header-photo

De bloggers



Vés per on també havia d’existir el dia del blogger (Blocday en anglès, o sigui el mateix però segur que més car). De fet avui també és el dia de la solidaritat.

Diuen que ha estat idea d’un tal Nir Offir, a qui se li va acudir l’any passat i davant l’èxit ha decidit repetir l’experiència. I com que això de la xarxa és com una taca d’oli que s’estén sense parar, aquí em teniu parlant del Blocday i caient de quatre potes en una piràmide Meme. Com que no admeto comentaris al meu bloc –ho sento però no em vull passar el dia esborrant segons quins tipus de comentaris- m’assabento que m’han enviat un parell d’aquests endimoniats memes mirant el Technorati. Trobo un meme que m’envia en Rafa Liñan i -com que miro això del Technorati “de higos a brevas” que diria el castís- trobo un altre d’en Naya de fa algunes setmanes. Ho sento nois.

Pel que veig haig de recomanar cinc blogs que em semblin interessants. Glups! Tants?

A veure si seré capaç?

D’entrada dos de referència: Ramon Bassas i Saül Gordillo. El primer, pare carbasser de la blogesfera mataronina -la blogesfera més potent de totes les que es fan i es desfan-. El segon, malgrat evidents discrepàncies d’opinió, de lectura obligada per saber que pensa de les coses un sector de la societat catalana. El seu llistat d’enllaços sense competència possible per part de ningú.

M’interessen els blogs dels joves periodistes mataronins. Aprenen ràpid i llegir-los em suposa una alenada d’aire fresc. Joan Salicrú, Oriol Burgada (Farrera, Oriol, Farrera), Eli Solsona, Núria Peidro, Jose Spa (aquest cap de setmana estarem per Londres), Eloy Aymerich (ànimes de càntir?), Maria Rodríguez (sempre recordarem aquell dia!).

Com que veig que ja m’he passat de cinc, no ve d’un parell més: la Joana Torres i la Care Santos. Diferents, però vitals les dues.

Què tot molt mataroní? Doncs que esperàveu?


I prometo actualitzar, algun dia, el meu llistat d’enllaços!

Menú d’alcalde



Mentiria si digués que m’han sorprès el munt de declaracions i comentaris que, entre la “classe” política catalana i espanyola, ha generat l’anunci del nomenament d’en Joan Clos com a ministre d’Indústria, la seva renúncia a l’alcaldia de Barcelona i la postulació d’en Jordi Hereu per aquesta.

I no m’ha sorprès perquè els arguments, de tant repetits, tenen poca credibilitat i cap originalitat. Repasseu el bloc d’en Gordillo i trobareu autèntiques “perles”. Només el PSC té aparell? Algú s’atreveix a repassar hemeroteques a la recerca d’electes que han deixat el seu càrrec a mig mandat? Fem un concurs de frases tretes de context? De nou un debat per polítics i periodistes. Tot plegat, com deia l’altre deia, atacat de síndrome pre-electoral.

Els ciutadans, molt més pragmàtics, ja diuen el que esperen del futur alcalde de Barcelona. Interessant article a El Periódico d’avui: “Barcelona en veu alta. Els ciutadans demanen solucions al nou alcalde”.

La llista de demandes, com és habitual, llarga i ben diversa. Personatges famosos i ciutadans dits “anònims”. Seguretat, millores del transport públic, habitatge, escoles bressol, lluita contra l’incivisme, promoció exterior de la ciutat, atenció als veïns, aparcament, la gestió del Prat, .... Un bon menú pel nou alcalde.

La meva opinió, ben personal, és que en Jordi Hereu ho farà molt bé. Molta sort, Jordi!

Bialet Massé, cien años después




De bon matí, en Manuel Cuyàs, m’informa de la projecció a l’Argentina d’un documental titulat: Bialet Massé, cien años después.

En Joan Bialet Massé, que va néixer a Mataró l’any 1846, va emigrar l’any 1873 a l’Argentina on va desenvolupar una intensa vida professional, empresarial i política. Existeix, a la província argentina de Córdoba, un poble que porta el seu nom. L’any 1904 el govern argentí el comissiona per a fer un estudi sobre els obrers i les seves condicions laborals.
Aquest estudi és el que dona origen al documental actual. Demolidors els comentaris que fa Osvaldo Bayer, en un article al diari País Mapuche, sobre la comparació entre l’Argentina de Massé i l’Argentina actual. Una frase com a resum: Nada que ver con las palabras del Himno Nacional: “Ved en trono a la noble igualdad. Libertad, libertad, libertad”.
El que, potser, ignora Bayer és que l’autor de la música de l’himne argentí va ser un altre mataroní: Blai Parera.

Matí institucional




Aquest matí ha estat dedicat a les relacions institucionals. A primera hora visita al Parlament de Catalunya per signar, amb el president Ernest Benach, el conveni per portar a Mataró l’exposició sobre els 25 anys del Parlament de Catalunya. El president em va parlar d’aquesta exposició, tot anant a ofici, durant la seva visita a Mataró amb motiu de Les Santes de l’any 2004. Li vaig manifestar el meu interès per a que aquesta exposició, en la seva versió itinerant, pogués venir a Mataró. En va prendre nota i avui hem signat el conveni. L’exposició s’inaugurarà el dia 12 de setembre, forma part del programa d’actes de la Diada Nacional de Catalunya, i s’instal·larà a les sales de Can Palauet i del Museu.

Aprofito la ocasió per agrair al president, reconegut casteller, el seu interès i atenció per l’accident de la diada de Les Santes i pel condol que va fer arribar a la colla i a la família de la Mariona. Com no podia ser d’altra manera acabem parlant de Sant Fèlix. El president em diu que s’arribarà durant el matí. Després de veure les notícies de com han anat les coses a Vilafranca: quina enveja. president!

A mig matí visita institucional del conseller Xavier Sabaté. Reunió de treball per avaluar els programes en els que participa el Departament de Governació de la Generalitat i visita a les obres de l’escola bressol de la Via Europa. Aquesta escola bressol, que es construeix conjuntament amb una nova escola d’Educació Infantil i Primària, ha estat subvencionada pel Pla únic d’obres i serveis (PUOSC) amb 354.853 €.

Foto Capgros.com

Síndrome pre-electoral



Si durant mesos la política catalana va estar afectada per l’efecte Estatut, les darreres setmanes el síndrome preelectoral l’està condicionat de manera determinant.

Les eleccions del novembre seran la darrera conseqüència política de la discussió estatutària. Ja vaig dir fa mesos que el president Maragall era qui més arriscava en tot el procés de l’Estatut i ara s’està demostrant. Per un costat, Maragall, va aconseguir, malgrat la complexa escena parlamentària catalana, el seu objectiu d’un nou Estatut per Catalunya. I precisament aquesta complexitat, i el desgast polític que li va comportar, el va decidir a posar punt i final a la seva trajectòria com a president de la Generalitat.

Tot el que ha passat des de la sortida d’ERC del govern i l’anunci d’eleccions al parlament de Catalunya cal llegir-ho en clau preelectoral. Polèmiques i picabaralles que s’han d’interpretar en aquesta clau preelectoral. També alguna sortida de to, d’en Pujol i d’en Maragall, han tingut un fort component personalista propi dels animals polítics que són. La resta dins del guió més suat. Declaracions i contradeclaracions. I tu, encara més! Buscar el fetge del contrincant per a deixar-lo sense aire.

Deia l’altre deia que m’estranyava el fet que la polèmica sobre el vot dels immigrants pràcticament només s’havia produït a Catalunya. Una bona prova del síndrome preelectoral que ens afecta.

Malgrat tot, cada dia que passa, l’escenari polític –al contrari del que pugui semblar- s’anirà clarificant. Els partits ajustaran les seves estratègies i començaran a diferenciar el seus perfils. Es produeixen els reajustaments necessaris i es focalitzen els discursos. Diguem que s’acaba la fase de tempteig i entrem en els rounds decisius. Tot plegat, i fins aquí, gairebé de manual.

El problema, per tant, no es troba en el que fan els polítics sinó en la percepció que en tenen els ciutadans i en el moment en el que ens trobem. Esgotada la ciutadania per un procés de redacció i aprovació de l’Estatut que ha estat llarg, dens i poc engrescador, ara li demanem que faci un sobreesforç d’atenció per les eleccions autonòmiques. O els partits polítics fan un autèntic esforç per parlar d’allò que interessa als ciutadans o la participació en les properes eleccions pot ser molt limitada.

Per això es fa necessari que les ofertes electorals siguin clares i ben definides. Qui cregui que en aquestes eleccions han de prevaldre les qüestions identitàries que ho expliqui així. Pel contrari els que creiem que el més important són els problemes reals de la gent, ho hem d’explicitar sense cap mania. Ens equivocaríem al PSC si caiguéssim en les trampes identitàries. No és el nostre discurs ni la prioritat del nostre electorat. El marc identitari de Catalunya està fixat en l'Estatut votat majoritàriament pels catalans i catalanes.
Nosaltres hem de parlar del que sabem, de les coses per les que la gent confia en els socialistes. El risc és evident, però vell i conegut. Tornaran a qüestionar el nostre catalanisme. De la mateixa manera que ho varen fer quan els candidats del PSC es deien Raventós, Obiols, Nadal o Maragall. Ni més ni menys, com sempre. O sigui que nosaltres a lo nostre, que els que ens importen són els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Antoni Sors, la passió per la muntanya



Foto FEEC


Aquesta tarda hem inaugurat un monument en homenatge i record a l’Antoni Sors. Es troba situat a la placeta que porta el nom del desaparegut alpinista al Parc Central de Mataró.

L’arquitecte municipal Dolors Periel ha dissenyat un senzill monument que, en acer corten, reprodueix la silueta de la muntanya més alta del planeta. A terra, sobre una placa d’acer s’han escrit unes frases del propi Sors. Són un fragment de les dues llargues cartes que va escriure als companys de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró i que van ser publicades a “Cingles”, el butlletí de l’entitat.

La primera des del camp III a 6.500 metres d’alçada, datada del 17 d’agost: La segona, de data 23 de setembre, la va escriure després de fer cim i tornar a Catalunya, durant les llargues sessions en la càmera de descompressió on es recuperava de l’alçada.

“Les muntanyes són unes deeses capricioses que als alpinistes ens oposen barreres com el vent o la neu i altres vegades es queden per sempre amb els millors dels muntanyencs”

En Sors no era especialment afeccionat a escriure i aquestes dues cartes són dels pocs escrits que es conserven del muntanyenc mort al Lhotse Shar l’any 1987. La seva vida va ser una gran passió per la muntanya.

Aquest capvespre ens hem aplegat un grapat d’amics d’en Toni Sors. L’alcalde de Sant Vicenç de Montalt, en Lluís Bisbal, que ha vingut acompanyat del gegantó que reprodueix la figura d’en Sors. I molts dels companys de l’Agrupació que el varen conèixer de molt jove. És coneguda l’anècdota d’en Sors preguntant a un policia local on era el local dels Científics el primer dia que va posar els peus en la vella baluerna del Cercle Catòlic a la Riera.

Amb aquest monument, la ciutat salda el deute que tenia amb la figura de l’Antoni Sors i ho hem fet precisament avui, un 28 d’agost, vint-i-un anys després que a l’Everest onegés un petit banderí de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró. Una fita per l’esport de Mataró només igualada amb l’ascens al Lhotse Shar, tres anys després de la tragèdia que va costar la vida a en Sors, l’Escalera, en Porras i en Quiñones.


Criteri i solvència


Quatre de set amb agulla de la diada de Sant Jordi

Cap de setmana de castells. Ahir a la festa de Les Santes-Escorxador. Aquest matí a Igualada. Actuació dels Capgrossos de Mataró que tornaven a tirar castells després de la diada de Les Santes. A ningú se li escapa l’emoció amb que han estat rebuts a plaça. L’aplaudiment d’ahir, davant l’Escorxador, i el d’avui a la plaça de la Creu d’Igualada, han estat dels que posen la pell de gallina. Intensos, sincers i plens de sentiment. Emotives paraules dels Moixiganguers d’Igualada que s’agraeixen profundament. Significativa presència del conseller de cultura, Ferran Mascarell, al balcó de l’arxiu comarcal d’Igualada.

Després, els Capgrossos han fet les coses com saben fer-les. Amb criteri i amb solvència. Castells de set perquè és el que s’havia decidit. Tota la gamma de castells de set. Ahir, tres de set, quatre de set amb l’agulla, quatre de set, pilar de cinc. Avui, cinc de set, torre de set, quatre de set amb l’agulla i vano de cinc. La canalla, enxaneta i aixecadora, amb casc.

Aliens a l’expectació que aixecaven entre els mitjans de comunicació. La colla concentrada, pendents com mai els uns dels altres. Pinyes silencioses que les paraules sobraven. Sons de gralles que volien trencar tants dies de silenci i de dolor. Sons de gralles com revolta contra la fatalitat i a favor de la vida. Jornades importants, on s’ha demostrat que el més important no és quin castell es fa sinó com es fa. Criteri i solvència deia abans. I un sentiment de colla, de gent que viu intensament el que fa i que sap que depèn dels altres, de l’esforç i del treball col·lectiu per assolir l’objectiu.

Avui, al marxar de la plaça d’Igualada, la tristor no s’havia esvaït, que ens acompanyarà durant molt de temps. Però un nou sentiment s’anava obrint camí. S’ha fet el que s’havia de fer. Plantar-se a plaça i aixecar castells. I ho tornaré a repetir, amb criteri i solvència.

Demà llegirem les cròniques dels periodistes que hi entenen. Espero que parlin de castells. D’altres coses ja n’han parlat massa altres periodistes. Indocumentats i insolvents. Esclaus del morbo i enemics del rigor informatiu. En mitjans que mai han dedicat una línia als castells i ara han fet l’agost a partir d’una fatalitat.

Polèmica i blocs



Foto El País
Faig un repàs del seguiment que en la glogesfera s’ha fet de la polèmica sobre el vot dels immigrants. Segurament les dates en les que ens trobem fa que un tema, que en qualsevol altra època de l’any donaria molt de joc a les opinions, passi bastant desapercebut.

D’entrada els dos blocs que tinc com a referència, i que faig servir per accedir a la resta dels blocs, pràcticament ni en parlen. Em refereixo als blocs d’en Ramon Bassas i d’en Saül Gordillo.

El mataroní porta tot l’agost en la publicació d’una mena de “canon Bassas”, fent un repàs de les seves lectures d’estiu i molt allunyat de l’actualitat política.

El de Calella, després de molts dies de vacances blocaires, tampoc en parla massa en la seva reentreé. Només una referència al trasllat, no comunicat a la Generalitat, d’un grup d’immigrants des de les Canàries fins Barcelona i una referència a la picabaralla dialèctica entre el regidor d’ERC a Manlleu, Jordi Casals, i l’Andreu Espasa, historiador.

El comentari de l’Espasa és l’únic que trobo de l’entorn d’ICV, cosa estranya donat que aquest que és un tema que els acostuma a interessar especialment.

Rebusco en la blogesfera socialista i trobo poca cosa. Un llarg post de Josep Burgaya, regidor socialista a l’ajuntament de Vic, un altre post de l’Albert Balada de Lleida i un de l’Albert Fauria d’Arbúcies. No podia faltar el comentari d’en Jordi Pedret, titulat “més lluny pel bon camí” i que té l’encert d’incloure el text complert de la proposta presentada al Congrés pels grups socialista i ecosocialista.

Per la banda d’ERC destaco un parell de post del president del Parlament, Ernest Benach, en la seva web oficial. I el d’en Joan Puigcercós, de consum estrictament intern, en la seva línia dels darrers dies i capficat en fer-nos oblidar el recolzament majoritari dels catalans a l’Estatut.

Els blocs convergents en la més estricta ortodòxia. En destaco els de dos maresmencs. La Montserrat Candini i en Joaquim Fernàndez.

No trobo res entre els pocs blocs dels del PP.
De moment, l'anunci de la vicepresidenta del govern, pot servir per calmar els ànims i recomençar el debat sobre el tema del vot dels immigrants. Debat que caldria fer amb tranquilitat, sense demagogies i electoralisme, i escoltant l'opinio dels alcaldes que han estat els grans ausents de la polèmica actual.

Preguntes induïdes que no necessiten resposta



Foto El País

La notícia a El Punt Maresme d’avui: El gest –la retirada de l’estàtua eqüestre del dictador Francisco Franco del pati de l’Acadèmia General Militar de Saragossa- va ser criticat pel PP que, a través del seu secretari d’economia, Miguel Arias Cañete, va lamentar que l’acció formi part d’una estratègia “per acontentar els electors radicals d’esquerra”.

La pregunta induïda: ¿a quins electors vol acontentar el PP amb el manteniment de les estàtues de Franco?


Foto El País

També a El Punt Maresme: Quatre dies abans que la Diputació Permanent de les Corts Valencianes tracte com a punt únic la greu situació de sequera que afecta el País Valencià, vora un centenar d'alcaldes socialistes han acordat una sèrie de mesures encarrilades a l'estalvi d'aigua, respecte al que han qualificat d'incapacitat de reacció del govern Camps en vista d'aquesta circumstància, que preocupa llauradors, ramaders i consumidors en general.


La pregunta: culpable la ministra Narbona?

De la formiga i la cigala


Il·lustració Jean-Jacques Grandville

Com a la faula de Jean de la Fontaine, el treball constant acaba donant fruits. Les llargues hores de despatx, de reunions, les trucades per telèfon, les cartes, els correus electrònics, o sigui tot allò que ocupa la part més important de les jornades de treball, acaben donant els resultats esperats. Cal constància i perseverança. I al final, mentre la cigala que s’ha passat els dies cantant i ballant no té res a presentar, la formiga pot veure el fruit del seu treball.

Passa, però, que a vegades les estacions s’alteren i el treball de l’hivern permet gaudir a l’estiu. I aquest estiu ens ha passat una mica això. Unes quantes coses, en les havíem estat treballant tot l’hivern, es fa realitat just a l’estiu.

Coses tan importants com el nou Parc de Bombers de Mataró. L’inici de les obres ja és una realitat i per la primavera tindrem parc nou. Just un any en el que els bombers de Mataró tindran moltes coses a celebrar.

La quantitat de feina feta en temes de Salut només s’explica pel treball incansable de la consellera Geli. La seva aposta, decidida i des del primer dia, per treballar conjuntament amb els ajuntaments permet visualitzar un conjunt d’actuacions molt considerable i importants: Salut mental, Agència de Salut comunitària, Transport Sanitari, Salut i Noves Tecnologies, Govern Territorial de Salut.
Discretes reunions amb les parts implicades han servit per a que la restauració Santa Maria estigui inclosa en el conveni signat entre el Departament de Cultura i l’església catòlica. Ara caldrà concretar les aportacions que falten i executar les obres.
Igualment laborioses han estat les negociacions per a aconseguir l’acord que, el dia 27 de juliol, es va signar entre el Departament de Política Territorial i Obres Públiques amb l’AMTU. Amb aquest acord el transport públic de les nostres localitats quedarà inclòs en l’acord marc de finançament que ara ja tenen els ajuntaments de l’àmbit metropolità.

A la residència Sant Josep no cal fer obres, només calia tancar l’acord amb el Departament de Benestar i Família per posar en marxa, pel setembre, un nou servei d’hospital de dia.

No només amb la Generalitat la tasca de formiga ha donat resultat. També amb l’administració de l’estat. La prova són els nous trens Civia i la instal·lació dels ascensors a l’estació de Renfe. Es soluciona un greuge històric i un nyap monumental i es dona resposta, i d’ells és fonamentalment el mèrit, a la demanda del GIMM.

No és tracta de cap faula però, com a exemple, serveix. I com a estímul per a seguir treballant també!

Polèmica estèril



Foto El País.es


Dues polèmiques centren l’actualitat política catalana: el vot dels immigrants i les crítiques de Jordi Pujol a un part de la jerarquia eclesiàstica catalana. Són polèmiques de calat i projecció ben diferents. Avui escriure sobre la primera que em sembla molt més important i transcendent.

Sobre el vot dels immigrants recomano llegir dos articles publicats avui a la premsa diària catalana. El primer d’en Josep Maria Terricabres que aprofundeix conceptualment sobre drets i deures. M’agrada la diferenciació que fa entre drets socials i drets polítics. L’educació i la sanitat són drets inalienables a la pròpia condició humana i tothom ha de poder accedir al marge del que posi en el seu document d’identificació. Qualitat i universalitat han de ser les característiques bàsiques d’aquests drets socials.
En una altra esfera cal situar els drets polítics, que comporten ineludiblement una sèrie d’obligacions derivades de l’acceptació del sistema democràtic i que són irrenunciables: la igualtat de gèneres, la laïcitat institucional i la llibertat individual. No s’arriba al dret de vot pel sol fet de pagar impostos sinó per la voluntat de ser ciutadans i ciutadanes i de respectar i compartir les normes de convivència bàsiques d'una societat. Paguem impostos i votem perquè som ciutadans, no som ciutadans només pel fet de votar o pagar impostos.

El segon article el firma en Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia. Fa una excel·lent aproximació al tema trencant algun dels tòpics que aquests dies utilitzen els polemitzadors. D’entrada s’agraeix que situí el tema a ran de terra o sigui a nivell municipal. És en els pobles i els barris de les ciutats on es viu, en primera línia, la complexitat del fenomen migratori i recau en el sentit comú dels electes locals fer caps i mànegues per a evitar que es trenqui el més preuat dels valors: la convivència. Desmunta el periodista certes teories sobre el destí final –partits de dreta o d’esquerra- del possible vot dels immigrants i reclama que no es subverteixi el principi d’una persona, un vot. En definitiva qui vota són els ciutadans i ciutadanes i no els col·lectius.

Paradoxalment, una qüestió que hauria de ser tema de debat polític a nivell espanyol, només ha aixecat polèmica –i quina polèmica més barroera i electoralista- a Catalunya. Les declaracions d’en Josep Antoni Duran i Lleida, que avui intenta explicar-se en La Vanguardia- tenen una part important de culpa d’aquesta estèril i desgraciada polèmica que de res servirà a la convivència i la cohesió social del país.

Notícies, si més no, curioses




Durant l’agost els diaris adopten aquest format tipus quadernet d’estiu. La manca de notícies o l’estat anímic dels possibles lectors, deu recomanar a les redaccions per omplir el diari de notícies, si més no, curioses. Llegint els diaris d’avui en trobo algunes de ben sucoses.
El Periódico explica el retorn, per part d’un escamot independentista gracienc que l’havia “segrestada”, de la bandera de Barcelona. Curiosa manera de donar protagonisme a alguns.

No us perdeu l’article, també a El Periódico, de l’Alfred Rodríguez Picó titulat “El temps i la música”. Almenys és refrescant.

Si us agraden les “mates” podeu seguir les peripècies d’en Grigori Perelman i la seva renúncia a recollir la medalla Fields. Especialment recomanable l’article d’en Gonzalo Aragonés a La Vanguardia.

De la política internacional a destacar la polèmica sobre un partit de críquet que segons el corresponsal a Londres de La Vanguardia “azuza la guerra de civilizaciones”. Compte que aquestes coses acaben embolicant-se de debò.

No us penseu que les notícies “curioses” són exclusives només dels diaris d’abast nacional. També a la premsa comarcal hi per sucar-hi pa. Llegiu sinó, la notícia apareguda a El Punt sobre un voltor perdut a Badalona.

I pels fans de Tom i Jerry la notícia de la censura, per part del canal britànic Boomerang, de les escenes on els populars personatges surten fumant. De les trompades, explosions i altres peripècies, sembla que la censura no diu res.

Informar no informen massa però serveixen per passar l'estona. Una mica com passa amb el “tinto de verano” o la “clara” que, diuen, treuen la set.

Va de fotos de Mataró!


pedro_qtc's photos


Procuro sempre il·lustrar els meus post amb fotografies adients al tema sobre el que escric. Els recursos als que acudeixo acostumen a ser els diaris digitals mataronins i generals, alguna cerca pel google, arxius flyckr i alguna foto personal.
No sempre, però, hi ha una fotografia adequada i cal posar quelcom per omplir. Per això avui celebro haver trobat un grapat d’arxius amb fotos de Mataró que utilitzaré sense manies (sempre que les fotos siguin públiques).
La pista me l’ha donada en
Donaire amb un comentari en el seu blog. Descobreixo –santa ignorància- que puc buscar fotos de Mataró en el flyckr. I em surten quasi 1000! Quin festí. Algunes conegudes: Melero, Manuel Mas, PSC Mataró. D’altres desconegudes i de gran qualitat.

No les citaré totes però en destacaré les de la
Castelló, en Saborido, en Pedro, en Paco, Condiciones, l'Albert Canalejo, ...
Remeneu i trieu, hi ha de tot tipus.

Tornem-hi


Foto Quico Melero

Les vacances ja són història. Per davant un llarg i intens curs polític amb dues cites electorals previstes. La primera, eleccions al Parlament de Catalunya, pel novembre. La segona, eleccions municipals, pel maig.

Malgrat la importància de les eleccions, el més important continua essent el govern de la ciutat. Les properes setmanes seran d’una gran activitat política doncs s’ha d’enllestir el Programa d’Actuació Municipal pel 2007 i s’han de confeccionar els pressupostos que permetin el seu desenvolupament. Es tracta d’executar les actuacions pendents de l’acord de govern signat, en el seu dia, entre les forces polítiques que donen suport al govern municipal. La gran majoria d’aquestes actuacions estan acabades o en fase avançada d’execució. Cal també atendre les noves actuacions que s’han anat incorporant fruit de demandes ciutadanes o de noves necessitats detectades. Les actuacions que es deriven del Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social de Mataró tindran una atenció especial en el PAM i els pressupostos del 2007.

El govern de la ciutat és la gran prioritat política, però cal prestar l’atenció necessària a les conteses electorals. Les municipals per òbvies, doncs les ciutadans i ciutadanes hauran de decidir a qui atorguen la seva confiança per governar Mataró.

Les autonòmiques pel que ens juguem a nivell nacional i a nivell local. A nivell nacional per si la ciutadania dona suport a un nou govern catalanista i d’esquerra que, articulat entorn del PSC, segueixi desenvolupant una acció de govern tan contundent i important com la que ha fet el govern Maragall. Malgrat tots els problemes, contradiccions i polèmiques que han envoltat el govern durant aquests tres anys, el balanç final és molt positiu.

A nivell local hem notat aquest el suport decidit del govern de Catalunya a la feina que es fa des dels ajuntaments. I això no ha estat patrimoni exclusiu de cap, i menys de l’exconseller Carretero com pretenen alguns, dels partits que ha format part del govern. Aquest ha estat, i és, un govern amb clara vocació municipalista. Pel treball desenvolupat i per la concepció política del que és Catalunya avui dia: una realitat diversa, rica i plural que s’articula a partir, en primer lloc, de la pròpia ciutadania i dels diferents nivells de govern establerts. Amb els ajuntaments en primera línia d’atenció a les demandes ciutadanes. No tothom pot dir el mateix, sobretot quan es pretén convertir els governs locals en simples estructures administratives descentralitzades i sense capacitat de decisió política.

No deixa de ser simptomàtic que quan en Felip Puig vol atacar en Montilla ho faci dient-li “alcalde” i demostrant la seva concepció d’una Catalunya que es veu, i es pretén governar, des d’una postura arcaica i allunyada de la realitat dels pobles, viles i ciutats del país.

Fulls d’estiu: un lloc per a perdre’s


Sant Llíser de Virós

El bosc de Virós és una extensa massa forestal que ocupa una bona part del vessant est de la Vall Ferrera. Des de la serra del Farro –damunt Tírvia- fins a la vall de Tor. A la part més baixa domina el bosc de pi roig, amb un sotabosc molt net de molses i boixerola. Més amunt el pi roig és substituït pel bosc de pi negre amb nabiu. Les masses de coníferes estan esquitxades per prats de dall i per clapes de bedolls, faigs i avets.

Malgrat la continua explotació forestal a que ha estat sotmès el bosc manté una continuïtat i monumentalitat excepcional. Per aquestes boscúries es tenen les darreres notícies de la presència d’ossos –l’ossa de la Vall Ferrera- abans la reintroducció de plantígrads dels darrers anys.

No ens trobem, però, en un bosc verge. Ben al contrari, l’activitat humana ha estat secular i continua. L’extracció de mineral de ferro i de llenya per les fargues de la Vall Ferrera, el cultiu dels prats de dall i l’explotació de fusta maderable han configurat un paisatge harmònicament humanitzat.

Els conjunts de bordes, especialment les de Virós i de Buiro, certifiquen aquesta presència humana. Precisament en aquestes bordes trobem dues petites ermites romàniques molt interessants.

L’ermita de Sant Llíser de Virós és preromànica, citada ja l’any 839, amb un bonic arc visigòtic. Sant Llíser devia ser un sant força popular per aquestes valls doncs a Arcalís li tenen com a patró i expliquen que a la darrera persona que li posaren aquest nom va ser el bandoler Llíser d’Arcalís. Una bona peça que juntament amb el Meco de Tírvia varen fer d’aquestes contrades pirinenques l’escenari de les seves malifetes.

Amagada dins del bosc es troba la petita ermita de les Santes Creus de Buiro. És com una petita borda i al seu interior es trobaven –ara són a l’església d’Araós- la talla preromànica de la Majestat de Sant Creuet i la imatge romànica de la Verge de Buiro.

En els darrers anys s’han generat algunes activitats turístiques que, ben gestionades, poden ajudar a l’economia de la vall i evitar l’abandonament del bosc i de les bordes.

L’estació integral de muntanya Virós-VallFerrera és un lloc ideal per la pràctica de l’esquí nòrdic. Us en podeu ben riure dels que donen voltes –com els rucs a les sínies i amb bigoti inclòs- en un famós pla aranès. Les vistes, sobre la serra del Monteixo i cap el Montsent de Pallars, són d’una gran espectacularitat i l’esquí dins del bosc esdevé un autèntic plaer. Si a sobre teniu la sort de sorprendre el pas dels isards o del sempre esquer gall fer, aleshores acabareu donant-me la raó: el bosc de Virós és un lloc per perdre’s!

Fulls d’estiu: la sort fa cua a Sort



Foto Ramon Baylina


Matí i tarda, a primera hora i a darrera hora. Aquests dies sempre hi ha una llarga cua de gent que espera per a comprar un bocinet d’il·lusió a la Bruixa d’Or. Abans, quan l’administració era al centre del poble, la cua es dissimulava una mica i es barrejava amb la gent que prenia el vermout, la cervessa o la ratassia a casa Pey. Ara és una cua de centenars de persones que s’allarga carretera de la Val d’Aran amunt i que, si no saps que fan, semblen esperar el no res.

Alguns deuen pensar que pel fet de comprar la loteria en un poble que es diu
Sort seran més afortunats. Raó no els hi falta quan un mira la quantitat de premis que han caigut en els darrers anys en la capital pallaresa. Clar que hi ha qui diu que és una simple qüestió de probabilitats. Com que es venen molts números hi ha més probabilitats que algun toqui. El que és segur que la cosa no té res a veure amb el nom del poble. Sort deriva de Saorte que, pel que diuen els qui entenen, vol dir pont.

De totes maneres a Sort en saben de crear il·lusions. No en va, després del general Moragues, el fill més il·lustre de la vila ha estat en
Josep Mir i Rocafort, més conegut com a professor Fassmann. Sens dubte el més gran parapsicòleg que ha tingut mai aquest país. Fasmman, que va arribar a doctorar-se en psicologia per la Universitat de La Havana, va néixer en un vell casalot de la plaça de Sort just al costat de l’arc que dona pas al carrer Major.

Sigui l’estadística, sigui la parapsicologia, sigui senzillament la fortuna, el que queda clar és a Sort la sort fa cua.

Fulls d’estiu: “el crimen fue en Granada”, avui fa setanta anys



EL CRIMEN FUE EN GRANADA: A FEDERICO GARCÍA LORCA

Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron:¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—
... Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada.

Se le vio caminar solo con Ella,
sin miedo a su guadaña.—
Ya el sol en torre y torre, los martillos
en yunque— yunque y yunque de las fraguas.
Hablaba Federico,
requebrando a la muerte. Ella escuchaba.
«Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el golpe de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban...
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
qué bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»

Se le vio caminar...
Labrad, amigos,
de piedra y sueño en el Alhambra,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!
Antonio Machado

Fulls d’estiu: senyor en les muntanyes


El pla d'Esterri des del castell de València d'Àneu

Amb aquest nom va ser conegut Hug Roger III, darrer comte del Pallars. Clar que també, i si no pregunteu als de Durro, li deien “la fera”.

La vida d’aquest personatge és un reflex de la convulsa història de la Catalunya del segle XV. Des de el seu naixement al 1425 fins la seva mort, presoner del “Gran Capitán”, a Xàtiva el 1503, Hug Roger viu les vicissituds de la política catalana en pròpia persona. Marginat de la Pau de Pedralbes que posà fi a la guerra civil catalana del 1462 al 1472, somia amb l’establiment d’un estat independent al mateix cor dels Pirineus. Defensor dels interessos de la Generalitat –i dels senyors feudals- davant el rei Joan II durant la guerra civil, el comte de Pallars es refugia en les seves terres i engega una guerra de bandositats que serveixen d’excusa a Ferran el Catòlic, hereu de Joan II, per atacar-lo i acabar amb el domini del darrer comte del Pallars.

De fet la guerra entre el rei i el comte va acabar, el 1487, amb la rendició del castell de València d’Àneu. Caterina Albert, comtessa del Pallars, va lliurar el castell al comte de Cardona després d’un llarg setge. S’acabava el que l’historiador Jaume Fernàndez ha definit com la darrera guerra medieval. Hug Roger no va entendre el fi d’una època, la medieval, que donava pas a les grans monarquies absolutistes i estatals i fou víctima d'aquest canvi dels temps.

De tot allò poca cosa queda més enllà de les ruïnes dels castells del comte del Pallars. Estesos pel Pallars Jussà i pel Pallars Sobirà, un grapat de castells ruïnosos ens recorden el que fou el somni d’Hug Roger III, el “senyor en les muntanyes.

Fulls d’estiu: música a la muntanya


Foto Ajuntament de Rialp
Per sisè any consecutiu les Joventuts Musicals del Pallars Sobirà han organitzat el Festival de Música de la Vila de Rialp. És tracta d’un festival d’una qualitat contrastada que, any rere any, es va consolidant en el calendari de festivals d’estiu del nostre país.

Els concerts tenen lloc a l’església parroquial de la Mare de Déu de Valldeflors de Rialp. També es fan alguns a altres espais: les Planes de Son, Sant Joan d’Isil i Santa Maria de Gerri de la Sal.

Cada any procuro assistir almenys a un dels concerts. Enguany vaig triar el concert anomenat “La flauta i el Belcanto”. Un concert per a dues flautes i piano. I uns intèrprets de primera línea: Claudi Arimany, Patricia de No i Antonio Soria. Senzillament sensacional: Bach, Mozart, Mendelsson, Doppler, Verdi.

Una bona mostra que la vida, també la cultural, existeix més enllà de Barcelona. En el llibret del programa la Berta Sureda –directora de l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat-, diu: “la política del Departament de Cultura vol facilitar, d’una manera tangible, l’accés de tots els ciutadans i ciutadanes a la cultura en les seves diverses formes i expressions. Això es tradueix en una política de xarxa arreu del territori, de recolzament a la construcció i reforma d’equipaments, a la col·laboració oberta i generosa amb els creadors i les indústries culturals”.

El Festival de Música de la Vila de Rialp n’és una bona mostra.

Fulls d’estiu: plou!


Foto Ramon Baylina

Avui plou i ,després de tants dies de sequera, s’agraeix. El dia s’ha aixecat tapat. Les bromes s’arrosseguen per la coma. Farrera –avui estan de Festa Major- juga a fet i amagar. Fa alguns anys, un dia com avui, varem pujar a Farrera a veure les bombolles d’en Pep Bou. També plovia i al sortir de l’església, l’espectacle del sol ponent cal a les muntanyes d’Espot era inigualable. Wagner en estat pur.

Pot sonar a tòpic però són dies per quedar-se darrera els finestrals i deixar que la melancolia faci. Recordo la poesia de Antonio Machado que vaig aprendre en els llargs hiverns del batxillerat a Barcelona:

“Una tarde parda y fría de invierno
los colegiales estudian.
Monotonía de lluvia tras los cristales”

I també alguna llarga tarda d’estiu, dins la tenda plantada en qualsevol vall del Pirineu, esperant que pari de ploure i llegint Marià Manent:

Quin seny tan fi, plugeta lleu! Ja la llavor t’espera;
dus al quintà cremat del sol frescors de primavera.
Vas néixer al cor del vent, alguna nit estranya:
els sols s’amaren del teu plor, i es verda la muntanya.

Ahir molts núvols abrandats pel cel feien corrua,
i cada llum dels mariners era una estella nua.
Avui tot són colors frescals i papallones i merles:
ai, quina olor, jardí del Rei, brodat amb tantes perles”

Perquè la pluja encaterina. Els mediterranis sempre anem àvids de pluja. Encara que al Maresme també en sabem de les seves malifetes. És el que diu en Raimon:

“Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure”

I qui parla de pluja ha de parlar de núvols. Navegant per Internet és fàcil trobar un grapat de webs amb fotografies de núvols. Us recomano algunes:

La d’en Jordi Toda, d’on he tret la fotografia d’en Ramon Baylina meteoròleg de Sort. Hi ha informació meteorològica, galeries d’imatges i links interessants a altres webs de meteorologia.

Un interessant, i completíssim, blog balear sobre núvols que inclou un gif dinàmic i apartats molt diversos sobre fenòmens meteorològics.

I la web de la Fundación Española Ciencia y Tecnologia: Exposición Virtual de Nubes, que inclou el Atlas de núvols de la Organització Meteorològica Mundial.

Segur que si busqueu en trobareu un munt més.

Fulls d’estiu: pensant en Galícia


Foto Elpaís.es

"Al temps que el gran Alcides anava per la terra,
tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu-arreu,
de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,
en flames esclatava nevat lo Pirineu.

De d’on lo sol al néixer ja daura ses boscúries,
amb brams i cruixidera l’incendi, a coll del torb,
duia sos rius de laves a Roncesvalls i Astúries,
sens ésser-li congestes, torrents, ni colls, destorb.

Apar serpent immensa, d’escata vermellosa,
que a través d’Europa, d’un mar a l’altra mar,
respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
son cabell de guspires i foc a rabejar.

I avant, ronca, assaïna i udola, amb sa alenada
cremant com teranyines los núvols de l’hivern;
de cingle en cingle, passa les valls d’una gambada,
vesant-hi com un cràter les flames de l’infern.

Tot cabdellant arbredes, penyals del cim rodolen,
rost avall freixes cruixen i faigs esbocinats,
i la fumera i flames amunt se cargolen
amb quera i pols dels rònecs albergs enderrocats.

Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los,
girant-s’hi s’escabellen i fugen los pastors;
al llur darrera belen anyells, i, sens tocar-los,
fugen amb ells los óssos i llops udoladors.

Ni a l’àliga li valen les d’or potentes ales;
prop del cel, on s’enlaira com a penjar-hi niu,
l’eixalen roges flames, i cau, i amb les cucales
i cisnes de les aigües les cou l’incendi viu.

Branca d’un torb de brases arrasador, estanya
la conca amb sos vilatges, la serra amb sos pinars;
fins les marines vores, franja d’argent d’Espanya,
les renillantes ones pledegen a les mars.

Teixons, isards i daines per la drecera empaita,
pel clot s’entertolliga, bota del pla al turó,
al davallant capbussa lo còdol que hi aguaita
i se l’endú per ròssec fet cendres i carbó.

I el que entre Espanya i França torreja, mur de roca,
de neu i de tempesta vestit, com braç de Déu,
de l’estrellada tenda los blaus domassos toca,
muntant d’altre de brases horrible Pirineu".


L’Atlàntida
Jacint Verdaguer

Fulls d’estiu: de pastors i auvelles


Foto Fires i festes

Llessui, a la vall d’Àssua, és un poble que val la pena visitar. Per les vistes, per l’ecomuseu i per la gastronomia.

Així que comences a enlairar-te sobre la Noguera Pallaresa, el paisatge va eixamplant-se cap l’est. L’Orri, el gegant sense cap de mossèn Cinto Verdaguer, domina una bona part de l’horitzó. Més cap el nord treuen el cap l’Urdossa, el Mànega i el Salòria. La vall d’Àssua és ampla, lluminosa, esquitxada de pobles i bordes. El Montsent de Pallars, amb la seva arrodonida mola, tanca l’horitzó per l’oest. Camps, prats, arbredes, boscs i rasos formen un harmònic mosaic.

Terra d’ovelles i de pastors que donen contingut a l’ecomuseu i a la gastronomia.

L’ecomuseu de la Vall d’Àssua, a Llessui, és una interessant proposta museística que permet conèixer la vida dels pastors d’ovelles del Pirineu. Pastors, ovelles i gossos formen la trilogia sobre la que es fonamentava l’activitat ramadera. Al llarg de l’any, especialment de Sant Pere a Sant Miquel quan els ramats eren a la muntanya, es succeïen activitats diverses que en el muntatge museístic s’expliquen amb diorames i audiovisuals. La feina dels pastors, les eines, les condicions de vida, el vocabulari omplen de contingut l’ecomuseu. No falten referència a la ramaderia moderna i als nous pastors amb una frase contundent: els pastors d’ara estan molt millor comunicats però més sols que mai.

L’ovella, centre de l’economia d’aquestes valls durant segles, dona origen a una cuina esplèndida. A Llessui d’això en saben, i a casa Kiko (Borda Pigal) es pot gaudir d’un bon àpat de cuina pallaresa: xolís, formatge, girella, patés, guisats de xai. No perdre’s ni l’all i oli de codony, ni les “roques escalentades” de postre. Si s’és de mena llaminera aleshores millor un “filiberto”.

Fulls d’estiu: Què farem, què direm


Mare de Déu d'Arboló
Aquest és el crit de guerra dels minairons quan surten del canut demanant feina. De la rica mitologia pallaresa, els minairons, són sens dubte els essers més entranyables. Treballadors infatigables viuen dins del canut, que ha anat passant de casa en casa, el seu humor és terrible. Si obres el canut, i no els hi dones feina, et fan la pell.

La prova del seu treball el podeu veure a “Lo Tarter dels minairons”, un impresionant riu de pedres a la Guàrdia d’Ares. Conten que el mosso de la masia del Feu, picat per la curiositat, va obrir el canut dels minairons un dia que l’hereu li havia demanat que li portés. Només la seva sang freda va evitar que, en acabar d’amuntegar els rocs, els minairons impacients no acabessin amb la vida del mosso.

En Pep Coll, escriptor de Pessonada, n’explica unes quantes històries de minairons en els seus llibres. En “Què farem, què direm? (Premi Angular 1991) recrea la visa d’aquests petits essers fantàstics en una divertida, i actual, novel·la.

Però en Pep Coll ha escrit moltes altres coses. Des del seu primer llibre: “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, fins el darrer: “El salvatge dels Pirineus”. Recull de contes i llegendes, assaig sobre el parlar del Pallars, novel·les ambientades en gran part en el Pirineu. Una història seva, “L’home que corria més que el sol”, publicada al llibre “L’edat de les pedres” ha donat origen a la “Cuita al sol”. Una prova esportiva que es disputa pel solstici d’estiu i que consisteix en sortir de la plaça d’Àreu, just quan el sol s’amaga, i arribar a dalt el Monteixo abans no t’atrapi l’ombra.

Destaca pel seu treball de recull de la tradició oral de les comarques pirinenques i s’afegeix a la tradició etnogràfica encetada per Joan Amades i continuada per Ramon Violant i Simorra, i més recentment per en Joan Lluís.

De la rica bibliografia d’en Pep Coll, fa de molt bon llegir el “Viatge al Pirineu fantàstic”. Un recorregut, vall a vall, pels indrets on la imaginació popular ha situat llegendes i històries perdudes en els temps. Bruixes, dimonis, serps monstruoses, capellans, pastors, dones d’aigua, minairons, donzelles, cavallers, moros, i tot tipus de bestiar fantàstic es troben escampats per la geografia del Pirineu.

Una manera ben diferent acostar-se a l’alta serralada. Més enllà de l’esquí, del rafting i de la Bruixa de Sort.

Fulls d’estiu: poesia vegetal


Segurament la meva formació botànica fa que m’agradi especialment la poesia que fa referència als arbres. Deu ser que allà on altres només veuen un arbre, jo distingeixo l’espècie, em fixo en com són les fulles, les flors (us heu fixat mai en les flors de les alzines o dels pins?). Alguns dels pocs versos que soc capaç de recitar de memòria són de poesies sobre arbres.

Recordo versos de mossèn Costa i Llobera: “mon cor estima un arbre més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger”; de Guerau de Liost: “l’avet, com el faig, és gòtic”; d’Antonio Machado: “a un olmo viejo, herido por el rayoy en su mitad podrido, con las lluvias de abril y el sol de mayo, algunas hojas verdes le han salido”; de Clementina Arderiu: “Trona i llampega. Mare meva del cel, quina cortina d’aigua viva tan fosca! Els arbres baten i jo estic a aixopluc".

En el llibret que vaig recomanar l’altre, Poesia als parcs, he trobat la traducció al català d’un poema, dedicat als roures, del poeta alemany Friedrich Hölderlin. Llegit al capvespre, amb el sol daurant les rouredes de sota Montesclado, resulta una esplèndida manera de rematar el dia:

“Deixo els jardins i vinc a trobar-vos, nadius de muntanya!

Lluny dels tancats on, reclosa viu impacient la natura
cultivada i atesa, veïna del tràfec dels homes.
Més, vosaltres, sublims¡, us alceu com un poble titànic,
en un món cohibit; sols vosaltres compteu l’eteri
-que us nodrí i us pujà- i la terra on un dia nasquéreu.
Res no sabeu, tanmateix, de l’escola opressora dels homes,
i sortint de les fortes arrels, alegres i lliures,
tots units cap amunt –com les àligues arpen la presa-,
a l’espai aferrats (poderosos els braços), als núvols,
solelloses, alceu serenes les altes capçades.
Sou un món cadascú de vosaltres, talment les estrelles
dalt del cel; igual com els déus concordes i lliures.
Si pogués endurar la greu servitud, cap enveja
no us tindria, en vinclar-me de grat a la pauta dels homes.
Si el meu cor no em lligués –per l’amor- a la vida.
Com em plauria restar dignament habitant sota vostre!"

Fulls d’estiu: els fills d’Abraham



No fa massa dies vaig haver de modificar el text d’un escrit en el que parlava de la guerra que enfronta als fills d’Abraham. Per algunes persones, que van llegir el text, només els israelites són fills d’Abraham. L’error és força comú i s’oblida que Abraham –l’Ibrahim dels musulmans- és considerat el pare de jueus i àrabs. De fet la mesquita de la Roca a Jerusalem està aixecada sobre el mont Moriah, lloc on la tradició situa el sacrifici frustrat d’Ismail –l’Ismael de la Bíblia-.

Faig aquestes consideracions a tomb de la simplificació que sovint es fa dels conflicte enter palestins i jueus. El maniqueisme imperant quasi obliga a prendre partit per uns dels dos pobles. Amb la circumstància que si critiques les decisions del govern israelita automàticament ets titllat de antisemita. Si pel contrari qüestiones les accions de Hizbolà aleshores et converteixes en sospitós de sionista.

No resoldrem la situació ara i per això em limito a suggerir algunes lectures sobre el tema que ajudin a tenir un major coneixement i una millor perspectiva històrica del conflicte.

El primer llibre és d’en Thomas Cahill: “El legado de los judíos”. El subtítol del llibre és una pura definició del seu contingut: “El modo en que una tribu de nómadas del desierto cambió el modo de pensar y sentir de Occidente”.

El segon llibre és de Sami Naïr: “Las heridas abiertas”. Emmarcat en la problemàtica general del Mediterrani, l’autor francès hi dedica un capítol a tractar el conflicte de l’Orient Mitjà. Una de les frases del llibre: “El Estado de Israel existe, el pueblo palestino también” és tot un posicionament davant les paraules del sionista Max Nordman referint-se a Palestina: “una terra sense poble per un poble sense terra”.

L’obstinat negacionisme israelita deixa poques sortides a una solució pactada del conflicte. També l’actitud àrab, musulmana en general, d’analitzar el conflicte com a xoc entre religions acaba d’enverinar la situació.

Amin Maalouf, escriptor libanès prou conegut, fa aportacions molt interessants en dos llibres ben diferents. El primer: “Las cruzadas vistas por los árabes” permet apropar-se a la història des d’un punt de vista ben diferent al que acostumen a fer-ho. En el llibre destaca la importància de la presència turca, que serà omnipresent i determinant a Palestina, durant gairebé tot el segon mil·lenni. Precisament la desfeta de l’imperi otomà dona origen al segon dels llibres: “Orígenes”, una biografia de la família Maalouf durant els anys de final del segle XIX i principis del XX. Una bona manera d’acostar-se al puzle religiós i polític que és el Líban.

La mala resolució de la liquidació de l’imperi otomà està en la base del conflicte actual. Un conflicte del segle XIX que a principis del segle XXI continua sense resoldre.

Fulls d’estiu: el pintor de batallas


La batalla de San Romano
Paolo Uccello

"Hasta hoy, dijo, nunca imaginé que estas cosas pudieran ser objetos bellos. Tan pulidas. Tan metálicas y tan perfectas. El tacto descubre en ellas virtudes que no estaban a la vista. Escucha. Encajan con maravillosos chasquidos. Son hermosas y siniestras al mismo tiempo, ¿verdad? Durante los últimos treinta o cuarenta años, estas piezas de formas extrañas han querido cambiar el mundo, sin éxito. Arma barata de los parias de la tierra, millones de unidades fabricas, tripas al aire sobre mis piernas enfundadas en vaqueros carísimos. Los surrealistas habrían enloquecido con este ready-made. ¿No crees Faulques? Me pregunto cómo lo llamarían. ¿Oportunidad Perdida? ¿Funeral De Marx? ¿Este Arma No Es Un Arma? ¿Cuando La Guerra Se Va, La Poesía Vuelve? Acaba de ocurrírseme que la firma del señor Kalashnikov vale tanto como la del señor Mutt. O mucho más. Después de todo, quizá la obra de arte representativa del siglo XX no sea el urinario de Duchamp, sino este conjunto de piezas desmontadas. Sueño Roto de Metal Pavonado. Ese nombre me gusta más, creo. No sé si el AK-47 figura en algún museo de arte contemporáneo, pero debería estar, así, en piezas. Cómo éste. Todo inútilmente bello, una vez deshecho y expuesto, mecanismo a mecanismo, sobre un poncho militar manchado de grasa."

Arturo Pérez-Reverte
El pintor de batallas
Editorial Alfaguara

Fulls d’estiu: els pastors i les estrelles



A la vall Ferrera, a més de poder escoltar el silenci, es poden veure les estrelles. Qualsevol nit, si els núvols ho permeten, es pot gaudir d’un dels espectacles que als homes de ciutat fa temps ens van robar: mirar el cel de nit i contemplar l’estelada.

En el nostre hemisferi, la banda sud de la volta celeste acostuma a ser la més interessant i on trobarem, tant a l’hivern com a l’estiu, les constel·lacions més interessants. Qualsevol que senti curiositat per localitzar quelcom més que les Osses i la Via Làctea pot comprar-se un petit planistel, que val uns pocs euros, que li permetrà saber que pot veure cada dia i trobar un munt de constel·lacions i estrelles. També a Internet podeu trobar webs molt interessants.

Si la curiositat li pica una mica més i vol conèixer les interessants històries que els humans hem inventat al voltant de les estrelles pot trobar abundant bibliografia. Llegendes clàssiques gregues, suggerents llegendes àrabs, ingènues llegendes pastorils catalanes, delicioses històries de la literatura universal.

Per conèixer les llegendes dels grecs res millor que en Robert Graves. El seu llibre “Mites i herois grecs” recull àmpliament la mitologia grega representada exhaustivament en els constel·lacions del nostre hemisferi.

Curiosament els grecs posaren noms a moltes constel·lacions i els àrabs a moltes estrelles. En “Les mil i una nits “ es poden trobar referència a temes astronòmics i astrològics en molts dels contes que Xharazad explica al vell rei Xhariar.

En la literatura catalana destaca el pallarès Joan Lluís. En el seu llibre, “Els pastors i les estrelles” publicat per Garsineu, es poden llegir algunes llegendes pirinenques sobre Orió i la Via Làctea on la imaginació popular adapta les grans llegendes clàssiques.

Pel que fa a la literatura universal són infinites les històries relacionades amb les estrelles. M’agrada especialment un dels relats d’Alfons Daudet a les seves “Cartes des del meu molí” on el pastor explica a Stephanette qui són cadascuna de les estrelles que brillen en el cel de les nits d’estiu.

Podeu passar unes molt bones estones llegint aquestes històries i després, a la nit, buscant els protagonistes en la volta del firmament nocturn.

Fulls d'estiu: on els Joseps es diuen Pepes


Remenant a la biblioteca de casa he trobat dos llibres als que feia temps els hi havia perdut la pista. De fet es tracta de la mateixa història escrita per dos autors diferents. Em refereixo a Camilo José Cela i a Josep Maria Espinàs i els llibres, un en castellà i l’altre en català, tenen el mateix nom: Viatge al Pirineu de Lleida. Escrits en primera persona, expliquen el viatge que els autors feren per les terres del Pallars Sobirà, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça, en els anys cinquanta. Els vull rellegir aquest estiu i anar fent algunes comparacions entre aquell Pirineu i l’actual.
Obrint un dels llibres a l’atzar, em trobo amb la crònica de la visita a Gerri de la Sal i l’anècdota sobre el nom de la fonda “La Golondrina” em va pensar en una altra anècdota viscuda al Saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró.
“La Golondrina”, rebatejada amb el seu nom original de L’Oreneta ha estat una fonda de Gerri on, a més d’un més que honest dinar, es podia gaudir de la millor vista del monestir de Santa Maria de Gerri. Per a fer-ho calia sortir del menjador a una mena d’eixida on es trobava el lavabo.
“La Golondrina”, rebatejada l’Oreneta, era coneguda per tothom com a ca la Duloras. Ni “Dolores” ni Dolors: Duloras. I això em fa pensar en la vergonya aliena que vaig passar en un Ple de l’Ajuntament quan un destacat membre de l’oposició, en un d’aquells atacs dialèctics que acostumava, va titllar en Josep Borrell de jacobí, espanyolista i centralista. Per acabar-ho de rematar, i com a colofó de l’argumentació, va dir amb tota la solemnitat del moment: “mireu si ho és d’espanyolista que es fa dir Pepe en lloc de Pep”.
Com tothom sap en Borrell és de La Pobla de Segur i per aquestes terres els noms tenen una contundència secular. Els Francescs són Franciscus, els Manuels són Manolus, els Antonis són Antonius, els Joans són Juanitus, les Dolors són Duloras o Lolas. No cal dir que els Joseps són Pepes.

En la mort de la Mariona




Hom voldria, com saben fer els bons escriptors, poder expressar els sentiments amb paraules ajustades. Però hom no és més que l’alcalde d’una ciutat aclaparada pel dolor.
Una ciutat que es pregunta perquè, tot i saber que no obtindrà resposta.
Un alcalde que era a la pinya, que va sentir el cop quan el pom es va despenjar i que va quedar igual de desconcertat que la resta de castellers. Sense saber exactament que havia passat i sense sospitar la gravetat de la caiguda.

La mort de la Mariona ens ha deixat a tots en un estat anímic de difícil superació.
Han estats dies de tensió, pendents del mòbil i esperant que la joventut i la medicina acabessin imposant-se. Ha estat debades i ara només podem fer que plorar i fer pinya –i us ben asseguro que no es cap recurs literari fàcil- al voltant de la família i de la colla.
Els creients, resarem.
No podem entendre els capricis de la mort. Ja ens va passar, poc abans de Nadal, amb la Meritxell.
Ara la Mariona. Sembla com si la mort no ens volgués donar respir. La fatalitat, que forma part de la vida humana, ens ha jugat una mala passada.
Hem conegut la cara més amarga dels castells.
Ara apareixeran els de sempre. Els que mai s’emboliquen en res col·lectiu. Els de “jo, ja ho deia”. Els que sempre són a punt per criticar i mai per aportar res. No els vull ni escoltar.
Només voldré escoltar a la colla. Es farà el que la colla decideixi.
Tinc plena confiança en el seu criteri i en la seva capacitat per prendre les decisions que s’escaiguin. Malgrat el dolor, el desconcert i el desànim, sabran afrontar el moment i el futur amb serenor i intel·ligència.
La mateixa serenor i intel·ligència que han demostrat en aquests deu anys d’existència dels Capgrossos de Mataró.
Ara, més que mai, la família i la colla necessiten sentir l’escalf de la ciutat, de la comarca i de tot el món casteller. Estic convençut que el tindran.
El mateix escalf i suport que avui demostreu omplint a vessar aquesta basílica de Santa Maria de Mataró.

Gràcies a les autoritats per la vostra presència.
Gràcies a totes les colles castelleres per acompanyar-nos aquesta tarda tan amarga per Mataró.
Gràcies Capgrossos per tot el que heu fet aquests dies per la Mariona, per la Quima i per en Mario.
Gràcies per tot el que continuareu fent per ells.

Les aletes dels anxenetes seran carícies per la Mariona.

Gràcies a tots i a totes.

Fulls d’estiu: llegint la història de la Terra



Acantilados y playa de Sakoneta, en Itxaspe (Deba)
Fa temps que dels viatges m’interessa més la gent que els monuments. No acostumo a omplir l’agenda de visites a museus i esglésies més enllà de l’estrictament obligatori. Pel contrari disfruto passejant per les ciutats i els pobles, observant com viu la gent i quin són les seves pautes de comportament social. En castellà seria ben fàcil de dir: me interesa más el paisanaje que el paisaje.
Aquest estiu al País Basc m’ha sobtat el comportament de la gent a la platja. Dos grans grups. Un de més minoritari de gent que fa esport. Un altre de majoritari de gent que camina amunt i avall. Incansablement i durant hores. Arriben a la platja i comencen a caminar fins que marxen. Gent de totes les edats.
A la platja de Zumaia, però, molt més que el deambular de la gent em va interessar el paisatge. I es que el paisatge de la platja d’Itziar a Zumaia val la pena visitar-lo. Encara que sigui en banyador i barrejat amb la gent que camina.
Es tracta d’un paisatge únic, el que els geòlegs anomenen un “flysch”. En els estrats verticals del “flysch” de la costa basca entre Zumaia i Deba es poden llegir 50 milions d’anys de la història de la Terra. Fa 40 milions d’anys, com a resultat del xoc entre les plaques ibèriques i continental europea, els sediments submarins existents varen sorgir a la superfície, deformant-se i quedant disposats verticalment. En aquests sediments, que formen els penya-segats de la costa guipuscoana, els científics poden llegir fenòmens tan importants com el xoc del gran meteorit que va significar la desaparició dels 70% de les espècies de la Terra, entre elles els grans dinosaures.
Encara que el turista no pugui diferenciar res de tot això, impressiona saber que et trobes davant d’un autèntic monument geològic d’una extraordinària bellesa. I com que “allá donde fueres haz lo que vieres”, mentre camines per la platja vas pensant en la insignificant durada de la vida humana sobre el planeta. 70 o 80 anys davant 50 milions!

Fulls d’estiu: En vacances també es pot



Ahir els diaris alertaven de la situació de precarietat en la que es troben les reserves de sang a Catalunya. De les 5.500 bosses de sang, quantitat que es considera òptima, només es disposava de 3.000. Es necessita incrementar aquesta quantitat de manera urgent per a poder fer front a les demandes hospitalàries. En cas contrari caldrà començar a ajornar intervencions programades i no urgents. Per restablir la situació de normalitat es fan falta unes 1.000 donacions diàries.
A Mataró ja hem respòs a aquesta necessitat urgent i per demà, el Banc de Sang i Teixits, ha organitzat una
donació extraordinària de sang. Totes les persones que vulguin i pugin ser donants, poden fer-ho al Saló de Plens de l’Ajuntament de les 10 a 13:30 i de 17 a 20:30.
La iniciativa d’aquesta donació extraordinària ha estat de la colla castellera Capgrossos, que en un moment tan dolorós com el que estan passant, han volgut donar exemple de solidaritat. Gràcies Capgrossos!

Fulls d’estiu: Sant Feliu Africà


Camí de la serradora d'Àreu
Foto Lleidatur.com
Avui, dia 1 d’Agost, és Sant Feliu Africà. Com ja va demostrar l’Alsius, el santoral està ple d’històries interessants. No deixa de ser-ho el fet que dos cristians del nord d’Àfrica, Sant Cugat i Sant Feliu, acabessin convertint ibers romanitzats per les terres de Tarraco. Sant Felui, que dona nom a un grapat de pobles i vil·les catalanes – Sant Feliu de Llobregat, de Guíxols, de Codines, de Pallerols, ...- és patró d’alguns pobles del Pallars Sobirà: Sort, Àreu, Tírvia. Si aquests dies passeu, doncs, per aquests pobles trobareu que estan de festa major. I com és tradicional, la festa major necessita d’un ofici com cal. És clar que la situació del clergat del bisbat d’Urgell és bastant precària i l’atenció a les parròquies la fan com poden. Per tant, almenys a Tírvia, l’ofici de Sant Feliu és com qualsevol missa dominical. Alguns feligresos més que durant l’any per allò dels estiuejants i poca cosa més. Bé, els goigs de Sant Feliu.
Els goigs de Sant Feliu es canten amb la tonada popular comuna a molts pobles de Catalunya. Fins fa uns anys, en Gabriel de ca la Martineta, els cantava amb una tonada pròpia que ha desaparegut després de la seva mort.
La lletra no deixa de ser una mena d’ingènua història de por. Explica els martiris al que fou sotmès el sant africà per Rufí, lloctinent de Dacià:

Fam i set vós fa patir
i assots amb gran crueltat;
vostre cos ja llastimat,
fa amb ganxos de ferro obrir;
víctima sou de Déu viu,
en qui vostre cor confia.

Des de Guíxols sou tirat,
al mar amb una gran mola;
un àngel des del cel vola,
i a la platja us ha portat;
que amb honra vostra se diu
Calassanç fins avui dia.

A Girona per la posta,
d’un fer cavall arrastrat
vós tornaven; i en la costa
de Panedas heu finat;
d’esta mortal vida eixiu,
pujant al cel recta via.

No us penseu, però, que els “dolents” acaben guanyant. Ja ho deixa ben clar la darrera estrofa:

Puig que triomfant eixiu
de la infernal bateria,
Siau-nos amparo i guia
Patró nostre, Sant Feliu.