Aquesta nit, Àgora

"Municipals 2007: seguretat i civisme" Debat amb Carles Pellicer (CiU), Joan Antoni Barón (PSC), Teresa Jordà (ERC), Alejandro Fernández (PPC) i Ricard Gomà (ICV-EUiA).

L'"Àgora" d'aquesta setmana inicia una sèrie de debats temàtics amb motiu de les eleccions municipals del proper dia 27 de maig. El primer debat, que s'emet aquesta setmana, estarà centrat en la seguretat i el civisme i totes les qüestions que sobre aquest tema interessen al ciutadà. Per parlar d'això, Ramon Rovira reunirà Carles Pellicer (CiU), Joan Antoni Barón (PSC), Teresa Jordà (ERC), Alejandro Fernández (PPC) i Ricard Gomà (ICV-EUiA).

La seguretat és una de les qüestions que preocupen molt la ciutadania si no la que més. La gent té por de ser víctima d'un delicte i aquesta por, sovint, no va lligada als fets reals i si a la percepció de delinqüència. Les noticies sobre assalts a vivendes o els robatoris silenciosos de l'any passat no van fer res més que augmentar aquesta percepció entre els ciutadans de pobles i ciutats de Catalunya.

Què s'ha de fer des dels ajuntaments en aquests casos? És responsabilitat dels ajuntaments garantir la seguretat dels veïns o, com que no és competència municipal, els alcaldes i regidors poden quedar-se de braços plegats? Recórrer a la videovigilància és una possibilitat a tenir en compte o la intimitat dels ciutadans queda per sobre de la seguretat? I el civisme, la lluita contra les actituds antisocials d'una reduïda part de la població, és cosa dels consistoris i han de ser les forces de l'ordre les qui protegeixin la convivència dels antisocials?

I si parlem de civisme, la prostitució, la mendicitat i la venda ambulant, són actituds incíviques o ho són les pintades, els "botellons", fer les necessitats al carrer o malmetre el mobiliari urbà? Ramon Rovira tractarà aquestes i altres qüestions, dilluns, a "Àgora".

A la taula hi haurà Carles Pellicer, cap de llista de Convergència i Unió per Reus; Joan Antoni Barón, alcalde de Mataró i cap de llista a l'Ajuntament pel Partit dels Socialistes de Catalunya; Teresa Jordà, alcaldessa de Ripoll, repeteix com a cap de llista d'Esquerra Republicana de Catalunya; Alejandro Fernández, cap de llista del Partit Popular de Catalunya a l'Ajuntament de Tarragona, i Ricard Gomà, candidat número dos de la llista d'Iniciativa per Catalunya Verds a Barcelona.

No, heu estat vosaltres!

Es la resposta que va donar Pablo Picasso a l’oficial alemany quan li va preguntar si ell havia estat l’autor del Guernica.

Ara , setanta anys després del bombardeig alemany de la ciutat biscaïna, podeu rememorar el procés de creació del quadre a la Fundació Palau de Caldetes.

L’exposició té quatre àmbits:

1.- L’encàrrec: el Pavelló de la República espanyola a l’Exposició Internacional de París, juny de 1937
2.- El bombardeig i la devastació de Gernika, 26 d’abril de 1937
3.- El procés creatiu del Guernica: un mes d’intens treball
4.- La gènesi del símbol. Un referent universal

Ho explica en Lluís Arcal a El Punt d'avui. Amb l'amagada del Collin Powell inclosa.

Una bona excusa per anar fins Caldetes i acabar fent una bona pessolada.

Tot un artista, tot un senyor

Amb aquest títol el Centre Atlètic Laietania ha volgut retre, aquesta tarda, un homenatge a en Manuel Cuyàs i Duran. Una exposició de la seva obra i la publicació d’un llibre amb un recull d’obres de l’artista i d’adhesions rebudes a l’homenatge, els parlaments del president del Laietania, de l’Antoni Bonamusa i d’en Manuel Cuyàs i Gibert han completat l’acte que ha finalitzat amb la interpretació d’algunes peces musicals a càrrec d’en Pere Gonzàlez i la Lídia Martínez.

En el meu parlament he volgut destacar la doble condició artística i ciutadana d’en Cuyàs:

“Una ciutat es fa important per la categoria dels seus ciutadans i ciutadanes. En Cuyàs ha estat un senyor d’una ciutat important. Ha estat un senyor de Mataró.

La seva figura i la seva obra són imprescindibles per entendre la història de Mataró dels darrers decennis. La seva figura de gentleman formava part del paisatge quotidià de la Rambla mataronina i dels cercles artístics i socials de la ciutat. La seva obra, publicada arreu, va servir per il·lustrar obres de la literatura universal, revistes de còmics, caricatures, programes de mà, i un llarg etcètera, tal com es va poder comprovar a la mostra que el Museu Arxiu de Santa Maria va organitzar fa un any.

Voldria però recordar dues facetes, per a mi importants, de l’obra d’en Manuel Cuyàs i que li donaren molta rellevància ciutadana.

La primera la seva intensa activitat com a cartellista. Són innumerables els que va fer per tot tipus d’actes i esdeveniments de Mataró. Podem recordar el cartell de Les Santes de l’any 89. I tants i tants d’altres que, amb el seu estil inconfusible, el feren familiar als ulls del mataronins i mataronines. És el Cuyàs festiu, de traç àgil i policromia rica. És el Cuyàs compromès amb Mataró i Catalunya.

La segona té a veure amb els magnífics dibuixos sobre les Escenes de la Passió, que va regalar a la parròquia de Sant Josep i que han estat publicats per la Caixa Laietana. És un altre Cuyàs, auster, profund, religiós, que reflexiona entorn la passió i mort del Crist.

En Manuel Cuyàs va morir el darrer de Les Santes del 2005. Com si no hagués volgut perdre’s fins el darrer coet de Les Santes, la Festa Major de Mataró. La seva ciutat”.

Diumenge, a Badalona

Diumenge aniré a Badalona amb els Armats de Mataró. Ens ha convidat l’alcaldessa Maite Arqué. Celebren la III Magna Celebratio, una festa romana a l’entorn del passat de Baetulo. Ja hi vaig anar fa dos anys i recordo la conversa amb la Maite sobre les relacions entre Mataró i Badalona. Quan li vaig dir que seria interessant que els de Badalona també miressin, de quan en quan, cap el nord (o sigui cap a Mataró), em va contestar que fora bo que els mataronins també paressin, de quan en quan, a Badalona enlloc de passar sempre de llarg camí de Barcelona.

Hem tornat alguna vegada a aquella conversa. Ens calia trobar un element que pogués relligar les coses. I amb els romans el podem trobar. Estem parlant, junt amb Tarragona, de les ciutats romanes més importants de Catalunya. Ho podem aprofitar. Per això ja he parlat d’una ruta de la Via Augusta, una ruta que ressegueixi, des de Tarragona, passant per Barcelona, Badalona, Mataró i Empúries l’antiga via que portava a Roma. A en Ferran Bello li agradava la idea i l’estàvem madurant.

Ara l’he fet posar en el nostre programa electoral. Treballar en xarxa, buscant elements que relliguin la història amb el present de les nostres ciutats, sumant altres pobles i vil·les que hi vulguin participar pot ser molt interessant. Ens posarem mans a l’obra.

De totes maneres no m’estalviaré de recordar cordialment a l’alcaldessa les paraules de Josep Pla: El Maresme és una comarca que té dues grans ciutats, Barcelona i Badalona, i Mataró de capital. I aprofitaré per regalar-li el llibre de la Care Santos: "La Muerte de Venus".

Més feina

Foto Romuald Gallofré

Aquest matí inauguració de l’oficina integral de la Seguretat Social a Mataró. Integral perquè engloba els serveis, fins ara separats, de la Tresoreria General i de l’Institut Nacional de la Seguretat Social. Una nova oficina que donarà servei a tota la comarca, reforçant la capitalitat de Mataró i convertint-se en un nou pol de centralitat urbana.

La nova oficina, l’escola Pia, el Cafè de Mar que estem recuperant i el futur ús administratiu de Vapor Gordils, convertiran el que fins ara eren un grapat de fàbriques obsoletes, al capdavall del carrer Sant Agustí, en un important nucli d’activitat ciutadana. L’obertura del carrer Damià Campeny i la futura peatonalització de Sant Agustí convertiran aquest espai en un pas obligat entre la Rambla i el Passeig Marítim. Poc a poc les peces van encaixant.

Treballant es fa feina

Foto Romuald Gallofré

Malgrat estar en plena precampanya i escalfant motors per les eleccions, el treball del govern no s’atura. Són actuacions que veurem finalitzades d’aquí uns mesos, quan hagi passat la voràgine electoral, però que no serien possibles si ara no es comencessin. Amb el consegüent risc de ser titllats d’electoralistes. La ciutat no s’atura i el govern tampoc. Fins el darrer dia del mandat.

Per això aquests dies hem començat noves obres. Dues vinculades al Pla de Clavegueram i executades per Aigües de Mataró. Es tracta de la millora del sobreeixidor de les aigües pluvials a la platja del Varador, just davant de Can Dimas. Amb aquesta actuació, tal com es va fer l’any passat davant del restaurant Marina, es perllonga el col·lector uns 50 metres minimitzant el seu impacte sobre la platja.

L’altre actuació consisteix en la reforma del Desviament, entre el carrer Esteve Cortils i el passeig de Carles Padrós. És procedeix com en la resta de l’avinguda Amèrica, col·locant un caixó de formigó armat i reurbanitzat la part superior amb els mateixos criteris. Guanyarem en seguretat i recuperarem un espai urbà de més qualitat.

Fa temps que alguns ciutadans reclamaven la instal·lació de lavabos al Passeig Marítim. Ara es col·locaran tres mòduls, dos a la platja del Varador i un altre a la platja de Ponent. Seran els primers d’una xarxa que volem anar posant en diferents indrets de la ciutat. Poden semblar mesures petites, però que tenen la seva importància.

Accions que ara comencen i que, com l’aparcament del parc de Cerdanyola, al cap d’un mesos estaran a punt d’entrar en servei. Aleshores que diran?

Però no tot són obres. Per exemple l’ampliació i reforma del Club de Feina de l’IMPEM o la publicació de la Guia gastronòmica de Mataró que ja es pot consultar i descarregar a Internet.

El que deia, treballant es fa feina. Encara que et titllin d’electoralista.

TDT en marxa

Foto Ramon Radó

Avui hem fet un pas més en la posta en marxa del canal públic de Televisió Digital Terrestre de Mataró-Maresme. Amb en Joan Majó, que tornava al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró, hem signat el conveni de col·laboració amb la Corporació Catalana de Ràdio Televisió. Amb aquest conveni es pretén convertir el nou canal públic en un centre de referència en la innovació de la TDT i els mitjans audiovisuals.

Es tracta de crear un plataforma tecnològica que permeti un mitjà audiovisual multicanal que integri TDT, web, TV IP, televisió per mòbil i aprofundir en les eines que permetin la participació dels ciutadans, de les entitats, de les empreses, dels professionals. Aquest és el primer conveni que es signa entre un consorci de TDT pública i la Corporació Catalana.

En Joan Majó ho ha explicat molt bé. Davant les noves tecnologies es poden adoptar tres actituds: rebutjar-les, adaptar-se o aprofitar-les. A Mataró, i al Maresme hem decidit aprofitar-les. Perquè no ens podem permetre el luxe de perdre aquesta oportunitat que posa la comarca a la punta de llança de la innovació.

Estem fent les coses tal com les havíem previst. Abans de Nadal varem constituir el Consorci. Pel febrer varem prendre els primers acords: organigrama, pressupost, encomana de gestió a Mataró Audiovisual. Varem signar el primer conveni amb la Xarxa de Televisions Locals. Fa pocs dies es va reunir per primera vegada el Consell Consultiu.

Sabem el que estem fent i ho estem fent de manera ordenada. Alcaldes de partits diferents, de ciutats, pobles i vil·les diverses. L’objectiu operatiu de començar emissions en proves pel setembre i de forma continua pel gener de l’any vinent.

Llengua i poble

Foto Capgros.com

Acte, dissabte a la tarda, de lliurament del premis de la XXVII edició del concurs literari per a escolars “Memorial Joaquim Casas”, que organitza la delegació de Mataró d’Òmnium Cultural.

En un Saló de Plens ple de gom a gom, els nois i noies guardonats recullen els seus premis. Fa la valoració dels treballs en Josep Puig Pla.

Em toca tancar l’acte i ho faig amb aquestes paraules:

“Felicitats a tots els guardonats i moltes gràcies a tota la gent que feu possible aquests premis. La diversitat d’orígens dels nois i noies que avui han estat premiats –Catalunya, Marroc, Bolívia, Equador, Moldàvia- em reafirma encara més en la meva convicció de la importància de la llengua com a element estructurador d’un poble.

Hi ha persones estúpides que es pensen que amb vídeos difamatoris, amb mentides interessades podran crear un conflicte lingüístic a Catalunya. No s’han adonat que la llengua, les llengües, són la màxima construcció de la intel·ligència humana? Què sense la llengua no hi hauria possibilitat de construir cap altre coneixement. No saben que la llengua serveix per expressar els sentiments i les emocions dels humans. Realment hi ha persones estúpides.

L’altre dia, en aquest mateix Saló de Plens, en Gabriel Janer Manila ens deia que “l’ofici de l’escriptor és un viatge al cor de les paraules”.

Ho expressa molt bé en Joan Brossa en el seu poema Mots:

“Tinc un llenguatge per explicar faules

i designar conjurs de cor i ment;

conjunts de lletres formen les paraules

que jo articulo gramaticalment.

Amb l’estructura de la llengua intacta

si una frase és el peu, l’altra la mà;

coses i noms per dins tenen un pacte.

–Senyors, avui no passo més enllà.

Heus aquí lluna, sol, casa, cisterna;

heus aquí ombra, cel, paraigua, riu;

té cada mot la seva imatge interna

a part de la saliva de qui la diu.

Jo no sé pas si un dia podré escriure

el mot en tant que mot i objecte lliure”

Però els mots, les paraules neixen de la terra i la llengua és propietat exclusiva del poble. Ens ho diu molt clarament el poeta valencià Vicent Andrés Estellés:

“Amics, companys:

ara us deixe aquest mots

terrossos encara.

Els he tret de la terra,

i són per a vosaltres:

els he trets

amb gran amor,

amb gran afany

de la mateixa terra que ens corona.

Preneu

aquesta terra,

amics,

germans!

Preneu, en les vostres mans augustes

aquests mots.”

Santes a l’abril

Foto Marga Cruz

Quan estem a poc menys de cent dies de Santes ja tenim ganes de Santes. Les figures ja belluguen, el drac passeja l’ou del Dragalió per la Riera, la canalla torna a quedar bocabadada davant en Robafaves, els més ganàpies maten, amb la Fogonada, el cuc de la pólvora de l’Escapada a Negra Nit i per la ciutat es tornen a sentir flabiols, gralles i tabals

I apareixen dos llibres de Santes. Dos llibres, diferents però magnífics.

El primer el subscriu l’associació ... i 15!. Si l’any passat ens varen sorprendre amb un desplegable de la Passada del dia de Les Santes, amb imatges imantades de totes les comparses, aquest any ens regalen un preciós llibre per aprendre a llegir. Il•lustrat per l’Ona Cruzate, amb texts amb lletra de pal i lletra lligada –els mestres mai ens posarem d’acord amb aquest assumpte- és un llibre adreçat als infants que comencen a llegir. Inclou un CD amb les músiques de cada comparsa. Un bon llibre de Sant Jordi pels més petits.

L’altre és un llibre sensacional: “Dies de Santes, Santes de nit”. Pròleg d’Espartac Peran i fotografies de Marga Cruz. Fotografies d’una qualitat i sensibilitat extremes. En la dedicatòria que la Marga m’ha fet escriu: “Amb aquest llibre compleixo el meu somni, donar a conèixer a través de les meves fotografies tot el que és i el que representa viure les Santes. Una festa plena d’emocions, colors, mirades, olors, foc, gent, ...”

Us puc ben assegurar que ho ha aconseguit. Un magnífic llibre de Santes, per regalar per Sant Jordi, per totes les edats.

Gràcies a la gent de ... i 15!, gràcies Marga pel regal que ens fas als mataronins i mataronines. Segur que seguirem compartim, dalt o baix del balcó, l’emoció de Les Santes

I que punyeta, encara que faltin 95 dies per la Crida a la Festa Major: “mataronins i mataronines, amb la rauxa necessària, amb el seny imprescindible, Glòria a Les Santes!”

Com un llamp!

Aquesta nit al Monumental concert de Dealan.

Gràcies

Gràcies alcalde Mas per les teves paraules al video de presentació de la candidatura del PSC.

Gràcies a tots i a totes que vàreu fer possible l'acte del Foment.

Gràcies Maria Carme per les teves paraules de presentació a l'acte de "Els amics de la ciutat". Els sentiments, també en la política, són molt importants.

Fins quan?

No és el meu aniversari, ni cap dia especial. Ahir a a la nit vam tenir la nostra primera disputa, em va dir moltes coses cruels que realment, em van ofendre. Però sé què n'està empenedit i no les va dir de debò, perquè avui m'ha enviat flors.

No és el nostre aniversari ni cap dia especial. Ahir em va llençar contra la pared i començà a ofegar-me. semblava un malson, però dels malsons en despertes i saps que no són reals.M'he llevat aquest matí, adolorida i amb cops a tots dos costats, però sé què n'està empenedit, perquè avui m'ha enviat flors.

I no és el dia de Sant Valentí, ni cap altre dia especial. Ahir em pegà i m'amenaçà de mort; ni el maquillatge, ni les mànigues llargues podien amagar els talls i els cops que em va donar l'última nit.Avui no he pogut anar a treballar, no volia que se n'adonessin.Jo sé què n'està empenedit, perquè avui m'ha enviat flors.

I no és el dia de la mare, ni cap altre dia especial. Ahir a la nit em va tornar a pegar, però aquest cop ha estat molt pitjor.Si aconseguís deixar-lo, què faria? Com podria treure jo sola endavant els nens? Què passaria si ens falten els diners?Li tinc tanta por, però depenc tant d'ell...em fa por deixar-lo. Però se que n'està empenedit perquè avui, m'ha enviat flors.

Avui és un dia molt especial: és el dia del meu funeral.Aquesta nit per fi, ha aconseguit matar-me. M'ha colpejat fins a morir.Si hagués tingut el valor i la foralesa de deixar-lo, d'acceptar ajuda profesional......avui no hagués rebut flors.

Text llegit aquesta tarda, pels col·lectius de dones de Mataró, en la concentració de rebuig i condemna de l'agresió que va patir S.G.T. el passat dimecres.

L’ofici d’escriptor

La ciutat ja viu Sant Jordi. L’ambient de primavera omple els carrers, els arbres despunten –us recomano un passeig pel carrer de Moreto amb uns arbres quallats de flors- i la canalla entra i surt de l’Ajuntament per veure la família Robafaves.

I els llibres són els protagonistes. De fet la setmana passada ja vaig assistir a la presentació d’un parell de llibres. El dimecres, a la sala d’actes de la Caixa Laietana, presentació del llibre que en Ramon Boter de Palau ha escrit amb motiu del 75 anys de la UEC. Divendres, a can Palauet, presentació del llibre d’en Joaquim Graupera sobre el Maresme medieval. Ahir presentació, a la que no puc assistir, de la biografia d’en Biada que ha escrit en Manuel Cusachs.

Aquest matí em visita la Care Santos per regalar-me el seu nou llibre: La muerte de Venus, una novel·la entre la intriga i el rigor històric. Localitzada a Mataró té com a protagonista la Venus trobada a can Xammar. Llocs i noms coneguts en una novel·la que començo a llegir avui mateix. Entre els noms que surten a la novel·la el d’Albert Calls, corresponsal de l’Avui, que aquest matí hem feia una entrevista pel diari barceloní. I aprofitava per regalar-me el seu darrer poemari: Nigromàntic.

Aquesta tarda no puc assistir a la presentació del nou llibre d’en Joan Giménez: "Posant portes a la mar". La història de la muralla que l’emperador Carles va fer construir als mataronins al segle XVI. Una muralla de la que ara, després de molts anys d’estar amagada entre edificis, ara podem veure un bon tram a la plaça del Pou d’avall.

A les vuit, acte institucional de Sant Jordi al Saló de Plens. Conferència d’en Gabriel Janer Manila sobre “L’ofici d’escriure, poder de la imaginació”. Magistral. Em quedo amb la seva frase: l’ofici d’escriptor és un viatge al cor de les paraules”.

Com em deia aquest vespre en Pere Vàzquez: “comencem a tenir “mono” de Santes”. De moment gaudirem de Sant Jordi.

Visca la Copa!

Quin partit i quin golàs:

Una altra visió de Mataró

Des d’ahir està operativa la càmera paisatgística que TV3 ha instal·lat al Port de Mataró. Això vol dir que ara, molt dies, podrem veure a l’espai El Temps imatges de la nostra ciutat. Curiosament a la nostra comarca no hi havia cap càmera d’aquest tipus.

Feia temps que treballàvem per aconseguir-ho i, malgrat que encara no he aconseguit veure les imatges en directe, ara tindrem l’ocasió de poder veure una altra visió de Mataró.

Mataronins i mataronines pel món

Com la Marta Duran, que estrena exposició, el dia 27 d’abril, a la Nour Foundation Gallery de Nova York

Moltes felicitats!

Una altra de les exposicions de la Marta Duran a afegir a una llarga llista de l'artista mataronina

http://www.galeriacomas.com/

http://www.duranexposiciones.com/

http://www.niebla-art.com/

http://www.urdangarin.net/

http://www.anquins.com/

http://www.fundaciocaixalaietana.es/

Tarda d’escoles

Foto Marcos Lossius

Amb el president Montilla visita a les noves escoles de Mataró.

Primer a l’escola Anxaneta a l’Havana. El solar, on durant molts anys hi va haver la casa-cuartel de la Guardia Civil, acull l’edifici de la nova escola Anxaneta. S’acaba, o millor dir continua, la història de l’Anxaneta del Camí Ral. L’escola, que al 1987 va passar a la xarxa pública i que al 93 es va fusionar amb l’escola Ravalet, abandona els edificis del Camí Ral, del carrer Sant Pere i del carrer Madoz. Un nou edifici per un projecte escolar plenament consolidat.

Al setembre, però, els barris tornaran a obrir-se per acollir els alumnes de dos nous projectes escolars: al Camí Ral la nova escola Montserrat i al carrer Madoz la nova escola Joan Coromines.

Després a l’escola Antoni Machado a Cirera. Un edifici que acollirà, en els propers dies, els nens i nenes que ara estan en els mòduls prefabricats del Parc. Els barracons ja seran història. Pel setembre, a la mateixa escola, compartiran aules els alumnes de l’escola Marta Mata. També pel setembre començaran els nens i nenes de la nova escola bressol Elna. La Marisol Carrillo, arquitecte municipal, ha fet un magnífic edifici integrant l’escola de primària i l’escola bressol.

Dues escoles de primària i una escola bressol acabades. Això és el que hem visitat amb el president Montilla. L’Ajuntament ha avançat la construcció de l’escola i ara la Generalitat ens tornarà la inversió. Treball conjunt de les administracions per resoldre els problemes de la ciutat. Ja ens hagués agradat haver-ho pogut fer fa alguns anys.

Al Saló de Plens, i després de signar el Llibre d’Honor de l’Ajuntament, el president Montilla ha pogut veure les maquetes de les dues noves escoles que es començaran a construir en els propers mesos i que ara es troben en fase de licitació. L’escola Montserrat Solà a cal Collut i l’escola Maria Mercè Marçal a Figuera Major. Aquí també, pel setembre del 2009, els barracons seran història. Ja ho varem dir: els barracons del Parc i de Figuera Major naixien amb data de caducitat.

Ara caldrà començar a treballar els projectes de l’edifici del Joan Coromines al costat de l’Escorxador i el de l’escola Marta Mata a Cirera Industrial. La feina d’urbanisme ha servit per això, per generar sòl per a construir les escoles que la ciutat necessita.

Bona feina regidor Comas, bona feina regidora López i bona feina Arcadi.

"Él sabe, él sabe"

Foto Melilla monumental

L’altre dia, quan vaig llegir al diari l’embolic dels certificats del vot per correus a Melilla, vaig recordar una història de fa molts anys. De fa més de quaranta anys. Es tractava d’un fulano que a Melilla –la ciutat on vaig néixer i viure fins els nou anys- anava sempre amb gabardina. Estiu i hivern. Tothom sabia que sota la gabardina amagava els productes del seu petit “negoci” de contraban.

Amb l’habitual ironia que acostumaven a gastar en aquells temps la gent de Melilla, es va fer famosa una frase, referida a aquell paio i la seva gabardina, consistent en dir: “no te la quites, no”. La resposta era sempre la mateixa: “él sabe, él sabe”. Certament ell, i tothom, sabia que amagava allà sota.

Doncs això, quan ara algú pregunti per a que volien els certificats falsificats, la resposta serà fàcil: “él sabe, él sabe”. Quedarà per veure si, a més de saber-ho, ho poden explicar.

Tornem-hi Capgrossos

Tornem a fer castells. Aquest matí a la nova escola Anxaneta. Nom més casteller impossible. Això per a que encara hi hagi gent que pensi que hi ha terra de castells. El que hi ha són castellers. I Capgrossos de Mataró. Tota una manera de fer castells. En la primera actuació de l’any: 3 de 7, 4 de 7, 5 de 7 i quatre pilars de 4.

Per anar-hi fent boca!

El salt de Nijinsky

Foto Romuald Gallofré

Ahir a la nit, després d’un injustificable retard de tres quarts d’hora, varen sortir a l’escenari del Teatre Monumental els ballarins de la companyia Trànsit dirigits per Maria Rovira.

Trànsit és una companyia resident a Mataró. La tossuderia de la Maria ho ha fet possible. Hem parlat moltes hores, hem fet moltes trucades i reunions, però al final, el que semblava gairebé impossible, és una realitat. Una realitat que volem consolidada definitivament a Mataró, amb un espai propi i que sigui referent de la dansa arreu del país i del món.

Després d’un primer espectacle en el que s’apuntaven algunes idees sobre aquest “Salt de Nijinsky”, ahir varem poder veure sencer l’espectacle. El programa de mà explica l’origen de l’espectacle:

“L’any 1939, quan el ballarí Vaslav Nijinsky portava ja més de vint anys sense ballar i estava en tractament psiquiàtric, va rebre la visita d’un altre ballarí, estrella de l’òpera de París, que per tal de revifar la seva memòria, li va mostrar alguns dels seus passos de ballet. En resposta, Nijinsky es va aixecar i, amb expressió absent, va fer un magnífic salt immortalitzat en una sèrie de fotografies. A partir d’aquestes imatges, la coreògrafa Maria Rovira ha creat un espectacle de dansa que gira al voltant del concepte de memòria i el salt, una manera de retrobar impulsos primaris o potser, fins i tot, atàvics.”


No sóc ni entès ni massa afeccionat a la dansa, però ahir es varen produir sobre l’escenari alguns moments de màgia i gran bellesa plàstica. El aplaudiments al final de l’espectacle foren unànimes i llargs per premiar el bon treball de tota la companyia.

Felicitats, moltes gràcies i molta sort!

Per l'agenda: BIO-GRAFIES

El més profund de l’home és la seva pell
Paul Valery

Perseverant experimentador en els mitjans i processos d’un llenguatge personal molt elaborat i dens, en els últims anys Josep Maria Codina treballa reflexivament al voltant de les empremtes que el pas del temps causa en el fràgil embolcall del cos humà: la pell. Les senyes d’identitat indelebles: taques, cicatrius... els grafismes biològics que són les arrugues, per tant “bio-grafies” que el temps dibuixa inexorablement sobre nosaltres, metàfores del temps i de la memòria, de la vulnerabilitat i la supervivència.
L’autor ens presenta aquestes subtils cal·ligrafies dèrmiques immerses en un oceà translúcid de ceres foses que prepara acuradament sobre fusta o bé sobre pasta de paper manipulada d’un insòlit gruix...
Un món fascinant i misteriós el d’aquests vestigis sensibles, testimonis muts i íntims dels episodis vitals, que ell ha anat descobrint i desenvolupant a través d’una constant recerca impreganada d’un pregon sentit poètic que al·ludeix als enigmes de l’existència.

Raquel Medina
Doctora en Història de l’Art. Crític d’AICA

Can Xerracan
Plaça Països Catalans, 1
Montornès del Vallès
Del divendres 13 d’abril al 3 de maig de 2007

Un dia trist per Mataró

Avui ens ha deixat en Lluís Lligonya. La notícia m’arribava aquesta matinada via sms.Poques hores abans, durant el Ple municipal, havíem comentat amb els companys de Televisió de Mataró la gravetat del seu estat i la imminència del desenllaç. Però malgrat tot mai ens acostumem del tot a la mort.

Ens costarà molt imaginar aquesta ciutat sense la presència d’en Bis. No veure’l aparèixer amb la càmera a sobre en qualsevol acte de la ciutat, comentar amb ell la darrera notícia de la ciutat o polemitzar sobre qualsevol assumpte.

En Lligonya ha estat un home conseqüent. Treballador i honest. Compromès amb la gent i amb la ciutat. Un compromís forjat primer en el sindicalisme i la lluita per la llibertat i després en un projecte de televisió independent i democràtica. El model de Televisió de Mataró.

Apreciat per tothom, coneixia com pocs la realitat de la ciutat, les entitats, les persones. Sabia de la importància de les coses aparentment petites però que acaben donant sentit a una ciutat, plural i diversa com Mataró.

Ara, però, cal continuar. Els que queden hauran d’agafar el relleu i comandar la nova etapa que TVM ha d’iniciar amb la TDT. Saben que poden comptar amb el suport de l’Ajuntament. Que no deixarem que el llegat d’en Lluís Llingonya es perdi, que el seu treball hagi estat debades.

Per això, avui, la gent de TVM ha treballat. Aclaparats pel dolor, però amb el convenciment del que calia fer, han cobert les notícies de la ciutat i han tirat endavant la programació. Amb els ulls plorosos i un nus a la gola, la càmera i el micro a les mans.. Tal com hagués fet en Bis.

Avui ha estat un dia molt trist per Mataró. El meu més sentit condol personal i institucional a la família i a TVM.

La ciutat per viure-hi, la ciutat per treballar-hi

Foto R. Gallofré

Si la setmana passada va passar entre visites a plantes de tractaments de residus (estem en la fase final del procés d’adjudicació de l’ampliació de la planta de Mataró i cal veure encara algunes experiències en funcionament), les processons i l’escapada del cap de setmana al Pirineu, aquesta setmana és setmana de Ple. Un Ple, el d’avui, que es perfila molt llarg. De fet seran tres plens. Un primer d’extraordinari dedicat a les companyies municipals. Un segon d’extraordinari i urgent per prendre en consideració la dimissió d’un regidor i la separació d’un altre del seu grup municipal. I que ningú esperi cap més comentari meu sobre aquest tema. I per acabar el Ple ordinari del mes d’abril, amb seixanta punts a l’ordre del dia. Començarem a les sis i no espero acabar abans de les dotze.

Però el títol del post parla de la ciutat per viure-hi i treballar. Un tòpic baronià que diuen alguns periodistes.

La ciutat per viure-hi i que veu com, després de més de vint anys sense construir un sol habitatge, la Generalitat de Catalunya inicia la construcció de 92 habitatges al Pla d’en Boet. Aquest va ser el motiu de la visita del conseller Baltasar dimecres a Mataró.

La ciutat per treballar-hi amb sessió doble. Dimarts la visita dels representants del Corte Inglés per explicar el seu projecte per Mataró. Els nombres són impressionants: 1.000 llocs de treball, 166 milions d’euros d’inversió. La capitalitat comercial de Mataró reforçada i assegurada.

Avui la visita a l’edifici de PUMSA a Vallveric. És el que hem anomenat Tecnocampus versió 1.0. Més de 1.600 metres a disposició d’empreses de noves tecnologies a l’espera de disposar dels edificis del Tecnocampus. I la satisfacció de veure com una empresa mataronina, Pannon, que s’ha traslladat des del Verdet disposa d’unes modernes instal·lacions i produeix maquinària per exportar arreu. Fins i tot a la Xina.

L’orgue de Santa Maria

Avui en Raúl Prieto, l’organista de Santa Maria, ha presentat els resultats dels treballs que la comissió encarregada d’avaluar l’estat de l’orgue de Santa Maria i plantejar el projecte de restauració del mateix.

Ha estat un treball intens, amb visites d’orgueners d’arreu d’Europa, que ha permès, tal ens explicava amb tota la passió del món el propi Raúl, conèixer a fons la història i vicissituds d’aquest tresor amagat sota les parets de Santa Maria.

Ara ja sabem el que cal fer, sabem aproximadament el que costa la restauració: 1.100.000 €, i sabem qui la pot fer amb totes les garanties: la casa Rieger.

Amb tota aquesta informació ens caldrà anar a trucar totes les portes possibles per tal de cercar el finançament. Comptem amb un estudi exhaustiu i sobretot amb el suport i el treball del propi Raúl i de l’Associació “Jaume Isern” Amics de l’Orgue de Santa Maria. Estem encara molt lluny de la restauració de l’orgue, però sabem el que cal fer i hi tenim la determinació de treballar per a fer-ho realitat.

Parlem d’una autèntica peça d’art i la seva restauració, tal com diu el propi informe presentat, significaria la primera reconstrucció mai feta d’un orgue romàntic català segons les tècniques originals del mestre Estadella que el va construir el 1927.

No mancaran ni gestions, ni imaginació per trobar els diners.

Més aparcament

Infografia dels nous equipaments de La Llàntia

Aquest matí he visitat el nou aparcament de Els Menuts. Aprofitant el desnivell del terreny s’ha construït un aparcament sota la nova escola bressol de Els Menuts. És un aparcament petit, d’una trentena de places, que de ben segur no resol el problema de l’aparcament de la zona. Però poc a poc, amb les promocions privades i les que impulsa l’empresa municipal Gintra, anem dotant la ciutat dels aparcaments per a residents i de rotació que Mataró necessita.

Els aparcaments són avui dia un equipament imprescindible per les ciutats. Va ser per aquesta raó que l’any 2000 es va redactar el Pla d’aparcaments de Mataró i per promoure la construcció d’aparcaments públics es va crear, l’any 2002, l’empresa Gintra. Des de aleshores, aquesta empresa de capital cent per cent municipal, ha promogut directament i ha participat en la construcció d’un nombre important de places d’aparcament a Mataró.

Els resultats d’aquell Pla d’aparcament i el treball de Gintra és més que evident fent un recompte dels aparcaments construïts: plaça Rocafonda, Parc Central, can Xammar I, ronda Tarradellas, plaça Granollers, can Xammar II, carrer Solís, plaça Gatassa, Tabalet, ronda pintor Estrany, Els Menuts. A totes aquestes places caldrà sumar-hi les dels aparcaments en construcció: plaça Occitània, carrer Carlemany, Parc de Cerdanyola, La Llàntia, carrer Terrassa, pintor Estrany, Tecnocampus. Actualment es troben en fase de licitació les obres d’un altre aparcament al Parc del Palau i s'ha aprovat un nou aparcament sota el poliesportiu del carrer Euskadi. En fase de planejament urbanístic hi ha milers de places previstes en els nous sectors de desenvolupament.

Un esforç econòmic i de gestió molt considerable que ens ha permès disposar de moltes més places d’aparcament i recuperar espai en superfície per les activitats ciutadanes.

Sísif, Tàntal i Dàmocles

Fa pocs dies varem tenir la primera reunió de la candidatura del PSC a les eleccions municipals del 27 de maig. Sobre la llista ja havia dit el que volia dir: que és una llista amb tots els matisos de la ciutat i que és una llista per governar. Per tant no era una reunió per parlar de la llista, sinó per parlar amb la gent de la llista.

En la meva intervenció em va semblar oportú, i com a introducció, llegir un fragment del pròleg que Alfredo Galán ha escrit en el llibre “Alcaldes y mitos” de l’italià Luciano Vandelli. Malgrat ser un llibre escrit pels alcaldes italians, serveix perfectament pels catalans. I qui diu alcaldes també pot dir regidors.

Vandelli parla en el seu llibre de Sísif, Tàntal i Dàmocles i compara els seus treballs i penúries amb les dels alcaldes.

Sísif, condemnat eternament a empènyer costa amunt una gran roca i sense arribar mai dalt de tot. El treball que mai s’acaba i cada dia cal recomençar.

Tàntal, que comparteix la deseperació de tenir a tocar els fruits cobejats, per veure amb desesperació, com la branca s’allunya una mica i els fa inassolibles de nou. Una i altra vegada, eternament. Els objectius marcats que mai s’assoleixen del tot i la realitat fa allunyar una mica.

Dàmocles, amb la seva espasa damunt del cap a punt de caure en qualsevol moment. Problemes i responsabilitats. No s’hi val a badar.

Per acabar els vaig voler recordar que a aquesta feina es ve amb la quota de vanitat satisfeta. I que qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

També els hi vaig deixar clar que tots aquests suplicis només afecten als que governen i que precisament per això els hi explicava els mites de Sísif, Tàntal i Dàmocles.

El meme de la Glorieta

No sóc especialment afeccionat a entrar en les cadenes dels memes, però el de la Glorieta m’ha fet gràcia (saps Glorieta que des de la finestra on treballo avui, veig l'església d'un petit poble que es diu justament... Glorieta). Potser sigui aquesta dolça mandreta de diumenge a la tarda. Una mandreta que no impedeix que des de fa molts anys, els diumenges a la tarda, si no hi ha actes als que haig d’assistir-hi, treballi una bona estona. Els que em coneixen bé, saben que no és el meu millor dia i per això acostumen a deixar-me tranquil amb els meus papers. La ciutat té un soroll diferent i a casa s’està molt bé.

Avui a més és diumenge de Pasqua. El dissabte al matí vaig poder pujar al Pirineu, i ara el vent mou les branques despullades del til·ler del jardí, el sol treu daurats dels roures de la coma i la neu, que per fi ha arribat, brilla dalt de coll de So. Per la carretera de Farrera no puja cap cotxe i sols alguns turistes despistats passegen avorrits pels carrers del poble. Per tot això, i per tenir a mà alguns dels llibres que més he estimat, m’aventuro amb aquest meme. De pas podreu descobrir alguns dels meus autors favorits.

“No fa pas gaires anys, encara, que a moltes petites poblacions de la frontera hi hagué guarnicions de soldats més o menys importants, segons les necessitats del servei. N’hi hagué una també a Cadaqués”.

“Benvolgut amic: Ignor si quan aquest escrit arribi a les teves mans ja sabràs la infausta nova: els senyors moriren fa prop de dos mesos, la darrera nit de Carnaval, en circumstàncies més aviat misterioses”.

“Pilars i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei”.

“Buscava un lloc tranquil on morir. Algú em va aconsellar Brooklyn, i l’endemà al matí hi vaig anar des de Westchester per inspeccionar el terreny”

“Hace años que mi cara no me sorprende ni siquiera cuando me corto el pelo”

En podria posar uns quants més, però m’han semblat suficients. De moment ja he descobert els de la Glorieta (Mecanocrist del segon origen i Nada), el de la Joana Torres (La sombra del viento) i el primer de la Maria Guardia (Las cenizas de Ángela), per descobrir l’altre hauré de prendre una mica de poció màgica. Amb els de la Rosa Herrero no he pogut.

Carta a en Francesc Vendrell

Benvolgut Francesc, llegeixo a La Vanguardia l’article que has publicat avui amb el títol de “Dialécticas de futuro y progreso”. Algunes de les teves paraules les podria subscriure, però en cap cas podria fer-ho sobre el fons de la qüestió que planteges.

És cert, com escrius, que “En un país normal el debate político de los partidos entre sí, de éstos con la sociedad y de la propia sociedad sería, en términos clásicos, un debate de derechas y izquierdas. De un modelo de sociedad contrapuesto a otro”. No comparteixo, malgrat entendre que aquesta qüestió forma part del debat, la teva diferència entre esquerra i dreta en funció únicament del paper que haurien de jugar les administracions públiques. Basar l’argumentació en una suposada manca de confiança de les esquerres en la societat em sembla d’un simplisme impropi i gens fonamentat històricament.

Les meves discrepàncies més profundes les situaria, però, en la limitació que fas de l’anàlisi. Fa temps que reclamo que el debat polític cal situar-lo entre dretes i esquerres i no, únicament, entre Catalunya i Espanya. Però si vols que parlem d’un país normal, amb debats polítics que resolguin problemes reals dels ciutadans enlloc de crear-ne contínuament, cal que la teva anàlisi la situïs en un marc més ampli. Parlar de nacionalisme o no nacionalisme, de símbols i d’identitats, de sentiments, i fer-ho només referint-se a Catalunya, em sembla falsejar el debat. Sembles oblidar-te precisament d’Espanya.

Si obrissis la perspectiva veuries com els mateixos retrets que fas a la política i als polítics catalans podries fer-los a la política i a la resta de polítics espanyols. I no crec que precisament, els dirigents polítics del teu partit puguin quedar-se al marge d’aquests retrets. Per no parlar de determinats mitjans de comunicació amb seu a Madrid i de tendència, per dir-ho amb suavitat, no governamental. Si vols parlar de debats estèrils, d’utilització dels sentiments i dels símbols, parlem-ne. Però fem-ho sense oblidar els vídeos de les manifestacions de Madrid. No s’hi va jugar amb els sentiments, els símbols i les identitats?

Per acabar només una postil·la al teu darrer paràgraf: “Seria bueno y conveniente que los partidos políticos catalanes actuáramos en nuestras propuestas en la dialéctica de un país normal y alineáramos nuestras posiciones a partir de ésta. Progresaríamos como país y garantizaríamos en futuro”. Els partits catalans i els espanyols. Aquests també i, especialmentel teu, amb urgència.

I que ens deixaren els romans?

Foto Armats de Mataró

Fa un any, quan els Armats de Mataró, varen decidir nomenar president d’honor de l’entitat a l’alcalde de Mataró, va haver-hi qui es va escandalitzar i proclamar que l’alcalde no havia d’acceptar aquest nomenament. Quedi clar que el nomenament es feia a l’alcalde, amb independència de la persona que ostentes el càrrec. L’argument principal per justificar la renúncia consistia en qüestionar el paper que els romans varen tenir en la història del país. Imperialistes, invasors, colonialistes, .... Tot un reguitzell de desqualificacions per intentar justificar encara no sé què. Tampoc vaig entendre que tenien a veure els pacífics armats de Mataró amb les hostes de Juli Cèsar, més enllà de la vestimenta i els estendarts.

Com sigui que en el proper Ple es votarà la concessió de la Medalla de la Ciutat als Armats de Mataró, els mèrits dels quals ningú ha posat en entredit, i per contrarestar els arguments de l’any passat he pensat en aquest fragment de la pel·lícula “La vida de Brian”. I encara podríem afegir: la llengua.

Dijous Sant, medalla i processons

El temps s’ha aguantat per permetre la demostració dels Armats de Mataró a la plaça de l’Ajuntament. El manípul de Mataró ha pogut desfilar per la Riera i oferir els seus quadres a la ciutat. Avui, quan el capità manaia ha vingut a demanar permís per començar les evolucions, els he anunciat l’acord de la Junta de Portaveus, reunida aquest migdia, de proposar al Ple de l’Ajuntament l’atorgament de la Medalla de la Ciutat als Armats de Mataró. Ha estat una petició avalada per un nombre important d’entitats mataronines i que dona, encara, més categoria a una entitat amb 302 anys d’història. Segurament l’entitat degana de la ciutat.

La plaça de l’Ajuntament estava plena de gom a gom, amb les graderies instal·lades expressament plenes des de feia estona, i malgrat el plugim els Armats han pogut fer la seva exhibició.

No han tingut la mateixa sort les altres processons que s’han hagut de suspendre. Esperem que demà el temps permeti sortir la processó a l’hora prevista. Han estat molts mesos de treball i il·lusió de molta gent. Podeu consultar tota la informació al bloc de la Comissió de Setmana Santa.

No m'havia oblidat

Foto El País

Felicitats als que han jugat i al que s'ha quedat a Mataró però també ha tingut molt a veure.

Barceló, Gaudí i Jujol

Foto Agustí Torres

Altres vegades he explicat que de les ciutats m’interessa més el paisanatge que el paisatge. Com són els carrers, com es mou la gent, quin tipus de comerç hi ha. No és que sigui insensible als monuments, però aquest sempre m‘han interessat més com a reflex de la pròpia vida de la ciutat que pel seu simple valor arquitectònic.

Per això volia visitar de nou la Seu de Palma de Mallorca. L’edifici, prou conegut, forma part de l’estampa més clàssica de la ciutat. Per si mateix mereix una visita. Aquesta vegada, però, el que em cridava a visitar la catedral era el darrer treball d’en Miquel Barceló a la capella del Santíssim.

No soc entès, tampoc, en art. Però sé el que m’agrada i el que no. El que m’impacta i el que em deixa indiferent. I el treball d’en Barceló a la catedral de Palma m’ha agradat i m’ha impactat. Les textures, les formes, els colors, les figures tenen una força singular. El mural, disposat com una pell sobre les parets de l’església gòtica, esdevé una peça artísticament impressionant. Gairebé un miracle com el dels pans i els peixos que representa en els 300 metres de ceràmica.

Coneixia l’obra per les fotografies d’Agustí Torres, publicades en el llibre “La Catedral baix la mar”, en la que fa un seguiment exhaustiu del procés de creació del pintor mallorquí. Però com sempre la realitat de les grans obres d’art supera qualsevol aproximació fotogràfica. És per això que no puc estar-me d’escriure, de teclejar a l’ordinador, compulsivament i a la mateixa terminal de Son Sant Joan mentre espero l’avió de tornada a Barcelona.

Barceló va tenir especial interès en que la seva obra no quedés deslligada de les intervencions que Gaudí i Jujol varen fer a començament del segle passat, tal com explica Joana Maria Roque en un article a La Vanguardia.

Sincerament crec que ho ha aconseguit i ha afegit un altre motiu d’interès per la catedral mallorquina. Sorprèn la valentia del bisbe Teodor Úbeda que va voler posar art contemporani dins les parets centenàries de la Seu. La mateixa valentia del bisbe Campins quan va encarregar a Gaudí i Jujol la reforma anterior. Monuments que es recreen de forma continua. Com les mateixes ciutats.

Es Parc

Així és diu el Parc de Tecnologies Ambientals que el Consell de Mallorca té prop de Palma i que avui he tingut l’ocasió de visitar. És un enorme complex que tracta de manera integral la major part dels residus que es produeixen a l’illa de Mallorca.

Compta amb un modern i interessant edifici d’educació mediambiental. Les parets dels diferents cubs que conformen l’edifici estan construïdes amb material reciclats. Si més no curiós veure com les llaunes de Coca-Cola o l’escuma dels matalassos serveixen per a construir envans i parets.

El Parc es divideix en tres grans àrees: ses Veles (terme municipal de Bunyola), que alberga el parc empresarial del mateix nom destinat a empreses de reciclatge de residus i la planta de tractament de residus de construcció i demolició, voluminosos i pneumàtics fora d'ús; Son Reus (terme municipal de Palma), amb la planta de recuperació energètica, la planta de tractament d'escòries, el dipòsit de seguretat i Can Canut (terme de Marratxí), amb la planta de selecció d'envasos lleugers, la planta de metanització, la planta de compostatge i l'edifici d'educació ambiental per a formació i recepció de visitants, des d'on parteix el tren monorail que trasllada els visitants per les distintes instal·lacions.

Avui precisament el Consell de Mallorca ha aprovat l’ampliació, amb dos nous forns de la planta de recuperació energètica. Els residus que actualment s’aboquen a Son Reus aviat podran ser incinerats en aquesta nova planta.

La filosofia bàsica amb la que funciona tot aquest complex es convertir els residus, després de reduir i reutilitzar, en nous recursos. I ensenyar-ho a la ciutadania. Per això organitzen contínuament visites, més de 30.000 persones passen cada any pel Parc, i activitats tan diverses com desfilades de moda o trobades amb els veïns.

Senyores i senyors

Foto Melilla Hoy

O el que, a Mataró, és el mateix: Diumenge de Rams.

Un d’aquells dies fortament marcats per la tradició. Mudats i cap a beneir la palma. Abans cal anar a comprar els “senyores i senyors”, les típiques pastes seques que només es fabriquen per aquesta diada. A d’altres llocs tenen altres noms, però a Mataró els anomenem així. Fins i tot en Manuel Cuyàs va tenir una columna periodística que es deia precisament “senyores i senyors”.

El patí de Sant Josep bull de gent, grans i petits. Impacients i pendents del moment d’agitar les branques d’olivera, llorer i les palmes. Cada any aquest moment s’avança una mica més. Com que m’agrada anar després a missa a Sant Josep, em perdo el pregó d’en Ramon Bassas a la matinal de saetas que organitza la Hermandad de Nuestro Padre Jesús Nazareno. Tothom em comenta que ha estat magnífic. En Ramon en sap d’aquestes coses.

Arribo a la segona part de les saetas. El temps amenaça pluja però s’aguanta. No fa el mateix a la tarda i la Processó del Prendiment i el via Crucis de La Llàntia s’han de suspendre. Esperem que per dijous i divendres el temps canviï i faci bo.

Acompanyo aquest post amb una foto del pas de “La Pollinica”. És la processó que el Diumenge de Rams surt de la parròquia de la Medalla Milagrosa de Melilla. Amb aquesta imatge tinc lligats records molt entranyables. Presideix el baptisteri de l’església on en varen batejar i de petit vaig sortir, vestit d’hebreu, en aquesta processó. Forma part del meu imaginari més personal.