header-photo

Cròniques des de Copenhaguen: comença el ball




Quan aquest matí travessàvem el Bàltic dalt del ferry, des de la sueca Helsinborg a la danesa Helsingorg, ja sabíem que no valia la pena acostar-se al Bella Center. Si ahir les organitzacions no governamentals disposaven de set mil passis, que cali presentar conjuntament amb l’acreditació per poder entrar, avui només ens disposaven de mil i demà només seran noranta. Noranta passis per totes les ONGs presents a Copenhaguen. I això tampoc garanteix poder assistir en directe al plenari doncs només hi ha quatre places per delegació estatal.

No valia doncs la pena arribar-se per perdre el temps i era millor aprofitar-lo d’una altra manera. És el que ens ha proposat ICLEI posant a la nostra disposició una sala al Milko Center, just al costat de l’hotel Marriod literalment pres per la policia mentre no paraven de passar caravanes oficials amb els mandataris mundials, per poder treballar, atendre a la premsa i intercanviar algunes idees. Una preocupació compartida sobre la metodologia de treball d’aquestes cimeres, amb moltíssima gent i molt diversa, molt poc operatives i que provoca que per un costat les organitzacions socials es sentin poc escoltades i uns representants estatals que semblen jugar al gat i la rata. El convenciment també que s’arribarà a algun acord, sense que ningú s’atreveixi a determinar l’abast d’aquest, i que alguns presidents han de jugar un paper clau. Tothom parla d’Obama, però també de Zapatero.

Justament el president espanyol ha intervingut avui, després de la matinal de sainet del Congrés de Diputats, posant sobre la taula alguns dels temes claus i ressaltant la necessitat d’arribar a un acord i posant una xifra de l’aportació espanyola als 70.000 milions d’euros d’ajuda als països pobres liderats, sorprenentment per la Xina. Una intervenció valenta i decidida del president, demanant a Xina i EU que assumeixin les seves responsabilitats i que sembla haver remogut una mica la calma de la que ahir parlava. També la Hillary Clinton ha parlat per primera vegada d’una aportació americana al fons i sembla que les coses comencen a desentortolligar-se i que el ball de debò ha començat tot esperant a Obama. El president americà té una prova de foc si vol reivindicar-se definitivament com un líder de talla mundial i un fracàs de les negociacions erosionarà molt fortament la seva imatge política.

Mentre tant, en un ambient absolutament glacial, amb les temperatures per sota zero i el carrers de Copenhaguen nevats, els milers i milers de participants de la cimera ens ho mirem a distància obligada, seguint les notícies per la premsa i esperant el desenllaç final una vegada acabada la nostra participació en els debats. Demà toca tornar cap a casa i esperar que durant la darrera sessió l’acord sigui possible.

Cròniques des de Copenhaguen: la calma expectant



Més o menys és la sensació dominant avui. Els rituals de qualsevol negociació (fins i tot amb les més que previsibles protestes dels grups "alternatius") s’estan complint i, vull ser optimista, estem vivint les hores prèvies a un acord que a hores d’ara sembla molt lluny però que tots volem veure més que possible. L’arribada entre avui i demà de més de 150 caps d’estat i primers ministres fa preveure un dijous i un divendres d’infart. Com sempre l’acord, si hi és, serà a última hora i fregant el pal.

Si ahir l’ambient era fred, avui ja era directament gèlid. I meteorològicament igual: fred i neu a estones. Una hora llarga de cua, a l’aire lliure, nevant, amb un fred glacial i l’exèrcit repartint cafè, per aconseguir acreditar-se i gràcies als bons oficis de la gent de l’ICLEI,. L’embolic sembla que tot plegat consisteix en haver inscrit quaranta tres mil participants, quant al Bella Center en caben quinze mil en condicions normals i unes vint mil atapeïdes. Certament tot l’espai bull de gent i activitats. Que ningú però es quedi amb aquesta imatge de la cimera, l’important són els texts que s’estan treballant i els acords que es puguin assolir. I tot el debat que es genera amb motiu d’una cimera com aquesta, amb gent vinguda d’arreu del món i per tant amb visions prou diferents.

Puc fer la meva intervenció amb normalitat en el Comitè de les Regions i després assistir a un parell de xerrades prou interessants. Visites a les delegacions catalana i espanyola i intercanvi d’opinions amb la ministra Elena Espinosa. El comentari general que els dies que venen seran decisius i l’acord encara és possible. Veurem demà com va encara que ja ens han anunciat que l’accés serà molt i molt restringit per motius de seguretat.

Cròniques des de Copenhaguen: l’ambient està fred




La setmana crucial pel desenllaç de la Cimera del Clima de Copenhaguen coincideix amb els debats dels governs regionals i locals i el paper que han de jugar en les estratègies de lluita i mitigació del canvi climàtic. He escrit prou vegades sobre la importància dels governs locals en tot aquest assumpte i dels compromisos que hem adquirit amb la signatura del Pacte d’Alcaldes. Dies previs als dijous i divendres que es quan s’esperen els resultats finals.

I l’ambient està fred, més aviat gèlid. Com el temps, encara que sembli una paradoxa parlar de canvi climàtic mig nevant i amb un fred que pela. Arribo a Copenhaguen de nit, just per arribar a la recepció que la delegació catalana, amb el president Montilla al capdavant, ofereix a la residència de l’ambaixador espanyol a Dinamarca. Salutacions i ràpida posada al dia de com estan les coses, pel que expliquen i es pot saber, que no es gaire més que el que surt als diaris. Satisfacció per què l’anomenada “esmena catalana” s’incorpora al text del possible acord.

Cal marxar ràpids per agafar el tren cap a Helsinborg a l’altre costat del Bàltic i ja a Suècia. Hora i mitja de tren per arribar en mig de la nevada. Demà caldrà refer el camí ben dematí per arribar d’hora a les cues per acreditar-se. Pel que expliquen tota una aventura que pot durar hores i amb resultat incert. Però això ja serà demà dimecres.

Tramvies




Aquests dies s’ha retirat de la plaça de Granollers, els populars Burots, la Tereseta. Era el tramvia número tres de la línia Mataró-Argentona que es va instal·lar a la rotonda quan es va urbanitzar la plaça. El tramvia, que durant anys va estar arraconat a les antigues cotxeres situades a la mateixa plaça, va passar uns quants anys al Parc Central a tocar de la casa del “negrito”. Per la plaça de Granollers, aleshores un solar sense asfaltar, hi passaven els tramvies que s’enfilaven camí de la Font Picant.

La restauració del tramvia es va fer amb un conveni amb la Caixa Laietana que va pagar-ne el cost i que se’n cuida del manteniment ordinari. El temps però ha anat fent necessari una nova rehabilitació i, a partir d’un altre conveni també amb Caixa Laietana, el tramvia ha estat retirat per ser transportat als tallers on es faran els treballs necessaris per tornar a deixar-lo en perfecte estat abans de retornar-lo, d’aquí uns mesos, als Burots.

En el mateix conveni s’ha acordat la rehabilitació del tramvia número 4, el més grani per això conegut com el "Gros" i l’únic construït a Mataró. La rehabilitació es farà quan es el tramvia pugui ser instal·lat en alguna de les rotondes del sector del Sorrall, també en el camí d’Argentona, quan es desenvolupi el sector.

D’aquesta manera seran quatre els tramvies de Mataró que estaran restaurats: el número 1 al Museu del Transport a Castellar de n’Hug, el número 2 a l'entrada d'Argentona, i els números 3 i 4 a Mataró mateix.

Aquesta Marató l'hem de guanyar!


El Banc de Sang i Teixits conjuntament amb l’Ajuntament de Mataró, l’Associació de Donants de Sang del Maresme, Creu Roja Mataró, Voluntaris per al futur i Foment Mataroní, preparen la Marató de Donació de Sang de Mataró 2009 per aquest dimarts 15 de desembre de 2009, de 10h a 22h, al Foment Mataroní.

Hi haurà un ampli desplegament de mitjans i serveis (activitats i regals, refrigeri atractiu, guarderia gratuïta, espai atractiu i cèntric, ambient agradable, ampli desplegament de mitjans...) per donar el màxim de facilitats. L’objectiu és sensibilitzar sobre el greu problema de la manca de sang i així captar nous donants i aconseguir un important nombre de donacions durant aquesta jornada.

Entre tots ho hem de fer possible, hem de batre un rècord! Ara tens l’oportunitat de fer un gest solidari, només 10 minuts i salvaràs vides! Només cal tenir més de 18 anys i pesar més de 50 quilos , i no has d’anar en dejú. Fes-ho córrer!!

ACTIVITATS I REGALS:

10h Acte d’inauguració (amb la presència d'autoritats de la zona)

12h-14h Jocs infantils (Creu Roja Mataró)

Per als més grans: portarem un memory cívic.
Per als més petits i pels que disposin de menys temps: farem un taller de postals de Nadal


17h-20h Jocs infantils (Creu Roja Mataró)

Per als més grans: portarem un memory cívic.
Per als més petits i pels que disposin de menys temps: farem un taller de postals de Nadal


Durant tot el dia:

Servei de guarderia gratuïta (Creu Roja Mataró)
Obsequi sorpresa de perfumeria per a tots els donants (Perfumeries Mañach, Unió de Botiguers de Mataró)
Obsequi de vals 2x1 en Spa (Berga Resort)
Regals de Caixa Laietana (Caixa Laietana)
Sorteig d’un patchwork (Didals)
Sorteig de peces de moda per a sortejar (MAR CASANOVAS-alta costura)
Sorteig d’un descompte de 20% en un menú (Restaurante ESTO ES MEXICO)
Sorteig d’un sopar per a dues persones (Restaurant Les mil i una nits)
Sorteig de 30 vals d'1 mes gratuït pel gimnàs (Gimnàs Paradise)
Sorteig de 15 entrades gratuïtes (LA COVA)


SERVEIS:

Servei d’orientació i informació (Voluntaris per al Futur, amb samarretes personalitzades amb la Marató de “El Marino Uniformes”)
Refrigeri atractiu gratuït (Confiteria Pastisseria Uñó, Confiteria Garriga, Pastisseria Sacher, Casa Graupera, Pastisseria Miracle)
Ampli desplegament de mitjans
12h ininterrompudes
Espai atractiu i condicionat
(espai agradable...)

Marcador electrònic
(temps i núm. de donants)

Música ambient


... i altres sorpreses que anirem preparant i anunciant...


Mireu el Facebook de la Marató de Mataró!:

http://www.facebook.com/photo_search.php?oid=182866582667&view=user#/event.php?eid=182866582667&ref=mf

(o buscant al Facebook: Marató de Mataró)

I ara què?




Doncs l’habitual. Cadascú, i m’incloc, farà les interpretacions que li convinguin sobre els referèndums per la independència que avui s’han celebrat en 166 ajuntaments catalans. Quan escric aquests línies només conec algunes dades provisionals sobre la participació i algunes primeres reaccions. I tot això sense conèixer els resultats, encara que això està més que cantat.

Per uns haurà estat un gran èxit, altres diran que han estat un fracàs. Tothom haurà guanyat. Res que no hàgim vist cada nit electoral. Fins i tot hi haurà coincidència en celebrar que no s’han produït incidents.

El mateix a l’hora de repartir les responsabilitats. I gairebé tothom apuntarà al PSC. Els nacionalistes catalans amb el gastat argument de la dependència del socialisme estatal. Els nacionalistes espanyols acusant directament als socialistes catalans de connivència i fins i tot d’estar al darrera de les consultes. O sigui que tornem on érem: una legítima iniciativa popular que acaba en una picabaralla entre polítics. O algú pensava que podia ser d’una altra manera tractant-se d’una qüestió política i amb polítics, dels de carnet i dels altres, pel mig?

Per no parlar dels mitjans de comunicació que tornaran a esbiaixar la informació en funció de les seves línies editorials i dels seus interessos econòmics i polítics. Alguns magnificaran els resultats, altres els minimitzaran, els de sempre els ridiculiritzaran.

Ho sento pel meu elevat escepticisme, però al final del dia em quedo amb la frase d’un veí de Santa Coloma: avui ha estat un dia històric. Es referia a la inauguració de la línia 9 del metro.

Per l’Estatut



Des del més absolut respecte per tots els posicionaments però amb les idees ben clares respecte de com volem l’encaix de Catalunya i Espanya, que pels socialistes passa per l’Estatut aprovat en referèndum pels catalans i les catalanes. Convençuts de la seva constitucionalitat i de la seva utilitat per l’autogovern i el progrés del país i per això avui, el Consell d'alcaldes del PSC ha volgut deixar ben clar que la nostra prioritat és defensar l'Estatut de Catalunya.

Completant el Passeig

Foto Carlos Fernández



Encara que formalment i a efectes de nomenclàtor el Passeig Ramon Berenguer III sempre ha portat aquest nom de passeig, en realitat ens trobàvem amb un carrer fet a trossos i que calia completar. És el que hem fet ara amb la reurbanització del tram entre la Gatassa i el carrer València.

Tinc prou anys (suficients, com he volgut recordar aquest matí, per saber que el Sevillano no era un senyor nascut a la capital d’Andalusia) per recordar com era aquest carrer, que limitava el barri de Cerdanyola amb els camps de can Morros i la bòbila d’en Noè, fa uns quants anys. I per haver vist com es desmantellaven línies d’alta tensió, es connectava el carrer per dalt i per baix, apareixien les escoles i el parc de bombers, el parc de Cerdanyola, la plaça d’Andalusia, el casal d’avis, el centre cívic i el casal de joves i s’anava reurbanitzant. A finals dels noranta el tram entre el carrer València i la ronda Tarradellas, a començament del 2000 les voreres de davant de l’escola Tomàs Viñas i ara, aprofitant els diners del fons Zapatero, el tram que avui hem reurbanitzat.

Un carrer que es converteix en passeig, amb voreres amples, arbrat, contenidors soterrats, aparcament ordenat i tots aquells elements imprescindibles per a que la ciutadania l’ocupi cívicament i el converteixi en un carrer important del barri. Un pas més en el treball de fer que tot Mataró sigui Mataró. Un treball que no concedeix cap treva però que fem, amb encerts i amb errors, amb tota la intensitat de la que som capaços.



Ras, curt i a la barraca




Amb aquestes paraules acostumo a acabar les meves intervencions a la Festa del Futbol. Algun any fins i tot ha estat, donada l’hora en la que em tocava parlar, la única frase del meu discurs. Aquest any també he acabat d’aquesta manera, però com sigui que la festa ha canviat de format i ja no hi ha sopar m’he pogut estendre una mica més.

Esportivament la temporada no ha estat precisament bona pel futbol mataroní, però això forma part de la pròpia dinàmica de la competició. El més important és que sapiguem consolidar estructures socials i esportives sòlides, clubs amb projecte i viabilitat econòmica. A l’esport les aventures s’acostumen a pagar i de manera molt cara. Exemples, desgraciadament, no ens falten. No es poden gastar els diners que no es tenen i menys encara els que mai es tindran.

Ara fa cinc anys que vaig llençar la idea d’un Pacte pel Futbol que fixés el full de ruta amb el que Ajuntament i clubs havíem de treballar en el futur. Un any després, també en una Festa del Futbol, varem signar el Pacte amb la majoria de clubs de futbol de la ciutat. Només dos varen decidir quedar-se al marge. Ara podem fer un cert balanç i veure com en els darrers tres anys hem destinat més de tres milions i mig d’euros en la instal·lació de gespes artificials en els camps de futbol de la ciutat: can Xalant, Rocafonda, Pla d’en Boet, Cirera, camp de futbol a set de Cirera i reposició del Carles Padrós. I per l’any vinent La Llàntia i reposició del Camí del Mig amb vuit-cents mil euros més. Tot un esforç importantíssim i sense igual en la història de la ciutat.

Caldrà ara redefinir els objectius, marcar-ne de nous, revisar les estructures i avançar en la cooperació entre clubs. El que importa és continuar treballant en l’extensió de la pràctica del futbol a la ciutat, augmentant el nombre de jugadors i jugadores, enfortint les entitats i millorant en la competició. I això en darrer terme i com a conseqüència de tot l’anterior.

El Maresme modernista



El podeu veure en aquest vídeo del programa Espai Terra de TV3 que la Cori Calero ha fet a partir del llibre "Maresme Modernista" de la mataronina Marga Cruz.

Consell de ciutat


Sessió aquesta tarda del Consell de Ciutat per tractar els temes del Pressupost i del Pla d’Actuació Municipal pel 2010. El d’avui era un Consell dels que anomenem oberts doncs hi poden participar, a més dels membres del propi Consell, membres de tots els consells territorials, sectorials, organismes autònoms i empreses municipals. Una molt ampla representació de la ciutadania que és cridada a opinar i fer propostes.

De fet aquest era el segon Consell de Ciutat per tractar el pressupost del 2010. El primer va ser al mes de juny quan el govern municipal va presentar les línies prioritàries per l’any vinent. Aleshores el Consell va fer una sèrie d’aportacions que s’han incorporat a la proposta que avui s’ha treballat i que també ha passat pels consells territorials i sectorials. Tot un llarg procés de participació que fa que els documents siguin treballats i enriquits progressivament.

Sense cap pedanteria ni cofoisme, perquè segurament ens queda encara molt de treball, crec que estem davant d’un dels processos de participació més complexos dels que conec en el món municipal. I encara queden dos debats en el Ple i una Audiència Pública.

Haikus de tardor -7-



Festival d’ocres
de les fulles caduques
amb llum d’occident

Haikus de tardor -6-


Colors d’almanac
d’un solitari bedoll
dalt la carena

Haikus de tardor -5-




Nines trencades
de finestres inútils
en la solitud

Haikus de tardor -4-




Fantasmagòrics
en la llum de la tarda
ciris encesos

Recordant en Solé Tura



No puc començar aquest acte sense tenir un record emotiu per en Jordi Solé Tura, que avui ha mort. En Solé Tura forma part, per mèrits propis, de la història de la democràcia d’aquest país. Per la seva llarga lluita contra la dictadura i per la seva participació fonamental al gran pacte polític, social i cívic que va representar la transició espanyola i que va tenir el seu màxim exponent en la redacció i aprovació de la Constitució del 78. Ara que la política sembla més dual que mai, gairebé en blanc i negre, cal recordar l’enorme esforç de pacte que va significar la Constitució. Una llei de lleis, que ni és perfecta ni és, com pretenen alguns, eterna. Caldrà refer-la quan sigui necessari i adaptar-la a les noves necessitats que la societat espanyola li demandi. I caldrà fer-ho amb el mateix esperit de pacte polític com es va fer l’any 1978. Amb la generositat i la intel·ligència suficient de fer-la útil als ciutadans i a les ciutadanes i a tots els pobles i nacions que conformem Espanya.

La Constitució, obra d’humans, no és perfecta de la mateixa manera que tampoc ho som els humans. La seva lectura i interpretació està donant peu a llargues discussions que es desenvolupen més en l’àmbit de l’interès partidista i del repartiment del poder que en la sincera voluntat de resoldre els problemes que la complexa societat espanyola planteja.

L’esperit constitucional, que tan bé va encarnar en Jordi Solé Tura, necessita ser reeditat si realment creiem que els nostres països poden tenir una nova oportunitat per redefinir i garantir el seu futur. Mentre tant només ens queda el record emocionat a qui va ser un gran polític, un home honest, i per damunt de tot, un demòcrata integral.

Els hi demano un minut de silenci en record i homenatge a en Jordi Solé Tura.


Text de la meva intervenció en l’acte institucional sobre la Constitució d’aquest vespre a l’Ajuntament de Mataró.

Que segueixi l'espectacle



Dijous va ser un d'aquells que toca Ple municipal. Gairebé com a excepció la sessió va tenir una durada per nosaltres raonable. Dic per nosaltres perquè comparada amb altres ajuntaments estar-hi més de quatre hores discutint els temes del Ple és gairebé maratonià. Però clar si es compara amb altres sessions, per exemple la del més de novembre en la que el Ple va durar set hores i mitja, la d’ahir va ser relativament curta.

No em referia, però, al posar el títol a l’espectacle (que d’u no do) del ple municipal sinó a uns dels acords que per unanimitat dels grups es va adoptar ahir. Em refereixo a la prohibició dels circs amb animals exòtics a la nostra ciutat. A partir d’una proposta de la CUP que es va deixar sobre la taula al ple d’octubre s’ha anat treballant un text alternatiu que pogués ser votat afirmativament per tots els grups. Així va ser i cal felicitar-nos per l’acord i agrair a tota la gent que hi ha treballat i ho ha fet possible.

Aquest acord no apareix com un bolet en les polítiques animalistes de l’Ajuntament de Mataró. Dels errors s’aprèn i després d’una experiència nefasta i dolorosa, Mataró ha anat desenvolupant polítiques de protecció dels animals que són referents arreu del país. És cert que una bona part del mèrit cal compartir-lo amb
l’Spam i altres persones prou sensibles a aquest tema, però també és cert que hem obert camí i que per davant tenim importants projectes i idees noves de com s’ha de governar des del món local el fenomen social dels animals de companyia.

L’acord dels circs, que ara caldrà desenvolupar normativament, és un pas més en aquestes polítiques i a Mataró ara podem dir: “Que segueixi l’espectacle, però sense animals si us plau!”.

Treballats, austers i rigorosos




Aquestes són tres paraules que podrien definir força bé els pressupostos de l’Ajuntament de Mataró per l’any 2010 i que avui hem presentat públicament.

Treballats, perquè la seva elaboració ha estat especialment complicada pels escenaris econòmics en els que s’ha hagut de treballar. Uns escenaris d’ingressos amb baixes importants en les aportacions de l’Estat, baixes en la recaptació alguns impostos com ara el de construcció i la voluntat política de no incrementar l’esforç fiscal dels mataronins i mataronines.

Austers, perquè al disminuir els ingressos s’han hagut de reduir les despeses amb caràcter general però posant èmfasi en aquelles que no eren prioritàries i mantenint les que fan referència a promoció social, foment de l’ocupació, habitatge i escolarització. En una situació de crisi com la que estem patint ens cal mantenir l’esforç en l’ajut a les persones que circumstancialment ho estan passant pitjor i en la recerca de treball.

Rigorosos, perquè malgrat la crisi es manté un important esforç inversor municipal i es focalitza en aquells sectors que són apostes de futur per la ciutat. Les més paradigmàtiques d’aquestes inversions són els més de vint-i-cinc milions d’euros que es destinen a la construcció del Tecnocampus o els més de quatre milions que es destinen a la rehabilitació de la nau petita de can Marfà per instal·lar-hi el Museu del Gènere de Punt. Inversions que han de servir per situar Mataró en una bona posició de sortida quan canviï el cicle econòmic.

Atendre les necessitats de les persones i impulsar els grans projectes de futur han estat els dos criteris fonamentals per distribuir els més de dos-cents quatre milions d’euros que conformen el pressupost de l’Ajuntament de Mataró, les seves empreses i organismes autònoms.

Valors i política



Presentació aquesta tarda del llibre “Valors i política” d’en Daniel Ortiz, publicat per la Fundació Lluís Carulla. Un interessant i oportú llibre que fa una aproximació a la relació entre valors i política. En moments com aquests s’agraeix disposar d’elements de reflexió que ens permetin afrontar el dilema entre aquests dos conceptes, per a molts consubstancials, que sovint plantegen una relació difícil.

El tren d'en Biada a l'Espai Terra

En el camí de Copenhaguen -11-



Important informe el que s’ha presentat aquests dies a Sevilla dins de la Tercera Trobada de Pobles i Ciutats cap a la Sostenibilitat. L’informe Canvi Global Espanya 2020/50 Programa Ciutats, proposa un Pacte de les ciutats espanyoles davant el canvi global. Un Pacte que neix vinculat a la necessitat d’adaptar les estratègies urbanes al canvi global, establin t entorn d’una sèrie de temes claus, objectius operatius i terminis definits que concretin la vinculació de les ciutats als compromisos nacionals i internacionals sobre aquests temes: energia, canvi climàtic, aigua, etc...

De fet les jornades de Sevilla han tingut una claríssima component local entenent les ciutats com l’àmbit on acabaran desenvolupant-se bona part de les polítiques ambientals i el lloc de referència per la connectivitat social imprescindible per impulsar els canvis en les polítiques, la gestió i els comportaments.

Precisament el Pacte es sustenta en una visió integral de la sostenibilitat, contemplant les seves vessants ambiental, social i econòmica de les nostres ciutats que han de revaloritzar-se reduint el seu impacte ecològic, contenint el seu creixement i apostant per la ecoficiència urbana. Ens trobem davant un canvi important de paradigmes i d’escenaris que han de possibilitar que la rehabilitació estructural i els nous models energètics contribueixin decididament en una nova economia més sostenible.

Un document i unes jornades importants, amb el món local de referent, i en uns moments on s’estan plantejant qüestions transcendentals per les nostres ciutats i pels nostres ciutadans i ciutadanes. Res del que aquests dies s’estan predefinint, a l’espera de Copenhaguen, ens és aliè i quedar-se al marge ens pot acabar costant especialment car.

Compartint govern


Això és el que avui precisament hem fet amb la Marina Geli, consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, compartir govern. Lluny de l’època en que la desconfiança era la tònica dominant entre els ajuntaments i el govern de Catalunya - i sense caure en el papanatisme dels governs amics, frase que no recordo haver dit mai- i com a conseqüència d’una voluntat política que el president Maragall va resumir en el concepte de retorn de les capacitats, per damunt les competències, de governar de forma co-responsables el país, avui hem fet un pas molt important.

Amb la constitució del Govern Territorial de Salut, els ajuntaments ens asseiem a la mateixa taula que la Generalitat per governar quelcom tan preuat i valorat per la ciutadania com la salut. En un procés únic s’han organitzat trenta set governs territorials. Com ha dit la consellera: a qui fa por la proximitat? Responsabilitats compartides, lleialtat mútua i el mateix esperit de servei a la ciutadania. Un govern territorial per més de 258.000 habitants dels 15 municipis del Maresme central.

I com que no tot han de ser intencions, la consellera ens ha explicat en un llarg informe la situació de la salut al nostre territori. Índex de mortalitat per sota de la mitjana catalana, un 82’4% dels usuaris que consideren que reben un bon servei, increments de recursos (224 milions pel 2009) i de professionals (3.148) que s’han incrementat un 50% en els darrers sis anys mentre la població s’incrementava en un 10%, inversions realitzades de 17 milions d’euros i previstes per valor de més de 27 milions. Un impressionant balanç de govern i una clara voluntat de treballar plegats.


En el camí de Copenhaguen -10-




Euronews dedica un reportatge a la lluita contra el canvi climàtic a Catalunya que podeu veure també per Internet. Mataró hi surt com a exemple del molt que es pot fer i s’està fent des de les ciutats i els ajuntaments.

El carrer retrobat



Avui hem inaugurat les obres de reurbanització de la muralla de Sant Llorenç, el carrer retrobat. Retrobat perquè aquest era un carrer perdut a tocar de la plaça de Santa Anna i a quatres passes mal comptades de la Riera. Perdut perquè senzillament els mataronins l’havíem, durant dècades, obviat. Quatre establiments (els mítics Cicles Morenito, el Blinco, la casa cuna de la Caixa Laietana i poca cosa més) i una llarga tàpia que tancava la residència municipal de Sant Josep. Les coses varen començar a canviar quan a principi dels anys vuitanta es va substituir la tàpia per una reixa, construïda pel manyà Julià just al davant, i donant visibilitat a l’edifici modernista i al jardins. Des de aleshores no han parat d’instal·lar-s’hi botigues, restaurants, oficines, en un procés de renovació que ha reposat el carrer en el mapa ciutadà.


La reforma de la residència, per ajustar-la a les necessitats d’una instal·lació moderna, va ser prou criticada pels de sempre que qüestionaven la inversió. Sempre he defensat aquesta reforma perquè va permetre mantenir la residència al bell mig de la ciutat i permetre la seva visibilitat i coneixement per la resta dels ciutadans. Tot el contrari del que proposen els que voldrien els avis i àvies en “ciutats” segregades i sense barreja. Justament negant el que caracteritza una ciutat: la barreja d’usos, de gent i de sentiments.


Ara la muralla llueix esplèndida, amb voreres amples, arbrat, comerç, veïns i continua sent una artèria clau en el trànsit de la ciutat. I sobre la vorera, a tocar del carrer de Sant Josep, la traça de la muralla del segle XVI que els mataronins van construir a desgrat i per ordre reial. Segurament ja pensaven que posar muralles a les ciutats era com posar muralles al progrés. I pensar que alguns encara no ho han entès!


El camí és la pau



Avui en Pete Seeger ens ho ha tornat a dir en una entrevista que li ha fet l'Antoni Bassas amb motiu dels seus nouranta anys: el camí és la pau. Una camí que nosaltres tenim la sort, i des de fa vint-i-cinc anys, de fer escoltant i cantant les cançons de la coral Primavera per la Pau. Moltes felicitats i moltes gràcies per tanta música, per tant coratge i per tant compromís.

La biblioteca Ernest Lluch



Amb la Ernest Lluch que avui s’ha inaugurat a Vilassar de Mar ja són cent noranta quatre les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Esteses per totes les comarques barcelonines i amb més de dos milions de ciutadans i ciutadanes que hi disposen de carnet, les biblioteques de la Diputació són un referent social de primer ordre i formen la xarxa d’equipaments culturals més gran del país.


La biblioteca Ernest Lluch és un magnífic equipament de més de 2.500 metres quadrats que donarà servei als vilassarencs i vilassarenques. Una biblioteca que a més acollirà els documents de l’arxiu Ernest Lluch que la Fundació hi ha dipositat. Posar el nom de l’enyorat polític assassinat pels terroristes d’ETA és el millor homenatge que se li podia fer. Relacionar, sobretot pels més joves, la figura de l’Ernest Lluch i la difusió de la cultura és una sensacional manera de contestar als bàrbars assassins amb la resposta que més odien, la resposta de la raó, i de la civilitat.


En un moment en que tants amenacen a la nostra democràcia recordar la figura d’un polític com l’Ernest Lluch és la una bona manera de reivindicar la política com l’autentica eina que tenen els ciutadans i ciutadanes que no tenen cap altre força que la del seu vot per seguir canviant les coses. Com ha dit el conseller Tresserres, en un magnífic discurs, “el pessimisme és un pensament reaccionari”.

En la unitat

Foto Saül Gordillo

En la unitat, i avui s’ha demostrat a bastament, els catalans som molt més forts. La iniciativa dels diaris catalans de publicar una editorial conjunta de suport a l’Estatut ha rebut una allau d’adhesions polítiques i cíviques. Cal ara aprofitar el moment, tancar files i plantejar clarament que la voluntat dels catalans i catalanes no pot ser objecte de cap mena de tripijoc polític. Les regles del joc estan prou definides: una llei aprovada pel Parlament i pel Congrés dels Diputats, un estatut ratificat amb suficient majoria en un referèndum, un recurs presentat pel Partit Popular davant d’un Tribunal Constitucional bloquejat des de fa temps.

Que ningú s’equivoqui, en aquesta sentència els catalans i les catalanes ens hi juguem molt, però els espanyols i les espanyoles també, perquè com diu la mateixa editorial: “estan en joc els pactes origen dels 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya”.

No espatllem aquesta iniciativa i siguem capaços d’entendre el que, per boca dels diaris, segurament pensen la immensa majoria dels catalans i les catalanes: “aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga”.

Mataró fa recerca sobre el canvi climàtic






Amb aquest títol podeu visitar l’experiència que la Secció de Ciències del Museu de Mataró està desenvolupant conjuntament amb el programa CarboSchools. Podeu veure on-line quina és l’emissió de CO2 de la ciutat i consultar el programa d’activitats que es plantegen.


Beneïdes hemeroteques



Beneïdes hemeroteques que serveixen per demostrar que alguns o no tenen memòria o ens volen fer beure a galet.

Transparents



Transparents per una exigència ètica i democràtica. Això és el que he volgut ressaltar en la meva breu intervenció en l’acte d’entrega dels Premis de Transparència Municipal que la entitat Transparència Internacional Espanya. Com ja és conegut l’Ajuntament de Mataró ha quedat segon, empatat amb quatre altres ciutats, d’entre els cent deu municipis més grans de 100.000 habitants que han estat analitzats.

Exigència ètica i democràtica de transparència en la gestió i en els comptes municipals com antídot contra la corrupció. Precisament en aquests moments ens cal, encara més, treballar amb aquests principis per millorar la qualitat de la nostra democràcia. I més enllà de rànquings i premis, que s’agraeixen, ens interessa aprofundir en la millora de la gestió transparent i en la bona governança de la ciutat. És justament el que hem fet i des del mateix moment que varem conèixer la classificació de l’any passat i quins eren els indicadors que havíem de millorar en la seva transparència.

Un cap de setmana atapeït


Foto Diari del Maresme

La setmana ja va ser prou intensa, amb viatge llampec a París inclòs, com per desitjar un cap de setmana una mica tranquil. Però l’agenda és l’agenda i com que la ciutat és ben viva i les entitats ben despertes el dissabte i el diumenge resulten d’infart.

Divendres a la tarda comença amb casaments per seguir amb un acte d’homenatge a Miguel Hernández. Reciten Carlos Soriano i Manuel Patricio i organitzen la inquieta gent d’EPMA.

Dissabte comença també amb dos casaments i segueix amb la inauguració de les escoles Maria Mercè Marçal i Montserrat Solà. La tarda comença d’hora i, mentre a la Riera la gent del Cor de Maria organitza la seva trobada de gegants, la basílica de Santa Maria s’omple per l’acte d’entrega dels premis Sardanes 2009. La Federació d’Entitats Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular han triat la nostra ciutat per l’entrega d’aquests guardons de reconeixement a la gent que treballa per la sardana. Quan encara ressonen les notes de l’excel·lent concert que la cobla Ciutat de Girona ens han ofert cal sortir disparats per presidir l’acte del Dia de l’Agent Comercial a can Palauet. El Col·legi d’Agents Comercials i la Delegació de Mataró organitzen un altre any aquesta diada de celebració i reconeixement als que he volgut titular com la infanteria del comerç. De nou cal sortir ràpid per arribar a la Nit de la Poesia, que organitza l’Associació Cultural de Cerdanyola dins dels programa de la Setmana Cultural, i escoltar com reciten a Machado i Benedetti. I tradicional sopar amb els cantaires de la Missa de Les Santes per acabar el dia i amb una orella posada a San Mamés.

Diumenge d’entitats i innovació. Missa d’aniversari de la Hermandad de Nuestra Señora del Rocío per celebrar el seu dinovè aniversari a Cerdanyola i acte de record a Ramón Limón i vint-i-dos aniversari de l’Armonia a Rocafonda. Entitats vives que mantenen el tremp i ajuden a vertebrar la ciutat. Entre acte i acte, visita al Fòrum Innova 360 per veure com treballen i innoven els professionals de la perruqueria de la ciutat.

Ciutat grisa? Ciutat adormida? Certament cadascun veu les coses amb els seus propis ulls i les seves pròpies limitacions.

Escoles



Avui ha estat un d’aquells dies que difícilment es repeteixen en la història d’una ciutat. Inaugurar dues escoles no és una cosa que passa cada dia. Dues escoles ja en funcionament i que avui han inaugurat oficialment els seus edificis: l’escola Maria Mercè Marçal i l’escola Montserrat Solà. Amb aquestes ja són quatre les escoles que he inaugurat com alcalde. Quatre escoles d’educació infantil i primària i tres escoles bressol en cinc anys. Totes construïdes per l’Ajuntament i amb conveni amb la Generalitat de Catalunya.

Però no ens podem aturar aquí i ens cal continuar treballant per aconseguir els equipaments escolars necessaris. En els darrers dies hem pres els acords necessaris per avançar en la construcció de quatre noves escoles. Per una banda l’aprovació del projecte executiu del CEIP Marta Mata de manera que durant els primers mesos de l’any vinent comencin les obres amb la mirada posada en el curs 2011-12. Per una altre costat l’aprovació del text refós de la modificació del Pla General d’Ordenació Urbana que ha permetre la construcció d’un nou CEIP i de l’escola bressol Molí de Vent al capdamunt del carrer Joan Maragall. L’altre decisió ha estat l’adjudicació de les obres de la nova escola d’educació especial de l’Arboç que s’ha de construir al sector de Vallveric i que ha de substituir al vell edifici de la plaça dels Bous.

I encara més, seguim treballant en les modificacions urbanístiques necessàries per avançar la construcció del nou centre Joan Coromines i les futures escoles de can Fàbregas del paper i del carrer Goya. Un treball que cal fer amb l’antelació suficient per poder atendre la demanda actual i futura d’escolarització.

El Tub Verd avança



Visita avui a les obres d’ampliació del Tub Verd, el “district heating” de Mataró, una iniciativa pionera al nostre país i que poc a poc es va estenent per la ciutat. A partir de l’aprofitament de l’energia sobrant de la depuradora d’aigües residuals i de la incineradora de residus es subministra aigua calenta per la climatització de catorze equipaments públics de la ciutat. En aquests moments el tub verd té ja un recorregut de 13’4 kilòmetres i subministra més de 9 MWh d’energia. Amb la fase actualment en construcció, 10 nous kilòmetres de tubs en el sector del Front de Mar, s’arribaran fins el 43’9 MWh d’energia tèrmica, equivalent al consum anual de 7.000 famílies.

Ens trobem davant un canvi de model energètic que cada vegada serà més descentralitzat, interconnectat i basat en energies renovables. Un model i una gestió en la que els agents locals tindrem cada vegada una presència més important. És doncs en aquest escenari de futur que cal situar i valorar realment la iniciativa del Tub Verd. I tenint molt present que la gestió mediambiental, en especial la del vector energètic, significarà un element clau d’un nou model econòmic.

I vostè, no hagués fet el mateix?



Són paraules d’un vell “passador” per explicar els motius que els portaren a arriscar les seves vides ajudant als refugiats que, fugint dels nazis, travessaven el Pirineu. Històries impressionants que l’Assumpta Montellà explica en el seu nou llibre “Contrabandistes de la llibertat”. Històries d’homes que jugant-se la vida van salvar milers de vides a través dels colls pirinencs:

“Durant la guerra civil eren els espanyols els que fugien, mentre a la Segona Guerra Mundial van ser famílies jueves, societat civil i militars compromesos amb els aliats i refugiats dels països ocupats pels nazis que buscaven entrar a Espanya i unir-se per lluitar tots contra Hitler.

Entre l’any 1939 i 1944 van travessar les muntanyes unes vuitanta mil persones, ajudades sobretot per les xarxes d’evasió impulsades inicialment pel govern britànic, l’únic que va aguantar l’envestida dels nazis a Europa.

Una part molt important d’aquestes xarxes eren els passadors, persones que ajudaven a passar la frontera a peu i furtivament a tots els fugitius que necessitaven eludir la vigilància establerta.”

Torna la historiadora mataronina a recollir testimoniatges de persones, ja molt grans, que van ser protagonistes d’aquells fets. Uns testimonis a punt de desaparèixer definitivament i amb ells la memòria de tota una generació. Personatges i històries que malgrat els anys ens fan emocionar pel seu dramatisme i sobretot per la seva gran humanitat.

Innova 360

Pots trobar tota la informació sobre Innova 360 d'aquest any a la seva web. I per començar avui la Nit amb Visió.

Històries i paisatges




Paisatges d’unes muntanyes prou conegudes i per les que han passat les històries que en Jaume Cabré va saber explicar en el seu llibre Les veus del Pamano que aquests dies es pot veure en la seva versió televisiva a TV3. Històries d’una comarca en la que la guerra i la postguerra va ser especialment cruel. Històries d’homes i dones, històries que passen per les places dels pobles, les bordes i els camps, els menjadors de les cases i les taules de les tabernes.

De nou la nau



De nou la nau Gaudí torna a ser notícia. En aquest cas en un ampli reportatge publicat a la revista del Col·legi d’aparelladors i arquitectes tècnics. Si en el número del mes de juliol la nau Gaudí ja va ser portada, ara la revista li dedica un ampli reportatge que us invito a llegir.

De la ciutat solidària



He explicat moltes vegades que Mataró és una ciutat solidària, capaç de teixir una densa xarxa d’ajuda mútua entre els propis ciutadans i també amb altres països. El nombre d’entitats que es dediquen a labors solidàries és molt gran i abasten tots els camps de la solidaritat.

Ahir en vaig tenir un parell d’exemples. El primer a la celebració dels trenta anys de la construcció de l’església de Sant Pau al barri del Palau. Un temple humil per un barri de treballadors. Un barri que ha canviat la seva fesomia amb un procés de forta immigració extracomunitària. En l’homilia, i davant els rectors anteriors, l’actual mossèn no s’ha estat de comentar precisament aquesta diversitat i les problemàtiques socials que genera. I ha estat clar i català en la crida a treballar plegats i a partir de la realitat existent per a millorar la qualitat de vida dels veïns i veïnes del Palau. Al marge o no que siguin feligresos de la parròquia però posant, com ha de ser normal en l’església, la fe cristiana com a eix principal sobre el que sustentar tot el treball. Llàstima, i com acostuma a passar en els sermons, els que ho havien de sentir avui tampoc hi eren.

El segon exemple en el sopar de l’Associació de Familiars de Malats d’Alzheimer. Es tractava de fer entrega del xec resultat de la segona caminada solidària que va tenir lloc el passat mes de setembre. Una quantitat important, més de dotze mil euros, que serviran a l’entitat per seguir amb la seva tasca de suport als malats i a les seves famílies. Un bon grapat de persones i d’entitats reunides per aquesta causa solidària i una bona mostra de la vitalitat extrema d’aquesta ciutat, de les seves entitats i associacions i dels seus ciutadans i ciutadanes.

Lliçons de ciutadania




Lliçons de ciutadania les que he rebut avui en diferents actes als que he assistit. Lliçons que demostren la vitalitat de la ciutats i sobretot dels seus ciutadans i ciutadanes. En àmbits ben diferents però amb el denominador comú de la il·lusió per la ciutat i pel bon veïnatge.

Deixeu-me explicar la que em varen donar els veïns i veïnes del carrer Milans (un carrer dedicat al general liberal Milans del Bosch i per tant res a veure amb el seu descendent colpista) amb motiu de la seva reurbanització. Aquest és un carrer curt, de l’eixample oest de la ciutat i que durant molt de temps va haver de suportar el trànsit d’agitació degut a la drecera que molts mataronins fèiem per tornar a la plaça de les Tereses pel carrer de Concepció. Quan aquest darrer carrer es va fer de vianants la connexió és va tallar i el trànsit es va limitar al dels propis veïns. Era doncs el moment, i tal com es acordar en el Consell Territorial del Centre-Eixample-Havana, de recuperar-lo pels veïns. S’han eixamplant les voreres, s’han plantat arbres, s’ha ordenat l’aparcament i s’han substituït les velles i sorolloses llambordes per asfalt sonoreductor. Abans la companyia municipal d’aigües ha canviat tota la xarxa de clavegueram i d’aigua potable. Totes aquestes actuacions han estat finançades amb els diners del popular Fons Zapatero.

Però molt més enllà del que s’ha fet, la lliçó d’ahir la varen donar els veïns i veïnes al organitzar una festassa per celebrar que recuperaven el carrer. Domassos i banderes als balcons, globus i garlandes, xocolata, melindros i coca per tothom fetes pel veïnat, música amb els artistes del propi carrer. Fins i tot una exposició de fotografies antigues del carrer, de les velles serenates i de les joguines fabricades en una antiga indústria del carrer. I un ambient de recuperar el que entre els cotxes i la tele ens havia estat robat. El carrer com a espai de convivència i ciutadania. Moltes gràcies veïns i veïnes del carrer Milans i com us vaig dir en el meu parlament: Sensacional!

El giravolt de la família Robafaves


Foto de Santi Flores

De cert avui podria escriure de moltes coses i algunes les tenia mig començades. De política local, nacional o espanyola. De fets i feina, de persones i d’articles de premsa. Però he optat per fer una cosa molt més senzilla i personalment molt més agradable.

I per això he volgut escriure de “El giravolt de la família Robafaves”. Aquest és el títol del treball de la Roser Dorda que ha estat guardonat amb un dels premis CIRIT d’aquest any. Els premis CIRIT van ser instituïts per fomentar l’esperit científic dels joves i cada any premia els treballs presentats per alumnes de secundària i cicles formatius.

La Roser, alumna de l’IES Damià Campeny, ha escrit un magnífic treball sobre una de les seves passions: la família Robafaves, els gegants de Mataró, que esdevenen icona de la pròpia ciutat. No es limita l’autora a fer un repàs per la història més que tricentenària dels gegants de Mataró, sinó que assaja algunes reflexions sobre el caràcter social de la Festa Major: “La Festa Major és un patrimoni viu, considerat com un bé cultural i un fet simbòlic, que mereix ser preservat, conservat, protegit i administrat, sense perdre òbviament el seu caràcter lúdic. La Festa Major és un concepte heretat dels avantpassats i és fruit de la idea que la modernitat i el ritu no solament no són incompatibles sinó que, han caminat units, al llarg de la història, i com a conseqüència una de l’altre”. “En el ritu és fonamental la reiteració d’actes i elements d’acord amb els canons rigorosament preestablerts, i és aquesta repetició fidel i constant la que en garanteix l’eficàcia. La funció social defineix una festa que representa l’oposició cap a l’individualisme de la societat postmoderna. La festa suposa el trencament amb la feina, les normes i codis de comportament, la immersió en una experiència caòtica i efervescent desembocant en una teràpia regeneradora que viu un retorn imaginari i fascinant cap a un cert igualitarisme.”

Aborda igualment l’estudi de l’època predemocràtica amb el moviment “Fem-ne Festa Major” i el”Manifest del 16” que posa les bases de la recuperació de Les Santes com a Festa Major de Mataró i del paper que la família Robafaves ha de jugar en tot aquest procés. Els fets del juliol del 82, durant la dormida de gegants després de l’homenatge al mític flabiolaire Quirze Peric, canvia definitivament l’estatus de la colla i la seva relació amb l’Ajuntament que queda definitivament regulat en el protocol del febrer del 84. Des de aleshores en Robafaves i la Geganta, la Toneta i en Maneló, els nans vells i els nous i el conjunt del bestiari mataroní que s’hi va incorporant, són mès que mai elements indestriables de Les Santes i de la pròpia ciutat de Mataró.

Ha volgut també preguntar-se sobre el coneixement popular que de la Festa Major tenen els propis mataronins i segon els barris de residència. Una aproximació estadística interessant i de la que caldria extreure’n algunes conseqüències.

A tall de conclusió del treball, la Roser Dorda, escriu: “Hi ha una relació establerta entre els ciutadans d’aquesta ciutat, i els seus gegants denotant un vincle que els singularitza de moltes altres poblacions catalanes, doncs, la població mataronina ha configurat una relació de complicitat i de simbolisme envers els gegants i la resta del bestiari que forma part del seguici popular”. “És aquesta manera d’entendre la cultura popular que ha fet que la Família Robafaves, amb tots els seus pertinents membres, hagin esdevingut des de fa molt de temps un símbol, una icona per tots els ciutadans de Mataró. Aquests darreres estimen a una ciutat on la Família Robafaves hi deixa una petjada en el seu passat, en el seu present i en el seu futur.”

Del debat de la seguretat


Foto Quico Melero

"I els polítics tenim l’enorme responsabilitat de crear les condicions de treball que ho permeti. Polemitzar menys, xerrar l’imprescindible i evitar les picabaralles partidistes que només serveixen per desmotivar els cossos policials, fer créixer la sensació d’inseguretat i crear el caldo de cultiu de qualsevol salvapàtries."

Això ho escrivia pel maig del 2006 en un post publicat en aquest mateix bloc i que titulava exactament com el d’avui. Ho recupero després d’escoltar i llegir algunes d’aquelles coses que et fan pensar que et miren el dit quan els hi estàs assenyalant la Lluna. Clar que no es pot defugir el debat polític sobre cap tema que preocupi a la ciutadania. Clar que cal estar amatent a la complexitat de fenòmens que passen als nostres carrers i places i a la difícil conjuntura socioeconòmica en la que en ens trobem com a resultat –els hi agradin o no reconèixer-ho- del més absolut fracàs del model econòmic neoliberal que fins ahir mateix, i abans de l’enèsim salt ideològic, alguns defensaven a capa i espasa.

Però els temes de seguretat, sobretot els de seguretat, necessiten del treball pacient i silenciós, del treball de llarg de recorregut que fuig de les casuístiques aïllades, dels personalismes excessius, del tacticisme electoralista i es situa en el mig i llarg termini, atenent les urgències però treballant amb perspectives de canvis que es consolidin i situacions socials que superin la marginalitat i el delicte. Això és el que hem estat fent, seguint fent i continuarem fent.

El que hem fet quan podíem cridar, i ensenyar cartes, i demostrar l’absolut abandonament en que ens havien deixat els que ara criden i es trenquen les vestidures i llavors callaven i es feien còmplices. El que estem fent, treballant sobre el terreny, destinant els recursos disponibles i que altres ens varen negar quan podien, teixint les complicitats ciutadanes imprescindibles i donant la cara quan cal. Invertint recursos d'una Llei de Barris que quan també podien, també varen votar en contra. I el que continuarem fent, malgrat ara s’hagin de refer alguns estrips, convençuts que hi ha situacions que cal superar amb molt d’esforç, treball silenciós i confiança en la ciutadania.

I escric això el mateix dia que quasi tres-cents nous agents del Cos Nacional de Policia s’incorporen a les plantilles ja existents a Catalunya i passen a reforçar unes comissaries que amb unes funcions molt concretes i determinades segueixen donant un bon servei als ciutadans i ciutadanes. Unes comissaries en les que torna a haver-hi policies després d’anys de fugida massiva i desatenció crònica. Una fugida i una desatenció provocada i de la que encara esperem explicacions.

Bones o males notícies?




Evidentment males notícies pels amics de les males notícies, aquells que sempre diuen que donen suport als projecte i que després “jalean” qualsevol mala notícia. Bones notícies pel Tecnocampus, per la ciutat i per la comarca. Com ressalta l’Alícia Romero, presidenta de la Fundació Tecnocampus, els deu milions i mig d'euros obtinguts per la construcció del Tecnocampus són importants, però encara més important és el reconeixement que el Ministeri de Ciència del govern d’Espanya fa del projecte i de la seva importància per l’economia de Mataró i del Maresme.

Parlem-nos



“Necessitem les llengües per comunicar-nos; com més, millor.” Abiodun Bello

“No hi ha edat per aprendre català.” María Elizabeth Paz

“Ens hem d’adaptar al lloc on anem, no el lloc a nosaltres.” María José Cabrera

“El primer pas va ser saludar en català.” Menana Erribhe

“Cada llengua és una finestra per veure el món.”Sevdalina Kóleva Dimitrova

“El futur del català depèn de nosaltres.” Ona Coromines


Són frases extretes de l’exposició Parlem-nos que avui s’ha inaugurat a la biblioteca Pompeu Fabra amb motiu de la presentació del curs del Centre de Normalització Lingüística del Maresme.

De nou berlinesos



Avui com ara fa vint anys, amb tota l’emoció, amb tota la determinació, de nou berlinesos. Per enderrocar murs, per acabar amb les opressions, per recuperar les llibertats allà on calgui.

Temps de castells: tancant temporada a l'estil Capgrossos



Descarregant a plaça, i amb molta solvència, tres grans castells. Dia fred a Santa Anna que feia enyorar la calorassa de Santes, un ventet un pèl molest i tres colles en la recta final de la temporada. Amb el facebook vaig informant del que passa a plaça i enviant algunes fotos.

De sortida els amfitrions amb la torre de vuit folrada, ràpida i segura com acostumen a ser les torres dels mataronins. En segona ronda un tres de nou folrat que s’ha de treballar a partir de la sortida de sisens, però li tenim ben presa la mida a aquest castell. Per acabar amb un castell inèdit pels Capgrossos: el tres de vuit amb el pilar. Paradoxalment dona molta més feina muntar el castell que defensar el pilar. De totes formes castell descarregat, i com ens ha passat tantes vegades, en el primer intent a plaça. Dos pilars de cinc i dos pilars de quatre per a fer pujar molta gent.

Castellers de Barcelona amb pocs efectius desplaçats desmunten, amb l’anxaneta quasi a dalt de tot del pom, fins a dues vegades el quatre de vuit amb el pilar. Hi ha qui diu que el dels barcelonins és el millor quatre de vuit amb el pilar de totes les colles. Avui els ha fallat, i per dues vegades, la canalla. Un intent també desmuntat de torre de set en segona ronda que acaben amb un cinc de set descarregat. Tercera ronda pels de la camisa vermella amb un quatre de set amb l’agulla. I per acabar un pilar de sis gairebé insultant de ràpid i segur. Hauran de collar i fort per la diada dels Minyons en la que es veuran les cares, en un derbi barceloní a Terrassa, amb els borinots de Sants.

Una altra vegada, com diumenge passat a Vilafranca, la creu pels Castellers de Lleida. Torre de vuit només carregada en primera ronda. Perden la segona amb els intents de tres de vuit que han desmuntat per dues vegades i acaben amb un quatre de vuit de descarregada èpica, amb el castell absolutament desquadrat i amb la plaça sencera animant els lleidatans. Un vano de cinc en ronda de pilars per acabar.

Temporada acabada pels Capgrossos, camisa a l’armari fins Sant Jordi. Un llarg hivern per repensar algunes coses i fer balanç d’una temporada que va començar molt bé, amb el quatre de vuit amb el pilar i el pilar de set recuperats, que va tenir un punt d’inflexió per Les Santes amb un reinici de temporada molt fluix i un final apoteòsic, recuperant els castells de nou i estrenant el tres de vuit amb l’agulla. Girona i sobretot Vilafranca van ser un autèntic bàlsam per a una colla tocada i a la que alguns ja donaven liquidada per aquesta temporada. Paciència i feina, confiança en les nostres possibilitats i al final el puntet de ràbia per assolir grans castells. I homenatge per l’Enric Canal, l’home que assumia el paper del cridaner que posa ordre, que plega de cap de pinyes.

Avui Mataró ha continuat, perquè mai ha deixat d’estar-ho, estant orgullosa de la seva colla, pels castells tirats i sobretot per la manera de tirar-los. Al més pur estil Capgrossos: pas a pas, pis a pis!



Un nou número de la revista Valors: Sentir-se segur és possible. En parla en Joan Salicrú al seu bloc.

Emoció i orgull socialista


Emoció i orgull és el que hem sentit avui els mil vuit-cents delegats i delegades que hem assistit a la IV Convenció Municipal del PSC: Solucions locals als nous reptes. Una intensa jornada de treball amb l’aprovació de dues ponències, una declaració i tres resolucions. Reflexions a fons sobre temes que ens preocupen com la gestió de l’espai públic, la crisi i la nova economia, les finances locals. Hem estat molts els participants que hem anat explicant el que passava en els nostres facebook.

En Jordi Hereu, secretari de política municipal del PSC, ha estat especialment brillant per definir el projecte municipal socialista. “els socialistes treballem per la il·lusió col·lectiva, la millor definició possible de la política”. També quan ha parlat de la crisi: “estem treballant per afrontar una crisi que té el seu origen en valors antitètics als valors dels socialistes”. O quan ha parlat dels barris i m’ha fet pensar en el regidor Melero: “quan als barris hi arribin els populistes hi trobaran els socialistes treballant-hi”

Però avui els socialistes catalans no podíem, ni volíem amargar-nos. És cert que la Convenció feia setmanes que estava convocada i que per tant calia fer-la i en aquests moments. I no ens hem amagat. Com tampoc ho varem fer el mateix dia en que va saltar el cas Pretòria. I no ens hem amagat i hem parlat i molt de corrupció i de com afrontar-la. Amb contundència i sense embuts. Dient les coses pel seu nom i proposant mesures inèdites que comprometen a tots els electes socialistes.

Avui el president Montilla ha fet el que per a mi ha estat el millor discurs que mai li he sentit. Un discurs clar, compromès i emocionat. Assumint les situacions, demanant disculpes als ciutadans de Santa Coloma de Gramanet i proposant un contracte públic pels candidats i electes socialistes amb la determinació del compromís amb la tolerància zero vers la corrupció. Ho ha dit ben clar el president, això afecta a càrrecs públics i a militants: "el que ens uneix als socialistes són uns principis, uns valors, uns ideals, unes normes i un projecte". Per acabar reclamant: "és l’hora de la passió, el coratge i la determinació”.

Quan inaugurava refugis de muntanya



Si mai aneu per la vall de Tavascan no deixeu-ho d’arribar-vos fins la Pleta del Prat. És un indret molt bonic que, sobretot ara a la tardor, sorprèn per la bellesa dels boscos de bedolls i avets. Bona base de sortida per excursions cap a la zona de l’estany del Diable i per la pràctica de l’esquí de muntanya. Un remuntador permet també l’esquí de pista a l’hivern. A la Pleta del Prat, fa anys, l’Ajuntament de Lladorre va construir un refugi de muntanya on es pot pernoctar i menjar força bé.

Res doncs diferent de tants llocs del Pirineu català. Una cosa però crida l’atenció de l’excursionista que s’hi arriba: la placa commemorativa de la inauguració del refugi. Explica, com totes les plaques, quin dia i per qui va ser inaugurat. Hom sempre s’ha preguntat en condició de que el refugi va ser inaugurat per la senyora Marta Ferrusola. Per ser dona del president Pujol? Per ser presidenta de la sectorial d’esports de Convergència? Mai ho he sabut. Però sempre he tingut ben clar que no li corresponia, que la senyora Ferrusola no era un càrrec electe ni membre del govern de la Generalitat. Més aviat sembla un reflex d’aquella vella aspiració convergent d’exercir d’amos del país.

Per això, quan vaig veure en Felip Puig en estat pur, o sigui desbarrant, vaig pensar immediatament en la placa del refugi. Coses de la vida i de la memòria. Per cert no, no me la imagino!
Com sigui que tinc la foto de la placa guardada en algun fitxer mal organitzat, quan la trobi la publicaré no sigui que algun malpensat pensi que m’ho estic inventant. I si no la trobo ja tindré un bon motiu per arribar-me a la Pleta del Prat amb l’excusa de tornar-la a fer. Ves per on igual haig agrair-li a en Puig un bon esmorzar de forquilla amb la serra de les Canals curulles de neu tancant el paisatge.

En el camí de Copenhaguen -11-


Un altre vídeo. En aquest cas el de la meva intervenció al programa "Els uns i els altres" de BTV per debatre sobre el canvi climàtic.

En el camí de Copenhaguen -10-


Vídeo de la meva intervenció en la cimera del clima de Barcelona.

Alcaldes per la pau



Avui s’ha celebrat a Granollers la Conferència d’Alcaldes per la Pau un moviment que aplega a més de tres mil ciutats de cent trenta quatre països d’arreu del món. Mayors for Peace és una organització que va ser impulsada per l’alcalde d’Hiroshima, en Takeshi Araki, l’any 1982. Més de cent seixanta ciutats catalanes, entre elles Mataró, formen part d’aquesta xarxa internacional. Les ciutats esdevenen una vegada més essencials en la governança de la complexitat del món, construint els espais de trobada col·lectiva que ens permeten avançar en el ple desenvolupament social de la humanitat.

La ciutat de Granollers es membre de la l’executiva mundial de l’organització demostrant la seva clara voluntat de ser un referent del treball que a les nostres ciutats es ve fent per la pau i el desarmament.

L’aposta de Granollers està liderada per l’alcalde Mayoral que ha volgut convertir el record dels bombardejos de la capital vallesana per l’aviació feixista italiana en una memòria viva per la pau. Granollers va ser durament castigada per l'aviació italiana durant la guerra civil i especialment tràgic fou el bombardeig del 31 de maig de 1938 en el que varen morir, segons els historiadors, un mínim de dues-centes vint-i-quatre persones. El record d'aquellls bombardejos vol tenir tot el valor de la reconciliació i del compromís ferm per la pau entre pobles i persones. Ben present tenen l’epitafi que al monument en record de les víctimes d’alça al cementiri municipal del Ramassar: "Als morts en els bombardejos del 31 de maig de 1938 i 24, 25 i 26 de gener de 1939. A totes les víctimes innocents de les guerres. Mai més !!".

La lluna plena com una verbena


És el vers amb el que comença el seu poema una de les nenes participants en el Memorial Mossèn Biscuter de poesia que han organitzat la inquieta gent de l’EPMA.

Han estat un bon grapat de poemes els que han participat en aquest certamen del que aquest dissabte s’han lliurat els guardons en una sala d’actes del centre de Tres Roques plena de canalla i de pares i mares.

Una bona manera de fer gaudir els infants amb la poesia i acostar-los al fantàstic món de la creació. La felicitat, que tant reivindico, també ens pot arribar amb un full en blanc o un teclat d’ordinador per abocar-hi els sentiments, els pensaments o les experiències viscudes.

Temps de castells: un any després



Foto X. Saborido

Un any després i a la mateixa plaça de Vilafranca, la plaça més castellera, els Capgrossos hem tornat a descarregar el quatre de nou amb folre. No va poder ser per Santes i ha estat cap a finals de la temporada per Tots Sants. Fa dies alguns ja donaven per perduda la temporada dels Capgrossos, però una colla capaç de posar sisens per dues vegades a un quatre de nou folrat en els assaigs setmanals és una colla capaç de grans diades. Com la d’avui amb un tres i un quatre de nou folrat i un quatre de vuit amb el pilar descarregats i un pilar de sis carregat. Una excel·lent tripleta vilafranquina, la segona de la història de la colla.

Una diada a la capital de l’Alt Penedès on la colla local ha posat de manifest el seu domini dels castells de gamma extra. La torre de nou amb folre i manilles descarregat, el quatre de nou amb folre i el pilar i el pilar de vuit amb folre i manilles carregats són prou significatius d’aquest ampli domini. Continuen però encallats en el tres de deu amb folre i manilles, un castell que fa massa temps es resisteix als verds.

La diada també ha tingut la cara i la creu en les altres dues colles que actuaven avui. La cara pels Al·lots de Llevant que han aconseguit carregar el primer quatre de vuit de la seva història i dels castellers illencs. La creu pels Castellers de Lleida que no han pogut carregar la torre de vuit folrada en els dos intents que han fet aquest migdia. Esperem que diumenge vinent a Mataró puguem veure la torre dels de la camisa bordeus en la diada dels Capgrossos.

Una diada a la plaça de Santa Anna que els mataronins no podem plantejar-nos com de tràmit i hem d’aspirar a una gran diada. La colla i la ciutat es mereixen els millors Capgrossos.