Per llegir un diumenge al matí

Foto El País

Ve forta la premsa aquest diumenge. Sort que tenim dos dies per llegir. Notícies, articles i entrevistes suficients per alimentar converses i blogs de tot tipus. Faig la meva selecció personal.
A El País destaca amb llum pròpia l’entrevista a en Rajoy. Res de nou que no sabéssim. Instal·lat, o potser segrestat pel trio Aznar, Zaplana i Acebes- en el catastrofisme de la fi del món repassa, d’una forma molt peculiar, els temes de l’actualitat política espanyola. Evidentment l’Estatut, el tripartit català i en Zapatero com a paradigmes de tots els mals. De tota l’entrevista, em quedo amb una frase, sinó la digués qui la diu, absolutament òbvia: "Para ganar las elecciones se necesitan dos cosas: primero, que el Gobierno no lo haga bien, segundo, que el que està en la oposición y pueda ser alternativa genere confianza y tenga credibilidad". Exactament el que vàrem pensar la majoria dels espanyols el 14 de març del 2004. Si haguéssim de fer cas a l’enquesta que publica El Periódico avui cap de les dues condicions es donarien en aquest moment i el govern Zapatero apareix sòlid i enfortit. Continua l'embolic d'ERC entorn l'Estatut. L'entrevista a en Joan Puigcercós que publica l'Avui no fa més que confirmar la meva teoria sobre el referèndum matrioshka.
També en clau d’actualitat política dos articles a destacar a El País. El primer, d’en Javier Pradera de títol prou contundent: "Iniciativa filibustera", reflexiona sobre la proposta no de llei del PP de celebrar un referèndum estatal pel tema de l’Estatut català. El segon, d’en Josep Ramoneda i titulat "Enterrar antes de morir", situant a Montilla com a home clau en el futur del tripartit.
Editorialitza El Periódico sobre un tema que està passant molt desapercebut per la blogesfera: la vaga dels metges de la sanitat pública catalana. I inclou una entrevista a la Marina Geli prou aclaridora del posicionament de la consellera. Què com sempre demostra la seva valentia i la solidesa dels seus plantejaments: "Sí. Ens falten més metges i més ben pagats. Ho hem dit des del primer dia. En els últims 20 anys, un 80% dels metges han passat a ser assalariats d'un sistema públic afectat per una insuficiència financera que vam posar sobre la taula a l'arribar al Govern. Sempre hem dit que s'havia de frenar la factura farmacèutica per apujar el sou dels metges, i això ha millorat."."Crec que l'element més important és l'augment de la demanda assistencial als hospitals i ambulatoris, i la falta de personal. Jo no sé què va passar entre el 1995 i el 2005: el país va augmentar en un milió de persones i ningú no hi va fer res. L'anterior Govern es va dedicar a mirar-s'ho des de lluny. Pagarem molt cara la falta de previsió sanitària de CiU.".
En clau econòmica l’article de Lucía Abellán a El País: "Más I+D para frenar la precariedad". Ho diu Cándido Méndez: "La inversión tecnológica del Gobierno y la LOE van en la buena dirección. Habría que intensificar esas medidas. También haría falta el compromiso de las empresas para dotarse de mayor autonomía tecnológica". Més o menys el que ens deia el divendres en Joan Trullén a Mataró.
I encara queda teca per estona. El tancament de la central nuclear de Zurita amb opinions per tots els gustos i la necessitat, que es va imposant, d’obrir el debat energètic a fons. El posicionament valent de l’abat de Montserrat a favor de l’Estatut que contrasta amb el de l’església diocesana. L’entrevista, a El País, a Leonardo Boff.

Llicó d'economia

Foto Quico Melero

Acte del PSC –el tercer d’aquesta setmana- a can Paluet per parlar del futur de la industrialització a Espanya. Amb en Manuel Mas i en Joan Trullén. En Mas des de la seva condició de portaveu de la comissió de comerç i turisme del Congrés dels Diputats i en Joan Trullén des del seu càrrec de Secretari General d’Indústria del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç.
Presenta en Manuel Mas que vol posar èmfasi en el que ell anomena "doctrina Trullén": qualsevol sector econòmic pot tenir èxit sempre que incorpori les imprescindibles innovacions tecnològiques.
En Trullén és un home de tracte molt afable, que ja ha visitat altres vegades Mataró. Professor universitari i amb coneixements econòmics extraordinaris. I amb discurs molt potent. Al llarg de la xerrada, que comença amb puntualitat britànica a quarts de vuit, desenvolupa la seva tesi sobre les fortaleses i amenaces de la indústria espanyola. Per començar, i segurament per desmuntar tòpics d’aquells que a base de repetir-se acaben convertint-se en veritats goebbelianes, afirma rotundament que la capacitat de l’economia espanyola es sustenta fonamentalment en el sector industrial. Ni turisme, ni construcció, el motor és la indústria. I que aquesta fortalesa industrial bé donada per la capacitat exportadora. El vuitanta per cent de les nostres exportacions es deuen als sectors industrials. I aquestes exportacions ja representen en 2% del comerç mundial. En 25 anys el canvi ha estat radical i s’ha passat d’un 0’8% al 2% actual.
No amaga la realitat que el creixement s’ha donat fonamentalment per dos motius. Per un costat els baixos costos del treball i dels capitals els darrers anys. I per l’altre un entorn econòmic més favorable a partir de la integració a Europa.
Alerta, però, que cal canviar algunes coses. Augmenta la nostra capacitat productiva però no la productivitat. I apunta com a causes principals de la baixa productivitat mancances importants en la innovació i el desenvolupament tecnològic del teixit empresarial del país.
Fa la diagnosi i explica les mesures que des del ministeri s’estan impulsant per incentivar el trànsit de les nostres empreses cap a noves formes de producció. Ens convida a visitar la web del ministeri on s’expliquen tots els programes existents en aquest àmbit. L’esforç econòmic que s’està fent és d’una magnitud extraordinària i es pretén passar de 1.800 milions d’euros destinats al pla de finançament empresarial a més de 8.000 milions en quatre anys.
Trullén ha defensat sempre el concepte de Barcelona com a metròpoli econòmica policèntrica i per tant la existència de districtes industrials. Mataró és d’aquests districtes industrials amb la existència d’un "cluster" d’empreses que fan innovació i incorporen noves tecnologies. Aquest concepte comença a fer forat internacionalment i la comissió europea contemplarà les agrupacions d’empreses innovadores de manera preferent en els seus programes.
El debat posterior és intens entorn al futur econòmic amb especial atenció a la formació i als programes de I+D. L’aposta del govern es rotunda. Passar del 1’7% del PIB destinat a I+D al 2% en quatre anys. I desenvolupar programes de suport a les empreses amb deduccions fiscals, ajuts directes i desgravacions de les quotes socials (fins al 40%) del personal investigador. Treballar conjuntament els ministeris d’Indústria, Economia i Educació en aquests programes i suport a la creació de plataformes investigadores i de clusters d’empreses.
Per acabar un missatge clar: el futur està obert i dependrà de nosaltres guanyar-lo. I una constatació: a Mataró estem treballant en les línies de la "doctrina Trullén".

Referèndum o matrioshka?

Opinions per a tots els gustos sobre la decisió –o millor dir indecisió?- d’Esquerra Republicana de Catalunya sobre el referèndum de l’Estatut. Algunes interessants reflexions com les que fa En Josep M. Calvet a La Vanguardia. La seva tesi es fonamenta en la necessitat, per tirar endavant l’Estatut, que els vots afirmatius siguin majoritaris davant la suma dels vots negatius i dels vots en blanc. Els vots nuls no es comptabilitzen i per tant no poden sumar. Dona per tant per suposat que ERC vol que l’Estatut surti endavant. Sense el seu vot però endavant. Sembla com si algú hagués interpretat que per allò de les mans netes el millor era no treure-les de les butxaques i deixar que d’altres s’arremanguin per l’Estatut. Els hi avanço que m’apunto voluntari i amb entusiasme a arremangar-me per tirar endavant aquest Estatut.
Clar que això només és una lectura d’un dels posicionaments del partit d’en Carod. Perquè el vot negatiu que propugnen les joventuts del partit si que sumen amb els negatius del PP. No seré pas jo qui digui que el no del PP és el mateix no que el de les JERC. El problema serà com diferenciar-los. Si qualsevol nit electoral, amb paperetes clares i definides, les interpretacions dels resultats acostumen a ser un espectacle patètic no vull ni imaginar-me com serà la nit del referèndum quan s’intenti capitalitzar el vot del no. Al PP ho tenen clar i en Piqué serà l’elegit per fer-ho. A Esquerra caldrà veure qui assumeix aquest paper. En Carretero?. En Ridao? O tampoc es posaran d’acord?. Més o menys passarà amb el vot en blanc. Ho explica en Sergi Pàmies a El País. I d’entrada ja reivindica que ningú s’apoderi del seu vot, habitualment, en blanc.
Molt més contundent es mostra en Lluís Foix en el seu blog: "La hora es grande pero los hombres son pequeños. Lo decía Churchill cuando advertía de los peligros que se ceñían sobre Inglaterra después del Pacto de Munich de 1938. Esquerra tiene toda la legitimidad democrática, limpiamente ganada. Pero sus hombres no han estado a la altura de las circunstancias en unos tiempos en los que se podían convertir en un partido de gobierno. Se han quedado en la imaginación, en lo pequeño, en los límites de un partido que decide los grandes temas de forma más o menos asamblearia. Han pensado más en Esquerra que en Cataluña. Atisbo que esta actitud un tanto frívola tendrá un precio."
Parlava ahir en Carod Rovira de la legitimitat de les opcions triades per Esquerra. No els hi discutiré la legitimitat. Suposo, però, que tampoc discutirà la legitimitat dels qui votarem sí amb entusiasme. Repeteixo lo de l’entusiasme doncs en Carod ja havia decidit l’altre dia sobre el meu grau d'entusiame a l'hora de votar afirmativament l'Estatut.
I si, com diu en Saül Gordillo, es tracta d’emetre un missatge de rebuig, malestar i indignació, aleshores ens trobem davant un referèndum matrioshka. Ja sabeu, aquelles nines russes que dins tenen més nines russes, cada vegada més petites. I aleshores em puc preguntar si el que pretén es fer un referèndum dins d’un altre referèndum? O encara hi ha més referèndums dins del referèndums del referèndum? Perdoneu el joc de paraules. No serà que la última nina ha de servir per clarificar qui mana dins d’Esquerra? Com diuen alguns analistes, que no confonguin la seva militància amb el seu electorat. Fer això acostuma a acabar malament i al final sempre es demostra que els vots només tenen un propietari: els ciutadans i les ciutadanes.

Governança supramunicipal

Planta del Consorci pel Tractament dels residus sòlids del Maresme
Foto Quico Melero

Jornada de treball, organitzada pel Consell Comarcal del Maresme, per parlar de "La gestió de serveis a l’administració local supramunicipal: actors, models i organització". Em conviden a fer la clausura de la jornada i ho faig amb gust. Però també els hi explico que ho faig amb dificultat. Més enllà de les sempre eficients Diputacions és fa difícil parlar de gestió dels serveis d’unes organitzacions, les supramunicipals, mal definides i pitjor encaixades en el conjunt de les administracions públiques catalanes. Podem parlar d’administracions supramunicipals sense haver resolt l’organització territorial de Catalunya?. Perquè la llei d’ordenació del 87 va ser un autèntic nyap i vint anys després encara en paguem les conseqüències. Una llei no consensuada i imposada per la piconadora de la majoria absoluta parlamentària. I una llei que va ser el paradigma de l’oportunisme polític i de la perversitat en la seva aplicació. Res a envejar al tacticisme actual de la política catalana. La llei ha servit per cosa més que fer una certa descentralització administrativa de la Generalitat. Quines polítiques es poden impulsar des dels territoris sense competències polítiques i amb recursos escassos i massa sovint finalistes? Calia crear tota aquesta estructura política suplementària per tant pocs resultats?

Ens cal, doncs, primer definir el model territorial i després el model d’organització Un model de geometria variable, de voluntarietat, de mancomunació, d’aliances estratègiques i de economia d’escala. Un model fet de consorcis, agències i empreses públiques. Que gestionin els serveis que el territori demanda i que ho faci amb eficàcia i eficiència. Tenim prou experiències amb èxit de relació supramunicipal: els consorcis sanitaris o el consorci de tractament de residus. Consorcis creats directament pels ajuntaments, en col·laboració amb altres administracions. Sense la necessitat de crear estructures polítiques de tall pseudoparlamentari.
Un model on el Consell d’Alcaldes sigui el màxim òrgan de decisió política. Tots els alcaldes al voltant de la mateixa taula per discutir i decidir sobre els temes que ens afecten com a territori. Tractant els temes amb lògica municipalista.
Estem davant moments importants de canvi. S’anuncien projectes de llei importants i el projecte d’Estatut inclou, a diferència de l’actual, tot un capítol dedicat al món local. I feina immediata per fer: consorci d’ocupació, govern territorial de salut, agència de salut pública. Feina no ens falta i coratge i decisió per afrontar-la tampoc.

Matí de Mates, tarda de Llengua

Jpinto's photos

Sembla un horari escolar però no ho és. Són actes als que vaig assistir-hi el dissabte passat. Actes amb escolars.
Al matí faig la cloenda al concurs "Fem matemàtiques". Aquest és un concurs on alumnes de sisè de primària, i primer i segon d’ESO han de resoldre diverses qüestions matemàtiques. És una de les fases del concurs que organitza a nivell nacional la Federació d’Entitats per l’Ensenyament de les Matemàtiques de Catalunya". Al Maresme l’entitat organitzadora –de la que sóc soci "passiu" fa bastants anys- té un nom prou suggeridor: APaMMs. He donat classes de matemàtiques a alumnes d’aquestes edats durant molts anys. És una edat on els alumnes, una mica més aviat les noies, desenvolupen el pensament abstracte i per tant pots començar a plantejar qüestions complexes i més enllà de l’aplicació mecànica dels algoritmes. ¿Són avorrides les matemàtiques o les fem avorrides, pregunto als nois i noies que omplen a vessar la sala d’actes de l’escola universitària politècnica? És clar que pregunto a alumnes convençuts. Si són tan aborrides com s’explica un fenonem com els "sudokus"? Pot ser les fem aborrides a l’escola? També és clar que ho pregunto a mestres dels que disfruten ensenyant matemàtiques. Aprofito l’acte per proposar la celebració a Mataró de la fase final del concurs del curs vinent.
Al matí enderiats dels nombres i a la tarda enderiats de les paraules. Acte d’entrega de premis del concurs d’Òmnium cultural per a escolars. Tornem a fer-ho al Saló de Plens després de l’edició de l’any passat que es va fer al Foment amb motiu de la XXV edició. El llibret que s’entrega als assistents recull els treballs guanyadors. Segurament el jurat no h ha tingut gens fàcil per triar entre els 639 treballs presentats al concurs. Hi ha contes, relats curts, poemes. D’entre tots trio un que m’ha agradat molt. És un relat curt de la Noemí Corto i es titula Mirades. Un parell de fragments: " Les mirades no es presten, es regalen. Les mirades no moren, maten. Les mirades no es busquen, es troben". "Mirades que tenen gust de caramel, la mirada d’un nen que demana a la seva mare una llaminadura en el col·legi". Us recomano la seva lectura. Millor literatura que alguns dels llibres mediàtics que han aparegut com bolets aquest Sant Jordi. Em plau llegir la crònica d’aquest acte, i el de l’any passat, que fa en Joan Safont al seu blog. Per cert, Sant Jordi millor laborable. Deu ser que sóc mestre i polític.

El sol surt per l’Est

Fotos Quico Melero

Vinc d’una reunió a El Palau. És tractava d’una convocatòria del PSC per explicar la proposta que hem presentat a la nova convocatòria de la Llei de Barris. Ha estat una hora i mitja ben profitosa. Explicant el projecte i escoltant les opinions de les més de seixanta persones que omplien el local de l’Associació de Veïns. Amb una certa raó, algú dels assistents, reclamava la paternitat de la idea de la Llei de Barris a Rocafonda i El Palau. En una de les visites d’en Pasqual Maragall al barri es va parlar, per primera vegada, de la necessitat d’impulsar un programa d’actuacions de la Generalitat sobre els barris que estaven suportant un forta pressió immigratòria i que corrien el risc d’entrar en un procés de degradació. Aquesta idea va arribar en forma de proposta al Parlament de Catalunya i va ser rebutjada pel vot conjunt de CiU i del PP. Recordo haver fet alguna gestió personal per tal de convèncer als diputats populars de la conveniència de donar suport a la proposta. No cal ni dir que va ser debades. Amb el canvi de govern a la Generalitat la llei es va tirar endavant i ja anem per la tercera convocatòria. Mataró va presentar un projecte per Cerdanyola que va obtenir els ajuts de la segona convocatòria. Ara presentem el projecte per Rocafonda-El Palau-Escorxador. És un bon projecte que complementa la feina ja feta a partir del Pla Integral i els projectes ja compromesos per l’Ajuntament per aquests barris.
I és que el sol, a Mataró, també surt per l’Est. Durant els darrers anys la ciutat ha vist una transformació molt profunda amb el desenvolupament de sectors com la Via Europa o el que ja s’ha iniciat del Front marítim. Corríem el risc d’un cert estancament del sectors de llevant de la ciutat. Garantida la preservació de les Cinc Sènies com a zona agrícola calia emprendre actuacions urbanístiques que garanteixin la vitalitat dels barris de llevant. Sobre la taula del govern hi ha projectes prou importants que promouran una transformació profunda d’aquests barris. Can Marfà, la biblioteca de l’Escorxador, l’edifici dels Capgrossos, la nova escola Anxaneta, l’escola bressol del carrer Herrera, la reurbanització de la ronda Estrany, el casal d’avis del carrer Colòmbia són projectes en marxa o en avançat estat de redacció. Ara treballem nous projectes lligats a aquests sectors: escola de Cal Collut, reurbanització de la ronda Cervantes, aparcament del parc del Palau, Casal de la Dona al carrer Gibraltar, aparcaments al parc de Rocafonda, urbanització dels talussos de la riera de Sant Simó, parc de Rocafonda, reurbanització de l’avinguda del Perú i de l’avinguda Amèrica, reurbanització de la plaça Joan XXIII, millores als carrers de El Palau i del grup Les Santes. Tot això sense oblidar que l'habitatge i les polítiques socials han de ser les prioritàries. I encara caldrà afegir la millora dels accessos de la C-32, l’equipament de can Gassol i el futur desenvolupament de l’anomenat eix Herrera. Una aposta forta i molt decidida per l’est de la ciutat.

El sol surt per l'est i es posa per l'oest!

Doncs parlem del govern

Ahir al matí vaig anar a la recepció que, amb motiu de la diada de Sant Jordi, va oferir el president Maragall al Palau de Pedralbes. Acostumo a anar poc a aquest tipus d’actes i menys un dia en el que més m’agrada es passejar per Mataró. Però aquest any tenia fonamentalment curiositat per veure l’ambient que es respirava després dels canvis en el govern català. Normalitat? Si més no era el que semblava.
Deu ser normal que en qualsevol govern hagi canvis a mig mandat. I en un mandat tan intens com el que està tenint el govern del tripartit, situat a l’ull de l’huracà des del primer dia, hagués estat miraculós que no s’hagués produït cap canvi. Però en aquest govern res no és tan senzill. Llegiu sinó l’entrevista al president Maragall que en Xavier Vidal-Folch i Francesc Valls van fer ahir a El País. I és que el nomenament d’en Vendrell ha eclipsat els altres nomenaments. I sobretot ha desvirtuat la intenció dels canvis: donar un nou impuls al govern una vegada l’Estatut està encarrilat. Almenys parlamentàriament encarrilat. Una altra cosa és el que pensen els ciutadans al respecte. L’enquesta d’ahir a El Periódico –i sóc poc donat a les enquestes- presentava un panorama de satisfacció molt moderada cap el nou estatut encara que augmenta el percentatge de catalans que diuen que hi votaran a favor. I una percepció que sembla clara: el PSC ha estat el partit que més ha fet per aquest estatut.
Situem-nos doncs en la normalitat aparent d’un president de govern que vol rellançar l’acció de govern i promou canvis entre els consellers. En un canvi de govern sempre hi ha tres grups que cal tenir en compte. Els que surten, els que entren, i els que es queden. I no és cap joc de paraules. Els que surten ho fan, almenys aquesta vegada, per motius diversos. Hi ha que pleguen per raons estrictament de govern, altres que ho fan per posicionaments absolutament inacceptables en l’àmbit d’un govern de coalició. I algú, i em sap personalment greu, per raons que em costen d’acceptar. Podria semblar massa sectari o partidista en un balanç dels resultats per Mataró de la feina feta pels consellers sortints. Hi ha consellers amb qui les coses han estat fàcils i altres amb els que va costar massa concretar les coses. D’alguns encara esperem una visita oficial a la ciutat. Però això ja és aigua passada. Ara toca entendre’s amb els nous consellers i aconseguir més per la nostra ciutat. Conec personalment a tots els consellers excepte els d’ERC i per tant no puc aventurar com seran les relacions amb ells. Però m’agraden poc certes actituds de "ara veuràs". I d’això hi ha hagut massa en aquest canvi de govern. Jo també m’ho temia, president.
Curiosament en un canvi de govern es parla molt poc dels que continuen malgrat que, almenys teòricament, surten reforçats de la crisi. Segurament són els primers interessats en passar desapercebuts quan les aigües baixen tèrboles. Amb molts d’ells hem treballat intensament durant aquests anys i els resultats per Mataró han estat ben profitosos.
Per aquest govern és vital que els ciutadans i ciutadanes tinguin la sensació contrastada que les coses estan canviant a Catalunya. Per això cal que l’acció de govern sigui percebuda per sobre del soroll mediàtic que ha caracteritzat els dos anys del tripartit. No tinc la certesa que tots els socis de govern ho entenguin així.
Per cert ahir ni rastre de la xocolata amb melindros. De Can Miracle per suposat. Realment va ser una "grande bouffe"?

L'any de les noies

Vaig posar aquests títol a l’escrit que el Patronat Municipal d’Esports em va demanar per la revista que han editat amb motiu de la celebració de la Nit d’Esport. Feia referència a la important presència que l’esport femení ha tingut a la nostra ciutat i les nombroses satisfaccions esportives d’àmbit nacional, estatal i internacional. Noms com els de Carme Famades, Teresa Maria Roca, Pepita Sánchez, Sílvia Parera, Núria Martínez o Gàlia Dvorak formen part important de la història esportiva de Mataró. Precisament ha estat la Gàlia qui ha estat nomenada millor esportista de Mataró del 2005. La Gàlia és una jove jugadora de tennis taula que acumula malgrat la seva joventut un impressionant historial esportiu i que sap el que vol.
El nomenament de la Gàlia com a millor esportista de l’any 2005 confirma el bon moment en el que es troba l’esport femení a la ciutat. L’any 2005 va ser un any especialment exitós per les esportistes de Mataró. Èxits individuals i col·lectius en molts esports: tennis taula, gimnàstica, bàsquet, voleibol, natació sincronitzada, futbol sala, waterpolo, handbol, natació, esquí, hoquei patins, triatló, escacs, … I en competicions del més alt nivell: campionats d’Europa de seleccions, Universíada, campionats europeus de club, campionats d’Espanya i de Catalunya, participació en critèriums, … No era doncs d’estranyar que el nombre de noies nominades i guardonades pel jurat de la Nit de l’Esport pràcticament igualés el de nois.
Malgrat tots aquests èxits no podem obviar que l’esport femení no ha assolit, a Mataró i a Catalunya, el nivell de pràctica que li correspon. Encara hi ha massa diferència entre el nombre de nens i de nenes en l’esport de base i encara és produeixen més abandonaments de la pràctica esportiva per part de les noies amb una situació especialment complicada en els esports d’equip. Cal impulsar programes específics de promoció de l’esport femení per canviar el panorama actual i arribar a una situació de paritat de sexe en el món de l’esport.

El que faltava pel duro!

Foto PortalMataró.com
Setmana intensa. D’aquelles en la que es barregen multitud d’actes, reunions que cal preparar i fer, discursos que cal escriure, documents que cal llegir. El resultat són jornades maratonianes, que comencen puntualment a les vuit del matí i que s’acaben quan s’acaben. D’algunes d’aquestes coses ja n’he deixat constància en els posts de la setmana. D’altres en faré referència en aquest post d’avui. I d’altres ja sortiran a la llum en el moment adequat.
El dijous assisteixo a l’acte de lliurament de l’acreditació a l’IES Puig i Cadafalch com a escola verda. Les escoles verdes són una iniciativa de la Generalitat de Catalunya que pretén crear una xarxa de centres escolars, de primària i secundària, compromesos en la sostenibilitat. Amb accions concretes i amb campanyes de sensibilització. Aquest acte té la seva anècdota en clau política. Estava prevista la presència del conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. Coneixent a en Salvador Milà estava convençut que vindria a l’acte, el darrer que faria com a conseller. Al final no va ser possible. Ahir, en conversa telefònica, em va confirmar que li hauria fet especial il·lusió tancar aquesta etapa de la seva vida amb un acte sobre sostenibilitat a una escola. I a una escola de Mataró.
Divendres la feina s’acumula i haig de renunciar a assistir a l’acte del Dia de les Esquadres a Sant Vicent de Montalt. Llegeixo les declaracions del inspector cap de la Comissaria de Mossos sobre la suposada reducció d’efectius dels Mossos a Mataró i el Maresme. Explicació clara, lògica i fàcil d’entendre. Excepte pels que irresponsablement juguen amb el tema de la seguretat. Els mateixos que tenien responsabilitats màximes fa molt poc temps i en van fer deixadesa absoluta.
Al matí vaig a Valldemia a fer una xerrada als alumnes de 3r d’ESO. És una xerrada ja clàssica. En Manuel Mas ja la feia. Mitja hora llarga sobre l’estat de la ciutat i els projectes de futur i un debat obert, amb preguntes intel·ligents dels nois i noies, sobre els temes que els hi preocupen.
A la tarda recepció a les noies del Boet de volei que han pujat de categoria. No és gaire normal que dos equips del mateix club pugin de categoria al mateix temps.
Al capvespre un acte molt maco. Presentació del llibre "La passada de Les Santes". És un llibre pels és petits. Sobre un carrer imaginari –en el que es reconeixen tots els edificis- les diferents comparses de la passada de la tarda del dia de Les Santes es van disposant en forma de figures imantades. La passada és fa i es desfà com passa cada any. Un bon recurs per començar a iniciar els més petits en els ritus "santeros". Aquest treball ha estat iniciativa d’un grup de persones lligades a la Festa Major i que han tirat endavant el projecte, amb suport municipal, i amb un cert risc econòmic personal. Doble mèrit encara que estic convençut que els hi trauran de les mans els llibres.
A la nit la cita habitual de la Nit de l’Esport. Retrobament amb tants i tants amics del món de l’esport. Personalment fa 18 anys que no falto a aquesta cita. He viscut formats diferents fins arribar l’actual a l’Eusebi Millán. S’estrena en aquest afers el regidor Ivan Pera i fa un bon discurs. Això de pujar a un escenari i parlar davant centenars –ahir érem vora quatre-centes- de persones no sembla posar-lo gaire nerviós. Deu ser la tradició familiar. Tampoc em poso nerviós quan pujo –a quarts de dues de la matinada- per fer el discurs final. Sé que estic entre amics amb els que s’han teixit moltes aliances i complicitats en els dotze anys que vaig estar al Patronat Municipal d’Esports. I a més tinc molt clar el que els hi vull dir. El meu compromís és molt concret: la prioritat les instal·lacions, concertar-les, planificar-les i construir-les.
El cap de setmana es presenta de traca i mocador.
I a sobre el que faltava pel duro: canvis en el govern! Però com deien en Tip i Coll: "del gobierno ya hablaremos mañana".

Imaginant el futur

El dimecres vaig participar en un taller organitzat per l'IMPEM per parlar sobre el futur turístic de Mataró. Hi havia nombroses persones relacionades amb empreses i entitats de la ciutat que aposten també per aquest filó d'ocupació i riquesa per la ciutat. L'exercici consistia en triar dues fotos, entre una trentena, que signifiqués personalment el passat i el futur de Mataró. N'he triat tres (privilegi d'alcalde?). Tres, perquè volia significar que la ciutat està en canvi continu, sense un abans i un després definit.
La primera ha estat una foto d'una petjada a la sorra. Una ciutat amb caràcter propi, que deixa petjada, i que vol continuar fent-ho. Una petjada ben definida i una altra insinuada. Com el futur que encara no sabem com serà. Només sabem que hi serà i que serà ben definit i que també hi deixarà petjada.
La següent un espai ordenat i ben delimitat, com la pròpia ciutat. Amb una finestra al blau del cel i amb el sòcol del mar de fons. La ciutat mediterrània, compacta, densa, en la que passen infinitats de coses en un espai concret. I el mar la nostra gran oportunitat. El fet diferencial amb les altres ciutats mitjanes de l'entorn metropolità. La finestra on el rerapaís s'aboca a la Mediterrània.
La tercera, la gent. La ciutadania diversa, inquieta, amb empenta i talent. Com ha estat sempre. Capaç de reinventar de nou el futur. Disposada a arremangar-se les vegades que calgui per obrir nous camins. Confiada en la seva força per guanyar el repte.
La ciutat metropolitana, amb personalitat pròpia, capital d’un territori. La ciutat amb base industrial diversa i avançada. La ciutat de serveis a les persones, a les empreses. La ciutat oberta al mar, amable, culta i dinàmica. La ciutat mediterrània que crea oportunitats per a tots.

La màgia de les paraules

Acte acadèmic institucional de Sant Jordi al Saló de Plens. Aquest és un acte que fa anys que organitza l’ajuntament conjuntament amb l’Omnium Cultural. Aquesta nit el convidat era en Vicenç Villatoro. La Mercè Colomer –presidenta d’Omnium- l’ha definit com a escriptor, periodista, polític i bon comunicador. Ho ha encertat de ple. Bona conferència d’en Villatoro, que ha mantingut l’atenció del públic durant els quaranta cinc minuts que ha estat parlant, amb un discurs potent i ben articulat.
D’aquelles conferències que m’agraden doncs surts, i així ho he explicat en la meva breu intervenció final, amb més interrogants que quan has entrat.
Coincideixo amb el conferenciant en la doble afirmació que una imatge pot valer més que mil paraules i que una paraula pot valer més que mil imatges. Que les descripcions poden ser més exactes amb una imatge però que els sentiments s’expressen molt millor amb una paraula. O amb mil. Que la quantitat no fa el cas. L’important es trobar el llenguatge adequat per a cada cosa i per a cada moment.
Deia en Villatoro que li costa molt veure una pel·lícula quan abans ha llegit el llibre. La noia que al llibre t’imagines rossa a la pel·lícula és morena. El cas és que l’escriptor no deia res del color dels cabells de la noia. A mi em passa exactament el contrari. Si veig una pel·lícula després no puc llegir el llibre. Em seria impossible rellegir "La plaça del Diamant" sense relacionar la Colometa amb la cara de la Sílvia Munt.
Contra la idea que la paraula retrocedeix davant la imatge la realitat del jovent utilitzant els mòbils per enviar-se sms malgrat les campanyes de les operadores de telefonia mòbil per a que s’enviïn imatges.
I poso l’exemple dels blocs. Mai tanta gent havia escrit tantes coses i les havia donat a conèixer a tanta gent. I que dir de la ràdio?
L’anècdota de la conferència ha estat un comentari d’en Villatoro, no massa afalagador, pel programa concurs a TV3 d’en Salvador Alsius: La caixa sàvia. A poc més d’un metre del conferenciant s’ho mirava, amb cara entre sorpresa i divertida, el primer guanyador del concurs: en Jaume Graupera, regidor de cultura de l’Ajuntament de Mataró. La riallada ha estat col·lectiva.
Al final una reflexió d’en Villatoro sobre la Torre de Babel. Maledicció divina o excusa de monolingües? Monolingües de la seva llengua, es clar!

Un acte d'entre els de més de quaranta del programa que el Patronat de Cultura ha preparat per aquest Sant Jordi. Com per dubtar la capitalitat cultural de Mataró. Qui ho havia d'entendre ja ho ha entès.

El govern de la ciutat

Foto Quico Melero

El govern de Catalunya va declarar, el febrer passat, el dia 19 de d'abril com a Dia del Municipi, en resposta a la demanda de les institucions municipalistes catalanes: la FMC i l’AMC. El dia 19 d’abril és una data històrica doncs es commemora la constitució dels ajuntaments democràtics l’any 1979, després de més de 40 anys de dictadura. És per això que a l’Assemblea general de la FMC, celebrada a El Vendrell el passat 3 de març, es va aprovar una resolució -de la que es va donar compte en el passat Ple Municipal del mes d’abril- en la que es proposava als Ajuntaments catalans a organitzar activitats diverses que apropin la democràcia local als ciutadans i ciutadanes. En compliment d’aquest acord avui hem convidat en Manuel Bustos, president de la FMC i alcalde de Sabadell a parlar sobre el paper actual dels Ajuntaments. Per Bustos la qüestió és clara, els ciutadans confien en els governs locals i aquests són part important, en igualtat de condicions, del govern del país. La tesi que ja he explicat algunes vegades sobre subsidiaretat versus subsidiaris.
Avui mateix, el president Maragall, al temps que descarta per aquesta legislatura el debat sobre l’ordenació territorial i pel que sembla ultima una remodelació del govern, ha anunciat l’elaboració d’una Llei de Municipis. Més competències i més recursos pels Ajuntaments. En poc temps podem disposar d’un marc legal absolutament nou que reguli les administracions locals. A nivell estatal l’avantprojecte de Llei Bàsica del govern i l’administració local. A nivell de Catalunya el projecte d’Estatut que inclou un títol sencer sobre els Ajuntaments. I ara la proposta del president Maragall, sobre la que caldrà treballar conjuntament.
Potser comencem a caminar decididament cap a una administració local amb competències i capacitat financera suficient per afrontar amb garanties els reptes que planteja la governança de les nostre ciutats, pobles i vil·les.
En la meva intervenció al Saló de Plens em faig ressò de les paraules d’en Felipe González: “la política es el arte de gobernar el espacio público compartido”. Aquesta afirmació que podria servir per parlar de política internacional o nacional, té encara més sentit quan es parla de política local. Enlloc estan tan ben definits els actors –els ciutadans i les ciutadanes- i els espais –els pobles, vil·les i ciutats -. És a dir els carrers, les places, les escoles, els equipaments esportius i cívics, els teatres, els transports públics… tots aquells llocs i serveis que superen la privacitat i esdevenen comú. La governança d’aquest espai públic compartit cal fer-ho des de dos principis fonamentals: el de la pluralitat i el dels drets i deures. Només amb normes democràtiques consensuades i acceptades socialment podrem governar l’espai públic compartit. La política, i la política local especialment consisteix precisament en fer a partir de la pluralitat d’idees i de la diversitat d’interessos un projecte de ciutat.

De dilluns en quinze

Foto PortalMataró.com
Aquesta setmana s’iniciaran les obres de reurbanització del carrer Sant Antoni. Aquesta obra em serveix per explicar el llarg procés administratiu que cal seguir abans de portar a terme qualsevol actuació municipal. Podem seguir el rastre administratiu d’aquest projecte a través dels ordres del dia de les Juntes de Govern. Cada quinze dies, els dilluns, te lloc la reunió de la Junta de Govern de l’Ajuntament de Mataró. A les nou del mati, a la sala dels Lleons es reuneixen els tinents d’alcaldes, un representat de cadascú dels grups municipals de l’oposició i el secretari de la corporació. Presidits per l’alcalde aproven, normalment per unanimitat, els punts de l’ordre del dia. Acostumen a ser reunions ràpides doncs tots els temes han estat prèviament discutits a les comissions informatives corresponents. En el cas de les obres cal primer aprovar el projecte, després convocar el concurs i per últim fer l’adjudicació. Evidentment amb el procés d’informació pública corresponent per cada tràmit. S’acostumen a fer dues reunions amb veïns. La primera quan s’ha aprovat el projecte inicialment per si cal fer modificacions i una segona, quan l’obra està adjudicada, per explicar com es gestionaran temes com el trànsit, l’accés als habitatges, la durada de les obres i tots aquells temes que poden interessar els veïns.
Aquest matí, excepcionalment doncs ahir dilluns era festiu, hem tingut Junta de Govern. Ha estat un d’aquells dies farcit de temes que segueixen el llarg camí de la tramitació administrativa però que en pocs mesos seran bones realitats per la ciutat. Hem aprovat els plecs de clàusules econòmiques administratives i tècniques particulars que regirà la contractació de quatre obres de reurbanització: els carrers Sant Pelegrí, Pasqual Madoz i Mitja Galta; Solís i del Prat als entorns de la nova escola Anxaneta; Cooperativa; entorns del polisportiu de Cirera i carrer Terrassa. S’inicia doncs el procés de concurs obert i licitació d’aquestes obres. En poques setmanes podrem adjudicar i començar les obres. Després caldrà demanar paciència i disculpes als veïns i veïnes per les inevitables molèsties que tota obra comporta. Haurem, després de mesos de tramitacions i treballs, guanyat un nou espai de ciutadania.

L’atzucac energètic

Foto El País.es

Els noticiaris d’avui anuncien el que, després de les vacances de Setmana Santa, semblava inevitable. La puja imparable del petroli. El preu del barril Brent es situa a fregar els 72 dòlars i es converteix en un problema econòmic de primer ordre. Les causes de l’increment es deuen, segons tots els analistes, a qüestions geopolítiques. La crisi iraní i la situació de guerra oberta al delta del Níger amenacen el subministrament i impulsen els preus a l’alça. Malgrat tot sembla que ens trobem no amb problema d’oferta sinó de demanda. Una demanda que no para de créixer amb una variable estacional potent –l’increment de consum durant l’estiu boreal- i una variable estructural molt més condicionant. El creixement econòmic exponencial de la Xina que ha passat d’exportador a àvid consumidor en poc anys.
L’impacte sobre l’economia d’un petroli molt car comença a ser perceptible. Els riscs són prou evidents: tensió inflacionista, increment del dèficit per compte corrent, ajustament del dòlar a la baixa i increment sobtat dels tipus d’interès. Un còctel perfecte per iniciar un procés de recessió econòmica. Aquests temes han d’ocupar una part important de l’agenda de treball de la propera reunió del FMI.
Poca confiança generen les accions diplomàtiques en la solució dels conflictes geopolítics existents. "L’habilitat" de l’administració Bush per resoldre el contenciós nuclear amb Iran és previsible: matar mosques a canonades. Tampoc el president iraní, instal·lat en una espiral fonamentalista de conseqüències imprevisibles, genera cap confiança. La situació política a l’Orient Mitjà és més complicada que mai i cap iniciativa de pau sembla possible. A l'Irak ningú confia en arribar a una situació políticament estable en molt de temps. No cal esperar tampoc cap resolució immediata dels conflictes africans que continuen sense interessar al món occidental malgrat els drames humans que estan generant.
Arribats a aquests extrems cal començar a plantejar-se el futur energètic europeu que no pot dependre d’una manera tant decisiva del subministrament extern. Cal doncs posar sobre la taula aquests temes de forma prioritària i obrir el debat d’una manera seriosa. Sense frivolitats i conscients de l’atzucac energètic en el que ens trobem i que pot acabar escanyat el desenvolupament de l’economia europea. Cal fer-ho sense ambigüitats i sense descartar d’entrada cap possibilitat sobre les fonts energètiques de futur.

Contentos como unas Pascuas

Amb la celebració, aquest matí a l’església de Maria Auxiliadora, de la missa amb la participació de les Germandats i Confraries s’ha acabat la celebració de la Setmana Santa mataronina. Almenys pel que fa als actes conjunts. Una Setmana Santa que no deixa de cridar l’atenció per la seva singularitat. Dotze confraries i germandats que aquests dies han sortit al carrer per celebrar una de les Setmanes Santes més importants de Catalunya. Per la quantitat de passos i persones que mou i per la qualitat i rigor de les processons que s’organitzen. La processó general del Divendres Sant, amb milers de participants de totes les confraries i germandats, amb onze passos processionals i els Armats de Mataró i amb desenes de milers de persones als carrers de la ciutat, és un model que genera expectació arreu. Una Setmana Santa que a més ha sabut integrar tradicions d’origen diferent en un model propi. És el que s’anomena model Mataró. Com deia avui mossèn Seliva, rector de Maria Auxiliadora, acabem la Setmana Santa "contentos como unas Pascuas".
Des del posicionament laic que correspon a l’administració pública no deixarem de donar suport a esdeveniments ciutadans de la magnitud i importància de la Setmana Santa. Per això la relació entre la Comissió de la Setmana Santa i l’Ajuntament ha de continuar amb la intensitat i fluïdesa dels darrers anys. S’ha fet un treball important, fonamentalment per part de les germandats i confraries, per arribar fins on som actualment i ens cal continuar treballant per consolidar la feina feta i per assolir nous objectius. Objectius que passen per una major difusió del programa d’actes –dins i fora de Mataró -, per millorar aspectes tècnics de les pròpies processons i per aconseguir un suport ciutadà més majoritari.
L’any passat un mitjà de comunicació de la ciutat va fer una enquesta preguntant si l’alcalde havia d’assistir o no a les processons. És possible que ens trobem davant aquelles situacions en les que es fa impossible diferenciar entre la persona i el càrrec. Tampoc crec que valgui massa la pena perdre-hi el temps: hom és alcalde les vint-i-quatre hores del dia i tots els dies de l’any. La qüestió, i crec que compartida per confraries i germandats, és el caràcter de la meva presència. Presència que agraeixen pel que significa de suport i reconeixement a l’esforç que fan. Sense protagonismes i barrejat amb la resta de ciutadans i ciutadanes. Per la meva condició d’alcalde, haig de renunciar a manifestar i participar en els actes litúrgics pròpies de la meva fe cristiana?. Pot l’alcalde ignorar que als carrers de Mataró hi ha milers de ciutadans i ciutadanes celebrant, per fervor religiós o per tradició cultural, les processons de Setmana Santa?. Crec sincerament que no. Una altra cosa seria la presència institucional de l’alcalde formant part del seguici processional o presidint-les. També sincerament crec que no li correspon fer-ho.
Escrivia fa pocs dies en l’opuscle que cada any publica la "Hermandad de Nuestro Padre Jesús Nazareno y la Virgen de la Esperanza" que els motius que pot tenir cadascú per emocionar-se davant les imatges poden molt diversos i absolutament respectables. I la qüestió no està exempta de polèmica com bé ho exemplifiquen el magnífic article –que comparteixo en la seva totalitat- d’en Francesc Grané a el CapGros o l’opinió de la Pilar Rahola –en el seu més pur estil i que no comparteixo en gran part- a El País de dissabte. Si hi ha polèmica hi ha interès.

Àrbitre coglione?

No havia volgut escriure cap comentari sobre les eleccions italianes a l’espera que es resolguessin definitivament els dubtes que Berlusconi plantejava sobre el resultat final. L’ajustat del resultat donava molta importància al destí final d’algunes desenes de milers de vots qüestionats per la dreta berlusconiana. Aquest suposat descontrol ha permès a "Il Cavalieri" especular sobre el resultat electoral de les darreres eleccions italianes. Acusacions de frau i descontrol fetes pel màxim responsable polític de garantir la transparència dels comicis. Malgrat que ja ha quedat prou clar que les paperetes en litigi són uns pocs milers- 5.266 segons dades del ministeri de l’Interior italià- i que en cap cas canviaran els resultats finals de les eleccions, Berlusconi continua entestat en no admetre els resultats, està qüestionant el mateix sistema polític italià i està donant mostres d’una irresponsabilitat política absoluta. Si no fos - tal com explica de forma excel·lent Daniel Vázquez Sallés en un article titulat "Arrossejats i risottos", publicat a les pàgines d’esports de El País d’avui- per l’enorme art de la supervivència de la societat italiana, per la seva barreja de seny i rauxa, ens trobaríem davant un escenari de conseqüències polítiques imprevisibles.
Que a la dreta li costa acceptar els resultats electorals, quan no els hi són favorables, prou ho sabem a Espanya. Només cal recordar les darreres eleccions a la comunitat de Madrid, o el sidral del vot a l’estranger a les eleccions gallegues. Per no parlar, dos anys després de les eleccions generals del març del 2004, de la incapacitat per assumir els resultats electorals. Tampoc deu ser casualitat que el primer dirigent polític que va felicitar Berlusconi fou el seu amic José María Aznar. Silvio Berlusconi no tindrà més remei que acabar acceptant els resultats i Prodi serà nomenat primer ministre d’Itàlia. I com escriu a El País, Ezio Mauro director de La Repubblica, aleshores Prodi haurà d’afrontar el doble desafiament de governar bé i al mateix temps liderar políticament un nou Ulivo. I en un país on Berlusconi manté el suport electoral de la meitat del país. Ho explica força bé Ferran Gallego a El Periódico.
I recordem que Berlusconi, a qui no li agrada perdre ni al parxís, té una nova contesa el proper dimarts: el partit d’anada de les semifinals de la "Champions" entre el Milan i el Barça. Ja veurem quines excuses posarà l’italià aquesta vegada.

República: amb nom de dona

Per les meves companyes de Mataró: dones, republicanes i socialistes

El Parlament d’Andalusia ocupa l’edifici que durant molts anys va ser "Hospital de las cinco llagas". És un magnífic edifici renaixentista situat prop de l’antiga porta de La Macarena a Sevilla. Aquests dies, en un espai annex i als jardins exteriors hi ha una exposició, senzilla i curta, però d’una actualitat inqüestionable. "Mujeres de luz", un homenatge a les dones que varen treballar pel reconeixement dels drets civils i polítics de les dones a Espanya. Clara Campoamor, Victoria Kent, Margarita Nelken, Federica Montseny, Concepción Arenal, María Lejárraga, Dolores Ibárruri, María de Maetzu, Carmen de Burgos, Isabel Oyarzábal, María Echarri, Benita Asas, María Moliner, Emilia Pardo Bazán y Francisca Bohigas, són les dones de llum que el Parlament andalús homenatja a l’exposició. Dones de filiacions polítiques diverses que lluitaren pels drets entre de les dones. El seu treball va se decisiu per l’aprovació de la igualtat de drets entre home si dones, pel dret al vot femení, pel matrimoni civil i el divorci, pel dret a l’avortament, per l’educació mixta, l’equiparació salarial, el reconeixement dels fills naturals i la pàtria potestat compartida entre els progenitors.
No podem, i avui 14 d’abril de 2006 menys, oblidar que tot allò va ser possible per la República. Ho explica molt bé avui Soledad Gallego-Díaz en un article a El País: "El destello formidable de la República".
Assistim aquest dies, per part de la dreta espanyola, a una cerimònia de la confusió considerable. Com si la manipulació i ocultació de la història durant els quaranta anys de la dictadura franquista no haguessin estat suficients, insisteixen descaradament en les mentides de sempre. No volen entendre que no volem celebrar l’aniversari de la guerra civil. Això ja ho férem, i per obligació durant massa anys, cada 18 de juliol. La república que fou la víctima de la guerra civil i no la seva culpable.
Volem celebrar, i ho farem, l’esclat d’esperança, d’il·lusions, de llibertats que representava la república. Pels homes i per les dones. Com deia la feminista Elizabeth Stanton: " la República consisteix en donar las homes els seus drets, res més… i en donar a les dones els seus drets, res menys". És això el que els posa nerviosos?
Que ningú oblidi, sobre tot els negacionistes de la perversitat de l’alçament feixista i de dretes del 18 de juliol, que la dictadura dels vencedors va suprimir tots els drets. I especialment els drets de les dones. Sotmeses als marits i desposseïdes del dret al vot fins i tot en la tragicomèdia de les eleccions pel terç familiar als ajuntaments.
I que ningú oblidi que la república és el referent jurídic més proper de l’actual democràcia.

L’adéu del ministre o "el viento solano"

Poques vegades la cerimònia de comiat d’un ministre ha aixecat tanta expectació mediàtica com la de José Bono. Hi ha avui a la premsa diària un parell d’articles força interessants i que ajuden, des de perspectives diferents, a interpretar la posta en escena de l’adéu del ministre. Per Fernando Ónega a La Vanguardia, la imatge més definitòria va ser el passadís dels militars al ja ex-ministre. I una doble pregunta que no deixa de ser inquietant: a qui o a què aplaudien els militars? Desenvolupa bé la seva tesis Ónega quan planteja que no aplaudien al ministre per la seva gestió sinó al polític per la seva opinió. I això venint de l’estament militar no deixa de ser preocupant doncs eleva la figura de Bono, per sobre de dretes i esquerres, en defensor d’una determinada idea d’Espanya. La dificultat serà ara pel president Zapatero, aparent guanyador de la partida, i sobretot per l’actual ministre de Defensa, Juan Antonio Alonso, qui haurà de guanyar-se la confiança dels militars sense embolicar-se en la bandera.
L’altre article el firma l’Enric Sopena a El Periódico. El títol ja és prou clarificador: L’Espanya "cañí" de Bono". Recorda Sopena l’afecció de ex-ministre a cert tipus d’actes que anomena "tedèum laic". Ja ho va fer amb motiu de la seva reelecció com a president de Castella-la Manxa. Per cert Bono, que acostuma a ignorar la fonamental , pel govern socialista, aportació electoral dels socialistes catalans- només guanyava aquestes eleccions. Si aleshores va invitar a personatges com Rajoy, Zaplana, Ruiz-Gallardón, l’arquebisbe Cañizares o el mateix Raphael, ara ha volgut una parada militar per escenificar el seu comiat. I també Sopena, com Ònega, fa alguna pregunta inquietant: quan el general Sanz Roldán qualifica de "ciutadans de bé" els enamorats d’Espanya i de la seva bandera, està qualificant de "ciutadans del mal" a la resta de la ciutadania? Per Sopena, Bono no ha marxat de la política. La qüestió està en el seu projecte d’Espanya. De l’Espanya plural de Zapatero –aquest si guanya totes les eleccions- a l’Espanya "cañí" de Bono.
Algú podria pensar que l’efecte de "el viento solano", tan present en la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, estigui bufant fort en la política espanyola.
Sempre he confiat més en les brises suaus que acompanyen sense empènyer, que bufen tranquils i que no acostumen a fallar. Més o menys com Zapatero.

La importància de les coses petites

Foto PortalMataró.com

Aquesta tarda he tingut una d’aquelles satisfaccions que ajuden, i de manera important, a seguir treballant. Els operaris del Servei de Manteniment de l’Ajuntament havien tret les tanques de les obres de la zona de jocs infantils de la plaça de Les Tereses i la canalla omplia a vessar l’espai remodelat i ampliat. Pot semblar una cosa petita si la comparem amb moltes altres que s’estan fent a la ciutat, però sé que donarà un bon servei als més petits i als pares i mares que els acompanyen al sortir d’escola.
La plaça de Les Tereses ha de ser reurbanitzada en el seu conjunt però mentre això no es pugui fer calia millorar les condicions de la zona dels jocs infantils. La manca d’espais lliures en aquesta zona de la ciutat és notòria. Quan es va dissenyar l’Eixample de la ciutat només es varen preveure dues places: la plaça Fiveller a llevant i la plaça de Cuba a ponent. Uns quants anys després a la plaça de Cuba es va construir l’edifici del mercat. La plaça de Les Tereses va ser el resultat de l’enderroc de l’antic convent de les carmelites cremat durant la guerra civil. Durant anys va anomenar-se “Plaza de los Caídos”. Malgrat el seu nom i la presència del corresponent monument - el darrer, obra d’en Manuel Cusachs, fou destruït en els anys setanta per un artefacte explosiu- la plaça tenia una bella factura i una certa personalitat. Una balustrada l’envoltava i deixava un interior força recollit amb uns quants exemplars de cedres de gran tamany. La construcció de l’aparcament subterrani va significar el canvi radical de l’urbanisme de la plaça convertint-la en l’espai anodí de l’actualitat. A l’espai central s’hi va posar un mosaic amb l’escut de Mataró que només es pot veure bé des de l’edifici de la UGT. Edifici aixecat sobre el solar on havia la Casa del Poble i que fou requisat pels franquistes per a construir el sindicat vertical.
La plaça de Les Tereses fa d’autèntic distribuïdor de trànsit i els autobusos urbans i interurbans hi tenen parada. Acostuma a ser una plaça que durant el dia bull de gent amunt i avall. Ara, mentre esperem el moment de la seva reurbanització total, hem guanyat una mica més de plaça pels més petits. Bona feina regidor Melero.

Motius per un aniversari

Manllevo el títol d’aquest post d’un article de l’Almudena Grandes publicat a El País del dissabte 25 de març. De fet, aquest dies, són nombrosos els articles entorn al 75è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. A més del ja citat de Almudena Grandes recomanaria un article de Santos Julià: De fiesta popular a rebelión militar. També Gabriel Jakson ha escrit sobre el tema: El reconocimiento del pasado trágico. I Manuel Ramírez: Los partidos en la República, un modelo a no imitar. Hi ha prou coneixement i opinió contrastada en aquests articles com per haver de fer cap comentari al marge.
Del tema també es parla aquests dies a Mataró. El Ple de l’Ajuntament de Mataró va aprovar, dijous passat, i amb els vots del PSC, d’ICV-EUiA i d’ERC una proposta de resolució per homenatjar el 75è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. M'hauria agradat molt que aquest acord s'hagués pres per unanimitat doncs no és un acord contra ningú ni pretèn reobrir cap ferida. El Ple va decidir que la bandera republicana onejarà a Mataró el proper 14 d’abril. I ho farà a la porta de l’Ajuntament. En un pal que es col·locarà expressament. Sense substituir cap dels símbols constitucionals vigents. La legitimitat republicana no pot substituir la legitimitat democràtica de la que ens hem dotat els ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Només volem recordar i homenatjar els homes i dones que cregueren en un règim polític de llibertats i progrés. Amb les misèries pròpies dels homes i de les dones, però també amb la grandesa d’esperit que demostraren tants milers i milers d’il·lusionats ciutadans i ciutadanes que ompliren els carrers i places de Catalunya i d’Espanya en un esclat popular d’alegria. Setanta cinc anys després, i lluny de discursos tronats sobre banderes, divendres la bandera tricolor ens voldrà recordar que els vells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat són plenament vigents. I que fa setanta cinc anys foren molts i moltes qui cregueren que amb la República ho podrien aconseguir. Res més que això.

Tiempo de refundar

Foto http://www.flickr.com/photos/jpinto/page7/

Assisteixo a Sevilla a dues recepcions –al Parlament andalús i a la Diputació de Sevilla- acompanyant a un grup de mataronins i mataronines originaris de la Roda de Andalucía i que aquests dies tornen al seu poble natal per celebrar la Setmana Santa. De tots és coneguda la intensa relació existent entre aquell poble sevillà i Mataró. En el fulletó que l’Asociación Cultural Rodeños en Cataluña ha pulicat amb motiu del "Encuentro 2006" faig algunes reflexions sobre la necessitat de replantejar i actualitzar aquestes relacions. El transcric literalment:
La Asociación Cultural Rodeños en Cataluña organiza, un año más, el encuentro. Ya son doce años procurando por reencontrar a los cientos de rodeños que viven en Cataluña. Y lo hacen con el convencimiento de estar cimentando, aún más, los estrechos lazos de relación y cariño existentes entre La Roda de Andalucía y las poblaciones catalanas que acogieron, hace ya algunas décadas, a los rodeños que se vieron obligados a emigrar de su tierra. Gente trabajadora que con su esfuerzo cotidiano lograron sacar adelante a sus familias y que contribuyeron de manera decisiv