Amb veu senzilla

Foto Quico Melero

Aquests versos d’en Matías Hervás que avui m’ha fet arribar:

Nadie es dueño de nadie
Para siempre en la vida
Aún menos llevando el aire
la hoja de amor caída.
Jugueteando con ella,
a su manera de hacer,
la mano dejando huellas
de ser una mano cruel

La pissarra electoral: que fumen ellos

Foto Alberto Di Lolli

Escriu en Quim Monzó a La Vanguardia d’avui:

El presidente de la Asociación de Estanqueros ha enviado una carta a sus agremiados pidiéndoles que voten a CiU. En el Diari de Girona, la vicepresidenta zonal explica el porqué: CiU ha intentado “que la ley antitabaco nos perjudique lo menos posible”.

Acabada la guerra del 36, los estancos iban a parar a los beneficiados del bando vencedor. En justa compensación lucían siempre la bandera española, que, de tan asociada como quedo a ellos, pasó a ser conocida como la estanquera. Tener un estanco era asegurarse unos ingresos de por vida. Ahora -cuando cada vez fuma menos gente y en los estancos el tabaco va tan de baja que, para compensar, venden desde collares de plástico hasta ositos de peluche-, con el membrete de la Asociación de Estanqueros piden el voto para CiU. Yo, si fuese convergente, me preocuparía. (Y si fuese fumador y no convergente consideraría seriamente la posibilidad de dejar el tabaco).

La pissarra electoral: per llegir

Foto Gorka Lejarcegi

Alguns articles publicats a la premsa d’avui i que recomano llegir:

El Mirador d’en Joan Tapia a El Periódico, “La incomoditat de CiU”: CiU, doncs, ha de satisfer tres ambicions: la de ministre, la de president i la de profeta. Però el risc d’apostar per tres és quedar-se sense res. I això provoca incomoditat.

El Diari de campanya de l’Andreu Mas a El Punt, “L’estiuejant feliç”: El discurs de Pizarro és el del senyor de Madrid que a falta de platja, sent com a pròpia la de la Costa Brava. Hauria de passar a Catalunya tot un estiu. Així, quan a la seva costa els restaurants es quesin sense llum, dia sí i día també, per la falta d’inversió en infraestructures potser acabarà emprenyat i tot, i entendrà que ja hem esgotat les reserves de seny.

La Crónica d’Enric Juliana La Vanguardia, “Valencia”: Algo debe estar pasando, puesto que el eje mediterráneo (la conexión con Barcelona y con Europa), tantas veces marginada en beneficio del discurso immobiliario y la mirada hacia Madrid, es ahora tema de campaña. El PP aboga por el eje. Y de la Vega promete conectar Valencia con Escandinavia.

El espectador perplejo de Juan Cruz a El País, “Qué memoria la de Mariano”: ¿Qué Rajoy es este? Como la patria del hombre es la infancia, que dijo Rilke, ayer quise saber qué Rajoy hay antes de este Rajoy, y hablé con su compañero de pupitre, Agustín Berruete.

Art i artistes

De la Carpeta Sant Pere més Alt 2008

Bull l'art a la ciutat i les exposicions d’artistes mataronins es multipliquen dins i fora de Mataró.

La setmana passada inaugurava en Josep Maria Codina a l’Ateneu de la Caixa Laietana i l’Albert Alís a la galeria Anquin’s de Reus. Avui Raul Capitani a l’espai Capgròs. Demà la Mónica Ródenas a la Galería Zafiro de Castelló.

La pissarra electoral: A Créteil també hi ha eleccions

Eleccions municipals a França. Tot el suport per Laurent Cathala, encara que el meu francès ha de millorar substancialment!

La pissarra electoral: para su información

bonobús.
(Compuesto de bono y bus).
1. m. Esp. Tarjeta que autoriza al portador para un cierto número de viajes en autobús.
Real Academia Española

L’arbre més vell del món

Gravat de relleu mural 'Set virtuosos de l'arbreda de bambú i Rong Qiqi' , tomba en Xishanqiao, Nanjing, Xina. Els arbres de la dreta del mural són Ginkgos.

L’anunci de la substitució dels Ficus rubiginosa, plantats en l’avinguda Jaume Recoder, per exemplars de Ginkgo biloba m’ha fet recordar algunes anècdotes sobre aquest arbre. Era costum entre els estudiants més “espavilats” de la facultat de Biologia intentar enredar els companys de primer curs amb la història de la mort de l’exemplar de Ginkgo que hi havia –ignoro si encara hi és- als patis del vell edifici universitari de la Plaça de la Universitat. L’argument esgrimit era d’una gran contundència; les fulles groguejaven i queien, senyal inequívoca de la mort imminent del vell i rar exemplar. La condició de fòssil vivent d’aquesta espècie –únic representat existent d’un antic ordre de gimnospermes- i el fet de ser molt rar en els nostres parcs i jardins li conferia a la brometa quasi la categoria de drama. Poc trigàvem a descobrir que les fulles groguejaven i queien senzillament perquè el ginkgo és una espècie caducifòlia. Malgrat fóssim "novatos" no érem burros del tot!

A Mataró només recordo un exemplar plantat al costat de l’entrada al velòdrom per les antigues escales del Parc. Ara és bastant més freqüent i per exemple es poden trobar plantats a la plaça Xica. Arbre molt delicat, anomenat dels quaranta escuts o arbre de les pagodes, originari de la Xina. Cap a la tardor les fulles adquereixen un groc elegantíssim. Com que és una espècie dioica, hi ha exemplars masculins i exemplars femenins. Pels més observadors pot ser divertit descobrir el “sexe” de cada arbre.

La pissarra electoral: tossuts!

Bon dia amigues i amics, companys i companyes.

Benvinguts al poliesportiu Eusebi Millan a aquest acte central de la campanya electoral al Maresme. Com sempre un poliesportiu ple. Ple de gent i ple de sentiments.

Perquè els socialistes som gent de sentiments, d’ideals, d’il·lusions. Per això vull començar la meva intervenció recordant a Josep Palau i Fabre, el poeta veí de Caldes, que va morir ahir. Ho faré, com s’ha de fer amb els poetes, amb els seus propis versos:

Si em perdo mai, serà la llum
La que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum
I em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
L’ànima tinc endiumenjada.

Deia que els socialistes som gent de sentiments i d’ideals. I també tossuts, molt tossuts. Però no com en Pizarro. Deia ahir el expresident d’Endesa (sí, el màxim responsable de deixar Barcelona a les fosques durant un munt d’hores l’estiu passat) quan li van preguntar sobre el debat que va tenir amb el ministre Solbes: “Yo soy de Teruel y no cambio nada”.

No creo que haya mejor frase para definir al PP: no cambiar nada.

Me acordé, escuchando a Pizarro en Nobleza baturra, la película en la que el maño, subido en el burro en medio de la vía, contestaba a los pitidos del tren, que le avisaba para que se apartara, diciendo aquello: chufla, chufla, como no te apartes tu.

Mirad, conozco gente de Teruel, tozudos, sí. Pero de una tozudez que sale del fondo de los pozos mineros, de los campos de secano, del frío del invierno y del calor abrasante del verano. Pero sobre todo, una tozudez, que sale de la lucha constante, eterna, por la libertad y por la dignidad de los trabajadores.

Y como los de Teruel, los de cualquier lugar de Cataluña y de España. Una gente dispuesta a trabajar, a romperse la cara, por el progreso. Esa es la tozudez de los trabajadores y de los socialistas. La tozudez de querer cambiar la cosas. Para mejorar la vida de la gente, de los jóvenes, de las mujeres, de los trabajadores, de los autónomos, de las empresas, de las personas mayores, de la educación, de la seguridad, de la sanidad. Esa es la tozudez de los socialistas. De Teruel, de Mataró y de toda España.

I tinc el convenciment que ho estem fent: que estem canviant les coses. I per això estan tan nerviosos. Per això ara Rajoy diu que és més equilibrat, ponderat i raonable que Zapatero. Ara? I les manifestacions utilitzant barroerament el terrorisme? I la COPE? I Acebes? I Zaplana? Per què els amaguen? Per què ens porten a Mataró en Gallardón i no a Donya Quaresma?

Ara volen anar de centristes, de liberals, de moderats? Ara?

Mireu, a Mataró i al Maresme, sabem molt que no és el mateix Zapatero que Rajoy.

Sabem els diners que el govern d’Aznar ens va escamotejar als ajuntaments, la manca absoluta d’inversions en Rodalies i en la N-II. Sabem que no va arribar un cèntim des de l’Estat, per afrontar el complex fenomen de la immigració.

I també sabem que el govern Zapatero ens ha compensat l’IAE, ha augmentat les transferències de diners cap els Ajuntaments, ha posat sobre la taula els projectes i els diners per traslladar la N-II, que han arribat diners per ajudar a resoldre els problemes de la immigració, que es comença a desplegar la llei de la dependència. Sabem que treballant conjuntament amb la Generalitat en pocs anys tindrem el tren cap Granollers i el soterrament de les vies per dins de Mataró.

Per tant amics i amigues, nosaltres sabem que no és el mateix. Que no és mateix Zapatero que Rajoy, que no és el mateix Carme Chacón que Dolors Nadal, que no és el mateix Manuel Mas que Martínez Pujalte, Acebes o Zaplana.

Per això, perquè no és el mateix, el diumenge dia 9 caldrà tornar a demostrar la tossuderia dels socialistes, dels treballadors i treballadores, de la gent que creu en la llibertat i en el progrés. I caldrà demostrar-ho com sempre ho hem fet: anant a votar, convencent als nostres amics i veïns per a que també hi vagin. I omplin les urnes de vots, de milers, de milions de vots per Manuel Mas, per Carme Chacón, per José Luis Rodríguez Zapatero.

Per tant a treballar per la victoria del dia 9. A treballar per la victòria de Zapatero i per la victòria del socialisme.

I ara amb tot l’orgull del món us deixo amb la persona que va canviar Mataró i que des de Madrid continua treballant per la ciutat . Us deixo amb Manuel Mas.

En la mort de Palau i Fabre

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS

A Joan Triadú

Passa la llum per amagats camins

i arriba al cor de la tenebra:

per a la llum no hi ha confins,

arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins

i em crema els ulls i la palpebra.

S'afinen pàl•lids violins

quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum

la que m'haurà per la mirada.

La llum em mira de besllum

i em fa l'ullet com una fada.

Me'n vaig amunt, car per la llum

l'ànima tinc endiumenjada.

La pissarra electoral: chufla, chufla, como no te apartes tu!!

És el que he pensat avui llegint la crònica que Pablo Ordaz escriu, sobre el debat Solbes-Pizarro, a El País. El “Yo soy de Teruel y no cambio nada” m’ha recordat la famosa escena de la pel·lícula Nobleza baturra. Al final, amb actituds com aquesta, s’acaba caient del burro!

Parlant de la TDT

En pocs dies Maresme Digital TV, que fins ara emet amb programació pilot, començarà l’emissió normalitzada. De moment ja es pot veure en una bona part del territori i també a Internet. Poc a poc anem posant en marxa aquesta triple aposta –informativa, tecnològica i comarcal- que representa el nou canal digital. Les coses també comencen a moure's al canal del nord de la comarca i fan pensar en una bona solució per a tots. En parlava en Saül Gordillo fa pocs dies en el seu bloc.

Ahir mateix firmàvem, al Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona, el primer conveni per constituir la XAM (Xarxa Audiovisual del Maresme) que ens permetrà que la informació més local sigui coberta pels mitjans (ràdios, butlletins, ...) que ja existeixen en els pobles i vil·les del Maresme. ¿Qui millor per fer-ho que la gent que ja ho estan fent i que coneixen com ningú les realitats locals?.

El Tot Mataró publica aquesta setmana un doble article sobre la TDT. Per una banda un Cara a cara en el que defenso l’oportunitat que representa, i que de cap manera podem desaprofitar, disposar d’un canal públic informativament proper, tecnològicament punter i comarcalment ambiciós. Per altra banda publica un extens article de la Laura Arias que fa un bon resum de la situació actual i del futur que ens esperen amb l’encesa digital, eufemisme inventat per no parlar de l’apagada analògica que ja te dates a Catalunya, Espanya i Europa.

Em quedo amb el darrer paràgraf de l’article de la Laura: "No hi ha dubte, però, que malgrat els problemes inicials de la TDT, aquesta esdevindrà, en pocs anys, el sistema televisiu del futur".

Sumant, som més

Il·lustríssim. senyor president
Excel·lentíssim senyor rector

Senyores i senyors

La meva més cordial benvinguda a la ciutat de Mataró.

L’agraïment a l’Escola Universitària del Maresme per convidar-me a participar en aquest acte de graduació de la promoció 2007 de l’EUM.

Agraïment especial pel que significa i pel que permet visualitzar: la voluntat de construir un projecte universitari comú per la comarca del Maresme. Durant massa temps hem estat d’esquenes, embrancats sovint en disputes estèrils que res han aportat i que de res han servit.

Ara és l’hora de sumar, perquè sumant som més.

Més importants i més decisius. Perquè sumant podem fer sentir la nostra veu amb més força i fer arribar les nostres propostes i les nostres reivindicacions a la ciutadania, al món acadèmic i econòmic i als govern de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.

Perquè sumant podem ser més determinants en la presa de decisions, en el complex procés de planificar i de guanyar el futur.

Per primera vegada en molts anys aquesta comarca sap on vol anar. Ho tenim escrit en el Pla Estratègic Maresme 2015, que entre tots varem redactar i aprovar aquesta primavera. Ara és l’hora de les concrecions, de materialitzar sobre el territori les mesures, les accions que el Pla determinava. I això, amics i amigues, només serà possible si anem junts. Amb Mataró al capdavant si ho creieu convenient, jugant a fons el seu paper de capital comarcal, però amb tota la resta de ciutats, pobles i vil·les treballant plegats. Tenim projectes suficients, però encara hem de generar-ne més i més potents.

I el projecte universitari és clau. El de Escola Universitària del Maresme i el de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró. En un projecte comú, emmarcat en un altre gran projecte comarcal com vol ser el Tecnocampus Mataró i connectat amb tots els altres projectes existents al Maresme. Sumant el que cadascú pot aportar, però amb la voluntat decidida de guanyar-nos el futur. Un futur que depèn, més que mai, de nosaltres mateixos, dels maresmencs i maresmenques, de tota la gent que vivim en aquest espai privilegiat entre el mar i la muntanya. Aquesta terra que tan bé descriu el poeta mataroní Isidre Julià en la seva Oda al Maresme:

Comarca d’El Maresme, de terres i onades,

de llums cerúlies nades dins d’albes resplendents,

capvespres muntanyencs de postes emporprades,

migjorns com d’encanteri i nords sempre clements

Aquesta terra, aquesta comarca que sap que el seu gran capital és el talent. El talent que hem de retenir i que hem de posar en valor. Vosaltres sou el talent i en vosaltres confiem bona part del nostre futur. Com a ciutat, com a comarca i com a país.

Perquè com deia al principi: Sumant, som més!

Moltes felicitats a tots els graduats i graduades.

Moltes gràcies i bona nit!

Text de la meva intervenció, aquest vespre, a l'acte de graduació de la promoció del 2007 de l'Escola Universitària del Maresme.

No sé a qui votar

Serà difícil i em costarà decidir per qui votar:

La pissarra electoral: som-hi!

Doncs jo, sí

Foto Quico Melero

Declaració que amb amb motiu de la nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions generals, hem fet un grup de cristians molt divers, a títol individual, sense cap suport institucional i sense voluntat de ser més que la nostra opinió. L’hem signat:

Jordi Albertí i Oriol - Carles Armengol Siscares - Josep Fèlix Ballestero Casanova - Joan Antoni Baron i Espinar - Ramon Bassas Segura - Antoni Bayés de Luna - Roser Bofill Portabella -Miquel Calsina - Santiago Camós- Josep Maria Carbonell Abelló - Pere Casanellas i Bassols - Alfons Collado i Rafi Cáceres - Antoni Comín Oliveres - Miquel Esquirol Clavero -Joan Estruch i Gibert - Eduard Fornés Gili - Ignasi Garcia i Clavel - Esther Giménez-Salinas i Colomer - Marcel·lí Joan Alsinella- David Jou i Mirabent- Eduard Ibáñez Pulido - Jordi Llisterri i Boix - Pere Lluís Font - Jordi López Camps - Albert Manent i Segimon - Manuel Manonelles i Tarragó -Fèlix Martí Ambel - Artur Mas i Gavarró - Àlex Masllorens i Escubós - Àngels Mataró i Pau -Federico Mayor Zaragoza - Arcadi Oliveres i Boadella - Ramon Pascual - Joan Pera - Ramon Pla i Arxé - Jordi Porta i-Ribalta - Joan Rigol i Roig - Àngel Ros Domingo - Albert Sáez i Casas -Núria Sastre Domènech - Montserrat Subirana - Carles Torner i Pifarré -Xavier Trias i Vidal de Llobatera - Antoni Vives - Joan Viñas Salas - M.Rosa Virós Galtier - Bernat Vivancos i Farràs.

El butlletí de l'SPAS

Foto Jaume Minguell

La Societat de Pesca i Activitats Subaquàtiques de Mataró em fa arribar l’enllaç amb el seu butlletí. Hi trobareu informació sobre les activitats del club, articles sobre medi ambient marí, actualitats bibliogràfiques i entrevistes a diverses persones. A les pàgines 28, 29 i 30 podeu trobar l’entrevista que em va fer en Pepitu Gil i en Xavier Martínez.

Dia profitós

Tres obres esportives en marxa: el camp de futbol a 7 de Cirera, la reforma de l’estadi d'atletisme i el poliesportiu del carrer Euskadi que s’ha començat a construir avui. El mateix dia que surt a concurs les obres de la gespa artificial del camp de futbol de Rocafonda.

L’adquisició d’un solar de 14.400 a Cerdanyola, el “pinar” dels Salesians que ens permet guanyar un importantíssim espai d’equipaments pel barri.

Dinar a Tribuna Barcelona. Àngel Simón, director general d’Agbar, ens fa una molt bona aproximació a la situació dels recursos hídrics de Catalunya. Situació per preocupar-se molt més enllà de la situació de sequera severa que patim. A continuació, justament a la torre Agbar, presentació del Projecte Hit Barcelona’09. La gran aposta de Barcelona per esdevenir la capital de la societat del coneixement. Dos temes per parlar-ne més a fons els propers dies.

La pissarra electoral: l’atzucac d’en Mas

Ferreres

Molt interessant article d’en Luís Mauri a El Periódico d’avui sobre les diferents possibilitats que tindrà CiU, i le que es juga en Mas, en funció dels resultats electorals del dia 9 de març. Per llegir-ho i treure’n conclusions.

La pissarra electoral: demanaran disculpes?

Foto El País

Coneixent en Felip Puig molt em temo que no. Molt bé Puig?

Un altre espai guanyat

S’estava bé aquest migdia, malgrat que el sol jugués a fer i amagar amb els núvols, al Passeig del Desviament escoltant les havaneres de Mestre d’Aixa. Un bon grapat de veïns i veïnes que han entès ràpidament el sentit del nou espai reurbanitzat que aquest matí hem inaugurat. Un espai per la convivència, per la relació veïnal, per les celebracions col·lectives o senzillament per estar-hi. Ben bé com si fos el pati de casa seva.

Si l’obra del passeig ha estat important, el més important però ha passat sota terra. La renovació complerta del vell desviament que impulsà Carles Padrós, els anys vint del segle passat, i que va lliurar la ciutat de les rierades periòdiques. La cobertura amb bigues aluminoses que es va fer als anys setanta representava un perill real que ha calgut resoldre amb la substitució del canal per un caixó de formigó. Primer va ser el tram de l’avinguda d’Amèrica i ara el del passeig del Desviament. S’han aprofitat les obres per a fer visitable el tram del túnel existent sota el Primer de Maig, de manera que amb visites concertades es pugui conèixer aquesta important obra hidràulica de Mataró. Una inversió molt important que ha fet la companyia municipal Aigües de Mataró dins del Pla Director del Clavegueram de Mataró.

Esport emergent

Foto Alfred Lieury

Emergent encara que una bona part passi sota l’aigua. Em refereixo a la natació sincronitzada. Aquesta tarda a la piscina municipal el Campionat de Catalunya de rutines combinades amb la participació de les noies de l'Associació Esportiva Sincro Mataró. Grades i passadissos plens de gom a gom. Nervis, il·lusió i un nivell interessant. Algun exercici, dit pels que hi entenen, que podia ser facilment podi en un campionat europeu. Bon paper de les mataronines malgrat la supremacia del Kallipolis i del Granollers. L’agradable sorpresa de retrobar a la Maria José Bilbao, la sempiterna campiona espanyola dels anys 70 i a qui no veia des dels temps de Pineta fa trenta anys.

Caldrà treballar per consolidar el club, millorar les condicions d’entrenament i cercar més recursos. Un esport emergent que ha d’aprofitar el tenir una estrella com la Gemma Mengual.

Lliçons d’economia

Foto Quico Melero

Aquest vespre a Can Palauet amb dos economistes de la talla de Manuel Mas i David Vegara en un acte organitzat pel PSC.

Didàctica exposició d’en Mas sobre l’evolució i situació actual de l’economia espanyola. Algunes dades per tenir molt en compte, sobretot en aquesta precampanya en la que alguns s’entesten en pintar el futur de color ben negre. Podeu llegir les seves reflexions sobre l’economia i altres temes polítics al seu bloc.

En David Vegara, secretari d’estat d’economia i per tant número dos de l’economia espanyola, ha ressaltat el creixement sostingut de l’economia espanyola que ha permès consolidar un marc macroeconòmic sòlid i estable que permetrà afrontar amb garanties l’actual desacceleració econòmica. Les prioritats del programa del govern han estat les infraestructures, l’educació, la recerca i la millora de la competitivitat de les empreses. Amb els deures fets, i malgrat les incerteses de l’economia internacional amb un preu del petroli quatre vegades superior al del principi de la legislatura, es pot confiar plenament en la solvència de la nostra economia. Cal continuar invertint en infraestructures, innovació, eficiència energètica, programes socials, apostar per una major incorporació de les dones al mercat laboral i practicar una política fiscal prudent.

L’ampli torn d’intervencions que s’han produït en el debat posterior han permès al secretari d’estat aclarir dubtes importants sobre les propostes electorals dels diferents partits.

Quasi dues hores parlant d’economia amb dos bons coneixedors de l’economia.

Coses que ja estaven escrites

Foto Quico Melero

Com que els diaris tornen a parlar de la mobilitat al Maresme, i només per deixar les coses clares, el millor és repescar el que ja s'havia dit, escrit i publicat sobre el tema:

La primera i més important la declaració de El Masnou. Ho va reiterar el conseller Nadal diumenge passat a Mataró. Ho recull el programa del PSC. Ho varem discutir a Mataró per l'octubre.

Abans ja ho havia escrit a El Capgròs, pel març del 2007 i pel febrer del 2006 al meu bloc. I a El Punt també.

I ara les coses estan a punt!

La pissarra electoral: ^^tas quedao corto mi arma^^

Zapatero improvitza un miting al carrer per a milers de dones per manca d'aforament.

Estalviant aigua

Foto osona.com

Ahir vaig signar un decret que recull un conjunt de mesures d’estalvi d’aigua. La situació d’excepcionalitat en la que ens trobem ens obliguen, a tots plegats, a prendre les mesures necessàries per reduir al màxim possible el consum d’aigua.

Les mesures afecten tant al consum de les llars com als consums públics. Malgrat que hem fet un gran esforç d’estalvi en la nostra ciutat, encara hem de fer tot el possible per poder superar la greu sequera i la manca de reserves que estem patint. No és cap frivolitat afirmar que Mataró ha estat una ciutat estalviadora en aigua i la prova és que si l’any 2005 un mataroní gastava 124 litres d’aigua de mitjana per dia, ara en gasta 109 litres. Podeu trobar més informació a la nota de premsa publicada per l’Ajuntament.

Més enllà, però de les mesures actuals, ens cal encetar un debat a fons sobre la disponibilitat de recursos hídrics al nostre país. Fa pocs dies en Joan Gaya, que d’això en sap un niu, escrivia sobre el tema. En Manuel Mas se’n feia ressò. No podem estar permanentment confiant en el cel per garantir el subministrament d’aigua del país. I caldrà fer-ho, amb totes les garanties, però també amb tot el realisme que el tema requereix. Fa mesos ja ho vaig escriure.

Rigor, si us plau

Foto Quico Melero

Publiquen els diaris d’avui un informe de Greenpeace en el que s’afirma que les industries del clor i les incineradores són els principals focus de contaminació atmosfèrica del país. Més enllà de la lectura atenta que caldrà fer de l’informe si que cal reclamar rigor en aquest tipus d’informació que provoquen la lògica alarma social. Encara més si es vinculen aquestes informacions amb processos cancerígens.

I es demana rigor perquè, almenys pel que fa a la incineradora de Mataró, la política de transparència permet tenir accés als valors de les emissions entrant a la web del consorci. També hi ha una sèrie de dades que es controlen on line, amb intervals d’un minut, per l’Agència de Residus de Catalunya. Tots els nivells d’emissió estan molt per sota dels permesos per les legislacions catalanes, espanyoles i europees. En el cas de les dioxines i furans els nivells emesos estan 62 dues vegades per sota dels permesos. Per tant, si us plau, rigor!.

Gràcies, Alfonso

Sóc a Brussel·les quan m’arriba la notícia de la mort de l’Alfonso Ciller. Feia dies que no el veia però sabia del seu delicat estat de salut. Havíem parlat moltes estones quan visitava la meva mare a Sant Josep. Sempre cordial, atent, combatiu, amb ganes de seguir canviant les coses malgrat els seus molts anys. Exemple de persona lluitadora, compromesa amb els vells ideals socialistes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Et tindrem sempre present en el record i en la història col·lectiva dels socialistes mataronins.

Parlant del 20+20+20 a Brussel·les

Viatge ràpid a Brussel·les convocats per Andris Piebalgs, Comissari Europeu d’Energia. Sortida de El Prat, després d’un dia força ple d’actes, per arribar a la capital belga a una hora gairebé impossible per poder sopar. Sort que havíem reservat prèviament. La inevitable cervesa, que no pot ser a Le Roi d’Espagne doncs ja havien tancat, en un bar on sona Jacques Brel.

Matí intens preparant la reunió amb el comissari a l’oficina de la Diputació de Barcelona a Brussel·les. Dinar a les dotze en una trattoria a tocar de l’edifici Berlaymont, seu de la comissió. El comissari ens dedica una bona estona malgrat les urgències energètiques d’aquests dies. Interès per conèixer l’opinió del món local en els temes energètics i les possibilitats d’actuacions en els objectius dels 20+20+20. Reafirmem els compromisos, explicitats en la declaració de Manresa+10, i l’interès de subscriure l’anunciat Pacte dels Alcaldes. Coincidència en els objectius i en la necessitat de la implicació dels ajuntaments per impulsar noves polítiques energètiques en les nostres ciutats i sobretot per aconseguir la imprescindible complicitat de la ciutadania.

Sortim de la reunió amb uns quants deures per fer, però amb la satisfacció d’haver pogut explicar les propostes del món local a la màxima autoritat europea en temes energètics. Ara caldrà treballar les concrecions i buscar els recursos. I en això també fa dies que hi treballem.

Dos concerts

Foto Quico Melero

Divendres al Foment, dissabte al Monumental. En moments en els que les misèries humanes amenacen amb aclaparar-nos, s’agraeixen les músiques i els textos que ens tornen el sentit de tot plegat.

Al Foment, Coral Primavera per la Pau ens canta “La Passió del Segle XXI". Música de Genís Mayola i textos, com diu el mateix programa, de poetes de tots els temps. No vaig poder assistir a l’estrena, a Sant Josep, pel juny de l’any passat. Divendres a la nit, i pensant en el pessimisme autodestructor en el que ens volen instal•lar alguns, vaig trobar-me amb l’agradable sorpresa del vers de Tiago de Mello:

“Queda decretat que tots els dies de la setmana, inclosos els dimarts més grisos, tenen dret a convertir-se en matins de diumenge”.

I amb les paraules de Charles Chaplin a “El gran dictador”:

“Treballem ara per alliberar el món, per enderrocar les barreres nacionals, per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Treballem pel món de la raó, un món en que la ciència i el progrés ens portin a la felicitat”.

Ahir al Monumental, Raimon. Dins del 3r Cicle de Músiques tranquil•les, la Casa de la Música Popular ens porta el cantant de Xàtiva. Tota una referència per una generació, amb un bon grapat de joves, que omplírem el teatre. Complicitat prevista i anunciada. Records que es mouen molt endins, més enllà de l’enyorança. I Raimon impecable, amb la força de sempre i amb la tendresa acumulada dels anys. No descobriré res si dic que escolto les seves cançons amb assiduïtat –encara que ahir em sorprengués amb un relat, sorneguer i macabre, de Jaume Roig- però cada vegada m’agrada més la part tendra del cantautor. Davant la força reivindicativa de Al vent, Diguem No, Jo vinc d’un silenci, la poesia tendra d’Ausiàs Marc, d’Espriu, de Joan Rois de Corella, o del propi Raimon:

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

La pissarra electoral: ^^defender la alegría^^

L’aposta per Rocafonda i El Palau

Doble acte aquest matí a Rocafonda amb el conseller Nadal. Primer, al centre cívic de can Noè, signatura del conveni de l’anomenada llei de barris. Una important injecció econòmica, de 6’9 milions d’euros, per construir nous equipaments, impulsar projectes socials, reurbanitzar carrers. Després inauguració de la reurbanització de l’avinguda del Perú i de la placeta del carrer El Salvador.

Molt més enllà dels fets concrets la importància del que han significat aquests dos actes: l’aposta decidida, radical del govern municipal i del govern de la Generalitat, de no permetre cap mena de segregació social o territorial a la nostra ciutat i al nostre país. Perquè d’això es tracta. Lògicament*.

En la meva intervenció, he volgut recordar com va començar tot plegat. Quan al mandat 95-99, uns novells regidors varem rebre l’encàrrec del govern de començar a fer front als problemes que els canvis socials molt accelerats es començaven a produir en aquests barris. Per això he estat especialment content de comptar amb la presència a l’acte de la Consol Prados, que fou la primera presidenta del Pla Integral de Rocafonda-El Palau, i de la Quitèria Guirao actual presidenta. Va ser en una visita a aquests barris quan en Pasqual Maragall es va veure imprescindible, i així ens ho ha recordat sempre, que calia impulsar la Llei de Barris.

No començàvem de zero, darrera hi havia una llarga tradició de lluita dels veïns i veïnes dels barris per dignificar-los i resoldre els molts problemes que l’especulació salvatge del postfranquisme va provocar. El mateix espais de can Noè, el centre cívic, l’escola bressol i l’escola d’adults, van ser resultat d’una dura lluita per aconseguir salvar l’espai de la construcció descontrolada de l’època. Encara avui paguem aquells disbarats urbanístics i encara ens queda molt de treball per fer.

I de nou els veïns i veïnes s’han implicat, amb encontres i desencontres, en el treball pels seus barris. He volgut ressaltar la realitat del projecte del Llibre viu, de la feina de la Vocalia de Dones, del treball de les entitats esportives, el projecte del Camí de l’Exili (el fet que aquest cap de setmana els marxaires estiguin fent la travessa els impedeix ser presetns a l'acte d'avui) que va sorgir d’aquest barri. Tot allò que ajuda a relligar les persones, a convertir un simple territori en un autèntic barri. Tot allò que a més els dona dimensió de ciutat, que els converteix en centre, que fa que els seus veïns i veïnes estiguin orgullosos del seu barri, de la seva ciutat i del seu país.

La pissarra electoral: ^^president Zapatero^^

El vídeo dels artistes que donen suport a Zapatero.

Moltes gràcies

De totes les felicitacions que m'ha arribat aquests dies amb motiu del meu aniversari, permeteu-me que en destaqui aquesta:

Poema als voluntaris

Si no podem mestrejar els anys per fer-ne

tot d’enfilalls de llum meravellada,

ni ens és donat deturar el temps i creure

que l’horitzó sempre ens serà propici,

pensem almenys la vida com un àmbit

de claredats possibles, i vivim-la

tan plenament que per força desvetlli

ressons inesperats i manifesti

tota la seva tendresa.

D’aquest espai misteriós i dúctil

com una mà d’infant o com un repte

tots en som responsables, i ja és hora

d’assumir-ne l’esforç i la bellesa

posant a prova sense cap recança

les mans, la voluntat i la mirada,

fent vibrar el gest amb tot el determini,

sentint-nos desimbolts i solidaris.

Així desitjos, il·lusions i somnis

no ens llevaran el son ni l’esperança,

i així pel mar tan íntim del silenci

lluny d’aldarulls i crides i proclames,

assolirem la plàcida harmonia

d’aquells que saben veure’s i estimar-se

no en el seu goig, sinó en el goig dels altres.

Felicitats de VOLUNTARIS PER AL FUTUR

Raimon de nou

Demà al Monumental i no m'ho penso perdre!

La pissarra electoral: Zapatero respon

Foto El País

Un lloc per anar penjant aquelles coses, notícies, vídeos, declaracions, fotografies, reflexions,..., de la campanya que fa dies va començar. Que ningú esperi un espai objectiu, que tothom sap que voto i ni m’ha passat pel cap votar en blanc.

Avui, la resposta del president Zapatero a les propostes electorals sobre immigració d’en Rajoy.

Felicitats, Oriol

I em sembla que et puc trametre la de tanta i tanta gent que durant aquests durs mesos no ha parat de preguntar per tu! Per quan l’actualització del bloc?

Felicitats, Joan

Si ahir felicitava la Xènia Solà, avui haig de felicitar en Joan Catà que ha estat nomenat director de comunicació de COMRàdio.

I si parlem de diàleg?

L'avi. El Punt

Amb la sensació d’estar vetllant les armes, enmig de tempestes que es poden emportar per davant anys i anys de treball, tres articles periodístics publicats en la premsa d’avui em fan concebre esperances que potser no tot està perdut i que alguns comencen a dir prou.

El primer article de la Rosa Culell a la seva tira a la contra de El Periódico: “Els que han tornat a ungir-se de la gràcia divina per, tot menyspreant la democràcia, imposar-nos la seva santa voluntat. Tots aquests. Fan por”.

El segon, del sempre lúcid Josep Pernau: Suspens en l’assignatura de Diàleg. També a El Periódico d’avui: “Hi ha paraules que pertanyen a unes èpoques i que s’associen amb unes cares. Un ciutadà que hagués tornat ahir d’un llarg viatge i que veiés als diaris la recomanació de diàleg i no de confrontació entre l’Església i part de la societat, formulada per l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, podia preguntar, preocupat: “Què ha passat? ¿Ja hi tornem?”.

El tercer, a La Vanguardia, un cada vegada més centrat Miquel Roca Junyent: “No será con mi voto con el que vayan a destruirse puentes de diálogo y escenarios de pacto”.

Tres articles per llegir i sobretot per pensar. I llegint el bloc d'en Bassas em trobo amb l'entrevista que avui l'Antoni Bassas ha fet a l'Enric Canet, escolapi i director del Casal d'Infants del Raval. Conec l'Enric dels anys setanta, de la meva època de Pineta on varem compartir il·lusions, projectes, treball. Ens veiem de quan en quan i avui em recomforta especialment sentir el que diu. Valent i ferm com quan recorria tot el llarg passadís de la casa dels escolapis a la vall de Pineta fent la vertical. Val la pena escoltar-lo.

Felicitats

Felicitats per la Xènia Solà que acaba de guanyar, amb una sèrie de tres fotografies que podeu veure al TotMataró, el premi de fotografies de la Mitja Marató Ciutat de Mataró convocat per Foto-Cine Mataró de la UEC.

Ho sento, Pasqual

Foto Jordifotoblog

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
per en tens tota l'alegria.

Fa dies que al Maresme els ametllers ja han florit. Com cada any, a mig gener, i sense esperar la primavera. Passa sovint, quan alguns esperen coses que ja han passat.

Dilluns d’obres

Foto sOmEtHiNg

Fa quinze dies començavem les obres de can Marfà, el dilluns passat la construcció del nou camp de futbol 7 de Cirera. Avui tres noves obres en marxa.

El nou menjador que ha de donar un bon servei als nois i noies de l’escola Cirera. Una vegada més, i en temes educatius, l’ajuntament va molt més lluny de les seves competències.

La primera fase de l’estadi d’atletisme que ha de renovar totalment la instal·lació, ampliar a vuit els carrers de competició per tal de permetre competicions d’àmbit internacional.

La reurbanització dels carrers de la Beata Maria, Feliu de la Penya i Sant Simó que s’incorporen al circuit de carrers peatonalitzats. Poc a poc hem anat reurbanitzant tot els carrers del centre històric de la ciutat.

La infàmia, la barra, la caricatura i la decència

Foto Gorka Lejarcegi

Són les quatre paraules que em suggereixen els escrits, publicats avui a El País, sobre l’anomenat “cas Leganés” i que ha acabat amb l’exculpació judicial de tots els acusats.

La infàmia l’explica fil per randa en Rafael Méndez en un extens article de dues pàgines. La persecució del metges, els informes políticament interessats, la utilització del dolor i de la mort amb interessos clarament aliens a la sanitat, la mentida i la manipulació, són explicats amb rigor inqüestionable per l’autor de l’article. La cirereta, com sempre, la posa la COPE: Cristina López Schlichting, 26 de maig de 2005. “Al menos cuatro personas han sido directamente asesinadas en el hospital Severo Ochoa de Leganés por la vía de la sedación irregular”.

La barra a càrrec de dos personatges inefables: Manuel Lamela, conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid i Miguel Ángel Rodríguez (MAR). El primer, esquiant a Baqueira-Beret (“mis vacaciones no las dicta ni el PSOE ni la prensa, ¿vale?") durant tota la setmana per reaparèixer afirmant: “Me siento muy orgulloso de lo que hice”. El segon titllant, dimecres a TVE, de nazi al doctor Montes.

La caricatura me la suggereix un entretingut article de Javier Marías: Con ojos cinematográficos. Sustenta la tesi que mentre en la ficció cinematogràfica som capaços d’etiquetar ràpidament els personatges, en la vida real ens costa molt més fer-ho. Amb quins prototipus identificaríem els dos personatges anteriors si fossin protagonistes d’una pel·lícula?

La decència la posa Jorge M. Reverte en “La muerte de Josefina”. Escriu l’escriptor sobre la mort de la seva mare: “Años después, muchos años después, las noticias de la prensa sobre la acción de las autoridades sanitarias madrileñas y la Iglesia española contra los médicos que habían aplicado métodos paliativos para aliviar el dolor y la pérdida de dignidad a muchos enfermos terminales y sus familias, hicieron coincidir a todos los hijos de Josefina en el recuerdo del final de su madre y en el carácter atroz e injusto de la persecución emprendida contra los médicos y, sobre todo, contra los enfermos del hospital Severo Ochoa de Leganés”.

De bisbes i “sambenitos”

Auto de fe (Francisco de Goya)

Llegeixo i no m’ho puc creure. El bisbe de Sigüenza José Sánchez, acusa al president Zapatero d’atacar els bisbes amb finalitats electorals. Ho fa en resposta a la intervenció del president en el míting d’ahir a Ourense.

Però anem a pams. Tot aquest embolic qui l’ha començat?. El govern o els bisbes. És cert que el govern socialista ha desenvolupat durant aquestes legislatura lleis que no han agradat a la jerarquia eclesiàstica. Lleis fetes amb tota la legitimitat democràtica, que figuraven en el programa electoral del PSOE de les eleccions del 2004 i han estat aprovades amb les majories parlamentaries suficients, Seria bo que els bisbes no oblidessin que la representació de la voluntat de la ciutadania es troba en els electes i no en la doctrina de cap església. Doctrina que per cert no pot adequar-se a les circumstàncies cada vegada que convingui com denunciava, en El País d’ahir, Juan G. Bedoya en un article amb ressonàncies bíbliques: Por el ojo de la aguja. Serveixi aquesta observació per altres col·lectius que tendeixen, com els bisbes, a atorgar-s'hi una legitimitat no contrastada –sovint fins i tot estrepitosament rebutjades- en les urnes electorals.

Però també és cert que la cúpula eclesiàstica espanyola –i pel que hem vist els darrers dies la catalana tampoc s’està quedant al marge- ha mantingut un posicionament absolutament hostil amb el govern i ben alineat amb les tesis polítiques del Partit Popular. El silenci (mira per on el silenci) dels populars els darrers dies és més que significatiu. No discutiré el dret dels bisbes a opinar sobre els assumptes de la vida pública. Com qualsevol altre col·lectiu tenen tot el dret a expressar el seu posicionament i les seves idees, a concentrar-se, manifestar-se, criticar el govern i el que vulguin. Com tothom. Però aleshores que assumeixin les conseqüències de tot plegat. I el bisbe de Sigüenza demostra que no assumeix les conseqüències. Si no volien pols, per què anaven a l’era?.

Doncs clar que els darrers posicionaments de la jerarquia eclesiàstica (em resisteixo a parlar de l’església doncs a mi ningú m’ha preguntat res) obrirà un debat a Espanya. Què es pensaven?. I serà un debat dolorós. Sobretot pels cristians amb militància política clara i que creiem que les coses es poden fer d’una altra manera. Buscant les coincidències i no exacerbant les discrepàncies, dialogant enlloc de la cridòria episcopal de la COPE, unint enlloc de separant, tendint ponts i no d’eixamplant l’enorme bretxa entre església i societat que les enquestes posen de manifest dia a dia. Estic segur que d’aquesta manera el missatge evangèlic tindria millor encaix i acollida en la complexa societat espanyola del segle XXI. Per què es deu tractar precisament d’això?.

Es pregunta el bisbe Sánchez si no seria millor esperar a que passés la campanya electoral per poder seure a discutir civilitzadament. Doncs aleshores per què començaven?. ¿És la millor manera d’encarar futures negociacions posant el tema de la religió en la primera línia de foc d’una campanya electoral que serà de tot menys civilitzada?.

I ja posats a treure punxa al llapis, i sense caure en rimes fàcils, li voldria recordar al bisbe de Sigüenza la llarga experiència del Tribunal de la Santa Fe, o sigui de la Inquisició, en penjar “sambenitos”. Encara que d’aquesta afició últimament estem veient alguns exemples a casa nostra.

SPAM i Pirena

Les amigues de la Societat Protectora d’animals de Mataró em fan arribar l’enllaç al Youtube del vídeo de la seva participació en la presentació de la Pirena d’aquest any.

Podeu trobar uns quants videos de la protectora i també de la Pirena a Youtube:

http://www.youtube.com/watch?v=TAmoQZ6Pzgs

http://www.youtube.com/watch?v=tvE1jyxReLM

http://www.youtube.com/watch?v=cTSSzqcm0EI

http://www.youtube.com/watch?v=zDtefCYqPgE

http://www.youtube.com/results?search_query=Pirena+2008&page=1

http://www.youtube.com/results?search_query=pirena+2008&page=2

http://www.youtube.com/results?search_query=pirena+2008&page=3