Cerdanyola, blanc i negre

Magnífica exposició de fotografies dels components del grup Hablando de fotos, al Centre Cívic de Cerdanyola i organitzada per EPMA. Santi Flores, Ricard Clupes, Roser Rovira i Raquel Freile, ens mostren, fins els dia 15 de desembre, una visió actualitzada dels carrers i places de Cerdanyola, dels seus veïns diversos i d’alguns espais on la convivència es fa realitat.

Més de cent persones omplien, ahir al vespre, de gom a gom la sala d’exposicions. Moltes cares conegudes i moltes cares noves. Com no podia ser d’altra manera la llarga ombra d’en Joan Safont darrera aquesta magnífica realitat. Ara treballarem perquè l’exposició pugui veure’s en altres barris de la ciutat.

Bloc obert

Des d'avui el bloc queda obert als comentaris sense moderació prèvia. Demano respecte i un bon ús d'aquest espai.

Gràcies

Gamma extra

Autèntica gamma extra el calendari que un grup de joves dels Capgrossos ha editat per finançar el rocòdrom del nou local de la colla.

Dotze fotografies d’en Janus Szpakowski, en blanc i negre, per dotze mesos del 2008.

No baixem la guàrdia

Postal de Nadal: Ara ve Nadal!

Natività mística (Sandro Botticelli)

Tomba el més de novembre i la ciutat comença a agafar l’aire propi del Nadal. Massa aviat opinaran alguns, amb temps suficient diran els altres, impacients alguns com el meu veí que fa dies té els Pare Noël penjant del balcó. Els aparadors de les botigues fa dies s’han transfigurat, els llums de Nadal, que tot just comencen a cremar avui, fa setmanes que estan penjants en els carrers, les paradetes de la Fira de Nadal a la plaça de Santa Anna ja fa una setmana que exposen tota la seva mercaderia.

Fa anys, aquesta fira consistia en una sola paradeta al davant dels lavabos de la plaça de Santa Anna. Els més joves ni recordaran els lavabos subterranis que hi havia al costat de la plaça que toca a la muralla de Sant Llorenç més o menys on es munta l’entarimat per les cobles de sardana. La popularment coneguda paradeta d’en Pepito la regentava la família Camdepadrós i va ser la darrera d’una llarga tradició de parades de figuretes del pessebre que havia existit a Mataró. Ho explica molt bé l'Albert Dresaire al seu llibre “El pessebre a Mataró”. El 1982, l’Ajuntament va decidir impulsar una fira de Nadal, que després de passar anys a la vorera de Valldemia, la paret de la pulmonia pel fred que passaven els firaires, va acabar recalant lògicament a la plaça de Santa Anna i la Rambla. Ara, la Fira de Nadal de Mataró, passa per la segona més important de Catalunya, superada només per la barcelonina Fira de Santa Llúcia de la plaça de la Catedral. Poc a poc la fira ha anat agafant volada dona gust veure com les parades s’han anat renovant i cada anys els firaires ens ofereixen les darreres novetats vingudes dels mercats italians o alemanys. Aquest any la família Graupera, els coneguts neulers del carrer de Sant Simó, han decidit instal·lar-se també a la Fira i oferir-nos els seus excel·lents productes.

Enfilem doncs decidits el mes de desembre, amb el llarg pont de la Puríssima –la mare de Déu torronera- per davant i un munt de sensacions per reviure. Ara ve Nadal i ho celebrarem com cal!.

Del debat de les infraestructures

Avui El Punt informava del futur autobús que unirà Mataró amb l’aeroport de Girona. He dit moltes vegades que Mataró disposa de dos aeroports, el del Prat i el de Girona, i que necessitem bones comunicacions amb transport públics amb tots dos. Malgrat que encara no tenim data definitiva de posta en funcionament, les moltes reunions amb els responsables de la Generalitat poden donar resultat aviat. I és que hi ha reunions que es fan però que no s’expliquen fins que arriben els resultats.

Com les moltes reunions que hem fet per parlar del tren orbital, una aposta decidida del govern de la Generalitat per comunicar les ciutat de l’arc metropolità. Aquesta setmana s’han presentat els documents del Pla Director als que la Comissió d’Urbanisme ha donat el vist-i-plau. Un nou pas en el procés que ens ha de portar a la realització de l’obra ferroviària més important, en l’àmbit estrictament català, dels darrers decennis. Perquè el tren orbital, i l’Eix Transversal Ferroviari que també està impulsant el govern, suposa la liquidació del vell esquema del “vuit català” del segle dinou. En parla en Ramon Bassas.

Mataró té al davant una oportunitat única que no volem desaprofitar. Per un costat es millora substancialment la comunicació amb el Vallès, per altra sens presenta l’ocasió d’eliminar les vies de primera línia de la costa. Encara més doncs suposa passar d’una única estació fins a quatre amb la millora que això representa sobre l’accessibilitat al transport públic. Una estació al Parc Central que connecti les dues línies i les estacions de Cerdanyola, Pla d’en Boet i Rocafonda per acostar el tren als barris de Mataró. Estacions, com el traçat del tren, subterrànies. De fet el projecte Tecnocampus ja es va escapçar d’un extrem per facilitar el pas subterrani del tren. Idees clares, treball constant, per solucionar problemes.

També com en el debat sobre la N-II. Poc a poc les solucions es van obrint pas a tants i tants anys de donar-hi voltes i no decidir res. I mentre uns treballem, altres es dediquen a pintar dianes.

He mirat el mar

"He mirat el mar i n'he atrapat fragments... Fragments del seu esperit, un esperit que també té la matèria amb la qual m'agrada treballar, modelant textures i colors, sentint que té vida pròpia.

Com el mar, sotmès a canvis continus, així concebo el procés de creació del quadre, intentant extreure l'esperit de la matèria per arribar a la màxima bellesa".

Escrit de la Marta Duran al díptic de la seva exposició al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí. Del 30 de novembre al 6 de gener.

La síndrome del soldat rus

Llegia l’altre dia com es va desemmascarar al soldat rus que demostrava una absoluta eficiència en el tir: primer disparava i després marcava la diana. Quelcom semblant està passant amb la convocatòria de manifestació del dissabte. O no es igualment sospitós que el lema de la manifestació coincideixi, paraula a paraula, amb el missatge central de la conferència política de l’Artur Mas de la setmana passada?. Conferència, sigui dit de pas, que ja ha passat a l’oblit més absolut. Convergència, primer “dispara” i després pinta la diana.

“Dispara” quan decideix erosionar com sigui el govern i pinta la diana quan busca l’excusa de les infraestructures. D’entrada ni la més mínima ombra d’autocrítica a la seva manca de gestió dels darrers anys de govern, del seu pacte amb el PP quan es decideixen fer algunes coses i, sobretot, es decideix no fer-ne d’altres. O algú creu que les grans infraestructures es planegen, projecten, s’executen en només quatre anys?. Rescatem de les hemeroteques les notícies sobre la renúncia al desdoblament de l’Eix Transversal, o a la millora de Rodalies?.

Però la convocatòria de dissabte, i farien bé en clarificar-ho els partits convocants, presenta ombres importants. Estan d’acord sobre les infraestructures que Catalunya necessita?. Es manifestaran del bracet els dirigents de CiU que varen recolzar el Pla Hidrològic al costat dels d’ERC o d’ICV?. Si algú crida contra el Quart Cinturó o contra la MAT que faran els de Convergència?. O no es tracta d’això?. Perquè aleshores l’Oriol Pujol haurà estat un artista pintant la diana.

I dic tot això amb el tot el respecte cap a les persones que decideixin manifestar-se dissabte. Motius pot haver-hi, però segur que no són els que CiU explica. Perquè com al soldat rus al final se li acaba descobrint el truc.

Jornades tecnològiques

Ahir i avui. Poc a poc, i sense absències, anem donant cos als projectes tecnològics que ens hem proposat tirar endavant. Si fa pocs dies vaig intervenir en l’assemblea de Localret, aquest dies ha tocat fer-ho amb projectes més locals, però no menys importants.

Ahir, constitució del primer Consell Assessor d’empreses de la Fundació Tic-Salut. Dues-centes persones, en representació d’empreses vinculades amb les noves tecnologies i amb l’àmbit sanitari, ens apleguem al modern auditori de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Obre l’acte la consellera Geli que no s’està de dir que “la relació entre les tecnologies de la informació i el sistema sanitari són la gran revolució pendent en l’àmbit de la salut”. Presència destacada de mataronins entre els ponents que intervenen en la jornada: Joan Guanyabens, Josep Mañach, Carles Fradera. Presento la ponència d’en Javier Colás, president de la Fundación Tecnología y Salud, que impulsa la Federación Española de Empresas de Tecnología Sanitaria. Faig la cloenda de la jornada explicant la implicació dels ajuntaments catalans en la gestió sanitària del nostre país i l’esforç que s’està fent en la incorporació i desplegament de les infraestructures que facin possible la universalització de les TIC de manera que no es produeixin segregacions territorials o socials en el seu accés i en el seu ús. Bon resultat de la jornada, amb un grapat d’empreses compromeses en participar en el Consell Assessor.

Avui, signatura del conveni de col·laboració entre Al-Pi i Maresme Digital TV. Amb aquest conveni es garanteix la connexió amb banda ampla d’alta velocitat (fins a 10Gbps). D’aquesta manera es garanteix la capacitat suficient per permetre la transmissió ràpida dels continguts de la Xarxa Audiovisual que hem començat a crear a partir de les ràdios locals per proveir de continguts la televisió comarcal. També es garanteix la connexió amb l’Anella Audiovisual de Catalunya, que ens permetrà rebre i també enviar informació a la resta del país.

Dues apostes diferents. Una, Maresme digital TV, molt decidida per articular tecnològicament la comarca i l’altra, Fundació Tic-Salut, d’abast nacional que ens ha de situar al capdavant en matèria sanitària.

Premis Butaca

Foto comediateca.com

Si l’any passat els Premis Butaca varen començar el seu periple pel país, aquest any recalen a Mataró, la capital del Maresme, la comarca on varen néixer fa una colla d’anys. I els mataronins i mataronines, gent hospitalària, els acollim amb molta il·lusió.

Uns premis de teatre i atorgats pel públic havien de ser forçosament ben rebuts a Mataró. Per la nostra tradició i afició al teatre. Empeltats de mediterrània ens costa poc somniar i deixar-nos embolicar per històries i cabòries explicades per comediants dalt d’un escenari. Però tenim criteri i el tenim fi. Per això qui guanyi segur que s’ho mereixerà i podrà presumir d’uns Butaca atorgats a Mataró.

Els Butaca són uns premis amb vocació de referent de les arts escèniques a Catalunya i això vol dir molt. Pel que representa el teatre al nostre país, per la qualitat dels espectacles, de les companyies i dels actors i actrius. Però sobretot per l’enorme afició teatral de la nostra gent a qui agrada fer i veure teatre. Mil experiències teatrals repartides per tota la geografia catalana, des de l’àmbit més metropolità fins les comarques de muntanya, ho certifiquen. De la força de les companyies professionals a la il·lusió dels grups d’afeccionats. Tot un món que es mou darrera i davant del teló cercant les complicitats entre actors i espectadors,segurs de formar part del mateix teatre de la vida.

Sigueu benvinguts a Mataró. Als que concurseu no us desitjaré sort, que porta malastrugança. Als espectadors un demanaria rigor però també una mica de benevolència. Tots plegats torneu quan vulgueu que sereu ben rebuts.

Text que vaig escriure pel programa de mà del premi Butxaca

No hay ambiente

Foto Elpais.com

Llegeixo a la premsa del diumenge les informacions sobre l’enèsima manifestació de l’AVT contra el govern. Perquè a aquestes alçades de la pel·lícula convindrem que el terrorisme no és més que una excusa per manifestar-se contra el govern Zapatero.

Com sempre cal analitzar el que es va dir i el que no es va dir -o millor dit el que es va cridar i el que no es va cridar-, el que deien les pancartes i el que no deien, els que hi eren i els que no hi eren. De tot això pot sortir una idea, subjectiva per suposat, del que va representar aquesta nova manifestació.

D’entrada a destacar la baixa participació. Sembla que ningú es creu les dades del govern de la Comunitat de Madrid que com sempre no explica el seu mètode de càlcul. Diuen els organitzadors que “no hay ambiente”. I doncs que es pensaven?. Amb la banda assetjada judicialment i policial, amb els principals responsables batasunos a la presó, en plena ofensiva contra la kale borroka, els ciutadans tenen la percepció que s’està fent tot el que l’estat de dret permet contra ETA. Tampoc sembla calar la teoria Alcaraz sobre el “siniestro y vegozante proceso de rendición” del govern davant els terroristes.

Sobre els que hi eren i els que no hi eren podríem aplicar la teoria del capità Aranya. En Rajoy cridant a l’assistència i no anant-hi, Aznar desaparegut i fent les Amèriques, Gallardón ni era ni se l’esperava. Això sí, impertorbables Zaplana, Acebes i Aguirre. Impertorbables o mal informats, doncs sembla que no varen veure les banderes feixistes del Frente Nacional, ni les dianes amb la foto de Zapatero que portaven els de Democracia (quin sarcasme) Nacional (i quina afició a la nació). Tampoc devien veure les que deien “ETA brazo armando de Z” o “Z ETA P”. Tampoc les devia veure en Sirera tan sensible al que es diu o es crida a qualsevol manifestació a Catalunya. També hi eren “Los Peones negros”, “inasequibles al desaliento” i a qualsevol sentència judicial que no sigui la que ells volen.

Acusava Mari Mar Blanco al govern de “haber hecho añicos el espíritu de Ermua”. El govern o la instrumentalització barroera, partidista i irresponsable que el PP ha fet del terrorisme?. Varem ser molts que sortirem al carrer quan l’assassinat de Miguel Angel Blanco. I ho tornaríem a fer. Però d’això a pensar que som estúpids, sense criteri i que ens poden fer combregar amb rodes de molí hi ha tot un abisme.

Crònica gironina

Foto Quico Melero

Quan aquest cap de setmana pujava cap a Girona, amb el Pirineu nevat al fons i les arbredes del Vallès i de La Selva d’un daurat madur, pensava en les circumstàncies polítiques en la que es celebrarà la VI Conferència política del PSC. En una setmana marcada per la conferència de l’Artur Mas, una conferència que serà coneguda com la de l’ambigüitat, els socialistes ens tanquem a parlar dels problemes dels ciutadans i les ciutadanes. Les infraestructures, l’habitatge i la convivència han centrat el debat d’aquest fi de setmana a Girona. Uns intenten recuperar la centralitat política i només aconsegueixen insistir en la seva deriva cap a enlloc. Altres sense massa soroll tornem a tirar del carro.

Les conferències polítiques del PSC són, en paraules de l’Ernest Maragall, una demostració del risc a pensar en veu alta que els socialistes assumim sense cap por. I per això els centenars d’esmenes als documents marc s’han pogut debatre amb intensitat i passió, per acabar tenint unes ponències votades per unanimitat. Ponències valents, riques, que aporten solucions i assumeixen responsabilitats.

Però els actes polítics serveixen també per visualitzar voluntats polítiques, per copsar els estats d’ànims i per enviar missatges a la ciutadania. I la Conferència de Girona no podia ser una excepció. Així ens ha servit per confirmar, el que alguns mitjans ja titulaven com el secret més mal guardat, la disponibilitat de la Carme Chacón a encapçalar la candidatura del PSC per les properes eleccions del mes de març. Va estar contundent ahir la ministra Chacón, sense embuts en reivindicar el treball del govern Zapatero, reconeixent els errors comesos, però posant l’èmfasi en la tasca d’impuls democràtic, de compromís social, de progrés econòmic i d’articulació territorial. Va aconseguir emocionar a molts dels assistents posant en el seu discurs suficient sentiment i passió. Un discurs per llegir amb calma.

Quan després de les intervencions d’en Jordi Hereu i del president Montilla, els centenars de participants hem travessat la Devesa camí de casa ho fèiem ben convençuts de les paraules d’en Miquel Iceta: forts i units al servei de Catalunya.

Ha valgut la pena Boet

Divendres a la nit l’Associació Esportiva Boet celebrava el sopar del 25è aniversari de l’entitat. Varen tenir la gentilesa de convidar-me i la celebració em va ser especialment agradable. Primer perquè vaig poder saludar persones que es trobaven ja en el fons dels meus records. Segon perquè és encoratjador veure com una entitat que va començar fa 25 anys s’ha consolidat com a referent pel barri i per la ciutat.

L’Associació Esportiva Boet va néixer dins d’un projecte esportiu més ampli, que incloïa l’Escola d’Iniciació Esportiva Pla d’en Boet. Les tres escoles del barri tiraven endavant un projecte comú d’esports escolar. Per donar continuïtat a la pràctica esportiva després de l’etapa escolar es va incoporar la Unió Esportiva Boet que havia nascut l'any anterior com a iniciativa veinal. Les coses van anar com van anar i només l’escola Camí del Mig va seguir endavant amb aquest model esportiu fins mitjans dels anys 90. Mentre tant les dues entitats s’havien desvinculat i l’A.E Boet, s’havia instal·lat definitivament en el poliesportiu Pla d’en Boet. Darrera quedaven hores i hores de treball en el despatxet de l’escola Camí del Mig, pistes esportives compartides, i un projecte estroncat segurament per massa ambiciós i avançat als temps.

Però la idea bàsica va funcionar i molt bé. L’esport com a instrument de cohesió territorial i social d’un barri que naixia amb molts problemes. A principis del anys vuitanta el Pla d’en Boet necessitava algun projecte que l’ajudés a la cohesionar-lo socialment i a dotar-lo de personalitat pròpia. Era gairebé el final d’un procés de creixement sobtat del barri, amb molt nous veïns i pocs projectes en comú.

I el que va començar com un projecte de barri molt aviat va ser un projecte de ciutat. Un projecte que va ajudar, i molt, a normalitzar el barri davant els ulls de molts mataronins i mataronines que venien a fer esport i podien comprovar que al Pla d’en Boet no passava res d’especialment dolent. Milers d’esportistes i de famílies han passat durant aquests vint-i-cinc anys per les pistes del carrer Sant Cugat, han lluït la samarreta blava i taronja i han participat d’una història d’esport, de convivència i de ciutat.

I darrera de tot una colla d’incansables activistes esportius i veïnals. Alguns que aguanten des del començament, algun –com l’enyorat Manel Carceller- desapareguts prematurament, altres que s’han afegit amb el temps, però tots convençuts que val la pena fer del compromís un estil de vida. I aquest cap de setmana quan la Ivette faci els salts mortals amb els que acostuma a celebrar les victòries de l’equip de volei, celebrarem vint-i-cinc anys de treball i de tossuderia en un projecte que ha valgut la pena.

Per si aneu a Girona

En Josep Maria Codina exposa a Girona, a la Sala Giart, fins el 15 de desembre.

Amb visió i amb ambició

Els organitzadors d’aquest acte han tingut l’encert de titular-lo: Nit amb visió. Sembla un joc de paraules, i efectivament ho és. D’entrada som més de dues-centes persones, empresaris, sindicats, administracions, que ens reunit aquesta nit a l’Hotel Ciutat de Mataró. I ens hem reunit per conèixer-nos, per contactar i també, i m’ho permetran, per conspirar una mica. Perquè a Mataró i al Maresme ens fa falta conspirar una mica. Conspirar per guanyar pes en els àmbits de decisió política i econòmica. Conspirar una mica per a ser capaços de generar aliances estratègiques i dotar-nos de les organitzacions indispensables per tenir veu pròpia en el país. Visió necessària per poder anticipar-nos. Ambició imprescindible per afrontar amb èxit els reptes.

Us posaré alguns exemples d’aquesta visió i d’aquesta ambició. La que va tenir l’alcalde Majó quan fa vint-i-cinc anys va decidir crear l’Escola Universitària del Maresme. No varen faltar veus com ara que deien que no era feina d’un ajuntament crear i mantenir escoles universitàries. Més de 2.000 enginyers titulats a l’escola avalen abastament la decisió de l’alcalde Majó. Tampoc falten veus ara que opinen que el Tecnocampus no és necessari i que la ciutat té altres prioritats. O que podem prescindir de la TDT. O no veuen o no volen veure les oportunitats que Mataró no pot perdre. Oportunitats per articular i posicionar la ciutat i la comarca al capdavant de la innovació i del progrés de Catalunya. Oportunitats per transformar la nostra economia i per millorar la nostra cohesió social. Afortunadament hi ha qui si ho veu clar i aposta decididament per Vallvericl 1.0 mentre arribar el Tecnocampus i ajuntaments que recolzen de manera absolutament clara i sense cap mena d’absències el projecte de la TDT.

Ens cal visió i ambició per millorar la competitivitat dels nostres sectors tradicionals, per potenciar els sector emergents i per generar més i millor ocupació.

Ens cal visió i ambició per encarar els elements claus del nostre desenvolupament econòmic i social: les persones, les empreses i el territori.

Les persones, millorant els nivells de formació i de capacitació dels nostres treballadors, impulsant les iniciatives dels emprenedors i fomentant per damunt de tot el talent de la nostra gent.

Les empreses, vinculades al territori, que generin més valor afegit i que sàpiguen establir aliances estratègiques entre elles.

El territori, que cal tractar en conjunt, superant les artificials divisions municipals i treballant en xarxa amb la comarca, amb l’àmbit metropolità especialment amb Barcelona i amb el Vallès. Un territori amb les infraestructures necessàries i que ens mereixem. Amb la N-II desapareguda de la comarca i amb una nova carretera que permeti una bona connexió entre nosaltres i amb Barcelona. Amb una C-32 que connecti d’una vegada amb l’entorn de Girona i una C-60 que superi els colls d’ampolla actuals. Amb un tren orbital que ens comuniqui amb el Vallès i que ha de representar la definitiva superació del vell model ferroviari català. Un tren orbital que a Mataró ha de comportar a més el trasllat i el soterrament de la via cap a l’interior de la ciutat. I amb unes Rodalies que funcionin, que ens connectin amb l’alta velocitat, amb l’aeroport i amb Barcelona.

Tenim clars els reptes i sabem que la única manera d’afrontar-los és amb visió i amb ambició. I si em permeten també amb cooperació. Amb el treball conjunt dels agents econòmics i socials del territori: les empreses, els treballadors, les administracions.

Amb visió i amb ambició per guanyar el futur.

Moltes gràcies i molt bona nit.

Text de la meva intervenció a l'acte: Nit amb visió

Conversaciones ad petendam pluviam

El passat 30 d'octubre, a Jaca, es va celebrar un homenatge al doctor Pere Montserrat. Molt amablement en Moisès Guardiola em fa arribar l'enllaç amb el documental que Periplo ha dedicat al botànic mataroní.

Poca cosa o res

El que ha aportat el discurs d’ahir de l’Artur Mas. Tampoc és que jo sigui massa objectiu a l’hora de valorar les idees del líder convergent, però les opinions majoritàries semblen opinar quelcom semblant: que sense fer un mal discurs, les propostes d’en Mas resten molt lluny de poder considerar-se ni una refundació del catalanisme ni l’inici de la construcció de la casa comuna del catalanisme. Més enllà dels ja convençuts ningú més s’atreveix a qualificar el discurs d’ahir com un discurs històric.

I les raons són ben senzilles. Per a que un discurs esdevingui històric cal que canviï substancialment alguna cosa, que eixampli les perspectives polítiques i socials i que sumi adhesions. De moment cap d’aquestes coses té, ni tan sols, expectatives de ser realitat a curt i mig termini. També cal que a les forces de les paraules es sumi la capacitat real d’influència. Al marge de la dialèctica, la capacitat d’influència de Mas, i del conjunt de Convergència és avui per avui molt petita degut a la seva manca de poder real en les administracions catalanes. Si voleu resumir-ho en una frase podríem dir que el discurs d’ahir de l’Artur Mas ha estat una mica predicar en el desert.

És cert que els mitjans de comunicació li han dedicat força atenció, però caldrà veure fins quan i quanta gent es suma a la crida. De moment ni el soci demòcrata cristià sembla entusiasmat, més enllà de l’escenificació imprescindible, ni els potencials “habitants” de la casa comuna i que haurien de provenir d’altres famílies nacionalistes han mogut fitxa ni semblen disposats a fer-ho. L’acte d’ahir pot convertir-se fàcilment en un acte de consum intern, que reforça el perfil propi, motiva les bases (cosa interessant en els temps que corren), fixa momentàniament l’agenda política, però fracassa en el seu intent de centrar el debat, de fixar estratègia, de redefinir conceptes i de suscitar complicitats. Segurament les calculades ambigüitats de l’Artur Mas no són la millor manera de provocar entusiasmes Massa expectació per tan poques expectatives. La millor prova l’ha donat el mateix Oriol Pujol en la seva compareixença pública per explicar la conferència d’en Mas, desqualificar les reaccions dels partits polítics catalans i acabar parlant de la intervenció d’en Montilla a la televisió ahir al vespre. Pobre bagatge per tant soroll.

Del tema n’han parlat en Saül Gordillo, en Marc Vidal, en Carles Campuzano, en Xavier Mir, en Joan Ferran.

Encara sobre els autoanomenats antifeixistes

Foto ACN Andreu Puig

Sobre els autoanomenats "antifeixistes" en Miquel Roca Juyent fa un interessant comentari a La Vanguardia d'avui. Val la pena llegir l'article i contrastar el que escriu un dels líders històrics de Convergència i comparar-ho amb el que diuen els actuals líders.

Un home i dos articles

L’home Oriol Pujol, els articles a la premsa escrita d’ahir. El d’en Manuel Cuyàs a la contraportada de El Punt: Liberals catalans. Àcid article sobre els autoanomenats liberals, encapçalats per en Sala Martin. Definitiu en Cuyàs quan escriu: “Els liberals, per ser-ho, han de presentar una certa superioritat moral. Han de poder-se dir a si mateixos que pertanyen a l'elit del pensament”. “Els liberals catalans, que són més mediterràniament histriònics i tenen alguns greuges amb el tripartit, amb els antics hippies i amb els antics progres, senten la necessitat de tant en tant d'expressar públicament els seus principis amb llibres i articles. Llavors se'ls nota massa que volen épater els progres, els hippies i Joan Saura. Els liberals catalans, producte del temps, han abandonat Chesterton i Wilde i han abraçat el Wall Street Journal i l'americanisme més abrandat, expansiu i expansionista”. I per rematar el que insinua més que diu sobre canvis de jaqueta: “A mig acte del Majestic, Jordi Graupera, que feia de mestre de cerimònies, va reptar algú del públic a posar-se l'americana escandalosa que Sala i Martín duia, com les du sempre. Un senyor de la primera fila que tenia tot l'aspecte d'haver passat per Esade es va presentar voluntari i l'intercanvi d'americanes amb el professor de Columbia, N.Y., es va produir. Els liberals catalans van riure i van aplaudir molt”.

I el de Javier Cercas a El País Semanal: “En los últimos tiempos los dirigentes de Convergència Democrática, socio mayoritario de CiU, vienen prodigando declaraciones a favor de la independencia de Cataluña”. “Está muy bien. La independencia de Cataluña -sea lo que sea eso a estas alturas- es una opción política tan legítima como cualquier otra, y de hecho ERC hace mucho tiempo que la defiende; no sólo ERC: gente tan sagaz como Rubert de Ventós la defiende también, a veces con el ingenioso argumento de que es la única forma de terminar con el nacionalismo catalán (ingenioso pero, para mí, incomprensible: España es independiente desde hace unos cuantos siglos y el nacionalismo español, históricamente mucho más letal que el catalán, sigue gozando de excelente salud)”. “Son jóvenes, han ido a las mejores escuelas y universidades, cada día se dicen a sí mismos que son brillantísimos, no han salido de un despacho ni se han bajado de un coche oficial desde que tienen uso de razón, no han pisado el metro ni han comido en su vida un menú de 9 euros”. “A menos que yo esté muy equivocado, o a menos que rectifiquen rápido, el batacazo puede ser histórico”.

Curiosament l’únic nom que es repeteix als dos articles és el d’Oriol Pujol Ferrusola. Dos articles per un sol home.

Enyorança de castells

Foto d'Àngels Goenaga

Hi arribem al final de la temporada. La faixa fa dies que està desada a l’armari i la camisa, neta i planxada espera la primavera. Moment per fer balanç del que ha estat aquesta temporada pels Capgrossos i pel món casteller. Temps d’enyorar castells.

Quedava, però, la diada dels Minyons. No tenia bones vibracions sobre el que podien fer els de Terrassa a la seva diada al Raval de Montserrat. No ha estat ni un bon any ni una bona diada pels terrassencs. Les actuacions en diades anteriors no feien preveure novetats importants. Ni la plaça del Vi de Girona, ni la mataronina plaça de Santa Anna ni la Porxada de Granollers, varen veure castells dels que marquen diferència dels de la camisa malva. I avui no ha estat una excepció. Ni la torre de nou amb folre i manilles, ni el cinc de nou amb folre han pogut ser carregats pels Minyons aquest matí. La bona notícia ha estat el quatre de nou, justíssim, carregat pels Castellers de Barcelona.

Acabem doncs la temporada amb uns intractables Castellers de Vilafranca, la Vella en segona posició, Minyons en tercera, Capgrossos en quarta i la Joves en cinquena. D’entrada els administradors de Sant Fèlix tenen un problema per resoldre.

Per què?

Per què es diuen antifeixistes si es comporten com els feixistes?

Per què ajuden a covar els ous de la serp?

T'he conegut sempre igual

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer

i de la gent que atrafegada passa,

he vist molt clar que són molts els que lluiten

i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,

els cabells blancs, la bondat a la cara,

els llavis fins dibuixant un somriure

d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",

lluita d'avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,

he sentit fort un gran orgull molt d'home,

no em trobe sol, company, no et trobes sol

i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;

aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

Raimon 1973

Mil·limetrats

Així anem aquests dies. Si ahir arribava tard de Girona, avui he marxat de matinada cap a Lisboa. Vol a les set del matí que vol dir llevar-se abans de les cinc. Assistència a l’Assemblea General Extraordinària de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Canvis en els estatuts fan necessària aquesta assemblea que ens ocupa, junt amb l’explicació de com s’està preparant el congrés que tindrà lloc a Sao Paulo aquesta primavera, gairebé tot el matí. Abans el professor António Sampaio do Novoa ens parla de “La construcció de ciutadania en ciutats multiculturals”. Va polemitzar el doctor Sampaio sobre l’actualitat dels postulats de la Nouvelle École i la seva necessària substitució per nous paradigmes educatius: la ciutat com a gran espai educador, l’aprenentatge i la cultura com a nou centre del procés educatiu, la substitució del mètode actiu pel mètode reflexiu, i l’educació per la ciutadania per construir una cultura comú que permeti acceptar precisament les diversitats culturals. Interessant i polèmic.

António Sampaio és rector de la Universitat de Lisboa, el lloc on es va celebrar l’assemblea. Un ampli campus universitari construït seguint els canons arquitectònics del salazarisme, gairebé idèntics als del franquisme. I es que també en arquitectura els dictadors ibèrics es van semblar.

Després del dinar a la cantina del campus, reunió de la RECE (Red estatal de ciudades educadoras). Repàs de l’estat de les xarxes temàtiques i preparació de la trobada que pel 2009 es farà a Granollers, ciutat que ocupa la secretaria de la xarxa espanyola. Es proposen dues noves xarxes temàtiques que poden donar molt de joc. La primera, sobre Sostenibilitat, la impulsa la ciutat de Donosti i la segona sobre Cultura de la Pau que impulsa la capital del Vallès Oriental.

La posta de sol és magnífica sobre l’estuari del Tajo, mentre aprofitem la mica de temps que ens queda fins l’hora del vol de tornada. Temps just per contemplar el conjunt dels Jerònims i menjar-nos els deliciosos pastissets de crema que des del 1837 fan a la casa Pastéis de Belém.

Després dues hores de demora del vol (hi ha qui ens vol fer creure que això només passa al Prat) i arribada a casa passada la una de la nit. Com deia: mil·limetrats!

Torres-García

Foto Capgros.com
Vinc de Girona, de la inauguració a la Fontana d’Or de l’exposició d’en Torres-García: Darrere la màscara constructivista. Es tracta d’una magnífica exposició, comissionada per en Marc Domènech, i que es podrà veure a Girona fins el 13 de gener. Després l’exposició vindrà a Mataró. Ha estat una aventura que ha acabat bé i que té alguns noms propis. El primer el de l’Antoni Luís, president de l’Associació Sant Lluc Amics de l’Art, que ens va posar sobre la pista de l’exposició. El segon el de l’Arcadi Calzada, president de la Fundació Caixa de Girona, que ha posat un especial interès en que l’exposició vingui a Mataró. Així pel gener, i amb el patrocini de la Diputació de Barcelona, l’exposició recalarà abans d’anar a Múrcia a les sales de can Palauet i del Museu. Com he dit aquest vespre a l’acte d’inauguració, la casualitat farà que l’exposició Torres-García s’estigui a Mataró a pocs metres de la casa natal d’en Puig i Cadafalch. Són conegudes les tempestuoses relacions entre aquests dos grans personatges tan vinculats a Mataró.

Una gran exposició, un magnífic catàleg que aixeca molta expectació i de fet tots els diaris en parlen abastament. Ahir El País, avui La Vanguardia, El Periódico i El Punt.

SPAM

La setmana genera quatre notícies entorn la Societat Protectora d’Animals de Mataró (SPAM). I darrera de les tres notícies una feina important de la de la gent de la SPAM.

Primer va ser la cessió, per part de la Diputació de Barcelona, d’una furgoneta per la recollida i transport d’animals. L’Ajuntament ha cedit aquesta furgoneta a la SPAM que gestiona els refugis d’animals de Mataró. La presència de la diputada de salut, la Dolors Gómez, m’ha permès demanar-li el suport de la Diputació per començar a concretar el projecte de gestió dels refugis des d’una perspectiva diferent. La situació actual és força insostenible pels ajuntaments, agreujades després de les darreres modificacions legislatives, pel que fa al manteniment dels refugis d’animals. Es fa necessari un canvi substancial en la forma de gestió que permeti, amb l’agregació de serveis complementaris, la viabilitat econòmica amb criteris empresarials de la gestió dels refugis. I a Mataró volem ser pioners en aquest tema.

La segona notícia m’arriba amb el nou número de la revista Peluts que també edita la SPAM. Informació sobre el programa de ràdio de la protectora, de la presència al programa Gossos de TV3, els dos anys del CAAC de Mataró, una entrevista a Sergi Mas, i moltes altres coses.

La tercera l’anunci d’una nova edició dels Encants Solidaris de la SPAM, la setena, aquest cap de setmana a la plaça de Santa Anna. Una bona i fàcil manera de col·laborar en la millora de les condicions de vida dels gossos i gats dels refugis de Mataró.

I la darrera el vídeo que han penjat a Youtube.

Manuel Cusachs, la mirada i la vida

Salvador Espriu, 1980

Tinc la fortuna de treballar veient per la finestra l’escultura “Mataró” que en Manuel Cusachs va fer per la plaça de l’Ajuntament de Mataró. La puc observar en dies i hores ben diferents, il·luminada pel sol de primera hora del matí que la fa ressaltar sobre el fons de granit daurat de la casa Serra o els dies foscos quan el bronze pren les tonalitats del gris plumbi dels núvols de les llevantades. Segurament per aquest contacte tan directe i diari no m’és fàcil expressar només amb paraules les moltes sensacions que em produeixen les escultures d’en Manuel Cusachs. Les formes, les textures, els matisos dels colors s’escapen de les possibilitats de la meva ploma. Prefereixo doncs acostar-me molt més nu intel·lectualment a l’obra d’en Cusachs i deixar les paraules pels que realment en saben.

Les escultures d’en Cusachs, com la seva pròpia persona, ens són quotidians pels mataronins i pels maresmencs. Formen ja part del nostre paisatge vital, com els versos de l’Espriu o d’en Punsola. Creador d’un univers personal, a redós entre el blau del mar de Mataró i el verd –el foc verd dels poemes d’en Duarte- de les pinedes i els alzinars d’Òrrius, que ha sabut projectar arreu del país. De Barcelona a la Seu d’Urgell, de Sant Miquel de Cuixà a Montserrat, de Mataró a Meritxell.

Ara presenta a la Pia Almoina, i després ho farà a Mataró, la seva col·lecció “L’armari blanc”. Algú ha dit que, a semblança d’en Josep Pla, aquest són els “homenots” d’en Manuel Cusachs. Trenta tres escultures de persones que ha tingut un significat especial en la seva vida. Junt a personatges coneguts arreu es troben d’altres que han format part de la seva esfera més mataronina –els Casas, Cuyàs, Terricabres, Ventura Ametller- i que són part significativa del seu món artístic i sentimental.

Com alcalde de Mataró em sento especialment feliç per aquesta exposició, i per l’antològica que ja s’anuncia pel proper any, que ens permet mirar i gaudir amb intensitat d’una part important de l’obra de l’escultor mataroní. Conscient com en Carles Duarte que “Tot conflueix al fons de la mirada, el nord i el sud, el passat i el present, l'oblit i la memòria; la vida s’hi retroba i, exultant, hi emergeix”.

Text que vaig escriure per la presentació del catàleg de l'exposició "L'armari Blanc", que en Manuel Cusachs ha inaugurat avui a la Pia Almoina de Barcelona.

Cinc anys després

Wallraffear

Els hostels fan sovint estranys companys de lectura. Ho dic perquè en les recepcions es troben, a més dels habituals diaris de dretes madrilenys, revistes que difícilment compraries en un quiosc. És el cas de La Clave, una revista dirigida com no podia ser d’una manera per José Luís Balbín, que en el número d’aquesta setmana inclou una interessant entrevista a Günter Wallraff i que signa Ilya U. Topper. M’assabento de la definició de la paraula Wallraffear que fa el diccionari de la llengua sueca: diguis del mètode periodístic d’inflitrar-se en una institució per a realitzar un reportatge.

I és que pels que no coneguin el personatge, Günter Wallraff ha fet coses tant insòlites com encadenar-se en un fanal d’Atenes, fent-se passar per grec, per poder escriure sobre el tractament de la dictadura grega als detinguts. O quan va aconseguir, fent-se passar per traficant d’armes, que Antonio de Spinola li confessés els preparatius d’un cop d’estat i que va suposar el final de la carrera política del general portuguès.

En la entrevista Wallraff es manifesta molt crític amb l’islam: “Creo que el pañuelo no debe estar en la escuela. De hecho está prohibido en los colegios y en las recepciones oficiales en Turquía, y con razón, porque es un símbolo de lucha ideológica”, si bé es mostra partidari de la construcció d’una mesquita a Colònia,

Walraff és també molt crític amb els dirigents polítics de l’Iran, Diu l’alemany: “Creo que había que tener una postura mucho más dura contra el desarrollo nuclear, porque Mahmud Ahmadineyad es alguien a quien hay que tomar en serio”. No estalvia crítiques ni a Bin Laden ni a Bush: “Son polos que forman un conjunto, tanto Bush como Bin Laden se consideran salvadores de la humanidad, son personajes complementarios”. I dels americans arriba a dir: “Los americanos viven una y otra vez bajo la aparente impresión, errónea, de que el enemigo de su enemigo sea su amigo”.

Tampoc es lliura la premsa alemanya, especialment Bild -i cal recordar que Walraff es a infiltrar en la redacció del diari alemany per denunciar el seu “amarillisme” des de dins-, de les injectives del periodista: “personificación, escandalización, histerización. Se les convierte a unos cuantos en chivos expiatorios; hasta los periodistas serios se apuntan a la caza al hombre”. De fet el mateix Wallraff assenyala el límit del seu mètode de fer periodisme: “¿dónde termina este método? Y lo tengo muy claro: termina donde empieza el de Bild”.

Acaba la entrevista amb una opinió contundent sobre la tolerància: “Tenemos un concepto muy equivocado de la tolerancia: soportar la intolerancia del otro a menudo no es más que ignorancia o simplemente cobardía. Hace falta confrontarla porque hay derechos humanos invulnerables –ya sean derechos de la mujer, de los niños, de la igualdad- y allí no debemos ceder”.

Una mica d'humor no fa mal

De l'allau de notícies sobre l'incident del rei amb en Chaves em quedo amb aquest acudit d'en Jap a El Punt d'avui.

Cròniques madrilenyes -4-

Foto pipoboy1313

I última. Aquest migdia quan hem marxat del Palau de Congressos de Madrid, on aquest dies ha tingut lloc la novena Assemblea de la FEMP, el gust era agredolç. No hi ha cap dubte que l’objectiu d'elegir l’alcalde de Getafe, Pedro Castro, com a nou president de la Federació s’ha aconseguit. També la majoria en la comissió executiva i en el consell federal. Una altra cosa ben diferent si parlem de la unitat del municipalisme que avui ha viscut una jornada per oblidar. Caldrà analitzar amb detall el que ha passat, ser autocrítics i pensar com recuperar un estil de fer les coses fonamental per poder imposar les nostres tesis davant altres administracions.

Com ja vaig escriure s’han acomplert els pitjors dels pronòstics i el Partit Popular ha utilitzat l’assemblea com a caixa de ressonància de la seva estratègia de la bronca continuada. Primer amb la moció de les banderes, després amb una moció en la que intentaven desqualificar la política municipal del govern del president Zapatero. Fent servir l’estil Martínez Pujalte, amb contínues esbroncades, comentaris en veu alta fora de to, atiant el debat amb tàctiques de filibusterisme polític, han intentat emmascarar el que ha estat una derrota absoluta dels seus postulats i dels seus candidats.

Per primera vegada en la història de la FEMP els candidats han intervingut per presentar la seva candidatura. Regina Otaola, la candidata popular, amb un únic argument que ha repetit fins el cansament: tinc una bandera. Pedro Castro, el candidat socialista, amb el seu peculiar estil i parlant de les coses que preocupen a la ciutadania: habitatge, feina, educació, seguretat; i de les coses que preocupen al municipalisme: finançament, marc competencial, relació amb les altres administracions. Al final el resultat conegut de la victòria de Castro per més de 4.600 vots, doncs ha aconseguit sumar als vots socialistes els dels IU, ICV, CiU, ERC i PAR. A l’altre costat s’ha quedat el PP amb els vots del PA i de CC.

Ahir, tot esmorzant, li deia a l’alcalde de Getafe que esperava que el Barça guanyés al seu equip i que avui fos elegit president de la FEMP. El primer desig no es va complir, per sort el segon, sí. Pedro Castro és un alcalde carismàtic que ha transformat radicalment la seva ciutat. Fa poques setmanes varem coincidir en una taula rodona parlant de polítiques socials i un cop més va posar de manifest la seva passió per la política municipal i la seva empenta a l’hora de tirar projectes endavant. Avui també ho ha fet i no s’ha pogut estar de dir una de les seves frases preferides: “Se hace lo que se debe, aunque se deba lo que se hace”. Tota una declaració de principis per l’alcalde de Getafe i des d’avui president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.

L’anècdota personal de l’assemblea, però, la va protagonitzar una regidora de Peligros (Granada) asseguda per casualitat al meu costat de la sala i que a l’assabentar-se de que era l’alcalde de Mataró em va respondre que els seus dos fills eren nascuts a la nostra ciutat. Com que anar posant fronteres!.

Cròniques madrilenyes-3-

Foto Oliventino

Señora presidenta:

Me corresponde presentar las propuestas de resolución sobre Intermunicipalidad y que fueron debatidas en la mesa 6. Concretamente se trabajaron las dos ponencias en las que se agrupan las propuestas de resolución.

La primera ponencia se refiere a Diputaciones provinciales, Cabildos y Consejos insulares. La segunda, y después de ser aceptada en comisión una enmienda de la Diputación de Barcelona, a Mancomunidades y otras fórmulas de intermunicipalidad.

Vienen a insistir las propuestas de resolución en el reconocimiento de la personalidad jurídica propia que la Ley Reguladora de las Bases de Régimen Local otorga a la provincia y por tanto a las Diputaciones, Cabildos y consejos Insulares como entes públicos con capacidad para articular las relaciones entre los Municipios, las Comunidades Autónomas y el Estado.

Se avanza, asumiendo la FEMP, las conclusiones del documento aprobado en el encuentro de l’Hospitalet de Llobregat, con el objetivo de reflexionar sobre la orientación estratégica que debe guiar la actuación de Diputaciones, Cabildos y Consejos Insulares.

Justo en el momento en que el Anteproyecto de Ley del Gobierno y de la Administración Local anuncia una profunda redefinición de la organización, funcionamiento y competencias de los entes provinciales para adaptarlos a las demandas y necesidades de los Municipios. Se reclama explícitamente que se regule la definición de provincia e isla, y los marcos competenciales y de cooperación económica. Se reclama asimismo una especial atención a la financiación del mantenimiento y desarrollo de la red viaria provincial y la cooperación entre administraciones para garantizar el acceso de las zonas rurales a la sociedad de la información.

Se hace especial mención a la necesidad de proponer modificaciones legislativas en los procesos de reformas estatutarias de manera que se reconozcan y regulen el papel, las competencias y la financiación de los gobiernos intermedios y se propicie una efectiva descentralización de competencias por parte de las Comunidades Autónomas.

En referencia a las Mancomunidades y otras fórmulas de intermunicipalidad, la FEMP promoverá que en la Ley Básica de Régimen Local y en los procesos estatutarios se regule la organización, funcionamiento, competencias y financiación de estos entes, proponiendo a las Federaciones Territoriales de Municipios que soliciten la elaboración de los Libros Blancos autonómicos de las Mancomunidades y otras fórmulas de intermunicipalidad.

Se reclama a la Administración General del Estado que se incluyan las diferentes fórmulas de intermunicipalidad en las convocatorias de fondos europeos y se insta a que las Instituciones Europeas tengan una mayor conciencia del peso y significado de los organismos intermunicipales.

Y por último, y para finalizar, solamente añadir que en la comisión se debatieron un total de quince enmiendas, presentadas todas por la Diputación de Barcelona, que fueron aceptadas por la ponencia, votadas afirmativamente, sin ningún voto en contra, por los miembros de la comisión y por tanto incorporadas a la ponencia que hoy se somete a votación del plenario de la asamblea.

Muchas gracias.

Text de la meva intervenció en el plenari de l'Assemblea de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies aquest matí a Madrid.

Cròniques madrilenyes-2-

Foto crisflyer

Poc sembla haver durat la tranquil·litat. Malgrat haver pogut ahir constituir la mesa de l’assemblea de la FEMP per consens, avui el Partit Popular ha tornat a la seva tàctica de l’enfrontament. Dues propostes de resolució d’impossible acord han estat debatudes i rebutjades aquest matí en comissió. En la primera el PP demanava que s’estableixi un règim sancionador pels ajuntaments que no compleixin la llei de banderes. Obliden el caràcter del legislador en el capítol IV de la Constitució que no va voler introduir aquest règim sancionador amb l’argument que els símbols s’han d’adoptar per convicció i no per imposició. Una proposta semblant a la que presenten ara els popular va ser rebutjada al Congrés de Diputats i per tant sembla força inversemblant que sigui el municipalisme qui hagi d’esmenar la plana a la cambra legisladora. En la segona, també presentada pel PP, es demana que la FEMP prengui mesures davant la situació dels dissidents cubans en uns termes absolutament fora de mesura i impossibles d’assumir per la gran majoria dels assistents a l’assemblea. Ambdues proposicions han estat rebutjades en comissió però al tenir més del 10% de vots favorables seran debatudes demà en el plenari com a vots particulars. Plenari doncs que s’intueix mogut.

L’altre gran front que obren els populars és la que més probable presentació de la candidatura de Regina Otaola, alcaldessa de Lizartza, per la presidència de la FEMP. El PP sap que té la votació perduda doncs els socialistes acumulen 3.200 vots més que els populars i conten amb el suport de la resta de grups per la candidatura de Pedro Castro, alcalde de Getafe. Es posa una vegada més de manifest la absoluta solitud política del Partit Popular i la seva inequívoca voluntat d’utilitzar qualsevol tema com a element de confrontació en la cursa preelectoral en la que s’ha instal·lat la política espanyola. Poc importa si és el judici de l’11M, l’assumpte del Chat o el municipalisme.

Mentre tot això s’anava coent, a la comissió que m’ha tocat presidir el debat ha estat ràpid i cordial. Les esmenes, totes presentades per la Diputació de Barcelona i defensades per un sempre més que eficient Jordi Labòria, han estat acceptades per unanimitat dels membres de la comissió i incorporades a la ponència marc.

Cròniques madrilenyes-1-

Foto markeveleigh

Cap i cua setmanal a Madrid. Dilluns al matí viatge ràpid per assistir, com a diputat i com alcalde, a la presentació de l’Informe sobre les polítiques locals contra el canvi climàtic i a la presentació de la pel·lícula que ha realitzat la Xarxa de Ciutats pel clima de la que formen part la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Mataró. L’informe posa de manifest que les mesures que s’han pres comencen a donar alguns resultats que inviten a un cert optimisme. Queda, però, molta feina per fer i com sempre els ajuntaments ja s’han posat a treballar sense consultar gaire a cap cosí.

Avui primer dia de la novena Assemblea de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. De moment, i que duri, en un clima molt diferent al de fa quatre anys. El denigrant espectacle de veure alcaldes i regidors del PP esbroncant a l’Anna Urchueguía, alcaldessa de Lasarte i objectiu senyalat d’ETA, va ser d’aquells que costa d’oblidar. Tot plegat per no voler admetre el que era obvi: que el Partit Popular havia perdut clarament les eleccions del maig del 2003 i que per tant no li corresponia presidir la FEMP.

Aquest any, amb els resultats molt més amplis en nombres d’alcaldes i regidors i per tant d’ajuntaments, diputacions, cabildos i consells insulars a favor del PSOE, la picabaralla sembla que serà menor. L’ovació amb la que la sala ha rebut la vicepresidenta del govern Maria Teresa Fernández de la Vega ha estat molt simptomàtica. Com ho ha estat d’emotiu l’homenatge que el plenari de l’assemblea ha dedicat a tots els alcaldes i regidors dels País Basc i de Navarra en reconeixement al coratge personal i polític que demostren cada dia.

No ens confiarem pas que estem a pocs mesos d’unes eleccions generals i ja sabem com les gasten al carrer Gènova. De moment l’elecció de la taula s’ha pogut fer per consens i demà ens espera el treball de les comissions. De moment em toca presidir la mesa de la comissió sobre intermunicipalitat. Ja veurem que dona el debat sobre la ponència i les al·legacions presentades.

Per desmemoriats

Pels que tenen la memòria flaca no hi ha res millor que una bona videoteca. Encara que n'hi ha de tossuts.

Clar i català

Foto Elpais.com

Clar i català, encara que ho hagi fet en castellà, ha parlat avui el president Montilla a Madrid. No cal sinó escoltar les reaccions a les seves paraules per veure com ha tocat el voraviu d’uns quants. Fent de president de Catalunya, amb una claredat meridiana que ja haguéssim volgut en altres èpoques de pactes hotelers, parlant dels temes realment importants i amb convicció, Montilla avui ha donat una autèntica lliçó als que encara volen fer-nos creure, seguint el seu esquema polític, que les decisions del president es prenen lluny de Catalunya.

El president de la Generalitat ha explicat a Madrid una part de l’obra del govern, bàsicament els grans pactes nacionals. Però han estat altres qüestions l’eix central del discurs del president. Les relacions entre Catalunya i Espanya i l’ús interessat i partidista que alguns partits en fan d’aquestes relacions. Ús que no beneficia a ningú més enllà de raquítics rèdits electoralistes i mesquins interessos mediàtics. Ho ha dit clarament el president quan ha advertit contra els separadors, precisament els que fan de la unitat un instrument de confrontació política.

I encara ha estat més clar quan ha parlat de la desafecció creixent dels catalans cap a Espanya davant d’actituds clarament induïdes des de la més absoluta irresponsabilitat política. No ha amagat Montilla les dificultats que es deriven de la crisi de les infraestructures o de l’amenaça judicial contra l’Estatut. Més aviat, i al posar-ho de manifest, el president ha volgut senyalar clarament els esculls i els reptes de futur que el país té al davant. La darrera frase, “Espanya és plural o no serà”, es tota una clara manifestació d’intencions polítiques. És pot dir més alt, Montilla ha optat per dir-ho clar i català.

Si Espriu aixequés el cap!

Foto Elperiódico.es

i com m’agradaria d’allunyar-me’n
nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

El nou front de mar. Noves oportunitats

Foto Quico Melero

La ciutat de Mataró reuneix tres característiques que la fan única al nostre país. És una ciutat marítima, metropolitana i capital d’un territori. Aquestes són les nostres fortaleses i sobre les que basem el nostre model de ciutat. De fet Mataró ha d’afrontar reptes de futur similars a altres ciutats catalanes: el creixement demogràfic i els canvis en les estructures econòmiques. Per a fer-ho amb èxit hem de fer servir tots els instruments possibles i l’urbanisme és un d’ells i molt potent.

Un model urbanístic que es fonamenta en el Pla d’Ordenació Urbana de l’any 1996, plenament vigent i amb potencialitats evidents per desenvolupar. Un model que aposta clarament per la ciutat compacta i per la barreja d’usos en el territori.

Per atendre les necessitats d’habitatge el Ple de l’Ajuntament va aprovar el Pla Local de l’Habitatge 2005-2015. Un pla que preveu la construcció de més de set mil nous habitatges a Mataró, dels que tres mil es construiran en els sectors urbans ja consolidats i la resta en els nous sectors de creixement. De tots aquests habitatges una part important ho seran de preu assequible: entre 2580 i 2830.

D’entre els sectors de desenvolupament els del Front de Mar suposen una oportunitat única de la ciutat per obrir-se a la Mediterrània. De fet Mataró doblarà en pocs anys la seva façana marítima urbana. Els sectors del Rengle, Porta Laietana, Ronda Barceló i Cabot i Barba-Cafè de Mar suposen la construcció de 2.600 nous habitatges, amb més d’un 30% d’habitatge protegit, 6.000 noves places d’aparcament i una quantitat important de metres quadrats de sostre terciari, equipaments i zones verdes. Tot el Front de Mar queda articulat pel Passeig Marítim que recorre la façana litoral i és una zona de lleure i passeig entre la ciutat, les platges i el Port de Mataró.

No s’ha, però, d’oblidar que l’urbanisme no és més que un instrument que serveix per desenvolupar un model de ciutat que pretén l’objectiu de la cohesió social. Aquest és l’autèntic objectiu i pel que volem que Mataró sigui una ciutat per viure-hi i treballar.

Extracte de la meva intervenció aquest matí al Saló Meeting Point

Marxeta

Qui diu que som avorrits?

Després del quatre de vuit amb l’agulla carregat aquest migdia a la plaça de Santa Anna pocs s’atreviran ja a dir que els Capgrossos som avorrits fent castells. I es que ha estat un castell desconcertant. Començat pel primer intent, que es presentava seriós i ben quadrat, quan l’enxaneta no ha pogut remuntar el quart malgrat intentar-ho força vegades. Quan el pom ja tirava avall, la nena insistia en superar el quart. El segon intent, que ha estat carregat, passarà a la història dels Capgrossos com aquell castell rar que un dia varem carregar. Dins la pinya el desconcert era important perquè no sabíem que passava. Ni les gralles ni la plaça aconseguien comunicar-nos gran cosa. El castell mal girbat a partir de quarts, una plegada i una recuperació increïble dels dosos, l’aixecador del pilar que triga a tirar amunt, l’enxaneta que passa de llarg en la baixada, ... Després un esforç titànic dels pilaners per salvar el pilar i una llenya quan l’aixecador estava quasi a l’esquena del segon. Si existís la categoria de castell “quasi descarregat” aquest quatre de vuit amb l’agulla en seria un bon exemple.

El cinc de vuit de la primera ronda sense història i ja en portem sis aquesta temporada. Un tres de vuit de compromís per acabar. En ronda de pilars un pilar de cinc que havia de ser de sis.

Minyons de Terrassa amb massa poques camises com per tirar res més enllà del cinc de vuit, el tres de nou amb folre i la torre de vuit. Dos pilars de cinc per acabar. Xics de Granollers en la seva línia: cinc de set, quatre de set amb l’agulla, torre de set i un pilar de cinc. Totes dues colles pensant en les seves diades.

La diada dels Capgrossos s’ha acabat amb un pilar de quatre molt especial, amb en Xevi Castellví fent de segon. Aquesta era la darrera diada d’en Castellví com a cap de colla, doncs ja ha anunciat la seva voluntat de deixar-ho, després de nou anys a la propera assemblea del gener. En Xevi ha estat un bon cap de colla, que ha liderat el gran salt endavant dels Capgrossos i sobretot ha sabut governar amb intel·ligència, seny i sensibilitat els difícils moments que li ha tocat viure a la colla després de l’accident de la diada de Santes de l’any passat. Avui la colla li ha agraït la feina feta i la ciutat ho farà en algun moment d’aquest any.

Temporada acabada pels Capgrossos, feina feta i ben feta.

Interessant entrevista

La que fa la Karma Peiró a en John Aravosis a La Vanguardia d’avui. El periodista i blocaire americà ha estat a Espanya amb motiu de les jornades e-findex que s’han celebrat a Càceres aquest dies. En parla en Donaire al seu bloc.

Separa bé l’americà els blocs polítics dels blocs dels polítics i l’encerta quan parla de la poderosa influència dels primers davant les més que evidents limitacions dels segons. I no pel fet, fals almenys a Catalunya en la immensa majoria dels casos, que els blocs dels polítics estiguin escrits per moltes mans. Ja ho deia en Ramon Bassas: “hi ha qui creu que tinc un negre i no foto brot”. La diferència principal es troba en l’ús que pots fer de la informació que tens. Recordo, als pocs dies d’obrir el meu bloc, el nerviosisme d’alguns periodistes locals davant la informació que vaig avançar en el bloc sobre una línia d’autobús Mataró-Granollers-Sabadell. Val a dir que la notícia ja havia estat publicada per un diari comarcal del Bages. Tens doncs informació que cal administrar correctament, amb rigor i amb respecte absolut a les fonts i els mitjans. Això pot fer dels blocs dels polítics, segurament és el meu cas, una mena de relat comentat de l’agenda diària amb incursions a qüestions personals. Poca xispa, però volgudament. Malgrat que si es llegeixen de forma continuada es poden endevinar clarament els fonaments de l’acció política i les dèries personals dels polítics.

Cal diferenciar també els blocs del polítics amb responsabilitats institucionals i aquells altres que es defineixen com a militants de base. Tampoc en aquest cas, com passa en tantes altres coses, no s’està en igualtat de condicions. Qualsevol notícia o opinió d’un polític “institucional” ha de ser certa de forma contrastable i respectuosa en les formes. No cal més que entrar en alguns blocs, tampoc en faré publicitat, d’alguns blocaires de “base” per adonar-se que cap d’aquests requisits acostuma a complir-se. Cal doncs afinar l’enginy, fer servir la ironia i sovint escriure entre línies i per iniciats. Deu ser això que qui te el cul llogat no seu quan vol. La pregunta és si això no afecta també a molts blocs polítics. Llegint el que es llegeix, sovint tinc la temptació de pensar que també passa.

Ho encerta Arovosis quan parla de que ja no es pot tornar a posar el geni dins de la llàntia. Malgrat el risc més que evident de l’excés de gent parlant, sovint cridant, a l’hora i dels suposats blocs anònims, que aprofiten qualsevol fòrum per autolinkar-se, i dels que tots coneixem els autors tan bon punt lligues quatre caps. Acabes afinant el criteri i quedant-t’hi només amb la informació i els blocs que aporten quelcom interessant. Pel que escriuen, pel que representen o senzillament perquè et ve de gust.

Per llegir i per pensar

L'article sobre immigració que publica avui El País.

T'ho penses perdre?

Demà a les dotze a la plaça de Santa Anna, amb Capgrossos de Mataró, Minyons de Terrassa i Xics de Granollers.

In memoriam, dia de difunts

Escultura d'en Manuel Cusachs inspirada en el poema de Salvador Espriu Thànatos, del llibre El caminant i el mur

THÀNATOS

Quan vinguis, et rebria

més bé des de la cendra

d'un bell foc?
O t'espero

amb el salvatge xiscle

del vent entre les canyes

o amb la cançó profunda,

monòtona, tranquil·la,

tan dolça, sempre nova,

del somni de la mar?

O potser m'has de prendre

de cop, enllà de buides

estances, entre blanques

parets que varen veure

com els meus morts et feien

acatament: glaçades

presons on deslliuraves

el desig d'altres vides

orbes, com jo, de Déu.

Quan arribis, si et sento,

hauré de saludar-te

amb un gran crit. Car moro

sense cap saviesa,

però molt ric de passos

de perdut vianant.

Màgica tripleta blava

Passaven exactament nou minuts de les dues del migdia i l’aleta de l’enxaneta capgrossa senyalava al cel i passava pàgina. Molts mesos esperant aquest moment. Molts castells aixecats pensant en aquest quatre de nou. Molts sentiments encontrats en la pinya, el folre, el tronc, el pom, la canalla. Tota la colla bategant junts com en les grans ocasions. La plaça ajudant. Perquè havia de ser en aquesta plaça, la més castellera, la que donés l’impuls decisiu per carregar i descarregar el castell. Davant el dubte de la canalla, producte més d’un malentès que de l’estat del castell, la plaça ha estat unànime: amunt que està ferm!. I ho ha estat, fins carregar-lo i descarregar-lo. Al més pur estil capgròs, per deixar pas a les emocions, als sentiments. També al més pur estil capgròs.

Un quatre de nou en segona ronda, després del tres de nou de primera ronda i un treballat cinc de vuit en tercera ronda, per completar una màgica tripleta blava. I per a fer la millor actuació des de la diada de la colla, pel novembre del 2005. Un treball seriós, ben planificat i una enorme il·lusió ho ha fet possible. Tornem a ser on érem, però més madurs i sobretot més capgrossos que mai. I si teniu algun dubte llegiu el que ha escrit en Cugat Comas.

En una diada de Tots Sants que ha començat amb una lletja llenya dels Castellers de Vilafranca en el seu intent de cinc de nou folrat. Després els vilafranquins han tirat un tres de nou, una torre de nou folrada –i en porten set aquest any- i un quatre de nou. Per acabar amb un pilar de vuit amb folre i manilles i amb un Fèlix Miret impressionant.

La tercera colla a plaça ha estat els Castellers de Sants. Una maca torre de vuit folrada per escalfar motors abans dels intents de tres de nou folrat. Fins a tres vegades han muntat el peu. La primera absolutament intranscendent i que no ha comptat ni com a intent. Els altres dos intents tenien forma i força suficient per a ser carregats. Només la indecisió de la canalla ho ha impedit. Els barcelonins arriben al final de la temporada a punt per a ser colla de nou. Els hi queda Sant Cugat, Gràcia i Sant Andreu per a intentar-ho. Sort borinots!.

Dissabte a Teià i diumenge la diada a Mataró. Els Capgrossos amb la temporada més que feta, però diumenge a omplir la plaça de Santa Anna de castells, amb els Minyons de Terrassa i els Xics de Granollers. Una bona ocasió per sentir-nos orgullosos de ser mataronins i capgrossos. Faltarà algú?