Més ambulàncies, millor transport sanitari

Foto El Punt

Aquest matí ha tingut lloc, al Consell Comarcal del Maresme, l’acte de presentació del nou model de transport sanitari urgent a la comarca del Maresme.

Aquest és un tema prou important doncs comporta disposar d’ambulàncies suficients i que puguin arribar el més ràpid possible quan es produeix una emergència mèdica.

El nou model, que començarà a funcionar demà dia 1 de juliol, representa un salt qualitatiu immens.

En primer lloc perquè separa el transport programat de les urgències. Fins ara els dos tipus de transport es gestionaven des del mateix sistema i això provocava una manca de recursos en moments puntuals que havien provocat més d’un ensurt.

En segon lloc perquè s’augmenten els recursos de forma espectacular. Si fins ara es destinaven, a nivell de Catalunya, 99 milions d’euros per tot el transport sanitari; ara es destinaran, només pel transport urgent 192 milions d’euros. Això vol dir, en recursos tècnics, 4 helicòpters -amb base a Sabadell, Girona, Tremps i Mora d’Ebre-, 62 ambulàncies de suport vital avançat (SVA) i 352 ambulàncies de suport vital bàsic (SVB). Pel Maresme això vol dir 2 SVA i 19 SVB, que es reforcen amb 4 unitats més de SVB durant la temporada d’estiu. A nivell de recursos humans seran 4.072 persones, es a dir 1.300 més que les que actualment fan tot els serveis de transports.

En tercer lloc el sistema de gestió centralitzat que permet acumular efectius en cas de necessitat i que disposa les ambulàncies repartides pel territori. Concretament en el cas de Mataró disposarem de una unitat de SVA a l’Hospital, 3 unitats de SVB, amb servei 24 hores, repartides per la ciutat. Una a la Policia Local, una altra al mateix Hospital i una tercera al carrer Juan de la Cierva. Hi haurà una quarta unitat de SVB, amb servei de 12 hores, al CAP del Camí del Mig. Tot això permet una major rapidesa a l’hora de prestar assistència en cas de necessitat. El número de telèfon per trucar aquest servei és el 061.

Si el dilluns parlava de Salut Mental, avui ho faig de transport sanitari. Una mostra més del bon treball que s’està fent des de la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya. Una mostra més de la bona feina de la consellera Geli.

Diari de Santes: A prop de Santes

Foto (evidentment) d'en Sergio Ruiz

Dijous, 29 de juny
Santero declarat, compto els dies que falten per arribar a la Festa Major. Una festa que, a Mataró, té nom propi: Les Santes. Començo avui aquest diari, que no serà diari malgrat el títol, de Santes. Un espai en el que vull anar escrivint les meves reflexions i les meves vivències de la Festa Major de la ciutat dels capgrossos. La meva ciutat.

I començo amb aquesta petita crònica sobre l’exposició que en Sergio Ruiz ha inaugurat aquesta tarda a l’Ateneu de la Caixa Laietana. Cada any, per aquesta època, és repeteix el ritual d’inaugurar l’exposició de fotografies de Les Santes de l’any anterior i al mateix temps d’anunciar el nom del fotògraf a qui se li fa l’encàrrec per l’exposició de l’any vinent. És, després de la presentació del cartell, el primer acte de la Festa Major. I encara falten més de tres setmanes! Cal saber que per molts mataronins i mataronines el calendari es divideix en dues parts: abans i després de Les Santes.

Quan veieu un individu omnipresent i carregat de màquines de fotografiar, que no es perd un acte de Les Santes, estareu davant l’autor de l’exposició de l’any 2007.

Això li va passar a en Sergio. Carregat, amb cara de son després d’unes quantes nits d’anar a dormir a “las quinientas”, seguint amunt i avall la marea humana de mataronins i mataronines que es mouen com un magma que ocupa els escenaris de Santes, va anar recollint en la seva càmera totes les sensacions de la festa.

Ara ens l’ofereix en una exposició que porta el segell de la seva finor fotogràfica. Una exposició que ha titulat:

A prop de Santes. No sé si és volgut o no, però a les fotos de l’exposició, destaquen les mans.

Mans d’en Set Homes –el gegant de l’escola Camí del Mig on va haver de suportar-me, com a tutor, durant trs cursos-, mans de castellers fent pinya o esperant l’anxaneta al balcó de l’Ajuntament, mà encesa amb el cremat de rom, mans enlaire comptant fins a quinze, mà ferma picant la massa sobre la campana de Santa Maria, mà d’infant en el nas del nan, mà encenent el coet de les matinades, mà de l’organista sobre el teclat de l’orgue de Santa Maria, mans aguantant la testa d’en Robafaves en les dormides, mans intercanviant-se una xíndria, mans i vanos, mans trapelles amagant les xeringues plenes d’aigua de colors. I uns peuets d’infant d’una gran tendresa.

Moltes gràcies Sergio per aquest regal, moltes felicitats i, aquest any sense càmeres, ens tornarem a trobar en els escenaris de Santes.

I una recomanació: no us la perdeu!

Mataró, ciutat neta

Almenys així la volem i per això treballem. Sempre explico la màxima catalana que no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta. I avui ho he tornat a repetir a la roda de premsa que hem fet amb motiu de la signatura del contracte de la neteja viària, la recollida de la brossa i la neteja de les platges.

Perquè l’esforç econòmic que els ciutadans i ciutadanes hem de fer per tenir neta la ciutat és molt important. Un 8% de la despesa ordinària de l’ajuntament es destina a la neteja i recollida de la brossa. I això en termes absoluts vol dir 7.300.000 euros per l’any 2007, un quasi 30% més que l’any 2005.

La nova concessió de la neteja té com a concepte bàsic tenir la ciutat neta. Per això cal que es donin les circumstàncies adequades. La primera i la més important requereix la plena complicitat de la ciutadania. Es tracta de no embrutar. Per això poden ser útils les campanyes d’informació i sensibilització. Després cal netejar. No s’escatimaran els esforços humans i mecànics que permeten el nou contracte. El compromís és netejar la ciutat sis dies a la setmana i els eixos comercials tots els dies.

Però també caldrà actuar contra els incívics que embruten la ciutat. Denunciant i sancionant. De fet durant l’any 2005 es varen cursar 1200 denúncies per embrutar la via pública. Els ciutadans ens ho reclamen. Aquesta mateixa tarda, durant la visita a les obres de reforma del passatge Malgrat, varis veïns m’han demanat més contundència contra els que embruten els carrers, no recullen les defecacions dels seus gossos o fan graffitis. L’ordenança de civisme vigent ens permet actuar sobre aquests elements incívics.

La nova concessió també inclou la recollida selectiva de la fracció orgànica. Durant aquest any anirem posant en funcionament aquesta recollida en contenidors especials de color marró. Cal, que també en aquest sentit, els ciutadans facin un petit esforç per separar selectivament la fracció orgànica de la resta de la brossa. I cal fer-ho bé posant cada cosa al seu lloc.

Tindrem una ciutat més neta, una Mataróneta!

En la mort de Marta Mata

Foto El Pais.es
Avui ha estat un dia de sentiments contradictoris i molt relacionats amb l’educació. A mig matí, m’ha estat comunicada la mort de la Marta Mata. Sabia de la seva malaltia però no m’esperava un desenllaç d’aquest tipus. Amb la Marta desapareix una figura cabdal de la pedagogia catalana del segle XX. Si, com diuen alguns, la política és pedagogia, Marta Mata, ho ha representat millor que ningú. Compromesa amb l’educació i compromesa amb el país. Compromesa pedagògicament i compromesa políticament. La seva capacitat per engrescar, per il·lusionar per nous projectes ha estat enorme. Només comparable amb la seva capacitat de treball i la seva immensa honestedat. Ara feia temps que no tenia l’oportunitat de xerrar amb ella més enllà d’alguna ràpida salutació en algun acte del partit i alguna carta creuada amb motiu del seu nomenament com a presidenta del Consell Escolar de l’Estat. En Ricard Aymerich, president dels Moviments de Renovació Pedagògica li dedica un emotiu escrit al Capgros.com.
Deia que avui ha estat un dia de sentiments contradictoris. Al matí hem visitat les obres de la nova escola Anxaneta. Al solar que ocupava la vella “casa-cuartel” de la Guàrdia Civil, a l’Havana, s’aixeca i en un estat molt avançat de construcció l’edifici que ha de substituir els espais actuals del camí Ral i del Ravalet de l’escola Anxaneta. Quan l’any 1995 vaig entrar de regidor d’Educació ja vaig treballar per aconseguir una nova escola. Fins i tot firmàrem un conveni per situar-la al carrer Puigblanch. No va ser possible. Per casualitats de la vida, i com a regidor de Seguretat, vaig participar molt directament en el procés de desplegament dels Mossos d’Esquadra a Mataró i la consegüent marxa de la Guàrdia Civil. Com a regidor d’obres em va tocar encarregar el projecte de la nova escola. Ara les obres es troben avançades i, si res no ho impedeix, esperem poder fer el trasllat dels nens i nenes de l’Anxaneta durant aquest any.
Al migdia he rebut dues mestres, per casualitat també de l’Anxaneta, que es jubilen. S’han estranyat que l’alcalde les hagi rebut. És un costum que conservo de la meva època de regidor d’Educació i que com alcalde he recuperat. És tracta de reconèixer la feina feta en un camp tan essencial com l’educació dels nois i noies.
Al vespre he assistit a l’acte inaugural de la XXVIIena edició de l’Escola d’Estiu que organitza el Moviment Educatiu del Maresme. Des d’aquelles Jornades Pedagògiques de finals dels anys setanta fins l’edició d’enguany moltes coses han canviat a la ciutat i l’educació. La conferència inaugural d’en Sebastià Serrano ha tingut un títol prou suggeridor: Comunicació i benestar. Suggeridor i ben escaient pel tema central de l’Escola d’Estiu d’aquest any: Aprèn a cuidar-te. A l’acabar l’acte he demanat als assistents, que omplien de gom a gom la sala d’actes de can Palauet, que donin recolzament a la petició, que demà formalitzaré oficialment al conseller d’Educació, de posar el nom de Marta Mata a una de les noves escoles de Mataró

Treballant per la Salut

Foto R. Gallofré

Si fa pocs dies visitàvem les obres de millora que s’han fet en l’antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, aquest matí hem presentat dos nous projectes relacionats amb el Serveis de Salut Mental del Consorci Sanitari del Maresme.
Els dèficits que històricament ha patit la comarca pel que fa als serveis de salut mental es veuran, en bona part, solucionats per les noves instal·lacions que es construiran a l’Hospital de Mataró. L’ampliació dels llits d’hospitalització d’aguts, que doblen pràcticament el seu nombre, i la construcció d’un Centre de Salut Mental, Hospital de Dia i Centre d’atenció a la drogodependència, en un edifici annex a l’hospital, permetran als professionals donar un millor servei d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. La inversió prevista per aquestes obres supera de llarg els nou milions d’euros. Aquests dos equipaments quedaran completats amb el futur centre de Llar Cabanelles que atendrà els malats en fase subaguda, els donarà suport social i els permetrà la seva integració sociolaboral.
L’esforç que el Departament de Salut de la Generalitat, que és qui finança aquestes actuacions, és molt important i el compromís amb Mataró i el Maresme és digne de ser destacat. La consellera Geli i el director del Servei Català de Salut, el mataroní Carles Manté, estan fent un treball impressionant per dotar a la ciutat i a la comarca dels equipaments i de les estructures necessàries per atendre les actuals demandes sanitàries.
En el Ple Municipal d’aquest mes es va aprovar el projecte de construcció del nou CAP de La Llàntia que ha de donar servei als veïns d’aquest barri i als de la zona de Via Europa. Això permetrà descongestionar els CAP de Cerdanyola-Nord i de Cirera-Molins. Aquest darrer té prevista la seva ampliació en un futur immediat. Al mateix temps s’està treballant en els projectes de reforma del CAP de Ronda Prim i en la millora i reubicació del CAP de Cerdanyola Sud. Un treball, com deia abans, impressionant que s’acompanya de nous serveis com les teràpies naturals a l’Hospital, la millora dels serveis d’urgència a domicili, la creació de l’Agència de Salut Pública i la constitució del Governs Territorials de Salut.
Treballant es fa feina i, en aquest cas, bona feina per la Salut!

Arriba en Montilla

Foto Quim Puig
Rebombori, i de fons, en la política catalana. Menys d’una setmana després del referèndum i pràcticament sense poder fer una lectura electoral en profunditat dels resultats, alguns dels interrogants que es plantejaven pel dia després s’han anat esvaint. El més important era el que feia referència al futur d’en Pasqual Maragall com a candidat a revalidar la presidència de la Generalitat. Resolta la incògnita pel mateix president i després d’un dies en els que he conegut infinitats de “maragallistes”, que quina casualitat ara surten de l’armari, es planteja el debat de la seva successió. Per desesperació de molts el tema agafa al PSC amb els deures fets. Norma de la casa. Sols falta que el partit segueixi els procediments orgànics per nomenar el candidat socialista a la presidència de la Generalitat. Políticament i personal la meva aposta és per en Montilla. Crec que és el millor candidat que podem presentar. Ho explica avui en Miquel Iceta al seu bloc.
Montilla pot ser un bon president de la Generalitat. L’Estatut ha trencat el mite de que només el nacionalisme convergent podia articular la realitat catalana. Ara cal trencar altres mites. El de l’oasi català per exemple. Teoria que no consisteix en la manca de conflictes sinó en el fet que a Catalunya, almenys en determinats àmbits polítics i financers, sempre han manat els mateixos. No és que jo cregui que l’origen pot ser determinant sobre les possibilitats d’en Montilla de ser president. No es qüestió d’origen, és qüestió de trajectòria. I la d’en Montilla posa nerviosa a molta gent. Només cal veure l’atac, fora de qualsevol rigor o veracitat, que li van dedicar els diputats del PP –amb una Dolors Nadal desconeguda que sembla fer mèrits per entrar en la troupe d’en Pujalte-. El desconcert també arriba a l’altre extrem de l’arc polític català. Per un costat es qüestiona el catalanisme d’en Montilla i per altre es reconeix la seva paternitat en el pacte del Tinell. S’acosta o s’allunya la sociovergència? Concepte, per cert, desconegut en la pràctica política. Pel contrari de l’esquerrovergència i de la populovergència en tenim força experiència a Catalunya. Alguns especulen amb l’espai catalanista del PSC que suposadament quedarà orfe sense en Maragall. Altres recelen de la capacitat d’en Montilla per mobilitzar el vot socialista de l’àmbit metropolità. El que ha quedat clar, i tot plegat només acaba de començar el ball, és que la proposta Montilla ha agafat als partits catalans amb el pas canviat. En Josep Garriga i en Miquel Noguer parlen del tsunami català, avui a El País.

Política internacional

Foto El País
Després de tants dies de debat polític intern, el referèndum, el procés de pau a Euskadi, els moviments entorn les eleccions de la tardor, han fet que presti molt poca atenció a la política internacional. Intento aquest dies recuperar alguns dels temes que m’interessen i faig una mena de balanç de la situació.
Sobre les repercussions de la guerra d’Iraq a la política americana llegeixo un interessant article de Carlos Mendo a El País. Per l’autor, el Partit Demòcrata demostra una enorme incapacitat per articular, no tan sols una estratègia, sinó un posicionament clar. Hillary Clinton s’ha refugiat en una aparent ambigüitat que ja li ha costat algun disgust en forma d’escridassada pública. La prova és la proposta demòcrata, rebutjada pel Senat, de retirar les tropes però sense fixar calendari Mentre tant el president Bush recupera popularitat i es passeja per Europa per Hongria davant la més absoluta indiferència dels hongaresos.
De Mèxic també arriben notícies i com sempre parlen d’embolics, corrupció i polítics amb sous d’escàndol. Interessant anàlisi comparatiu ,de Joaquim Ibarz a La Vanguardia, sobre el cost d’un vot a diversos països. A Mèxic un vot costa tres vegades més que a Espanya. Per les notícies que ens arriben de la campanya electoral no sembla que res pugui canviar a Mèxic després de les eleccions de diumenge.
Sobre la situació política de la Unió Europea un parell d’articles. El primer, d’en Josep Borrell, a El País de divendres, on analitza la situació política després del procés de la Constitució Europea. Per cert ratificada per setze del dinou països comunitaris. La frase resum de l’article pot ser bastant definitòria: cal sortir del impàs institucional per a evitar que cada vegada hagi més europeus i menys Europa. L’altre article és de Xavier Ferrer, publicat a El Punt de divendres, i també ve a incidir en la necessitat del rellançaament institucional de la Unió Europea.
Del Vaticà ens arriben notícies sobre la substitució d’Angelo Solano, com a secretari d’Estat, pel salessià Tarcisio Bertone. Divisió d’opinions sobre el cardenal Bertone. Per Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, el nomenament pot ser un punt d’inflexió pel coneixement al Vaticà de la realitat catalana. Ben al contrari opina Juan G. Bedoya a El País. Les relacions amb el govern espanyol no auguren una milloria sinó tot el contrari i és molt probable que empitjorin. Caldrà estar atents, sobretot en la propera visita del papa Benet XVI a València, els propers 8 i 9 de juliol.

La nit de Sant Joan

Foto Capgros.com
Aquesta tarda ens ha arribat la flama del Canigó. L'hem rebuda a la porta de l'Ajuntament. Reprodueixo les paraules que he adreçat a les persones reunides a la Riera:

Avui, des del cim de la muntanya dels catalans, ens ha tornat a baixar la flama. Una flama que encendrà milers de fogueres arreu dels Països Catalans, renovant un compromís dels homes i de les dones amb la nostra terra. Precisament avui, la revetlla de Sant Joan. Com si volguéssim escoltar les paraules del mateix Verdaguer:

Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d'ençà que una n'hi haguéd'ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.

La nit de Sant Joan, el solstici d’estiu. El ritus màgic que repetim any rera any.Les fogueres, la pòlvora, el veïnat. Els elements que formen part de la nostra educació sentimental. Com cantava en Serrat:

Un vespre quan l'estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s'alçava una foguera per Sant Joan.

Ha estat el poble senzill, la gent corrent i treballadora qui ha salvat la festa. Ni polítics, ni institucions. El poble. Perquè és la festa del poble. De generació en generació. Passant-se la flama simbòlica de la tradició i enriquint-la amb el mestissatge del que només es capaç la gent senzilla. En Sisa ho sap molt bé quan canta allò:

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.
Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans i faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes i porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Deixem-nos guanyar, ni que sigui aquesta nit, la més curta de l’any, pel follet subversiu que capgira les realitats.
Que la flama del Canigó, eterna i nova, davalli cada any per recordar-nos que som qui som: Poble de treballadors que vol celebrar la festa amb pau i llibertat.
I ara agafeu la flama i porteu-la per tota la ciutat. De Cerdanyola a Rocafonda, de baix a mar a dalt de tot de Vista Alegre!

Visca Catalunya!

L’home i el compromís

Foto Quico Melero
L’anunci del president Maragall de no presentar-se a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya m’agafa fora de Catalunya. Segueixo com puc els aconteixements polítics i ahir no em vaig atrevir a escriure-hi res sobre el tema. Volia llegir, ja que no havia pogut escoltar ni veure, les paraules del president. I volia fer-ho abans d’escoltar o llegir cap article o comentari. Per tant la meva reflexió d’avui la faig, de manera volguda, únicament amb el text del discurs del president al davant.
El llegeixo amb calma, amb el bolígraf a la mà per anar subratllant les idees bases i les frases més importants. Em sembla un bon discurs. Ple de lucidesa i sobretot de determinació. De saber molt bé que, com deia aquest matí l’Antoni Bassas, la història estava passant per davant nostre. Diu el president que marxa després d’haver acomplert els objectius, que diumenge farà vuit anys, es va marcar a la torre de Collserola. Crec que ho pot fer convençut de dir la veritat. Malgrat els errors possibles, malgrat haver governat Catalunya escassament dos anys i mig, malgrat l’enorme soroll mediàtic que la gestió del tripartit ha generat, malgrat haver estat objecte d’una enorme pressió política, Maragall ha aconseguit tres fites polítiques d’una transcendència fonamental pel futur del país. La primera trencar amb el monopoli i el segrest que el pujolisme havia fet de Catalunya. L’Estatut, el que he anomenat públicament Estatut Maragall, trenca definitivament el miratge del pal de paller que Convergència s’atorgava. Un partit no nacionalista, el PSC, i ho reconeixia públicament el president ha estat determinant en la consecució d’un nou Estatut per Catalunya. La segona fita és el propi Estatut que ens permetrà, una vegada desenvolupat, tenir els nivells d’autogovern mes alts de la història catalana dels darrers segles. Ara tenim l’eina, el marc estatutari, i només cal omplir-lo d’acció i de gestió política. S’han acabat els victimismes i comença l’hora de governar. I no serà indiferent quin govern hi faci, com s’ha demostrat, sobretot amb les polítiques socials, en aquests dos anys i mig del govern catalanista i d’esquerres. La tercera fita té a veure amb l’encaix polític de Catalunya amb Espanya. I d’Espanya amb ella mateixa. El pas donat, amb l’aprovació de l’Estatut, es demostrarà d’una importància fonamental pel projecte de l’Espanya plural del president Zapatero. El PP ho sap i per això ha fet de Zapatero el seu objectiu polític principal. Però el que els espanta no és en Zapatero, són les idees polítiques d’aquest respecte a Espanya. I per tant faran tot el possible per parar l’Estatut. Bé sigui al Tribunal Constitucional, bé sigui modificant l’Estatut si mai les majories parlamentàries li ho permeten. Al marge del que hagi decidit, lliure i sobiranament el poble de Catalunya. Perquè saben que darrera Catalunya hi aniran tots els pobles d’Espanya.
“Hem fet el que havíem de fer –deia ahir el president Maragall- he complert els meus objectius, els he complert com a persona i els hem complert com a partit i els hem complert com a govern”.
Gràcies president.

Isla Cristina: donde a los grifos les llaman “achetas”

Acabo d’arribar d’Isla Cristina, la població de la província de Huelva fundada per pescadors mataronins ara fa 250 anys. La història d’Isla Cristina comença amb el terratrèmol de Lisboa de l’any 1775, que va destruir la capital portuguesa i va modificar la costa atlàntica amb l’aparició, entre d’altres, de la illa que inicialment es va dir La Figuereta. Els pescadors catalans, que baixaven a pescar fins aquells caladors, varen acabar instal·lant-s’hi definitivament. El primer veí que es va establir de forma permanent va ser el mataroní Josep Faneca. Aquest cognom, i d’altres com Cabot, Pascual, Coll, Grau, Llavina, Roselló, etc., són encara comuns a Isla Cristina. Ho explica molt bé mossén Mirabet en un deliciós llibret: ”Sobre la fundación y progresos de la Real Isla de La Higuerita”.
Aquest matí, a bord del pailebot Santa Eulàlia, que ha navegat des de Mataró fins Isla Cristina, he explicat la paradoxal circumstància que un alcalde de Mataró, fill i net d’andalusos, representi la nostra ciutat en una població andalusa fundada per catalans. Els hi explicat que la història cal llegir-la sencera i que la mar mai separa, sinó que uneix els pobles de les seves ribes.
Isla Cristina, població fillola de Mataró, és avui una pròspera ciutat atlàntica i, amb paraules del seu alcalde, ànima mediterrània que ha heredat l’esperit treballador i emprenedor dels seus origens catalans. La seva llotja pesquera és una de les més actives d’Andalusia, amb més de 300 vaixells i una indústria conservera de primer ordre. Avui mateix ho he pogut comprovar a la Feria Andaluza del Mar que ha inaugurat el Conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Junta d’Andalusia. Les possibilitats de creixement del sector turístic de la zona, anomenada Costa de la Luz, també són molt grans.
Avui, quan hissàvem conjuntament, en el pal major del Santa Eulàlia, les banderes d’Isla Cristina i de Mataró, hem visualitzat, no només dos-cent-cinquanta anys d’història comuna, sinó també el desig de mantenir i aprofundir les relacions entre les dues ciutats. Per cert, a Isla Cristina podeu demanar coca a qualsevol restaurant sense que ningú us miri malament.

Parlant de futbol

Foto Penya Laru
Aquest dies he tingut un parell d’actes relacionats amb el futbol de Mataró. El primer va ser el sopar de final de temporada de la Unió Esportiva Cirera. El segon va ser ahir a la penya Laru amb motiu de la presentació de la Xarxa d’Escoles de Futbol (XEF) del RCD Espanyol. L’acte va ser presentat pel periodista Josep Maria Spà, qui no va poder estar-se de dir que la seva sang és blanc-i-blava. Aquestes dues entitats han signat un acord per tal que la XEF desenvolupi a les instal·lacions de la Laru les seves activitats de promoció del futbol base. El projecte que ahir ens va explicar l’Oscar Riera, director de la XEF, em va agradar força per la seva insistència en la formació integral dels nois i noies. Encara que fonamentalment es tracta d’una escola de futbol el projecte formatiu vol tenir molt en compte els aspectes educatius en aquesta etapa tan important pels nois i noies.
En la meva intervenció vaig voler, a més de felicitar a la Laru per aquesta iniciativa, incidir sobre les relacions entre administracions públiques i futbol. Relacions que a Mataró volem emmarcar dins del Pacte pel Futbol. Un document de treball que fixi els compromisos mutus entre l’Ajuntament i els clubs i entitats del món del Futbol de Mataró. Vaig avançar que l’ajuntament necessita centrar la seva atenció en dos temes fonamentals: les instal·lacions i la promoció del futbol base.
Pel que fa a les instal·lacions hem de treballar en les línies que marqui l’auditoria que sobre instal·lacions esportives està realitzant el Patronat Municipal d’Esports. Posar a punt els camps de futbol municipals actuals, apostar pel programa d’instal·lació de gespes artificials que la Generalitat està a punt de convocar i treballar en el projecte dels nous camps de futbol de davant de l’Hospital de Mataró. Respecte a la promoció del futbol base hem d’aconseguir un projecte que permeti als diferents clubs treballar de manera coordinada per assolir el millor nivell formatiu dels nostres futbolistes. En aquest àmbit la Comissió de Clubs de Futbol ha de tenir un paper central. Qualsevol altre qüestió que surti d’aquests dos eixos principals, instal·lacions i futbol base, difícilment podran ser atesos per l’administració municipal i caldrà buscar altres sortides a les propostes que ens puguin arribar.

I fou “sí”

Foto Quico Melero
Durant mesos hem sentit parlat de Catalunya a molta gent. Alguns amb molt poca autoritat i amb massa fatxenderia. Ahir tocava parlar als catalans i a les catalanes. I ho varem fer clarament i a les urnes. Ni Estatut tutelat per ETA, ni estatuet. Estatut amb totes les conseqüències. Vaig avisar que el PP intentaria apoderar-se de tot el vot del “no” i de fins i tot del no “vot”. Dit i fet. Els hi va faltar temps per atribuir-se tot el vot negatiu i tota l’abstenció. Un partit demana el vot negatiu i després s’apunta l’abstenció i a sobre ho celebra. Si no fos perquè el PP ha deixat de sorprendre a ningú, no ens ho podríem creure. Per acabar-ho d’adobar surt en Rajoy i diu que aquest Estatut és el que ha estat aprovat per menys gent. Com a gallec hauria de recordar que l’estatut de Galícia va ser votat per menys del 30%. La baixa participació en aquest referèndum ha de preocupar tots els partits i sobretot a tots els polítics. Quelcom no funciona quan la meitat dels catalans i catalanes es queden sense anar a votar en la consulta més important dels darrers anys. En Ramon Bassas en parla al seu bloc. Sense que serveixi ni d’excusa ni de consol, com que s’ha comparat la participació d’ahir amb la del referèndum del 1979, seria convenient tenir en compte que aquell referèndum es va fer en dia laborable, amb quatre hores pagades per anar a votar, un dia plujós i en plena transició política. Teníem ja llibertat, s’havia produït l’amnistia i votàvem l’Estatut d’Autonomia. La participació va ser deu punts per sobre de la d'ahir. Penso que cal tenir-ho en compte amb l’espectacle que tots plegats hem donat durant aquests dos anys de tramitació de l’Estatut.
Tots els partits han de reflexionar sobre els resultats d’ahir, però especialment els del front del “no”. El PP hauria de reflexionar profundament sobre el resultat. Autoenganyar-se amb l’abstenció no desligitima l’Estatut i molt menys impedeix el seu desplegament. Amenaçar amb portar-lo al Tribunal Constitucional pot obrir una fractura insalvable, durant molts anys, amb el poble de Catalunya. Molt em temo que, en l’espiral que s’han situat els populars, compliran la seva amenaça per intentar justificar la patacada electoral d’ahir.
Pitjor, però, ho té Esquerra. Els electors, el seu electorat, no li ha perdonat tants dubtes i tant tacticisme i el càstig d’ahir és dels que fa mal de debò. Segurament han llençat per l’aigüera la feina de molts anys i ara els hi caldrà, per enèsima vegada, recomençar el seu projecte polític.
També el PSC haurà de reflexionar. Malgrat el bon resultat obtingut no hem aconseguit mobilitzar una part del nostre electorat i davant les eleccions d’aquesta tardor al Parlament de Catalunya serà vital que això no es repeteixi.
Però la feina més important i immediata ha de ser desenvolupar ràpidament l’Estatut. Que la ciutadania pugui palpar, en poc temps, que el text aprovat ahir és útil pels interessos generals del país. Que les polítiques que se’n derivin serveixin per resoldre els problemes dels catalans i catalanes. Si som capaços de fer-ho, de l’abstenció no se’n recordarà ningú. Bé ningú, tampoc. Els del PP donaran la llauna durant bastant temps. Fins que es converteixin al nou estatut. Aleshores seran els seus màxims defensors. Quan això passi els catalans i catalanes estarem dissenyant un nou projecte polític per Catalunya. Perquè aquest Estatut tampoc serà etern.

Post de darrera hora

Res no s’atura

Foto Romuald Gallofré

Malgrat estar en plena campanya electoral pel referèndum de l’Estatut, el treball a l’ajuntament segueix el seu ritme de creuer. Una setmana atapeïda de feina, d’actes, de reunions i de visites.
El dilluns la roda de premsa del Banc de Sang i Teixits per la Marató del dijous que ha estat un autèntic èxit. Una vegada més Mataró ciutat solidària.
El dimarts reunió amb representants dels botiguers per tal de reconduir algunes temes importants. Sóc optimista i si som capaços, com els hi demano, de fer un debat tranquil i en profunditat, defugint de tòpics, ens em podem sortir molt bé. Al vespre reunió de constitució de Mataró Audiovisual, l’empresa municipal que ha de gestionar Mataró Ràdio. Una reunió profitosa per anar tancant temes importants. Ja tenim decidit que la primera emissió serà el dia 25 de Juliol amb motiu de la crida de Les Santes.
El dimecres reunions de treball d’aquelles que al cap d’un temps permeten inaugurar coses o engegar programes.
Dijous molt intens. Reunió amb pagesos afectats pel projecte dels accessos de la C-.32. Visita a les obres de reurbanització dels carrers de Peramàs. Crèdit de síntesi amb els alumnes de 3r d’ESO de l’IES Puig i Cadafalch. Jornada del Banc de Sang i per acabar la tarda acte d’entrega dels diplomes als voluntaris lingüístics.
Divendres visita a l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena per veure com han quedat les obres de reforma. A la nit Festa del club Hoquei Mataró de final de temporada. Una temporada històrica amb el retorn del club a la Lliga OK. La millor lliga d’hoquei patins del món.
Dissabte al matí assemblea del Fons Català de Cooperació pel Desenvolupament. Visita al Centre Natació Mataró per veure i entregar medalles del 15è Trofeu Ciutat de Mataró de natació i recepció als futbolistes que participen el Torneig d’Agermanament. Nois vinguts de Cehegin, Córsico i Malakoff, que conjuntament amb els de Mataró celebren una nova edició d’aquest torneig itinerant per les quatre ciutats agermanades.Encara queda el sopar de fi de temporada de la Unión Deportiva Cirera per celebrar l’ascens a Primera categoria regional de varis dels seus equips. Temps per parlar de futbol i per concretar les actuacions futures de l’Ajuntament en instal·lacions de futbol a Cirera.
I entremig els actes de campanya i intentar tenir una mica de vida privada. Això darrer surt bastant malparat.
I comencem el compte enrere de Les Santes.

Món local solidari

Foto Fons Català

Assemblea general dels Fons Català de Cooperació al Desenvolupament , aquest matí al Centre Cívic del Pla d’en Boet. El Fons és un organisme supramunicipal que coordina i impulsa els programes de cooperació dels gairebé 300 ajuntaments catalans que en formen part. El finançament del Fons es nodreix fonamentalment amb l’aportació dels ajuntaments adherits. Avui hem aprovat els 6 milions d’euros de pressupost per l’any 2006, del quals els ajuntaments aportem quasi 4 milions. La resta és a càrrec de la Generalitat de Catalunya –que en els darrers dos any ha doblat la seva aportació -, les Diputacions, el Consells Comarcals i altres entitats. Amb aquests diners el Fons financia, arreu del món, els quasi cent projectes de cooperació pel 2006. És de destacar que una iniciativa municipalista sigui referent català, espanyol i mundial en el món de la cooperació pel desenvolupament. És normal que sigui així per varis motius. El món local està en contacte molt directe amb els ciutadans i ciutadanes i coneix perfectament les seves necessitats. És per això que volem contribuir, des de les nostres possibilitats, a millorar les condicions de vida d’aquesta gent que, per circumstàncies diverses, necessita de la solidaritat internacional. Curiosament el món local s’ha implicat d’una manera molt decidida i són molts els ajuntaments que compleixen amb l’objectiu del 0’7% i alguns, com el de Mataró, que el superen.
El model de cooperació desenvolupat pel Fons català s’ha demostrat molt eficient, amb objectius clars, projectes concrets i amb la particularitat especial, respecte a altres administracions i organismes, de la complicitat amb la ciutadania. Molts dels projectes presentats pels ajuntaments al Fons són projectes nascuts d’iniciatives d’entitats i col·lectius ciutadans. Això ens dóna una capacitat d’articular un treball en xarxa impossible des de altres instàncies.
Estem en un moment important que necessita un procés de reflexió, com s’apuntava avui a l’assemblea, sobre com orientar la cooperació en el futur més immediat. Crec que hem d’aprofitar la presència entre nosaltres de ciutadans de països que necessiten la cooperació per estrènyer encara més les relacions i per articular una xarxa solidària d’abast mundial. Moltes coses poden sumar si ho sabem fer amb les idees clares i els objectius concrets.

Bloc de campanya -16-

Divendres, 16 de juny
Avui s’acaba la campanya i per tant aquest és el darrer post d’aquest bloc. Demà tornaré a reflexionar i explicar coses quotidianes de la ciutat, de la seva gent i de la política en general.
Només em falta assistir aquest vespre al Pavelló de la Mar Bella pel miting final de campanya del PSC. Amb en Montilla, en Maragall i Zapatero. Però com diria en Robinson “todo el pescado está vendido”. Han estat suficients dies de campanya per explicar el posicionament a favor o en contra de cadascuna de les forces polítiques catalanes. Dies per fer arribar la informació suficient als ciutadans i les ciutadanes. Cada partit havia dissenyat la seva estratègia però la pròpia dinàmica de la campanya ha anat marcant els ritmes.
Iniciativa en un paper molt institucionalista, amb el conseller Saura com a figura preeminent en la redacció de l’Estatut. El PP fent d’aprenent de bruixot i de víctima a l’hora. Esquerra Republicana desconcertada després de les anades i vingudes de la seva direcció i que s’ha anat posant cada vegada més nerviosa, especialment en Carod Rovira, a mesura que s’anaven coneixent les enquestes electorals. Convergència i Unió pensant més en la tardor que en el 18 de juny, amb un Mas que ha explotat fins la sacietat la famosa foto amb en Zapatero.. I el PSC buscant el cos a cos. Dialèctic amb el PP per tal d’arribar al conjunt de l’electorat socialista, defugint la polèmiques que només interessaven a d’altres partits i tancant files entorn el text aprovat al Congrés de Diputats.
La campanya, que va arrencar freda, es va escalfar amb els fets de Collblanc, de Granollers i de Mataró. Ja he dit en altres posts que el temps permetrà saber exactament el que va passar en aquests llocs. I reclamar les responsabilitats judicials i polítiques a qui toqui. A partir d’un fets injustificables els populars han articulat el tram final de la seva campanya i han intentat arrossegar en aquesta direcció als altres partits, especialment al PSC. Curiosament quan, excepte a Collblanc on es va donar una reacció que crec absolutament espontània, qui va portar la gent a escridassar als dirigents del PP van ser forces polítiques que s’han postulat, i han fet campanya, pel “no”.
Diumenge quan s’obrin les urnes tothom farà les lectures que cregui convenient. Algunes incògnites quedaran resoltes i d’altres quedaran per sempre sense resoldre. Sabrem si el poble de Catalunya dóna o no suport majoritari i massiu al nou Estatut. A l’Estatut Maragall. Tots els “sí” es podran comptabilitzar en aquesta direcció. Però sabrem mai quin percentatge del “no” era un “no” sobiranista i quin percentatge era un “no” anticatalanista?
Vindran després setmanes intenses en les que caldrà decidir moltes coses. Qui mana a ERC? Qui serà el candidat del PSC? Quina estratègia seguirà a partir d’ara el PP? Com s’ho faran a CiU per mantenir la tensió i la presència d’en Mas fins les properes eleccions?
Moltes incògnites que el temps anirà resolent.

Bloc de campanya -15-

Dijous, 15 de juny
Comença a instal·lar-se entre alguns defensors del “no” sobiranista –continuo intentant saber com el diferenciaran de “l’altre” no- la teoria que aquest Estatut ja li va bé al PP. Com que en definitiva, i en això coincideixo, el PP pretén el desgast del president Zapatero el que passi o deixi de passar amb l’Estatut els importa ben poc. Si fos així, que bé que ho dissimulen! Ja sabem que l’Acebes és un mestre en inventar-se històries inversemblants, però com que sobreactua, se li acaba notant massa. Un triomf del “sí” és un seriós entrebanc a l’estratègia de “acoso y derribo” que el PP ve practicant contra en Zapatero. Si l’Estatut s’aprova, es comença el seu desplegament i es posar de manifest que ni Espanya es trenca, ni es balcanitza, ni res semblant, els arguments dels populars acabaren a la galleda de la brossa política. I no solament sortirà reforçada la imatge del president, també ho serà el model de l’Espanya plural.
També, i aquesta teoria fa setmanes que intenta obrir-se pas, ERC és presenta com a única força que s’enfronta a l’establishment. Pel que diuen els diaris avui, en Piqué, reclama el mateix pel PP. I és que aquesta campanya no deixa de donar-nos sorpreses cada dia. Llegiu la crònica d’en Jordi Barbeta a la Vanguardia sobre l’acte d’ahir a Barcelona del PP per intentar entendre de que va la cosa. Surrealisme en estat pur. Sort que ens queden les hemeroteques per assegurar-nos que algunes coses, que van passar en aquest país no fa massa anys, no són fruit de la imaginació col·lectiva dels catalans.
Per sucar-hi pa l’entrevista a en Carod a El País. Es comenta sola, encara que demanaria al dirigent d’ERC que si ha de dir algunes coses les digui pel seu nom i no jugui a les endevinalles. Em rendeixo intel·lectualment quan fa pronòstics, com ahir al míting a Igualada, sobre els propers mil anys: “Catalunya és una nació amb mil anys d’història i que resistirà, almenys, mil anys més”.
I per acabar tres articles d’opinió. El d’en Jordi Cabré a El Punt, el d’en Fernando Ónega a La Vanguardia i el d’en Felipe Gonzàlez a El País.

Bloc de campanya –14-

Foto Quico Melero
Ahir vam tornar a viure, i aquesta vegada a Mataró, un d’aquells episodis desgraciats que estan passant durant aquesta campanya. Un mal favor per la democràcia i uns fets que cal evitar de totes, totes. Ara cal que tothom pugui fer campanya amb tranquil·litat, explicar les seves raons pel “sí” o pel “no” i després ja hi haurà temps de reclamar responsabilitats. Curiosament ahir uns del “no” es varen enfrontar a uns altres del “no”. Mentre això passa el PSC està plenament abocat en la campanya per guanyar el referèndum. Els meus companys de Mataró es pategen la ciutat cada dia, barri a barri. Tots els vots són necessaris per guanyar un “sí” rotund per l’Estatut. Dilluns per Cerdanyola, ahir a Rocafonda, avui pel Centre. Em comenten la bona acollida a tot arreu i les ganes de la gent de tornar, en forma de vots, les barbaritats que han hagut d’aguantar en els darrers mesos. Campanya com la que també estan fent altres forces polítiques pel “sí”. Ahir va ser Iniciativa i avui ha estat el grup “Mataró pel Sí a l’Estatut”. En una sala de can Palauet ben plena hem pogut escoltar les raons del “sí” d’artistes, joves, esportistes, directius, empresaris, professionals, dirigents veïnals. Gent ben diversa que té clar que ara toca dir “si”, que Catalunya no pot perdre aquesta oportunitat per avançar en l’autogovern.
Avui he hagut de contestar un d’aquells e-mails que de quan en quan arriben a la meva bústia d’alcalde i on l’autor es despatxa a gust. Diàriament rebo i contesto e-mails de ciutadans que reclamen o plantegen qüestions ciutadanes. El d’avui era d’un tipus ben diferent, encara que la cosa comença a semblar-se a la cançó de l’enfadós. Reprodueixo un fragment de la resposta que em sembla prou il·lustratiu de com determinats arguments han calat entre algunes persones: “Por el contrario no me parece afortunada la comparación entre la situación política en Cataluña, con la Alemania nazi. De ser así ni usted ni yo estaríamos intercambiando nuestras opiniones libremente. Soy lo bastante mayor para saber que esto incluso no habríamos podido hacerlo en la España franquista de hace pocos años. Es curioso cómo ha prosperado, por parte de algunos, la comparación con la Alemania nazi y se han olvidado de lo que ocurría en nuestro país hace unas décadas. Las juventudes falangistas aprendieron, y mucho, de las juventudes hitlerianas. Afortunadamente estamos en un país democrático, con un régimen de libertades que no creo corra peligro alguno. Las minorías exaltadas, y repito de signo bien distinto, son absolutamente minorías que no representan más que a ellos mismos. Es cierto que determinados hechos ocurridos en los últimos meses -abucheos a políticos elegidos democráticamente cómo el jefe del grupo mayoritario de la oposición o el mismo presidente del gobierno, boicots a productos españoles, insultos diarios en emisoras de radio, intentos de agresión de los que no se han librado ni ministros- son preocupantes y merecen la condena y el rechazo más absoluto”.
Em sembla que no calen més comentaris. Com deia abans, acabem la campanya amb pau i després ja en parlarem. Evidentment* també amb pau.
*Dedicat

Amb una vegada no n’hi ha prou

Foto Capgros.com
Demà és el Dia mundial del donant de sang i amb aquest motiu el Departament de Salut de la Generalitat ha donat a conèixer les dades sobre donació de sang a Catalunya. En total s’han registrat 260.608 donacions durant l’any 2005. Això representa 6.079 donacions més que l’any passat. Malgrat aquest augment ens trobem que l’índex de donacions a Catalunya, 37’3 donacions per mil habitants, no s’ha incrementat. Això dona un nivell de reserves només per cinc dies quan la situació hauria de ser de, almenys, set o vuit dies. Per això la Generalitat s’ha proposar augmentar l’índex fins a 45 donacions per mil habitants.
Al Maresme i a Mataró les dades són pitjors. L’índex del Maresme és de 29’4 i el de Mataró de 27’9. A Mataró l’any 2005 es van fer 3400 donacions i ens hauríem de marcar com a objectiu arribar fins les 5.000 en un temps de dos anys i arribar a doblar-les a mig termini. Això ens obliga especialment a fer un esforç de solidaritat. Perquè d’això es tracta, de solidaritat. Precisament va ser durant una festa del Banc de Sang que vaig proposar l’elaboració de l’Agenda de la Solidaritat Local. Una de les línies de treball que es proposa té, precisament, a veure amb les donacions de sang i d’òrgans. Estic convençut que Mataró tornarà a demostrar que és una ciutat solidària i que assolirem els objectius que ens marcarem.
El dijous dia 15 de juny tenim una bona ocasió per demostrar la nostra solidaritat. El Banc de Sang i Teixits organitza una Marató de donació de sang a la nostra ciutat. De 10 a 14 i de 16 a 21 hores el Banc estarà obert a la biblioteca Pompeu Fabra. Una bona ocasió de demostrar la nostra solidaritat.

Bloc de campanya -13-

Deia ahir que, malgrat l'autentica serà la del diumenge, parlaria de les enquestes que els darrers dies han sortit publicades. Són prou conegudes com per haver-les d’explicar però si que m’atreveixo a fer alguns comentaris més polítics sobre les seves conseqüències. Primer cal que el resultats del diumenge s’ajustin a les dades publicades. El debat del diumenge a TV3 crec que va ser un bon reflex del que pot passar la nit del diumenge. Un PP crescut, sigui quin sigui el resultat, sense massa arguments –significativa la negació de la política que va fer en Piqué quan es va plantejar el tema de la immigració- més enllà dels ja coneguts i capitalitzant tot el “no”. Avui mateix en Piqué a l’entrevista que publica El Periódico -“el PP i ERC comparteixen la veritat amb visions diferents”- avença aquesta vampirització del “no” d’ERC. Quan la maquinària mediàtica de la dreta espanyola es posi en marxa, passaran com una esplanadora sobre els arguments d’ERC. Tot el “no” tindrà el mateix color. I llavors la soledat d’en Carod serà més absoluta. Si, com diuen les enquestes, la majoria de votants d’Esquerra acaben votant “sí” a l’Estatut en Carod estarà en un carreró sense sortida. I serà el moment, com ja ho fou el diumenge al debat, de l’Artur Mas per apoderar-se del botí dels votants d’ERC partidaris del “sí”. Ho explica molt bé en Carles Cols també a El Periódico.
Entre els partidaris de l’anomena’t “no, sobiranista” es comença a especular sobre el percentatge de vot negatiu que es consideraria suficient per tal de poder salvar la cara. Alguns parlen del 20%. Encara un o dos puntets per sota del que les enquestes diuen que pot ser el resultat del “no”. De tot el “no” és clar. Caldrà destriar quin “no” és sobiranista i quin “no” és del PP. Si com les enquestes indiquen, una majoria de votants del PP i una minoria dels votants d’ERC voten “no”, en Piqué ho tindrà en safata per atribuir-se tot el”no”. S’haurà d’anar col·legi per col·legi per destriar els orígens dels “no”? En Piqué ja ha dit que no ho pensa fer, avisant clarament les seves intencions de capitalitzar tot el rebuig a l’Estatut. Qui diu en Piqué diu la plana major del PP: Aznar, Acebes, Zaplana i Rajoy. I encara en el supòsit que algú faci aquest treball de destriar col·legi per col·legi –que algú ho farà- no serà la nit electoral. Sabem que en política, moltes vegades, la primera impressió és la que acaba prevalent. En Piqué ho sap i treballa en aquesta línia. En Carod també ho sap i es sent atrapat. En Mas espera atent el moment de saltar-li al coll, Iceta vetlla les armes i amb en Saura intenten, sense massa èxit, explicar l’Estatut.
Com el diumenge, vaja!