Més institucional

Foto R. Gallofré

Continua primant la feina institucional durant la setmana i els actes gairebé es solapen. Ahir al matí signatura, a Sant Feliu de Llobregat, del Pacte de Mobilitat del polígon industrial El Pla. Aquest polígon, a cavall entre Sant Feliu i Molins de Rei, ha estat un dels sis polígons industrials del país (Lleida, Reus, Girona, Sant Feliu-Molins, Barberà-Santa Perpètua, Vic) que s’han adherit al programa Gesmopoli de la Comunitat Europea i del que l’Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona ha estat líder al nostre país. Una iniciativa molt interessant, amb la redacció del pla de mobilitat, la creació de la mesa i del gestor i ara el pacte, que suposarà una eina important en la gestió de la mobilitat dels polígons industrials.

A la tarda acte de celebració del primer any d’emissió de Maresme Digital TV. Presència institucional del més alt nivell per donar suport a la primera televisió local que emet al nostre país en TDT. En la meva intervenció destaco que Servei, Proximitat i Innovació són els pilars fonamentals del canal. Un canal amb voluntat de ser estratègic en el desenvolupament socioeconòmic del Maresme.

Aquest matí inauguració del nou local de la Fundació El Maresme a can Negoci d’Argentona. També representació institucional d’alt nivell per inaugurar aquests tallers ocupacionals per persones amb discapacitat psíquica. El nou centre, un exemple d’edifici sostenible, portarà el nom de Pere Parera en memòria d’una de les persones que més va treballar pels discapacitats de la comarca. El proper objectiu és la nova escola l'Arboç.

Entre mig reunions, visites, treball de despatx i tot el carrer que puc.

L'agenda escolar

Una nova edició de l'Agenda Escolar Europea del medi ambient i el desenvolupament que edita la Diputació de Barcelona i de la s'han repartit 110.000 exemplars entre els escolars de 120 municipis de la província. També són socis d'aquest projecte la ciutat estoniana de Tallin, els italians de Chieti, la Diputació d'Osca i el Consell Insular de Menorca.

Banderes

Irònic article d'en Manuel Cuyàs, avui a El Punt, sobre banderes. Val la pena llegir-lo i reflexionar-ne una mica.

Treballant

Foto El búho de Mataró

Foto Romuald Gallofré

Per Cirera, per la canalla i per partida doble. Dissabte amb la inauguració del camp de futbol a 7 i avui el menjador de l’escola Cirera. El camp de futbol a 7, amb gespa artificial situat sobre l’aparcament del carrer Terrassa completa el paquet d’equipament esportius que en els antics terrenys de cal Flac s’ha anat configurant en els darrers anys i que formen part del paquet d’equipaments, educatius i esportius d’aquesta zona de Mataró: escoles Antonio Machado i Cirera, escola bressol Elna, poliesportius de Cirera i Teresa Maria Roca, camp de futbol a 7, institut Alexandre Satorras. El groc de les samarretes dels nens i nenes de l’escola de futbol de la Unió Esportiva Cirera eren la millor cirereta possible sobre el verd fosc de la gespa del nou camp de futbol.

Com avui ho han estat les cançons amb les que els nens i nenes de segon ens han volgut obsequiar amb motiu de la visita que hem fet al nou menjador de l’escola Cirera. Un nou menjador que substitueix l’espai habilitat fa anys dins de l’escola i que s’havia quedat absolutament petit. El nou edifici, pensant i construït com a menjador, és un espai molt agradable que donarà un bon servei als alumnes d’aquest centre escolar.

I és que treballant es fa feina i la feina la fan els cansats!

La plaça de Cuba

Dissabte ja hi vaig anar a comprar i avui ha tocat visita oficial amb premsa. Em refereixo al mercat de la plaça de Cuba que divendres va tornar a obrir les portes després de sis setmanes de tancament per obres. Unes obres, amb un pressupost superior als sis milions d’euros, que encara han de durar bastants mesos i que han de permetre la rehabilitació complerta del mercat.

Ara s’ha canviat tota la coberta de l’edifici, s’ha substituït el terra, s’han fet les noves instal·lacions elèctriques i d’aigua i s’han reubicat les parades, eliminant les que ja estaven tancades i renovant-se a fons algunes de les restants. El resultat, tenint en compte el que han opinat botiguers i clients, ha estat magnífic. El mercat presenta un aspecte nou, renovat, molt més modern.

Feia anys que treballàvem en la remodelació d’un mercat que volem segueixi tenint un paper important en l’oferta comercial de Mataró i del seu entorn. Ha calgut molta paciència, posar d’acord molta gent i prendre decisions importants per tirar endavant aquest projecte de remodelació. Ara comencen a veure’s els resultats i els propers mesos. A mesura que es vagin completant els treballs, el mercat canviarà completament la seva fesomia interna i la seva dinàmica comercial. L’aposta ha estat forta i compartida amb els paradistes. La resposta dels clients, pel que s’ha vist aquests dies, ha estat molt bona. Queda rematar la jugada i fer que el mercat recuperi la vitalitat de temps passats però amb els requisits i les demandes actuals.

A la imatge es pot veure com quedarà la part del mercat que encara està en obres.

Institucional

Foto Quico Melero

Malgrat que el curs escolar ha començat formalment avui, fa dies que el curs polític està llençat. Tradicionalment havien estat les festes de Cirera les que donaven, a Mataró, les que marcaven el retorn a la normalitat. Des de fa uns anys, aquest retorn s’ha avançat i la Serenata del carrer de Sant Ramon és el primer acte públic pels polítics mataronins. Això ens permet avançar feina i convocar el Ple municipal, tal com és habitual, el primer dijous de setembre. Comissions informatives, juntes de govern, ple, la quotidianitat s’imposa i tornen les obligacions institucionals.

Com avui, en que tres actes institucionals han reclamat la meva presència. El primer a la Sala del Consolat de Mar de l’Ajuntament de Barcelona. Presentació del Congrés Internacional del Caminar que, en la seva novena edició, es celebrarà el proper mes d’octubre a Barcelona amb el co-patrocini de la Diputació. Una bona ocasió per reflexionar i posar en comú les experiències mundials sobre el creixent procés de recuperació de la ciutat pels vianants.

També a Barcelona, a la sala d’actes del Palau Marc, presentació de la Xarxa de Cases de la Música Popular. La iniciativa que va néixer a Mataró ja fa tres anys s’ha anat estenent pel país i ara ja són cinc ciutats (Mataró, Salt, l’Hospitalet de Llobregat, Manresa i Terrassa) les que disposen de Casa de la Música Popular. Ara s’organitzen en xarxa amb la voluntat de continuar l’experiència arreu del país.

Per acabar, presentació a can Palauet de “Vallespir”, la revista cultural i literària que en Gentil Puig impulsa i publica des del Centre Cultural Català del Vallespir. Aquesta entitat federa trenta entitats culturals que treballen per la promoció de la llengua i la cultura catalana al nord del Pirineu.

Temps de castells: sense gamma extra

Foto X.Saborido

Sense gamma extra, avui a Santa Tecla, i amb la Jove de Tarragona que ha sortit especialment satisfeta de la plaça de la Font després de descarregar el tres de nou folrat. Des de l’any 1998 que no el descarregaven. Si per Sant Magí van ser els Xiquets ara ho han fet la Jove. Llenyes de la Vella de Valls i dels Castellers de Vilafranca en els seus intents de torre de nou amb folre i manilles. La gamma extra va molt cara aquesta temporada i serà determinant pel concurs de Tarragona.

Un concurs que escalfa motors i domina absolutament el panorama casteller després de la represa de l’estiu. De moment ja sabem les colles i l’ordre d’actuació. Poc a poc es va definint el que cada colla podrà portar a plaça. Queden poques setmanes i les colles s’afanyen en la seva preparació. Cada actuació és un pas més en la posta a punt pel dia 5 d’octubre.

I en això estem els Capgrossos. Desfullant la nostra particular margarida de la gamma extra. Sense descartar-la, però sense obsessionar-nos. Cinc o torre de nou? De moment la torre de vuit està molt bé com es va veure diumenge passat a Sabadell i el dijous a Argentona. Amb un folre que semblen manilles i una pinya molt compacta. Queden Reus, El Prat i Lleida per acabar de definir el programa que Capgrossos portarà a Tarragona. I queden encara molts assaigs.

I la meva agenda fatal. D’entrada em perdo totes les actuacions i al concurs no podré arribar fins al migdia. I l’assaig especial del dia 2 em coincideix amb el Ple municipal. Ja ho diuen: qui té el cul llogat no seu quan vol!

Dolents televisius

Interessant i divertit article de Xavi Sancho al EP3 d’ahir: Más malos que la tele. Un repàs per alguns dels dolents oficials de les televisions espanyoles. Hi ha per tots els gustos i per totes les èpoques. Des de l’entranyable “Coyote”, etern perdedor en els seus intents d’atrapar al “Correcaminos” fins en Miqui Puig –a qui em costa, amb el seu somriure de nen, reconèixer com a dolent-, passant per personatges inqualificables com l’Aída Nizar de Gran Hermano, la “periodista” María Patiño autèntica bèstia negra dels “famosillos”, la “Bruja Avería” icona de tota una generació, l’impertinent Risto Mejide, l’Àngela Channing de Falcon Crest o la irrepetible –mal li pesi al Naranjito- carabassa Ruperta. I el “conde Lequio” un personatge segons en Sancho “capaz de robarle el bocadillo de mortadela a la Esteban”.

Un rànquing de dolents, dels que es colen cada dia al menjador de casa i que ja formen part de l’educació sentimental de milions de televidents espanyols. Com que la dolenteria és polifacètica, caldria esbrinar quina cara del mal representa cadascú d’aquests personatges. En Sancho dona algunes pistes en el seu article.

No estaria malament, ara que TV3 celebra el seu 25 aniversari, que algú fes el rànquing de dolents de la televisió catalana. En Monràs de Vent del Pla? Almenys aquest té l’honestedat de no enganyar a ningú i mostrar-se en estat pur.

Petita crònica romana

Passen pocs minuts de les vuit del matí i els carrers de Roma fa estona que bullen de trànsit. Una estranya tropa romana, en columna de dos i al so dels timbals, enfila Via Candia avall davant la sorpresa dels autèntics romans. Mòbils, a falta de càmeres, per immortalitzar el moment. A la via Angèlica el relleu el prenen els turistes i les màquines de fotografiar i els vídeos substitueixen els mòbils. Un atapeït passadís de gent d’arreu del món deixa passar a la tropa romana a la plaça de Sant Pere.

Falten minuts per les nou del matí i els armats s’instal·len a la sala Pau VI, quasi buida al principi, i que es va omplint d’una multitud bigarrada vinguda d’arreu: italians, espanyols, francesos, ucrainians, alemanys, croats, xilens, argentins, parelles de nuvis, religiosos, .... Segurament una bona mostra de la diversitat de l’església catòlica.

Benet XVI entra puntualment a dos quarts d’onze i comença la llarga audiència. Lectures en moltes llengües, salutacions als grups de visitants que responen aplaudint, cantant o interpretant peces musicals. Fins i tot una parella de gegants de La Llacuna s’ho miren hieràtics.

Esment especial del papa a la parròquia de Santa Maria. I a l’acabar salutació personal a la delegació mataronina. Amb posat tranquil –hi ha qui diu que abans la gent anava a Roma a veure el papa i ara s’hi va a escoltar-lo- ens pregunta pel motiu de la nostra visita a Roma i del significat d’aquell nombrós grup de persones vestides de romà a la Roma del segle XXI.

Desfilada i quadres a la plaça de Sant Pere enmig d’una gran expectació. El sol cau a plom sobre l’empedrat que ressona amb els cops dels pilums i el fregadís de les sandàlies. De la vella Iluro a la imperial Roma. Els soldats de pau ho han tornat a fer.

En parlen a La Vanguardia.

Diada, finançament i banderes

Foto Lamalla.cat

El dia comença aviat. A quarts de nou cal estar a la Diputació per anar a l’ofrena floral a Rafael Casanova. Arribem just quan el govern fa la seva ofrena. El grupet de torn, aquest any bastant menys nombrós i més “friki”, ens dedica els insults habituals. Fins i tot, quan arriba el moment del PSC, algun individu amb gestos ostensibles ens invita a marxar. Suposem que de l’acte i del país. Sobta que algú pretengui això del partit que obté els resultats electorals més majoritaris. Quin país deuen tenir al cap?.

Observo,anant i venint de Barcelona, que escassegen les senyeres als balcons. De tant en tant alguna esteleda, d’estrella blanca o vermella, que ni en això són capaços de posar-se d’acord. Pel que sembla les desafeccions són múltiples.

Banderes i finançament han centrat la diada d’enguany. El procés de negociació d’un nou finançament per Catalunya ha estat element reiterat de discursos i declaracions. El president Montilla té les idees molt clares i sap el que es porta entre mans. El procés tindrà èxit en tant que sigui unitari i no repeteixi els errors de negociacions passades portades mig en secret i amb interessos partidistes massa evidents.

El finançament autonòmic, però, no ha estat l’únic motiu de notícia aquests dies. L’acte unitari, al que no vaig poder assistir-hi per ser a Roma, del municipalisme català és un potent toc d’atenció sobre la situació de les finances municipals. Ajuntaments al límit, en primera línia d’atenció als problemes dels ciutadans i amb un finançament que no ha experimentat cap millorar substancial en els darrers anys. Sort encara que el govern va recompensar els ajuntaments per la pèrdua d’ingressos de l’IAE en el darrer govern d’Aznar i que va quedar aleshores sense compensar. Ara, però, cal anar molt més enllà i resoldre d’una vegada el finançament municipal.

L’àvia Remei 2.0

Poca gent a Mataró, i m’atreviria dir que a Catalunya, no coneix l’àvia Remei. Bacallanera durant molts anys en la seva botiga del carrer de Cuba, venedora de terrissa després i ara molt popular pels seus llibres i programes de televisió sobre cuina.

La cuina de l’àvia Remei és com ella mateixa, senzilla, econòmica, casolana, d’això que ara en diuen de mercat (en el seu cas deu ser del mercat de la plaça de Cuba), plena dels matisos de l’horta, dels corrals i del mar del Maresme. Per això no m’ha estranyat gens que guanyés un concurs de cuina, convocat per la Universidad San Martín de Porres del Perú, amb una recepta tan senzilla com patata farcida d’ou i gratinada al forn. És tracta del concurs que la universitat peruana ha convocat amb motiu de l’Any Internacional de la Patata i que consistia en guardonar les millors receptes de patata. El segon premi aconseguit en la categoria d’afeccionats posa de manifest la bona mà per la cuina de la Remei i el bon coneixement que a Mataró tenim del popular tubèrcul.

Però no us penseu que l’àvia Remei es queda aquí i si és una mestra en la cuina tradicional no s’arronsa gens davant les noves tecnologies i es converteix en una cuinera 2.0 amb la seva pàgina web.

Felicitats Remei!

Tots els camins porten a Roma

Foto Quico Melero

O almenys el camí dels Armats de Mataró.

Carrers

Aquest matí, entre altres assumptes, la Junta de Govern ha adjudicat les obres de reurbanització del carrer de Sant Agustí i de un tram de Jaume Ibran. El projecte, aprovat fa uns mesos, consisteix en la renovació del clavegueram i la pavimentació a un sol nivell del paviment. Es plantarà una filera de llorers i es soterraran els contenidors. Tot plegat una inversió de més de 450.000 per posar aquest carrer a punt.

Fins fa pocs anys el carrer de Sant Agustí era un carrer poc transitat, que en la part alta notava la proximitat de la Rambla però que a mesura que ens acostàvem a mar es convertia en un carrer de fàbriques mig abandonades. La construcció de l’edifici de l’Escola de Mar dels escolapis ja va suposar una revifalla important del carrer. Després la urbanització del carrer Gravina i la seva obertura fins Sant Antoni i tota la reurbanització del sector del Cafè de Mar, ha suposat un canvi radical en tot l’entorn.

La construcció de l’edifici de la Tresoreria de la Seguretat Social i la instal·lació al Cafè de Mar de la Delegació Territorial del Maresme-Vallès Oriental del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha convertit aquell espai en un centre administratiu potent que atreu molts usuaris. De un carrer gairebé desert hem passat a un continu tragí d’estudiants, mestres i usuaris. I encara queda per rehabilitar el Vapor Gordils on volem que s’instal·lin també dependències de l’administració pública.

La reurbanització de Sant Agustí té la clara intencionalitat de comunicar la Rambla amb el Passeig Marítim amb un carrer de vianants i del pas soterrani que fa anys –quan el govern de Madrid, amb algunes complicitats locals, s’entestaven en no voler construir el Passeig Marítim- va fer l’Ajuntament per travessar les vies del tren.

El carrer de Sant Agustí ha de convertir-se en un nou eix d’accés al Front Marítim i ve a completar el seguit de carrers reurbanitzats de “baix a mar”. Des del carrer de les rates fins la ronda Barceló.

Sant Feliu pel setembre?

Acostumat a celebrar des de fa molts anys Sant Feliu Africà el dia 1 d’agost, se’m fa difícil fer-ho ara pel setembre. I és que a Sabadell celebren la Festa Major aquests dies i cal recordar que Sant Feliu és el patró de la ciutat vallesana. El que ja no tinc clar és que, després dels canvis de data de la festa, encara celebrin Sant Feliu.

Sigui el que sigui, aquest matí un bon nombre de Capgrossos hem omplert la plaça de Sant Roc per celebrar la diada castellera de la Festa Major de Sabadell. Amb els amfitrions, els Castellers de Sabadell, i els veïns vallesans dels Minyons de Terrassa.

Cada colla amb uns objectius diferents. Els Capgrossos a seguir en la seva progressió després de l’aturada de l’agost: tres i quatre de vuit i una torre de vuit folrada de postal. Queda el cinc de vuit i recuperar els castells de nou. Reus, El Prat de Llobregat i Lleida com a diades importants abans del concurs de Tarragona.

Els sabelluts contents per la torre de set que avui han descarregat en plaça pròpia. Un cinc de set i un tres de set aixecat per sota han completat l’actuació dels de Sabadell.

Minyons, amb poques camises pel que han tirat, han bastit el quatre de vuit amb el pilar que feia dos anys que no feien, un bonic cinc de vuit i un més que suficient tres de nou. Sense la pressió del concurs els de Terrassa poden anar fent i completar una bona temporada.

Calor, gent i ambient de Festa Major. I tots els castells descarregats.

I gràcies a en Xavi Naya per posar al dia la imatge del meu bloc que recupera el comptador que va desaparèixer a finals d'abril i avui torna a comptar.

Nou curs, nous reptes

Foto Quico Melero

Per la majoria dels ciutadans i ciutadanes, les vacances d’estiu ja són història i la ciutat recobra el seu ritme normal. És l’hora de tornar al taller, a la fàbrica, a l’oficina, a la botiga, a l’escola o a qualsevol de les moltes maneres com els mataronins i mataronines ens guanyem la vida.

Pels més joves comença un nou curs escolar. Tot un any per endavant per continuar el seu procés de formació com a persones. Un any que a Mataró estarà marcat per la construcció de noves escoles que hauran d’entrar en funcionament d’aquí un any. Temps també per projectar-ne de noves i per avançar en la construcció dels espais universitaris del Tecnocampus.

Per la resta, però, el curs que ara comença vindrà determinat pel canvi en el cicle econòmic que s’ha produït en el país i que lògicament també afecta a la nostra ciutat. Fa mesos que estem treballant per tal que aquest canvi de tendència afecti el menys possible al teixit econòmic de la ciutat. La comissió de seguiment del Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social es va reunir a finals de la primavera per treballar un paquet d’actuacions i en el primer document del Programa d’Actuació Municipal, que es va presentar i debatre en el Consell de Ciutat abans de les vacances, ja s’apuntava com a prioritat el suport a les polítiques actives d’ocupació i a les empreses de Mataró.

Tenim, doncs, per endavant mesos de treball intens que volem serveixi per continuar millorant la qualitat de vida dels mataronins i mataronines, entomar els nous reptes i posar sòlids fonaments de futur.

Editorial de setembre del Butlletí municipal Més Mataró

El Verdet

Aquest matí visita a les obres d’urbanització del Verdet. Pels que no ho coneguin, el Verdet, eren unes antigues fàbriques de l’eixample est de Mataró. Fa temps que la majoria de l’activitat econòmica d’aquestes fàbriques havia cessat o s’havia traslladat a altres zones industrials. El resultat era un conjunt de velles naus, algunes d’abandonades, i un espai de ciutat sense ús i degradat. Calia doncs regenerar urbanísticament aquest teixit urbà obsolet. El resultat s’ha començat a veure amb l’obertura del carrer Alacón i la propera construcció d’habitatges (uns 35 de protecció oficial), aparcament (150 places públiques), una plaça i un equipament municipal.

És tracta d’una altra actuació en la zona est de l’eixample que serveix, entre altres coses, per compensar el creixement natural de la ciutat cap a l’oest. Una operació que s’emmarca en moltes altres actuacions que en aquest moment tenim en marxa o planejades per aquest sector de ciutat: can Gassol, l’escola Montserrat Solà a cal Collut, l’escola bressol Els Menuts, l’edifici dels Capgrossos, la futura biblioteca Antoni Comas a l’antic Escorxador, la nau Minguell, can Marfà, el nou Anxaneta, la fàbrica Martorell i Batlle, els carrer de Sant Pelegrí, Madoz i de la Mitja Galta, l’eix Herrera.

Fa temps que vaig escriure que el sol sortia per l’est. Avui ho hem tornat a comprovar.

I si hagués estat l’Aznar, què?

Foto Elpais.com

Precisament perquè sóc poc sospitós de sentir simpaties cap al personatge m’atreveixo a escriure això. I ho faig després que els mitjans de comunicació s’han atipat de parlar-ne sobre la suposada “paternitat” de l’expresident del govern espanyol a rel de l’embaràs de la ministra de justícia francesa. Ho han fet a partir d’una notícia publicada en un diari digital marroquí que, òbviament, no aporta cap prova.

Curiosament avui mateix, els mitjans de comunicació publiquen un estudi de l’Associació d’internautes sobre els falsos rumors que difon la xarxa. Que difon la xarxa i pel que sembla es contagia a la resta. Alguna vegada ja he escrit sobre aquest fenomen i el que costa desmentir els falsos rumors.

Al final, però, em pregunto: i si hagués estat l’Aznar, què? És que no té el dret –i més ara que no ostenta cap càrrec electe- de fer de la vida el que li plagui? Que li demanés comptes l’Ana Botella ho entendria, però la resta del món a sant de què?

Camina per l'alzheimer

Foto Quico Melero

Defineix “caminada”, el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, com el fet de recórrer caminant un trajecte més aviat llarg. Busco la paraula amb motiu de la proposta que ens fa EPMA d’una caminada popular i solidària: Mataró camina per l’Alzheimer.

Un senzill recorregut per alguns dels Turons que envolten la ciutat i que ens permetran tornar a veure la perspectiva de les Cinc Sènies des del Turó d’Onofre Arnau amb el mar a tocar, admirar la senzilla del romànic de Sant Martí de Mata i contemplar la ciutat gairebé a vol d’ocell, caminar pels corriols que travessen les pinedes i els alzinars d’amunt de Valldeix per acabar retrobant-nos a la plaça de Santa Anna.

Una caminada, però, que té una finalitat molt més important que un simple passeig pels entorns de Mataró. Una caminada que EPMA ens planteja com un acte solidari i comunitari davant la malaltia de l’Alzheimer: el suport a les famílies que la pateixen i el compromís ciutadà de seguir treballant plegats.

Que EPMA, que és un col·lectiu de gent afeccionada al teatre, ens convoqui a aquesta caminada és d’agrair pel que té de solidari i és una mostra palpable de com una entitat, nascuda de barri, es projecta fora del seu àmbit i al conjunt de la ciutat. Al seu treball habitual de foment del teatre d’afeccionats, el col·lectiu ha sumat en els darrers anys una intensa activitat solidari amb projectes dins i fora de la ciutat.

Una bona manera de construir Mataró des de la cultura i la solidaritat. Una metafòrica caminada que cal fer pas a pas, amb esforç i constància.

Parlant de la ràdio

Acte de presentació de les noves temporades de MataróRàdio i de COMRàdio aquest migdia al Centre Cívic del Pla d’en Boet. Ens acompanya en Francesc Triola, director general de COMRàdio, que explica els criteris amb els que s’ha confeccionat la nova programació de l’emissora municipalista. La descentralització de la producció i emissió dels programes com exemple real del funcionament en xarxa. A Mataró ja tenim l’experiència del programa “Com llevar-se”, que es realitza diàriament de cinc a set del matí als estudis de MataróRàdio i es radia per totes les emissores connectades a la COM. L’Ivan Llensa i en David Gelonch parlen per tota Catalunya des dels estudis del Pla d’en Boet. Ara l’experiència s’extèn a Badalona i a Vilafranca del Penedès. Una clara aposta per la ràdio local, que pot oferir programes d’interès general, i pel territori.

La Mei Ros, directora de MataróRàdio, ha presentat les novetats de la graella de l’emisora mataronina i ha destacat la diversitat dels programes i la consolidació d’una part important de la programació actual. Dels setanta tres programes de MataróRàdio, el 70% comencen la seva tercera temporada, un 21 % la segona i s’incorporen quatre nous programes.

De mica en mica anem consolidant una emisora de ciutat, al servei dels ciutadans i ciutadanes que en són els protagonistes principals. Ni l’emisora de l’alcalde (com s’atrevien a dir alguns), ni l’emisora del govern, ni l’emisora de l’Ajuntament. L’emisora de la ciutat: propera, plural, participativa, professional i amb públic.

A la xarxa

M'envien l'enllaç amb aquest video de la Yolanda al Youtube. Sort Yolanda!

Fragments de lectura

Foto Elpais.com

El que més m’irrita –la seva veu de baix feia com un grunyit-, és pensar que jo també sóc un estranger. És la primera cosa que un aprèn viatjant. La primera vegada (va ser trobant-me a l’ex-regne de Saxònia) que un funcionari públic va tractar-me d’estranger, vaig estar a punt de bufetejar-lo com si m’hagués insultat. ¿Jo estranger? vaig cridar; ¡mai de la vida! ¡l’estranger ets tu! I és que tots, tots ens pensem que els estrangers són els altres. Estrangers ho som tots, ¡quin fàstic! Anem vivint amb la il·lusió que només ho són els altres, quan un és sempre ell mateix el més perdudament estranger de tots.

Glòria incerta (Joan Sales)

Sant Fèlix, gloriós!

Quatre hores palplantats a la plaça de la vila han valgut la pena. Sant Fèlix ha estat gloriós. Onze castells de nou, cinc castells de gamma extra són més que suficients per qualificar de molt bona la diada castellera del patró de Vilafranca.

Els Castellers de Vilafranca demostrant una vegada més que continuen, malgrat els dubtes i les apostes sobre el resultat del concurs de Tarragona d’aquí un mes, essent capaços d’afrontar castells d’extrema dificultat. Magnífics el quatre de nou amb l’agulla, la torre de nou i el pilar de vuit.

La Vella de Valls plantant cara i demostrant amb l’intent de l'inèdit tres de nou amb l’agulla que són capaços de jugar fort i en camp contrari quan cal. Amb l’orgull ferit els de la camisa rosada han pogut carregar la torre de nou i el pilar de vuit.

A l’altra costa de la plaça, l’altra colla de Valls ha tingut una jornada memorable. Tres castells de nou, el tres i el quatre i un sensacional cinc de nou. Segurament els grans vencedors d’aquesta diada de Sant Fèlix han estat els de la Joves de Valls.

I Minyons, que potser no estan en el seu millor moment ni tenen la pressió extra del concurs de Tarragona. Malgrat això uns bons tres i quatre de nou i un cinc de nou que no han pogut descarregar.

I Capgrossos? Capgrossos no hi érem formalment, però els molts mataronins que ens hem aplegat a la plaça més castellera hem pogut constatar que difícil que és un lloc per Sant Fèlix.

A Manresa també en diuen nans

M’invita l’alcalde Manresa, l’amic Josep Camprubí, a la inauguració de l’exposició “Nans, Gegants i els seus acompanyants”. És una mica la tornada cortès a la meva invitació a assistir a la Postal de Gegants de Les Santes. Aleshores l’alcalde Camprubí va acompanyar els gegants de Manresa en la seva visita a Mataró. La exposició, a la sala del Casino, és una interessant mostra interactiva dels elements populars del seguici festiu de la capital del Bages: gegants, nans, àliga i cavallets.

A Manresa estan de Festa Major hi han aprofitat per publicar un llibret, que declaren copiat de Mataró, amb imans de les figures de les comparses destinat als més petits. Una iniciativa que tenim ocasió de comentar amb en Dani Àlvarez que, amb La Coixinera, ha posat la part musical de l’acte d’inauguració de l’exposició.

Ens queda temps per poder visitar el teatre Kursal. Ja coneixia la sala del teatre i ara la visita amb l’alcalde em permet conèixer el que hi ha darrera el teló. El treball de recuperació –fruit d’una iniciativa ciutadana- d’aquest vell teatre ha estat magnífic i Manresa disposa d’un bon equipament teatral. Amb l’afegit de trobar-se –com el Casino- al bell mig del passeig de Pere III en ple cor de la ciutat.

Una cervesa en una de les terrasses del passeig em permet aclarir el dubte sobre les cadires que s’arrengleren a banda del passeig. M’expliquen que són cadires per l’estiu, doncs l’hivern és massa cru al Bages, que són de lloguer i que el negoci el regenta tota una institució ciutadana: la Rosita de les cadires.

Ciutats mitjanes, ciutats vives, on passen moltes coses que s’expliquen i que ens expliquem massa poc.

Tornen les festes

Acabem les vacances i les festes de finals de l’estiu tornen a omplir els caps de setmana. En l’ampli calendari festiu mataroní, que s’estén pràcticament sense interrupció des de Sant Jordi a Sant Simó, arriba l’hora de la Serenata del carrer de Sant Ramon, la Festa Popular de Cirera i l’Aplec de can Bruguera. Tres programes amb actes suficients per satisfer totes les demandes.

Tresors amagats

S’estava bé aquesta nit al pati de can Comas de Pineda de Mar. M’hi he acostat, invitat per l’alcalde Xavier Amor, per assistir al pregó de la Festa Major. Aquest any el pregó anava a càrrec de la colla de diables del Poble Nou de Pineda. Una mica de llenya i els comentaris acostumats sobre la festa. Després el correfoc pels carrers d’aquesta vila de l’alt Maresme.

Can Comas és una masia, a tocar de la plaça de la vila, que s’ha reconvertit en un Espai de dinamització cultural. Durant l’estiu, al pati, es celebren els concerts emmarcats dins del programa Acords d’estiu. Una variada proposta musical que aquest any ha vist passar artistes com la Sílvia Comes, l’Àngela Suarez o el August Tharrats Trio.

Però can Comas amaga en el seu primer pis la Fundació d’Art Gràfica Tharrats, una magnífica col·lecció d’obra gràfica d’artistes com Miró, Brossa, Subirachs, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernàndez Pijuan, Perajaume, .... I dic que amaga perquè, en una manera de fer les coses molt pròpia de la comarca, la col·lecció és molt desconeguda per la gent que no som de Pineda.

Comença a ser hora, i n'hem parlat amb l’alcalde Amor, de treballar plegats per donar a conèixer els petits, i no tan petits, tresors que tenim amagats en les ciutats, pobles i viles del Maresme. Construir una proposta i una agenda cultural de la comarca que generi les sinèrgies necessàries i que ajudi a la promoció cultural del Maresme superant velles i estèrils polítiques de campanar.

Esperant Sant Fèlix

Després del jocs

Foto Lamalla.net

Interessant entrevista, a El País d’avui, de José Sámano a Jaime Lissavetzky, secretari d’estat per l’esport. Sense cofoisme, admetent una part de la responsabilitat dels èxits i dels fracassos i apuntant algunes idees interessants de per on han d’anar les coses: “Nos queda mucho por hacer y la ambición tiene que ser nuestro objetivo”.

En principi res a objectar. La pregunta és com fer-ho. Ara comencen quatre llargs anys per arribar a Londres. Quatre anys en els que alguns esports han de fer un canvi radical en els seus postulats per evitar repetir fracassos com els de la natació, l’atletisme i en part la gimnàstica. Quatre anys per rentabilitzar els èxits obtinguts.

Diu el secretari d’estat que s’ha avançat però que no s’ha donat el gran salt. En alguns casos fins i tot crec que s’ha fregat el miracle. No donarem el gran salt sense incrementar la pràctica esportiva. Podem fer un gran resultat en hoquei herba, i s’ha fet, amb poc més de 4.000 fitxes federatives. Per comparar, Holanda, en té 200.000. Podem continuar traient excel·lents resultats en el ciclisme de pista però no es construeixen nous velòdroms a Espanya ni arriben ajuts per rehabilitar els existents. Quants estadis d’atletisme s’han construït en els darrers anys?. Els nedadors es queixen que han d’entrenar-se compartint instal·lacions amb senyores d’aquagym i nens de curset, però són aquests els que, amb les seves quotes, mantenen la instal·lació i el club.

Descentralitzar, estendre la pràctica esportiva arreu, millorar l’estructura federativa, dels clubs i de les escoles, construir més instal·lacions, prioritzar on s’inverteixen els diners públics, són qüestions bàsiques que cal tenir molt present si es vol fer el gran salt. I paciència.

Ciar i vogar

És el que han fet les tripulacions dels Capgrossos, aquest matí a Lloret, al Campionat de Catalunya de Llaguts. Un magnífic tercer lloc per les sèniors femenines, un meritori quart lloc pels veterans masculins –malgrat quedar tercer en la seva mànega però amb la compensació del handicap s’han vist sobrepassat pels remers arenyencs- i un discret paper de les més veteranes.

Un bon ambient de competició, amb una dotzena llarga d’embarcacions que entraven i sortien de la sorra de Sa Caleta per recórrer els dos cent cinquanta metres del llarg del camp de regates. Amb les ciavogues necessàries per completar les distàncies de les diferents categories. Embarcacions de tota la costa catalana –Colera, Roses, Empuriabrava, l’Escala, Palamós, Blanes, Lloret, Arenys, Mataró, Badalona, Calafell, Cambrils, Torredembarra- i les ebrenques de Flix.

Un esport que pot tenir un bon futur a casa nostra i que a Mataró hem donat alguns passos per tal de facilitar i promoure la seva pràctica.

Xarxes

Per posar-se al dia de les xarxes socials aquest article de José Isaac Mercader a El País de dijous.

Perplexitat

Llegint a aquest i a aquest, la pregunta és fàcil: són del mateix partit?

De nou el rellotge

Oblidat durant dies, el rellotge va guanyant protagonisme. Malgrat mitja ciutat estigui fora, la feina va agafant ritme. L’agenda, buida tots aquests dies, comença a tenir gruix i els dies de setembre comencen a quedar ben plens. Molta gent encara de vacances, el correu electrònic inusualment tranquil i el telèfon que sona molt poc. Dilluns ja hi serem quasi tots!

Recuperant notícies

La tornada a la feina, que es fa esglaonada i tranquil·la, em permet repassar alguns reculls de premsa d’aquests dies. Amb el finançament de tema central, però amb altres notícies per destacar. Em quedo amb les que fan referència als incendis forestals i a la disminució de les emissions contaminants al nostre país després de l’aplicació de la limitació de velocitat a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Pel que fa als incendis forestals cal destacar la disminució en un 50% respecte l’any passat al conjunt d’Espanya. De les 50.088 hectàrees cremades al 2007 s’ha passat a 26.365 enguany. Cal recordar que la mitjana dels darrers anys ha estat en 67.912 hectàrees cremades. Pel que fa Catalunya, i fins el 3 d’agost, s’havien cremat 464 hectàrees en el que portem d’any. Molt lluny afortunadament de les 55.000 hectàrees del desgraciat estiu del 1994. Segur que els mitjans preventius i d’extinció (6.399 persones, 33 mitjans aeris, 80 punts de vigilància) tenen molt a veure. També, es clar, les condicions meteorològiques favorables. No cal, però, refiar-se ni un pèl. Ja s’ha dit moltes vegades que els focs de l’estiu s’apaguen a l’hivern. Una bona política forestal i una major conscienciació de la ciutadania també són claus per evitar els incendis forestals. Ho recorda l’Arnau Urgell a la revista digital “Sostenible”: Cap a una nova cultura forestal?

La segona notícia fa referència a la disminució en un 3’5% de les emissions d’òxids de nitrogen i d’un 4% en les de partícules. Poden semblar un resultat modest, lluny dels objectius inicials del 7 i del 17 % previstos, però enormement significatius. Guanyar, ni que sigui poc i insuficient, en la qualitat de l’aire representa girar una tendència més que preocupant. Ara cal perseverar en l’esforç, resistir les pressions mediàtiques contràries que han estat especialment dures, i seguir aplicant una norma que s’anirà estenent com a pràctica normal en moltes altres àrees urbanes de dins i de fora de Catalunya. Una norma que ha comportat també una reducció de la sinistralitat en el trànsit metropolità del cinquanta per cent.

Temps de castells: Sant Magí

Foto Alba Galan

A les dotze no hi cabia ni una agulla, a quarts de tres el públic escassejava aquest migdia a la plaça de les Cols de Tarragona. Conseqüència d’una diada excessivament llarga, amb les quatre colles tarragonines i molta diferència entre elles. Malgrat tot, i la calor, una bona diada de Sant Magí. Xiquets de Tarragona obrint plaça i acabant amb la seva millor actuació de la temporada: torre de vuit folrada, tres de nou amb folre, quatre de vuit. La Jove fent llenya en el primer castell, un quatre de nou amb folre, que ha condicionat tota la seva diada. El tres de vuit, la torre de vuit amb folre i el quatre de vuit han semblat poca cosa. I les altres dues colles, Xerrallo i Sant Pere i Sant Pau, molt limitats de camises i amb una meritòria actuació calcada: quatre de set amb agulla, quatre de set i tres de set. De fet, camises, no li sobraven a ningú i les aliances han quedat molt ben definides: matalassers amb mariners, liles amb verds. Al final Xiquets exultants i Jove decebuda. Els petits contents.

De nou Peluts

La revista de les Protectores d'Animals de Mataró i Cabrera.

Micropaisatges d’estiu -10-

Les flors de l’herbacol es feien servir per quallar la llet del formatge i el mató. Ara només esquitxen de blau lila els marges dels camins.

Quadernet de vacances: enyorança de castells

Foto El Punt

Amb la camisa avorrint-se a l’armari i la vista posada en Sant Fèlix, anem passant aquests dies d’agost amb poca activitat castellera. M’arriben les notícies de la diada de la Bisbal del Penedès: els vilafranquins de la camisa verda carreguen el pilar de vuit. El primer castell de gamma extra de la temporada. L’any passat el primer gamma extra va ser una torre de nou, també dels Castellers de Vilafranca, per la diada de Les Santes. Molt hauran de treballar els vilafranquins per poder fer una bona diada de Sant Fèlix. El tres de nou, només carregat a la Bisbal, els continua donant problemes i el tres de deu sembla encara massa lluny. Farien bé els de Vilafranca en no encaparrar-s’hi excessivament en aquest castell i preparar tota la resta de gamma extra: la torre de nou, el pilar de nou i potser el cinc de nou. Amb algun d’aquests castells, i veient com estan les altres colles, sortirien guanyadors de sobres de la diada del patró vilafranquí.

Caldrà veure que passa al Catllar i a l’Arboç. També caldrà estar atents a Sant Magí per veure l’estat de forma de les colles de Tarragona i esperar la tornada de vacances de Minyons i Capgrossos.

Quadernet de vacances: cent anys després

Més concretament cent un anys. És el temps que has passat des de “La missió arqueològica-jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça” l’any 1907. Sota la direcció d’en Josep Puig i Cadafalch, acompanyat del també mataroní Josep Goday, de l’historiador del dret Guillem Maria de Brocà, el conservador del Museu Episcopal de Vic Josep Gudiol i el fotògraf Adolf Mas, l’expedició va recórrer les valls pirinenques: des de Bagnéres de Luishon cap a la Vall d’Aran pel Portilló, passant a la vall de Boí pel port de Caldes i recorrent la vall d’Isàvena.

L’expedició va ser fonamental pel coneixement del romànic català, posant al descobert peces tan importants com el Davallament de la Creu d’Erill la Vall, les pintures murals de Santa Maria i Sant Climent de Boí o la cadira del bisbe Ramon d’Isàvena.

Una exposició, produïda per l’Obra Social de “La Caixa”, explica amb detalls aquella expedició i mostra unes vuitanta fotografies, de les més de dues-centes, que va fer Adolf Mas. La reproducció dels quaderns de notes de Puig i Cadafalch –amb l’alçat de moltes de les esglésies visitades- i de Josep Gudiol, completen l’exposició que aquests dies es pot visitar a l’Arxiu Comarcal de Sort. Per poder veure-la, però, haureu de ser capaços de trobar la ubicació de l’Arxiu.

Quadernet de vacances: de lectura obligada

Foto Elpais.com

L’article d’en Manuel Cuyàs a El Punt d’avui: Xina i Europa.

Quadernet de vacances: setanta anys després

Es commemora aquest any el setanta aniversari dels fets de la guerra civil espanyola que més afectaren les comarques dels Pallars. El Memorial democràtic ha organitzat diversos actes a Isona, Roní, Rialp i Tírvia.

Dels primers d’uns primers mesos molt convulsos, amb assassinats de capellans per part d’elements descontrolats de les pròpies comarques i d’arribats de fora, a partir de començament de l’any 37 es va instal·lar una relativa calma en aquestes terres deguda a la finalització dels actes incontrolats i a la llunyania dels fronts de guerra. Aquesta situació es perllongà durant tot l’any 37 i va finalitzar quan, a la primavera del 38, les tropes franquistes varen trencar el front i començaren l’ocupació de Catalunya. Les comarques dels Pallars es convertiren en front de guerra i es registraren els fets bèl·lics més importants entre la primavera i la tardor del 1938: Sant Corneli, Penyes d’Auló, Baladredo, Campirme. Alguns mataronins es retrobaren durant anys, cada estiu, a Tírvia per a recordar aquests fets bèl·lics.

La duresa dels combats fou especialment intensa i algunes poblacions, Isona i Tírvia, varen quedar pràcticament destruïdes. La seva reconstrucció va ser portada a terme posteriorment per la Dirección General de Regiones Devastades, l’organisme de l’estat encarregat de la reconstrucció dels pobles arrasats per la guerra. Es dona la circumstancia que Isona i Tírvia foren les úniques poblacions catalanes reconstruïdes per aquest organisme.

S’iniciava també una duríssima repressió, dirigida pel general Sagardia, que va donar lloc a cruels episodis de venjança. Durant anys, en els sermons de les misses dominicals, he sentit a mossens diversos denunciar la persecució religiosa i l’assassinat de capellans que es varen produir durant els primers mesos de la guerra sense cap referència al que va passar desprès. Ara toca explicar tota la història. L’assassinat de persones innocents per part d’incontrolats primer i de la formidable màquina repressora del franquisme després. Gent que va morir sense saber massa el per què.

No es tracta de passar comptes ni d’obrir velles ferides. Només podrem passar definitivament pàgina quan hàgim pogut llegir la pàgina sencera, sense censures ni omissions.

Quadernet de vacances: fragment de lectura

"Entre tants i tants déus, l’únic que m’interessa és aquest que es va fer home; ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s’han interessat mai per nosaltres? Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿com ens hauria deixat tant sols, amb això tan horrible que és la intel·ligència –la lucidesa davant el no-res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.

¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?

Existeixen tantes coses sense suc ni bruc, ¿i Déu no existiria?"

Joan Sales, “Incerta glòria”

Micropaisatges d'estiu -9-

El rosat carmesí dels nerets entre la boira, l'aigua i la pedra de l'estany d'Aixeus.

Quadernet de vacances: “Las mujeres y las cuerdas”

Amb aquest títol, la María Bayo va donar un magnífic recital líric, a l’església parroquial de Rialp, acompanyada a la guitarra per un sensacional Pablo Sáinz. Potser va abusar la soprà navarresa d’un mateix tipus de cançons tot i l’estrena mundial d’una peça de Lorenzo Palomo. Pablo Sáinz va saber treure matisos increïbles a la seva guitarra en una interpretació de “Recuerdos de la Alhambra” de Francisco Tàrrega de les que es recorden per sempre.

Tot plegat formava part d’un dels concerts del VIII Festival de Música de la Vila de Rialp que organitza les Joventuts Musicals del Pallars Sobirà. Un magnífic festival que s’ha consolidat i que ha descentralitzat els escenaris a Lleida, Tremp, Son, Gerri de la Sal, Santa Maria d’Àneu, Caregue i Sant Joan d’Isil. Un programa que va des del gospel al virtuosisme de Joaquín Achúcarro, passant per les inevitables orquestres de l’est.

Com escriu la Teresa Cunillera en el preàmbul del programa escrit: “Fer que la comarca del Pallars Sobirà sigui coneguda i apreciada per la seva riquesa territorial alhora que pel seu interès i la seva presència en el mon de la cultura i la seva difusió és un objecte engrescador i que ells, en primer lloc, però tots aquells i aquelles que ho hem anat seguint amb interès i curiositat, podem constatar que és possible dur a terme projectes importants i que interessen els ciutadans i ciutadanes sense que calgui ubicar-los en allò que es considera grans centres de la difusió cultural”.

Quadernet de vacances: fragment de lectura

La Serollosa

“Ja tardejava. Un oriol cantava, amagat dins l’espessa fronda de la noguera; de vegades l’entreveia, com un llampec tot groc. Amb el cap fora de l’aigua, un gripau assajava cautament l’única nota de la seva flauta; la marinada movia el plomall de les canyes i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca. Però s’enganyaria qui vingués a Castel de Olivo en busca del Paradís Perdut del barroc. Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs; no havent-hi estat mai abans d’ara, em vénen molt de nou. Contra el que se sol creure, !són tan diferents dels de Castella, on jo he passat la major part d’aquests onze mesos! Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara.
Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món.”

Joan Sales, "Incerta glòria"

Quadernet de vacances: un nou esgrafiat

En Ramon Bassas, alcalde accidental aquests dies, em fa arribar una foto seva del nou esgrafiat d’en Santi Estrany. Li varem encarregar, per la seva vinculació durant molts anys, per celebrar els cinquanta anys de l’Institut Politècnic Miquel Biada. Ara l’Alzina l’ha acabat i llueix magnífic a la façana de l’edifici.

Quadernet d'estiu: camins seculars

Quan, passa rere passa, es tornen a recórrer els vells camins seculars de la vall el caminant reinventa la història. O més ben dit, les històries. Perquè diversos són els camins i molt diverses són les històries que s’han viscut en aquests vells camins del Pirineu. Històries de gent anònima i de gent amb renom. Històries d’amor, de guerres, d’exili, d’emigració, de contraban, de maquis.

Perquè si la muntanya és tossuda, encara ho ha estat més la gent de banda i banda, i per qualsevol port, han saltat durant segles d’un costat a l’altre. Ni neus, ni pedres, ni carrabiners, ni gendarmes, ni guàrdies civils han aconseguit mai tallar definitivament les vells camins que també tossuts han resistit anys d’abandonament per acabar convertint-se en rutes habituals de turistes despistats i d’excursionistes inquiets.

Lluny sovint dels grans cims, dels llacs de postals, però eficients i amb petits tresors amagats dins dels boscos, en els prats. Bordes, ponts, fonts, murs que voregen precipicis, raconades del riu, perspectives que de sobte et sorprenen. I la quietud del camí, el silenci compartit, l’ombra amable, el raig de sol que il·lumina a contrallum. Pel caminant tot un regal. I el glop d’aigua de la font, amb una mica de xocolata –Gelonch, si us plau- un autèntic plaer de sibarites.

Micropaisatges -8-

Una modesta sempreviva sobrevivint entre els esquists rocosos del Solà de Burg.

Quadernet de vacances: el diumenge, a la tarda

“El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut, barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s’evadeixen fins l’eternitat...”

Miquel Bauça (1940)

Aquella tarda, de diumenge, el cel era d’un blau intens damunt la simfonia de verds dels prats i dels boscos. La muntaya superba s’aixecava tancant el paisatge d’orient i el roig de les tarteres s'ajuntava amb el gris de les pissarres esquitxades del groc dels lìquens. La taca bellugadissa de l’estel de la canalla jugava amb el vent en una dansa sense final damunt l'escenari de la Coma de Burg.

Quadernet de vacances: velocitat i seguretat

Foto Elpais.com

Que la velocitat a muntanya és sinònim de seguretat és l’opinió compartida per tots els alpinistes als que s’ha demanat opinió sobre el tràgic accident al K2. Afirmen la necessitat de complir amb uns horaris que permetin, no solament fer el cim dins d’un horari segur, sobre tot garantir el descens amb unes mínimes condicions de visibilitat i seguretat. Aquests dies en els que la muntanya torna a ser actualitat s’obren els debats sobre les condicions amb les que s’està practicant l’himalaisme. Ben lluny de l’èpica dels pioners o de les aventures esportives dels anys setanta i vuitanta, l’Himalaia s’ha convertit en el gran negoci de pujar muntanyencs de nivell insuficient fins a cims amb els que mai arribarien per si mateixos. L’altíssima taxa d’accidents ho venen a corroborar. La hiperfreqüentació de determinats cims i rutes fan més probable els accidents com el d’aquesta setmana a la segona muntanya del món. Una muntanya especialment difícil que s’ha cobrat nombroses víctimes.

En una altra escala podríem traslladar el que està passant a l’Himalaia amb algunes coses que també passen en muntanyes molt més modestes com el Pirineu. Els divuit accidents mortals en el que portem d’any –i hi podríem sumar el creixent nombre de rescats que s’efectuen- fan pensar que massa gent sense experiència s’aventura en uns cims aparentment massa fàcils. La meteorologia adversa, la inexperiència, la manca de coneixement del territori, la imprudència i també la fatalitat són factors massa sovint presents en alguns excursionistes que s’aventuren en rutes que no per massa conegudes no deixen de tenir un cert nivell de risc.

Perdre-li el respecte a la muntanya, ni que siguin cims fàcils, és el primer pas cap a la catàstrofe. Les dades d’accidents i les circumstàncies de molts d’aquests ho demostren clarament.

Quadernet de vacances: mirant el cel

He escrit alguna altra vegada que un dels petits plaers nocturns del Pirineu és poder mirar el cel durant la nit. El cel d’estiu, que no té l’espectacularitat del de l’hivern, està dominat per la Via Làctia que de nord a sud s’estén com un riu platejat. Coses que passen quan mirem l’univers de costat!.

Aquesta passada nit, però l’objecte d’atenció ha estat Júpiter que fa dies em feia l’ullet brillant més que ningú cap el sud-est. Era, doncs, l’hora de treure el telescopi orientar-lo cap el planeta i mirar que es veu. L’espectacle no defrauda encara que estiguem acostumats a imatges magnífiques de telescopis enormes. Amb un modest telescopi domèstic es poden veure les franges horitzontals que solquen la superfície de Júpiter. I ahir es podien veure clarament i ben alineades les quatre llunes galileianes.

Són les quatre llunes de Júpiter que Galileu Galilei va veure l’any 1610, quan per primera vegada va encarar el seu rudimentari telescopi cap el cel. El descobriment de Galileu, a més d’un greu conflicte amb l’església catòlica, va suposar un gir copernicà –i mai millor dit- en la concepció de l’univers. Galileu va acabar claudicant, malgrat el seu “ e pur si muove”, però va aplanar el camí a les teories de Copèrnic, Tycho Brahe i Kepler.

Quadernet de vacances: El camí de la secla

Església de Sant Quirs i Santa Julita de Glorieta

El camí de la secla porta a fins a La Glorieta de Montesclado i arrenca de la mateixa plaça de la vila. La plaça, quan la vila era closa, quedava enfora i per això no té cap edifici destacat; més aviat hi donen els darreres de les cases i la paret del cementiri. A la plaça havia existit un safareig cobert que les modernitats i algun camió despistat es van endur per endavant. Ara hi sobreviu una font, de gust més de dubtós, que fou reclamada per pintades anònimes fa un parell d’anys.

El camí comença costerut per ajupir-se ben aviat i planejar seguint la Coma a mig aire del serrat. La secla, ara encotillada dins d’un tub de formigó, corre pel costat esquerre del camí i porta l’aigua del riu cap als petits horts. En algun lloc xarbota tot reclamant un manteniment inexistent. Com que el camí és absolutament pla la caminada és tranquil·la i el caminat té temps per badar. Bedolls d’escorça blanca ideal per a fer besulls, trèmols de bellugadisses fulles, freixeres de bona fusta per a fer mànecs d'eines, nogueres ben carregades de nous encara verdes, avellaners de branques rectes que aquí dalt fan servir per a emparrar tomaqueres i mongeteres, salenques que anuncien la proximitat de l’aigua.

Els prats, primer ben enfonsats, van quedant a l’alçada del camí. Aquest any ja verdegen després del primer dall. Pel setembre, per poc que plogui, veuran de nou la dalla del redall. Les cases de Glorieta, quatre mal comptades, apareixen agrupades en un revolt del camí al fons del barranc. Abans d’arribar-se cal passar per davant de la petita església de Sant Quirs i Santa Julita. El camí continua amunt cap a Montesclado i encara més amunt cap a Juberri i a les envistes de Sant Joan de l’Erm vell.

Com que la intenció era només estirar les cames fins a Glorieta, i un cap de núvol deixa anar un ruixat d’estiu, el caminant dona mitja volta i torna, sentint l’olor de la terra mullada, tot xino-xano i sota el paraigües cap a la vila. Les banderoles que guarneixen la plaça pel ball de la nit són de plàstic i no han seguit el trist destí de les paper de seda que altres anys omplien la plaça de coloraines fins que algun ruixat les convertia en pelleringues penjants.

Quadernet de vacances: Siau-nos amparo i guia

Les Santes del 2008 ja són història i, encara que l’inici del festival Shakespeare a Mataró em retè a Mataró un dia més del previst, podem començar les vacances d’estiu. Un parell de setmanes fora de Mataró –amb el mòbil obert i internet a mà- hauran de servir per descansar i recarregar energies desprès d’uns mesos d’intensa activitat política. Moltes hores per davant per llegir, passejar, treballar manualment, reflexionar sobre alguns temes pendents i temps per dedicar a la família.

Mantindré el bloc actiu –m’agrada més el mot calvinista que stajanovista- encara que en format més estiuenc. Per tant poca política (malgrat que darrerament hi escric poc de política), més literatura, alguns indrets, curiositats i allò que vagi passant que pugui ser mínimament interessant. Com els diaris però sense crònica “rosa”.

La pila de llibres per llegir és important, l’agenda s’omplirà d’excursions, algun concert, un parell d’exposicions ja previstes i la resta amb el que vagi sortint. Aquí dalt comencem amb festes, que és Sant Feliu i cal celebrar-ho com cal i ja ho diuen els goigs:

Puig que triomfant eixiu
de la infernal bateria,
Siau-nos amparo i guia
Patró nostre, Sant Feliu