Quan aquest matí travessàvem el Bàltic dalt del ferry, des de la sueca Helsinborg a la danesa Helsingorg, ja sabíem que no valia la pena acostar-se al Bella Center. Si ahir les organitzacions no governamentals disposaven de set mil passis, que cali presentar conjuntament amb l’acreditació per poder entrar, avui només ens disposaven de mil i demà només seran noranta. Noranta passis per totes les ONGs presents a Copenhaguen. I això tampoc garanteix poder assistir en directe al plenari doncs només hi ha quatre places per delegació estatal.
No valia doncs la pena arribar-se per perdre el temps i era millor aprofitar-lo d’una altra manera. És el que ens ha proposat ICLEI posant a la nostra disposició una sala al Milko Center, just al costat de l’hotel Marriod literalment pres per la policia mentre no paraven de passar caravanes oficials amb els mandataris mundials, per poder treballar, atendre a la premsa i intercanviar algunes idees. Una preocupació compartida sobre la metodologia de treball d’aquestes cimeres, amb moltíssima gent i molt diversa, molt poc operatives i que provoca que per un costat les organitzacions socials es sentin poc escoltades i uns representants estatals que semblen jugar al gat i la rata. El convenciment també que s’arribarà a algun acord, sense que ningú s’atreveixi a determinar l’abast d’aquest, i que alguns presidents han de jugar un paper clau. Tothom parla d’Obama, però també de Zapatero.
Justament el president espanyol ha intervingut avui, després de la matinal de sainet del Congrés de Diputats, posant sobre la taula alguns dels temes claus i ressaltant la necessitat d’arribar a un acord i posant una xifra de l’aportació espanyola als 70.000 milions d’euros d’ajuda als països pobres liderats, sorprenentment per la Xina. Una intervenció valenta i decidida del president, demanant a Xina i EU que assumeixin les seves responsabilitats i que sembla haver remogut una mica la calma de la que ahir parlava. També la Hillary Clinton ha parlat per primera vegada d’una aportació americana al fons i sembla que les coses comencen a desentortolligar-se i que el ball de debò ha començat tot esperant a Obama. El president americà té una prova de foc si vol reivindicar-se definitivament com un líder de talla mundial i un fracàs de les negociacions erosionarà molt fortament la seva imatge política.
Mentre tant, en un ambient absolutament glacial, amb les temperatures per sota zero i el carrers de Copenhaguen nevats, els milers i milers de participants de la cimera ens ho mirem a distància obligada, seguint les notícies per la premsa i esperant el desenllaç final una vegada acabada la nostra participació en els debats. Demà toca tornar cap a casa i esperar que durant la darrera sessió l’acord sigui possible.
