He parlat aquests dies sobre els mitjans públics de comunicació. Avui en torno a parlar en saber els resultats de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació que s’han fet públics avui i que demostren el lideratge de MataróRàdio com a líder de les emissores municipals i a m1tv com a televisió de referència al Maresme.
Els castells, com les bicicletes, no són per l’estiu?
Festes de la Candela a Valls, les anomenades decennals, que es celebren cada deu anys. Tota la ciutat i tota la comarca abocada en aquesta celebració: espectacles, actes religiosos i les lluminàries. I castells? Doncs clar, castells! Algú s’imagina una festa a Valls sense castells?
Però pels castells fan falta castellers. Avui quasi deu mil castellers d’arreu del país hem fet camí cap a la capital de l’Alt Camp. Multicolor trobada d’una cinquantena llarga de colles castelleres. Les camises mig amagades sota forros polars, anoracs i altres prendes d’abrigar. I els Capgrossos hem aguantat enfaixats més de quatre hores per tirar un pilar de cinc, un intent desmuntat de cinc de set i dos pilars de quatre. En quatre hores! Clar que el pilar de cinc l’hem pogut tirar en la plaça santuari dels castellers vallencs: la plaça del Blat. Després totes les colles a l’hora han tirat castells que no podien ser de més de vuit amb resultat ben divers. A destacar els dos intents desmuntats de tres de vuit de les dues colles vallenques, la torre de vuit folrada dels Castellers de Vilafranca, i els dos tres de vuit descarregat per Minyons i la Jove de Tarragona. O sigui que a nivell estrictament casteller pobre collita.
Tampoc és que es pugui demanar gaire res més a les colles en aquesta època de l’any. Prou han fet d’ajuntar camises suficients un matí força fred del mes de gener, recórrer el país de punta a punta, aguantar més de quatre hores passant fred als carrers de Valls i tirar castells i pilars a corre-cuita.
Se’n parlarà en el món casteller d’aquestes decennals vallenques i algú es preguntarà: els castells, com les bicicletes, no són per l’estiu? Avui, però, s’havia de ser a Valls!
La comunicació de proximitat
Aquesta setmana, en la que s'ha celebrat Sant Francesc de Sales patró dels periodistes, molts han estat els debats i actes sobre la professió periodística. En uns temps en els que el paper dels periodistes, com tantes altres coses, està en revisió davant l'eclosió de les xarxes socials (ja sabeu tot plegat una pèrdua de temps) que fan que les notícies puguin difondre's amb una rapidesa inabastable per qualsevol mitjà. Un exemple d'això l'he viscut aquesta mateixa nit doncs al mateix temps que m'arribava un sms de la Policia Local un ciutadà informava a facebook del greu accident a la C-32 a Mataró. Debats com el que va tenir lloc entre periodistes a MataróRàdio o el manifest que amb el títol: Les emissores municipals i la comunicació de proximitat, ha impulsat la xarxa d'emissores municipals que conformen la COM.
Les emissores municipals, com les televisions públiques locals, compleixen amb el paradigma de les quatre P: Pública, plural, participada i amb públic que les escolta. Són referent en el seu territori i compleixen una funció d'articulació social i territorial de primer ordre.
Mataró va estar molts anys sense una ràdio pública. La reivindicació de la plataforma Volem la Ràdio va ser escoltada i des del setembre del 2006 la ciutat (ni l'ajuntament, ni el govern, ni molt menys l'alcalde com insinuaven alguns) compta amb un mitjà públic de referència. Una ràdio que es fa entre molta gent i s'insereix plenament amb la xarxa de ràdios municipals de la COM, en un clar exemple del que he vingut a anomenar la Catalunya en xarxa: coses que passen arreu del territori, a les ciutats, pobles i viles, i que tenen interès per tot el país. La nació també es construeix des de la proximitat del món local.
Quatre estrelles al Port
Visita aquest matí a les obres del nou hotel que s’està construint al Port de Mataró. Es tracta d’un hotel de quatre estrelles, amb quasi un centenar d’habitacions, una desena d’apartaments, restaurants i salons per celebracions, amb una inversió que superarà els tretze milions d’euros.
Darrera aquesta nova instal·lació hotelera hi ha moltes hores de reunions, viatges, tramitacions administratives del Consorci del Port i del mateix Ajuntament. Després el concessionari ha hagut de trobar el finançament, encarregar un bon projecte arquitectònic i contractar les obres. Ara l’hotel ja té l’estructura acabada, els interiors molt avançats i durant aquests mesos caldrà també fer la urbanització externa del passeig i de les zones verdes de l’entorn. Si tot segueix el calendari previst l’hotel obrirà les seves portes d’aquí un any aproximadament.
Amb aquest hotel el port rep un important impuls i reforça la seva funció de motor econòmic de la ciutat i de la comarca. En els propers anys caldrà treballar molt activament per desenvolupar el Pla Estratègic del Port de Mataró, aprofitant totes les seves potencialitats i convertir-lo en un element clau dels projectes marítims que té la ciutat de Mataró.
Tarda d’enyor
Cel de plom, pluja fina i freda, enyor de casa. De seure i llegir, de seure i escoltar, de seure i pensar. De seure i enyorar.
La rehabilitació urbana: un procés continu
Les ciutats, com els palimpsest, es rescriuen de manera continua. Mataró, una ciutat bimil·lenària, que ha fet l’opció de l’urbanisme compacte està obligada al reaprofitament continu del sòl i del parc immobiliari del que disposa. Al mateix temps ha de rehabilitar i donar nous usos als edificis patrimonials que són referent del passat de la ciutat. La rehabilitació urbana és un procés continu, sense final, en el que cal estar sempre immers.
En aquest nou número de la revista municipal podeu trobar un ampli reportatge sobre tot el treball fet en la rehabilitació d’habitatges durant aquests darrers quatre anys. Dos han estat els grans eixos que han permès presentar aquest balanç en la rehabilitació: El Pla Local de l’Habitatge de l’Ajuntament de Mataró i la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya. El Pla de l’Habitatge contempla com uns dels seus objectius principals la rehabilitació, la supressió de barreres arquitectòniques i la instal·lació d’ascensors especialment en els barris beneficiaris de la Llei de Barris i que ha representat un total de 4.916 llicències d’obres de rehabilitació tramitades. Això ha estat possible al treball coordinat i a l’esforç de particulars i administracions públiques i amb la voluntat de posar al dia els habitatges de la ciutat. I al mateix temps es posa de manifest la utilitat i necessitat del Pla d’Habitatge i de la Llei de Barris.
Paral·lelament ha estat molt intensa la feina feta en la rehabilitació d’edificis públics patrimonials: el mercat de la plaça de Cuba, la nau Gaudí, can Marfà, la nau Mingell, la casa Capell, l’Escorxador o les naus de Cabot i Barba són un clar exemple de l’enorme esforç realitzat per recuperar i tornar a utilitzar com a equipaments socials o econòmics edificis històrics de la ciutat. Allò que va ser útil pels avis i els pares en els segles XIX i XX ha de tornar a ser útil per la ciutadania del segle XXI. Una bona plasmació del: Mataró, la ciutat per treballar i viure.
Editorial del butlletí municipal Més Mataró
m1tv: bona feina!
Reunió aquesta tarda del Consell Assessor del Consorci Digital Mataró-Maresme per aprovar la memòria anual de l’any 2010. És una aprovació prèvia a la que haurà de fer el Consell General del Consorci. Algunes dades per tenir en compte:
1.- m1tv costa a cada ciutadà del Maresme 3’24 € a l’any. Per posar un exemple Penedès Televisió costa 11 € a l’any per habitant del Penedès.
2.- m1tv té una audiència, segons el Baròmetre de la Comunicació, de 48.000 espectadors. Això representa un increment del 23% sobre la suma dels espectadors de Maresme Digital TV i TVM. L’altra canal de televisió de la comarca es queda en 10.000 espectadors.
3.- Durant el mes de desembre m1tv ha estat líder pel que fa a vídeos baixats (13.005) de la web de la Xarxa de Televisions Local (www.xiptv.cat http://www.xiptv.cat/).
Bons indicadors del bon treball que fan els professionals de m1tv.
5 anys i 2064 posts després
Més de 124.000 visitants i unes 243.000 pàgines vistes. Aquests són els números del bloc que vaig començar el gener del 2006 amb un títol que volia ser tota una declaració de principis: Per començar. Amb un post que començava així: “Inicio aquest blog amb la intenció que sigui el reflex de la meva activitat política. No és fàcil separar l’activitat política de la vida quotidiana quan hom fa d’alcalde. Una impregna l'altra de manera indestriable. Passar la ratlla és difícil i a vegades impossible. I a més crec fermament que la proximitat ha de ser la primera condició per a dedicar-se a la política local.”
Cinc anys després crec sincerament que he estat fidel a aquells principis i al llarg de tots aquests anys, amb actualitzacions diàries del bloc, he volgut explicar qui sóc, com sóc, que penso i que faig. I ara que les xarxes socials (ja sabeu tot plegat una pèrdua de temps) s’han convertit en quelcom substància essencial del segle XXI bo es recordar l’esperit blocaire que ha va arrelar amb força a Mataró. Gràcies a tots els que heu tingut la paciència de seguir-me.
Planificar i decidir
Teniu a les mans la Guia de l’Ensenyament amb tota l’oferta educativa de la ciutat de Mataró. Just abans de començar els períodes de pre-inscripció pel curs 2011-2012 aquesta publicació us permet conèixer les diferents opcions escolaritzadores de la ciutat. L’escola és un element clau, no l’únic, en el procés d’educació dels nens i joves i per això triar escola és una qüestió que, sobre tot a l’inici de les diferents etapes, requereix una atenció important.
L’oferta educativa de la ciutat és complerta i suficient per atendre totes les necessitats de la població malgrat els importants i puntuals augments de les necessitats escolars que s’han produït en els darrers anys. Per això des de l’Ajuntament de Mataró i la Generalitat de Catalunya hem treballat plegat per planificar i construir els nous centres escolars que la ciutat necessita. Malgrat que ens tornem a trobar en un punt d’inflexió, amb un màxim de demanda en l’etapa infantil precisament aquest any, ens cal continuar treballant per construir els equipaments escolars que en un futur immediat en caldrà tenir. S’han pres les decisions urbanístiques imprescindibles per poder disposar dels solars necessaris i ara cal entrar en l’etapa de projectar, finançar i construir els nous centres escolars. Una tasca de planificació que cal fer amb temps suficient per tal de no tenir ensurts en un futur proper.
Desitjo que aquesta publicació us sigui útil i serveixi per ajudar-vos en la presa de decisions.
L’oferta educativa de la ciutat és complerta i suficient per atendre totes les necessitats de la població malgrat els importants i puntuals augments de les necessitats escolars que s’han produït en els darrers anys. Per això des de l’Ajuntament de Mataró i la Generalitat de Catalunya hem treballat plegat per planificar i construir els nous centres escolars que la ciutat necessita. Malgrat que ens tornem a trobar en un punt d’inflexió, amb un màxim de demanda en l’etapa infantil precisament aquest any, ens cal continuar treballant per construir els equipaments escolars que en un futur immediat en caldrà tenir. S’han pres les decisions urbanístiques imprescindibles per poder disposar dels solars necessaris i ara cal entrar en l’etapa de projectar, finançar i construir els nous centres escolars. Una tasca de planificació que cal fer amb temps suficient per tal de no tenir ensurts en un futur proper.
Desitjo que aquesta publicació us sigui útil i serveixi per ajudar-vos en la presa de decisions.
Mataró a Estelí, una crònica 2.0
Aquests dies un grup de mataronins s’ha desplaçat a Estelí, la ciutat de Nicaragua on Rafael Juncadella amb la col·laboració d’EPMAsolidària i l’Ajuntament de Mataró estan desenvolupant una intensa activitat solidària que ha culminat aquests dies amb la inauguració d’un casal comunal que portarà el nom de Ciutat de Mataró-Rafa Juncadella.
Podeu seguir el viatge en versió 2.0 a partir dels apunts a les xarxes socials (ja sabeu tot plegat una pèrdua de temps):
Alguns s’enteren?
Hi ha dies que llegint les coses que alguns diuen cal córrer al calendari per veure en quin any vivim. Però vet aquí que mentre li dónes voltes et trobes amb escrits com el de la contra de La Vanguardia d’avui. Per llegir-la atentament, prendre alguna nota i ressaltar el fragment que diu:
¿Cuáles son los ejes del cambio?
La comunicación global: internet; las nuevas generaciones, que son nativos digitales; la revolución social, a través de las redes sociales, y los emprendedores.
Que en pensaran alguns del que hi diu en Tapscott? Ho consideraran tot plegat una pèrdua de temps?
I per què aquesta foto d’un parc infantil del Pla d’en Boet encapçalant el post? Doncs ves per on aquest parc va ser una demanda feta, treballada i resolta a partir d’una queixa al facebook. Sí el facebook, la xarxa social que alguns consideren una pèrdua de temps. I pensar que vaig fer la foto amb el mòbil i la vaig penjar a l'instant al twitter i al facebook!
Espectacular Anna Bolena
Espectacular pel muntatge d’en Rafel Duran i espectacular per les veus d’Edita Gruberova i Elïna Garanca. Una petitíssima demostració als videos a la carta de tv3 de l'òpera que avui ha tornat al Liceu.
I si som pràctics?
Foto Juanma Ramos
Mentre el govern de la Generalitat decideix que fa amb la promesa electoral de d’eliminar la limitació a 80 km/h en les autopistes metropolitanes, que havia de ser automàtica i immediata i ara s’empesquen amb estudis i excuses, el diari El Punt publicava l’altre dia un reportatge sobre l’opinió dels alcaldes metropolitans. A l’hora de respondre, i donat el to de la pregunta, em va semblar més adequat respondre amb una altra pregunta: I si som pràctics?
Mentre el govern de la Generalitat decideix que fa amb la promesa electoral de d’eliminar la limitació a 80 km/h en les autopistes metropolitanes, que havia de ser automàtica i immediata i ara s’empesquen amb estudis i excuses, el diari El Punt publicava l’altre dia un reportatge sobre l’opinió dels alcaldes metropolitans. A l’hora de respondre, i donat el to de la pregunta, em va semblar més adequat respondre amb una altra pregunta: I si som pràctics?
Això és el que va publicar El Punt: Antoni Baron (sic), alcalde de Mataró, recorre al pragmatisme i recorda que la distància actualment regulada a 80 km/h entre Mataró i Barcelona és d'uns 11 km. “Això, i només cal recórrer a la física, suposa que en el cas de canviar de 80 a 100 km/h o a 120 km/h el temps que es guanyaria seria de 1'8 o de 3 minuts, respectivament. ¿Val la pena contaminar més i arriscar-se a més sinistralitat per aquests escassos tres minutets?”, es pregunta retòricament.
Un gran parc esportiu
L’any 2006 enllestíem les obres de construcció del Circuit de Cros en l’antic abocador de Figuera Major. Es convertia aquest espai en el primer circuit permanent de cros del país. Quatre anys després l’espai s’ha consolidat i a la pràctica ordinària de l’atletisme s’han sumat altres pràctiques esportives com el ciclocròs o el duatló de muntanya. En un situació immillorable, en plena natura però amb molts bons accessos i amb espectaculars vistes sobre la ciutat i el mar, el circuit de Figuera Major té unes grans possibilitats per convertir-se en un gran parc per la pràctica esportiva a l’aire lliure. Ara ens cal redactar un pla director que ordeni els usos i planifiqui les actuacions a fer en aquest gran espai ciutadà.
La llengua o la unitat civil?
Fa dies que volia escriure de la sentencia del Tribunal superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística. La veritat és que he volgut esperar que baixés una mica un soufflé i les coses s’aposentessin una mica. Com passa sempre, i en el passat Ple municipal del mes de gener es va tornar a posar de manifest, amb els temes de la llengua sempre hi ha qui vol treure’n profit polític. I no ho dic únicament pels del PP, que lògicament van votar en contra de la proposta de resolució presentada per la resta de grups municipals, sinó també pels de l’altre punta de l’arc polític municipal. Fer servir la llengua a l’escola com a element de confrontació política és el pitjor negoci en el que ens podem embolicar en el nostre país. Sobretot perquè tenim les de perdre.
Hem fet avenços en el coneixement del català impensables fa unes dècades i el sistema d’immersió ha estat acceptat de manera natural per la immensa majoria de les famílies catalanes. I això ha estat possible perquè des de les escoles s’ha treballat molt i s’ha parlat i gesticulat molt poc. Amb naturalitat, paciència i molta, molta pedagogia s’ha normalitzat un fet que podia haver estat motiu de confrontació social. Això dins de l’escola, perquè fora no han faltat les contínues incitacions als conflicte per part de la dreta espanyolista del PP i darrerament de Ciutadans. Afortunadament el seny de la ciutadania ha obviat aquests intents de manipulació política del fet lingüístic i avui dia els nois i noies de Catalunya dominen el català i el castellà. I aquest darrer idioma amb millors resultats, com posa de manifest el darrer informe Pisa, que els escolars de territoris monolingües. Tots els tòpics sobre la immersió han estat desmentits per la constatació dels fets.
I si la llengua ja era prou important, encara més ho era la unitat civil dels catalans i catalanes que varen entendre que la immersió i per tant un sol model escolar, era la millor garantia de cohesió social i unitat. Sincerament crec que això és el que fonamentalment els hi cou. Saben perfectament que la llengüa és el nervi viu de la nació i per tant l'element més vulnerable de tots.
Nadals de Mataró: Els Pastorets d’en Rodri
Foto Josep Sabater
Fa dies que el Nadal ha quedat enrere, poques coses ens recorden les festes passades malgrat que encara no han despenjat els llums (apagats des de fa dies) i algun avet apareix vora els contenidors de la brossa com a senyal inequívoc del retorn a la quotidianitat. Queden però els Pastorets i més aquest any que s’anuncien polèmics. En Josep Rodri, el director d’aquest any, va declarar que els seus pastorets serien agnòstics!. I ja tenim la polèmica servida. Com poden ser uns pastorets agnòstics? Llegiu el que opina l’Ivan Pera, regidor socialista de l’ajuntament i persona ben lligada al món del teatre, sobre aquest suposat agnosticisme.
Fa dies que el Nadal ha quedat enrere, poques coses ens recorden les festes passades malgrat que encara no han despenjat els llums (apagats des de fa dies) i algun avet apareix vora els contenidors de la brossa com a senyal inequívoc del retorn a la quotidianitat. Queden però els Pastorets i més aquest any que s’anuncien polèmics. En Josep Rodri, el director d’aquest any, va declarar que els seus pastorets serien agnòstics!. I ja tenim la polèmica servida. Com poden ser uns pastorets agnòstics? Llegiu el que opina l’Ivan Pera, regidor socialista de l’ajuntament i persona ben lligada al món del teatre, sobre aquest suposat agnosticisme.
I dic suposat agnosticisme perquè una vegada vistos, i descomptats els recursos teatrals que el director amb força encert utilitza, t’acabes adonant que són els Pastorets de tota la vida. La vella lluita del bé i del mal, amb en Satanàs derrotat per enèsima vegada, en Jonàs i en Mataties tan rucs com sempre, en Naïm en la línea habitual de sí però no que tan bé expressa en el seu “sóc fulla seca que trista rodola”. I els pastors, i Sant Josep, i el nen que plora, i l’ase que es mort a mig camí (tan ben criat, que ens estimàvem com a germans) i l’apoteosi final més curta però més intensa.
Així ho va entendre el públic, i així de be s’ho va passar la gent que tornava a omplir el vell casalot de la Sala Cabanyes (sí, així amb ny), tots feliços aplaudint als actors que al final, i això era inèdit, saludaven dalt l’escenari. I la polèmica? Què voleu que us digui? Em va semblar una rèmora de progres del maig del 68 quan les coses eren en blanc o negre. I si no mireu que escriu en Manuel Cuyàs! Uns pastorets agnòstics?. Santa innocència!
Així ho va entendre el públic, i així de be s’ho va passar la gent que tornava a omplir el vell casalot de la Sala Cabanyes (sí, així amb ny), tots feliços aplaudint als actors que al final, i això era inèdit, saludaven dalt l’escenari. I la polèmica? Què voleu que us digui? Em va semblar una rèmora de progres del maig del 68 quan les coses eren en blanc o negre. I si no mireu que escriu en Manuel Cuyàs! Uns pastorets agnòstics?. Santa innocència!
I com que ho vaig escriure al twitter en sortir de la Sala Cabanyes, ho torno a repetir ara: m'han agradat els Pastorets d'en Rodri!
Temps de castells: en Carles!
Foto JK casado
Aquesta tarda, a l’assemblea dels Capgrossos de Mataró i amb una sala d’actes plena a vessar, en Carles Guanyabens s’ha acomiadat com a president de la colla. Han estat sis anys al capdavant de la colla maresmenca. Sis anys importants, quasi decisius que van tenir el colofó amb l’assoliment de la torre de nou amb folre i manilles descarregada la diada de Tots Sants a Vilafranca del Penedès. Sis anys decisius doncs calia consolidar una colla amb una trajectòria meteòrica i massa acostumada a assolir els objectius d’una manera que semblava automàtica. Calia aprendre a patir, calia no fer cap pas enrere. Però sobretot calia tenir la paciència necessària per avançar de forma sòlida i sense posar en perill tot el treball fet fins aleshores.
I en tot això la figura d’en Carles Guanyabens ha estat imprescindible. President en els dificilíssims moments de la mort de la Mariona, en el procés de consecució del local, dirigint la colla cap a la gamma extra. Dialogant, contemporitzador, obert, amable, educat i amb un alt sentit institucional. Aquesta tarda he tornat a manllevar les paraules de l’Albert Carrillo: "les grans colles no són, només, les que fan grans castells i Capgrossos ens heu demostrat que sou una gran, una immensa colla castellera". Efectivament som una gran colla i fem grans castells.
I ho som perquè tenim grans castellers. En Carles és un gran casteller i ha estat un gran president. L’agraïment personal com a company i l’agraïment, com alcalde, en nom de la ciutat. I sort per en Jordi Fornells, el nou president dels Capgrossos de Mataró.
De nou el palimpsest
Fa uns mesos, amb motiu d’una visita d’obres a l’edifici d’oficines de la baixada de les Espenyes, escrivia això: “Sempre m’ha agradat el concepte de la ciutat palimpsest que explica en Manuel de Torres. La ciutat que es reescriu en un mateix territori d’acord amb els temps i les èpoques. En una ciutat bimil·lenària com Mataró cal tenir contínuament present aquest concepte quan es treballa en el centre històric de la ciutat. Reescriure la ciutat és quelcom radicalment oposat a recopiar-la, un concepte que acaba convertint ciutats vives en artificials parcs temàtics. Una temptació en la que a alguns els hi agrada caure per manca d’idees noves o senzillament per una visió absolutament carlina de la ciutat, del país i del món.”
Avui he tornat a pensar en aquest concepte d’en Manuel de Torres en rebre la donació que el fotògraf Josep-Lluís Pérez Reus ha fet a la ciutat de Mataró. Són 41 fotografies fetes entre els anys 60 i 80 del segle passat i que mostren imatges de la ciutat ja desaparegudes. He dit en la meva intervenció que són fotografies d’un Mataró que ja no existeix. Certament seria impossible repetir alguna de les instantànies (de fet gairebé mai es pot repetir exactament una fotografia perquè res és immutable) però la ciutat que retrata Pérez-Reus està subsumida en la ciutat actual. És el palimpsest que es reescriu.
Imatges com el tramvia Riera amunt, la façana de Santa Maria amb el desaparegut barri i encara el “yugo y las flechas”, can Roure a la Rambla, l’antic Hostal del Peix (can Dimas) amb l’estructura de la fàbrica del gas al fons, o els pescadors apariant les xarxes a la platja, en són testimonis del Mataró passat. De la ciutat que no tornarà a ser -ja els hi agradaria i als que temen els canvis perquè tenen por de perdre el que han estat- però sense la que no seríem el que som.
Avui he tornat a pensar en aquest concepte d’en Manuel de Torres en rebre la donació que el fotògraf Josep-Lluís Pérez Reus ha fet a la ciutat de Mataró. Són 41 fotografies fetes entre els anys 60 i 80 del segle passat i que mostren imatges de la ciutat ja desaparegudes. He dit en la meva intervenció que són fotografies d’un Mataró que ja no existeix. Certament seria impossible repetir alguna de les instantànies (de fet gairebé mai es pot repetir exactament una fotografia perquè res és immutable) però la ciutat que retrata Pérez-Reus està subsumida en la ciutat actual. És el palimpsest que es reescriu.
Imatges com el tramvia Riera amunt, la façana de Santa Maria amb el desaparegut barri i encara el “yugo y las flechas”, can Roure a la Rambla, l’antic Hostal del Peix (can Dimas) amb l’estructura de la fàbrica del gas al fons, o els pescadors apariant les xarxes a la platja, en són testimonis del Mataró passat. De la ciutat que no tornarà a ser -ja els hi agradaria i als que temen els canvis perquè tenen por de perdre el que han estat- però sense la que no seríem el que som.
Sort en tenim dels fotògrafs que fan que la memòria, flaca com poques coses, pugui restar, ni que sigui arxivada, present. Qui som i d’on venim no té perquè ser un exercici només de nostàlgia i més aviat pot ser un bon element de reflexió de futur. Del camí fet i del camí que encara podem fer.
De la Ciència i la Innovació
Aquests han estat els títols amb els que aquest matí ha estat distingida Mataró: Ciutat de la ciència i la innovació. A la seu del Consell Superior d’Investigacions Científiques a Madrid i de mans dels Prínceps d’Astúries trenta ciutats d’Espanya han estat reconegudes pel seu treball en l’esforç d’una nova economia fonamentada en el coneixement i la innovació. Podeu llegir els mèrits aportats per Mataró en el dossier de premsa que l’Ajuntament ha publicat a la web corporativa.
Aquesta distinció es suma a les moltes que darrerament ha rebut la ciutat de Mataró i que ens fa avençar decididament en convertir-nos en una ciutat plenament digital.
Un concepte interessant
Realment és un concepte interessant el de la planta de tractament de residus de Zalbagarbi, a tocar de Bilbao, que aquest matí hem visitat. Un concepte interessant doncs la planta te un clar component energètic en combinar la combustió de gas natural i residus urbans amb uns rendiments molt alts. La planta de Zabalgarbi incinera anualment les 240.000 tones de brossa que generen els municipis de Biskaia, amb l’excepció de Bilbao que la porta a abocador. El vapor de la combustió es reescalfa amb els gasos dels motors de cogeneració de gas natural obtenint un rendiment termoelèctric del 42 %, molt per sobre del rendiment del 25% que tenen les incineradores normals. Això fa que amb aquest cicle combinat gas-residus s’obtinguin 99’5 MW de potència que representen uns 15 MW per sobre el que es produirien amb els processos de combustió del gas i dels residus per separat. Zabalgarbi és un bon exemple de com un problema –els residus- es poden convertir en un recurs energètic.
Microdiscursos -17-
A l’acte d’inauguració del curs de direcció d’Escoles Bressol, aquest matí a Tres Roques: “Els ajuntaments mai hem defugit la nostra responsabilitat en temes educatius, però reclamem tres coses: lleialtat institucional, un finançament just i suficient i participar en la presa de decisions”.
Televisió en xarxa
Aquest matí m1tv, la televisió pública del Maresme, ha fet un pas important i en la línia de servei públic que sempre l’ha caracteritzat. El programa "Peluts" que la Societat Protectora d’Animals de Mataró ve emetent des del setembre fa un salt qualitatiu i passa a ser emès per la Xarxa de Televisions Locals. Això vol dir que el programa de la protectora de Mataró passa a formar part de la graella de 16 televisions locals. Si fins ara Peluts era el programa amb més descàrregues de la pàgina xiptv, ara passa a tenir una audiència potencial de 500.000 espectadors. Una bona oferta per les tardes dels dimecres a les televisions locals catalanes.
Microdiscursos -16-
Aquest migdia, a l’era de can Palauet, amb motiu de l’acte “Ens mengem el món” amb l’Associació de Bolivians de Mataró i vint-i-quatre entitats més de Mataró: “Catalunya ha estat un país d’acollida, en el que el dret de ciutadania ha estat fonamental per la nostra història. Un dret que es fonamenta en els deures compartits de tots els ens sentim catalans i catalanes. Drets i deures, ni més ni menys!”
Cuidant el futbol
Foto Capgros.comCinquanta anys en la història d’una ciutat bimil·lenària com Mataró poden ser semblar molt poca cosa. Però si parlem de futbol i de Cirera gairebé estem parlant de tota la historia d’aquest barri mataroní. Nascut amb l’impuls de la immigració dels anys 50 i 60 del segle passat, Cirera va ser un dels aquells barris construït pels seus propis habitants en els costers de vinyes que envoltaven la ciutat. El futbol va ser una de les primeres manifestacions col·lectives, com a tants altres barris, que es van poder permetre els seus veïns. I va arrelar, i de quina manera. La prova més evident són aquests cinquanta anys de l’U.D. Cirera.
Res però va ser de gratis. Va caler treballar i molt per aconseguir el primer camp, per a fer un procés exemplar de fusió dels diferents clubs, pel local social, pels vestidors, per crear tota l’estructura esportiva. Després el camp petit -l’actual camp Francisco Melero- i les gespes. Darrera cada objectiu un munt d’hores de treball, de reunions, de reivindicacions quan ha calgut, però també, d’il·lusió, de complicitats, d’alegries compartides.
Cinquanta anys de jugadors i de directius. Persones del barri que només tenien i tenen com a il·lusió treballar pel jovent, per l’esport i pel seu barri. I és que a Cirera han sabut cuidar el futbol i sobretot els futbolistes. Amb el cap ben fred i entenent sempre que no es pot estirar més al braç que la màniga, sabent estar on tocava i es podia, sense aventures esportives que acaben costant molt car. Els futbolistes han estat sempre el més importants per la gent del futbol de Cirera. I quan les persones són el més important la història es va escrivint a poc a poc, sense ensurts importants, i amb la confiança en el futur.
La feina no s’acaba, i cal continuar treballant per millorar les instal·lacions, per formar més i millors jugadors i jugadores, per seguir sent important i útil, com aquests cinquanta anys, pel barri de Cirera i per la ciutat de Mataró.
Moltes felicitats per aquests cinquanta anys, que en compliu molts i molts més i moltes gràcies per tot el que heu fet i signifiqueu per Cirera i per Mataró.
Res però va ser de gratis. Va caler treballar i molt per aconseguir el primer camp, per a fer un procés exemplar de fusió dels diferents clubs, pel local social, pels vestidors, per crear tota l’estructura esportiva. Després el camp petit -l’actual camp Francisco Melero- i les gespes. Darrera cada objectiu un munt d’hores de treball, de reunions, de reivindicacions quan ha calgut, però també, d’il·lusió, de complicitats, d’alegries compartides.
Cinquanta anys de jugadors i de directius. Persones del barri que només tenien i tenen com a il·lusió treballar pel jovent, per l’esport i pel seu barri. I és que a Cirera han sabut cuidar el futbol i sobretot els futbolistes. Amb el cap ben fred i entenent sempre que no es pot estirar més al braç que la màniga, sabent estar on tocava i es podia, sense aventures esportives que acaben costant molt car. Els futbolistes han estat sempre el més importants per la gent del futbol de Cirera. I quan les persones són el més important la història es va escrivint a poc a poc, sense ensurts importants, i amb la confiança en el futur.
La feina no s’acaba, i cal continuar treballant per millorar les instal·lacions, per formar més i millors jugadors i jugadores, per seguir sent important i útil, com aquests cinquanta anys, pel barri de Cirera i per la ciutat de Mataró.
Moltes felicitats per aquests cinquanta anys, que en compliu molts i molts més i moltes gràcies per tot el que heu fet i signifiqueu per Cirera i per Mataró.
Els altres independentistes
Corre aquests dies per Internet un correu electrònic en el que es reclama la necessitat d’un referèndum a Espanya per atorgar la independència a Catalunya. La tesi, per increïble que pugui semblar-nos, es sustenta en els greuges comparatius de la resta d’Espanya cap a Catalunya. Amb el pitjor dels estils i sense estalviar insults. Lògicament no reproduiré aquí ni el text de l’escrit ni cap dels “documentats” arguments. Senzillament em limitaré a constatar que burros poden arribar a ser alguns. I us ben asseguro que en aquest cas el burro no és precisament català.
Un regal de Reis ben poètic
Aquest any els Reis m'han portat un regal ben especial: un tany de mimosa que d'aquí poques setmanes florirà. I amb la mimosa ha arribat aquest poema d'en Joan Maragall:
La mimosa
Avui la mimosa altiva
se m´ha posat al davant
tota plena d´arracades
i pènjolls i fils daurats,
se m´ha posat al davant
tota plena d´arracades
i pènjolls i fils daurats,
S´ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima d´un sol tany!...
Ara fins m´ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa ençà i enllà...
Dèu te guard galant minyona!...
Mil perdons...que Dèu te guard
Nadals de Mataró: Màgica Nit de Reis
Benvolguts Reis Mags: Melcior, Gaspar i Baltasar. Sigueu molt ben benvinguts a Mataró.
Com cada any, fidels a la cita i seguint l’estel del pastor, ens torneu a visitar en aquesta nit de màgia, d’il·lusió i d’esperança que és la Nit de Reis. Il·lusió pels nens i nenes de Mataró que fa dies que van enviar les seves cartes plenes de desitjos. Us demanen joguines, llaminadures i tantes i tantes coses. Els vostres missatgers ja ens van dir que, malgrat que veniu de molt lluny, els camells venen carregats fins el capdamunt per a que cap nen i nena de Mataró es quedi sense regal. I prou que s’ho mereixen. La nostra canalla, el millor que tenim i que us demanem guardeu especialment, han estat bons minyons i bones minyones a casa i a l’escola. Segurament han fet alguna petita entremaliadura, us demano que no els hi tingueu en compte i que aquesta nit sigueu especialment generosos.
Il·lusió pels més petits i esperança pels més grans. Després d’un any dur volem que els Reis d’Orient ens portin, com l’estel, un raig d’esperança per aquest nou any. L’any passat us demanava feina pels més grans feina, aquest any us torno a demanar el mateix: feina, feina i feina. No en tenim prou i en volem i la necessitem per a tothom.
Nit d’il·lusió pels petits, nit d’esperança pels grans i nit de màgia per tots. Majestats feu això sobretot: que la màgia d’aquesta nit ens ompli d’il·lusions i d’esperances. Sabeu per la vostra mil·lenària experiència com són d’importants la il·lusió i l’esperança per afrontar els problemes de cada dia i sabeu com són també d’imprescindibles per poder ser feliços. Volem ser feliços, tenim dret a la felicitat i a més la volem compartir. I en aquesta Nit de Reis, on els somnis dels infants és fan realitat, no us oblideu de portar una mica de felicitat per a tothom, pels petits i pels grans.
Us queda una llarga nit de treball, d’anar casa per casa. Ja us esperen i a tot arreu trobareu una mica de menjar i de beure. I demà, quan el sol despunti per Sant Simó, ja estareu fent el camí de retorn cap als vostres països, però també estareu pensant, com ho farem nosaltres durant dotze llargs mesos, que d’aquí un any els nens i les nenes de Mataró us esperaran com sempre plens d’il·lusió.
Tingueu una molt bona estada a Mataró i que l’any vinent ens retrobem en una altra màgica Nit de Reis.
Com cada any, fidels a la cita i seguint l’estel del pastor, ens torneu a visitar en aquesta nit de màgia, d’il·lusió i d’esperança que és la Nit de Reis. Il·lusió pels nens i nenes de Mataró que fa dies que van enviar les seves cartes plenes de desitjos. Us demanen joguines, llaminadures i tantes i tantes coses. Els vostres missatgers ja ens van dir que, malgrat que veniu de molt lluny, els camells venen carregats fins el capdamunt per a que cap nen i nena de Mataró es quedi sense regal. I prou que s’ho mereixen. La nostra canalla, el millor que tenim i que us demanem guardeu especialment, han estat bons minyons i bones minyones a casa i a l’escola. Segurament han fet alguna petita entremaliadura, us demano que no els hi tingueu en compte i que aquesta nit sigueu especialment generosos.
Il·lusió pels més petits i esperança pels més grans. Després d’un any dur volem que els Reis d’Orient ens portin, com l’estel, un raig d’esperança per aquest nou any. L’any passat us demanava feina pels més grans feina, aquest any us torno a demanar el mateix: feina, feina i feina. No en tenim prou i en volem i la necessitem per a tothom.
Nit d’il·lusió pels petits, nit d’esperança pels grans i nit de màgia per tots. Majestats feu això sobretot: que la màgia d’aquesta nit ens ompli d’il·lusions i d’esperances. Sabeu per la vostra mil·lenària experiència com són d’importants la il·lusió i l’esperança per afrontar els problemes de cada dia i sabeu com són també d’imprescindibles per poder ser feliços. Volem ser feliços, tenim dret a la felicitat i a més la volem compartir. I en aquesta Nit de Reis, on els somnis dels infants és fan realitat, no us oblideu de portar una mica de felicitat per a tothom, pels petits i pels grans.
Us queda una llarga nit de treball, d’anar casa per casa. Ja us esperen i a tot arreu trobareu una mica de menjar i de beure. I demà, quan el sol despunti per Sant Simó, ja estareu fent el camí de retorn cap als vostres països, però també estareu pensant, com ho farem nosaltres durant dotze llargs mesos, que d’aquí un any els nens i les nenes de Mataró us esperaran com sempre plens d’il·lusió.
Tingueu una molt bona estada a Mataró i que l’any vinent ens retrobem en una altra màgica Nit de Reis.
Persones i polítics
Avui, quan l’Alícia Romero m’ha comunicat la seva decisió de deixar la política municipal a finals d’aquest mandat, he pensat el que vaig escriure ara fa més de quatre anys en plegar un altre regidor de l’Ajuntament. Que els polítics, de la mateixa manera que un dia decidim entrar en política, també tenim dret a decidir el dia que ens volem anar. I això és el que avui ha fet l’Alícia, comunicar-nos que, per raons personals i que tenen molt a veure amb la voluntat de reorientar la seva vida personal i professional, no anirà a les llistes del PSC a les properes eleccions del mes de maig.
Hauran estat doncs dotze anys a primera línea de la política municipal de Mataró: regidora de presidència, d’esports, de joventut i dona, presidenta de l’IMPEM i la persona en la que vaig confiar el tram final del projecte Tecnocampus. Han estat dotze anys molt fructífers en els que s’han tirat endavant projectes de l’envergadura de la reforma del mercat de la plaça de Cuba, la nau Mingell i el mateix Tecnocampus. Cal doncs agrair-li la feina feta, els anys dedicats a treballar per la ciutat. I cal remarcar que en política no només es plega quan es vol sinò també quan es pot. I l’Alícia pot fer-ho. Persones i polítics, i en aquest ordre!
Plegar de la política en primera línia sense renunciar a treballar, com ha explicitat, pel projecte socialista de Mataró i per la candidatura del PSC per les properes municipals. Gràcies per la feina feta, per la que queda de fer durant aquest mandat i molta sort.
Nadals de Mataró: Les nadales a la tele
A la programació de m1tv s’ha volgut conservar la tradició de Televisió de Mataró de convidar a les escoles de Mataró a cantar nadales. Aquest any la cantada s’ha fet a la nau Minguell aprofitant l’espectacular ciclorama d’aquest nou equipament mataroní. Podeu tornar a veure i escoltar les nadales a la pàgina web de m1tv. Per a mostra la dels alumnes de l’IES Thos i Codina: si l’escola és diversa la nadala també!
Sota la capa d’en Robafaves
Vídeo d'Antoni Blanch
Sóc conscient que les meves paraules segurament no estaran exemptes de polèmica, però fa temps que dic que determinades polèmiques serveixen per demostrar la vitalitat de la ciutat i de la seva ciutadania. El dia que, a Mataró, deixem de polemitzar sobre determinades coses, ens podem donar ben bé per morts i enterrats.
Crec que, efectivament, el sensacional moviment geganter actual de la ciutat té en Robafaves, i la seva família, com a inspirador. No se li escapa, a ningú que conegui Mataró i els mataronins, la passió que aixequen els gegants oficials de la ciutat. Petits i grans ens mirem orgullosos el patriarca de la Família Robafaves i el convertim en el centre de qualsevol festa ciutadana important; amb Les Santes com a expressió màxima de la capacitat de rauxa dels capgrossos i el crit del "no n’hi ha prou" com a divisa mataronina.
Si la recuperació de les festes populars i dels seus elements tradicionals va ser tot un repte ciutadà durant els anys setanta i vuitanta, la creació de nous elements festius a la ciutat ha estat una constant dels darrers vint-i-cinc anys. A Mataró, escoles, associacions de veïns i entitats de tot tipus tenen el seu o els seus gegants. Gairebé no s’entén una festa popular sense la presència dels més alts dels convidats. Poques ciutats -personalment no en conec cap- tenen un mostrari tan ampli i divers de gegants. Gegants de tot tipus i tècniques constructives, personatges coneguts, figures històriques, creacions exòtiques, gegants clàssics i moderns. Acompanyats de flabiols, gralles, sacs de gemecs, tamborins, tambors i batucades senceres que fan un so eixordador, barrejat i mestís. Tot plegat, com la mateixa ciutat. I, al darrere, centenars de nens i nenes, pares i mares, avis i àvies, veïns i veïnes que troben una bona excusa per fer pinya, passar-s’ ho bé i encomanar-nos la il·lusió de la festa compartida.
La creació de la Coordinadora de Colles Geganteres de Mataró ha estat un pas endavant en la dignificació del fet geganter a Mataró i, al mateix temps, ha servit per reivindicar el paper que les colles més modestes tenen en el panorama festiu mataroní. No ha estat fàcil, perquè mai res no és fàcil, però s’han fet uns passos molt importants en normalitzar la presència de les colles geganteres no oficials. De les festes escolars i de barri a la Diada de Sant Jordi o la Gegantada de Les Santes. Una presència que augmenta i que consolida, amb unes polèmiques i unes reivindicacions vives, la participació de tothom en les festes, que han de ser i han de seguir sent de tothom. Però que ningú s’enganyi, en aquest tema tampoc no existeix l’ordeno i mano. El que calgui fer caldrà fer-ho com sempre: escoltant a tothom i prenent les decisions que, entre tots, siguem capaços d’assumir. I allò que avancem caldrà fer-ho de manera sòlida, sense acords efímers o imposats que obliguin a reculades doloroses i estèrils.
Els gegants, tots els gegants i les gegantes de la ciutat, són importants, perquè, a sota o al darrere, hi ha persones compromeses amb la ciutat i amb els seus conciutadans. I aquest llibre, que vol ser un compendi de la història gegantera de la ciutat dels darrers trenta anys, ha de servir per donar a conèixer el gran patrimoni festiu que té Mataró i, sobretot, per demostrar la vitalitat d’un món, el geganter, que es renova cada dia i, a la vegada, és capaç de conservar les més pures essències d’allò que han estat els gegants per a la cultura mataronina i catalana. Nascuts sota la capa d’en Robafaves, però amb la capacitat de caminar junts i assolir nous horitzons.
Text del pròleg que vaig escriure pel llibre "Gegants i figures Festives a Mataró. Cercavila per la història i plantada al segle XXI" que l’Institut Municipal d’Acció Cultural de Mataró i la Coordinadora de Colles Geganteres van presentar la setmana passada.
Sóc conscient que les meves paraules segurament no estaran exemptes de polèmica, però fa temps que dic que determinades polèmiques serveixen per demostrar la vitalitat de la ciutat i de la seva ciutadania. El dia que, a Mataró, deixem de polemitzar sobre determinades coses, ens podem donar ben bé per morts i enterrats.
Crec que, efectivament, el sensacional moviment geganter actual de la ciutat té en Robafaves, i la seva família, com a inspirador. No se li escapa, a ningú que conegui Mataró i els mataronins, la passió que aixequen els gegants oficials de la ciutat. Petits i grans ens mirem orgullosos el patriarca de la Família Robafaves i el convertim en el centre de qualsevol festa ciutadana important; amb Les Santes com a expressió màxima de la capacitat de rauxa dels capgrossos i el crit del "no n’hi ha prou" com a divisa mataronina.
Si la recuperació de les festes populars i dels seus elements tradicionals va ser tot un repte ciutadà durant els anys setanta i vuitanta, la creació de nous elements festius a la ciutat ha estat una constant dels darrers vint-i-cinc anys. A Mataró, escoles, associacions de veïns i entitats de tot tipus tenen el seu o els seus gegants. Gairebé no s’entén una festa popular sense la presència dels més alts dels convidats. Poques ciutats -personalment no en conec cap- tenen un mostrari tan ampli i divers de gegants. Gegants de tot tipus i tècniques constructives, personatges coneguts, figures històriques, creacions exòtiques, gegants clàssics i moderns. Acompanyats de flabiols, gralles, sacs de gemecs, tamborins, tambors i batucades senceres que fan un so eixordador, barrejat i mestís. Tot plegat, com la mateixa ciutat. I, al darrere, centenars de nens i nenes, pares i mares, avis i àvies, veïns i veïnes que troben una bona excusa per fer pinya, passar-s’ ho bé i encomanar-nos la il·lusió de la festa compartida.
La creació de la Coordinadora de Colles Geganteres de Mataró ha estat un pas endavant en la dignificació del fet geganter a Mataró i, al mateix temps, ha servit per reivindicar el paper que les colles més modestes tenen en el panorama festiu mataroní. No ha estat fàcil, perquè mai res no és fàcil, però s’han fet uns passos molt importants en normalitzar la presència de les colles geganteres no oficials. De les festes escolars i de barri a la Diada de Sant Jordi o la Gegantada de Les Santes. Una presència que augmenta i que consolida, amb unes polèmiques i unes reivindicacions vives, la participació de tothom en les festes, que han de ser i han de seguir sent de tothom. Però que ningú s’enganyi, en aquest tema tampoc no existeix l’ordeno i mano. El que calgui fer caldrà fer-ho com sempre: escoltant a tothom i prenent les decisions que, entre tots, siguem capaços d’assumir. I allò que avancem caldrà fer-ho de manera sòlida, sense acords efímers o imposats que obliguin a reculades doloroses i estèrils.
Els gegants, tots els gegants i les gegantes de la ciutat, són importants, perquè, a sota o al darrere, hi ha persones compromeses amb la ciutat i amb els seus conciutadans. I aquest llibre, que vol ser un compendi de la història gegantera de la ciutat dels darrers trenta anys, ha de servir per donar a conèixer el gran patrimoni festiu que té Mataró i, sobretot, per demostrar la vitalitat d’un món, el geganter, que es renova cada dia i, a la vegada, és capaç de conservar les més pures essències d’allò que han estat els gegants per a la cultura mataronina i catalana. Nascuts sota la capa d’en Robafaves, però amb la capacitat de caminar junts i assolir nous horitzons.
Text del pròleg que vaig escriure pel llibre "Gegants i figures Festives a Mataró. Cercavila per la història i plantada al segle XXI" que l’Institut Municipal d’Acció Cultural de Mataró i la Coordinadora de Colles Geganteres van presentar la setmana passada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)