. Encara que sigui només la il•lusió d’una Nit de Reis volem reivindicar el dret a la felicitat.

L’any passat vaig demanar-vos una mica de carbó per l’alcalde, per no haver complert el seu compromís de tenir a punt MataróRàdio. Per la ràdio, aquest any, no cal que li porteu carbó. Però segur que trobareu altres motius per deixar-li una mica de carbó al balcó.

Majestats, quan acabi aquesta nit i hàgiu visitat totes les cases de Mataró, us en tornareu a les vostres terres. Us esperarem durant dotze llargs mesos. Mentre tant, petits i grans, treballarem per a que l’any que ve, quan ens torneu a visitar, la gent de la nostra ciutat i d’arreu del món sigui una mica més feliç.

Moltes gràcies, Majestats, per la vostra visita i pels vostres regals.

D’aquí un any, els nens i les nenes, tornaran a omplir els carrers de la ciutat per dir-vos de nou: Benvinguts a Mataró, Melcior, Gaspar i Baltasar.